Arxiu mensual: juny de 2010

CONSTITUCIÓ, ESTATUT…: com desfer el gran embolic?

Ja em perdonareu, però jo, en tot aquest merder que s’ha creat a partir de començar-se a conèixer la ditxosa sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya, hi veig força comèdia. Alguns dels principals actors en fan, d’una manera poc o molt interessada. I qui hi perd, òbviament, és el conjunt d’un poble a qui no es deixa decidir, d’una manera veritablement democràtica, el seu lloc dins Europa.

M’agradaria saber com ens en sortirem, de tot aquest embolic. Perquè no és tan fàcil. La nostra unitat, sovint, no va molt més enllà de la retòrica, i encara més quan els interessos partidistes l’esmicolen. I encara més abans d’unes eleccions. I tanmateix…

– Per començar, fa comèdia el PP, que és el principal agent provocador de tota aquesta situació. Aparentment, ha obtingut molt menys del que volia -només hagués faltat!-, però se n’ha sortit essencialment en el que és un dels seus objectius històrics: limitar al màxim l’autogovern català.

– En fa el propi Tribunal, que només ha donat a conèixer un avenç de la sentència per a calibrar-ne les reaccions. I ho ha fet poc abans de vacances, aprofitant el període preelectoral a Catalunya i enmig del clima que generen la crisi econòmica, corrupteles com la del cas Palau

– En fa el PSOE, que vol fer creure que l’Estatut és, en gran part, constitucional, però obvia que la nova retallada n’afecta qüestions realment importants. A banda que la Constitució no deixa de ser, per sí mateixa, una cotilla

– En fa el PSC, atrapat -com sempre- entre dos focs. Montilla, enmig de les seves contradiccions, diu que voldria refer el suposat pacte entre Catalunya i Espanya, però Zapatero -ni que volgués ajudar-lo, si és que vol- és un president massa dèbil per anar contra els poders fàctics de l’Estat.

Quant a les forces diguem-ne nacionals, tracten de dissimular la seva relativa desorientació tant com poden: 

– CiU confia que de la situació en podrà treure rendiment electoral.

– Esquerra marca paquet independentista més que mai, potser perquè aquesta és la millor fugida cap endavant a una situació difícil de resoldre, ara com ara…

– Les noves forces sobiranistes, poc consolidades a dia d’avui, veuen l’atzucac actual com la seva oportunitat, i és lògic. La sentència fabricarà nous independentistes, seria una de les seves virtuts.

Podria afegir més punts, però, a curt termini, només trobo que l’assistència a la manifestació que convoca Òmnium Cultural el pròxim 10 de juliol pot ser un cert remei pal·liatiu, i espero que també valuós. Sense entrar, necessàriament, en una guerra de xifres, perquè qui ha començat a dictar sentència prou que sap que el juliol no és el millor mes possible perquè el personal es mobilitzi. Comèdia interessada, com ja dic, després de tants mesos i anys de marejar la perdiu… 

I a mig termini hi hauran les eleccions. No crec que resolguin la qüestió que ens ocupa, perquè ja veiem que l’Espanya de matriu castellana continua sent, per als catalans, un os ben difícil de rosegar. Però també poden ser una bona oportunitat per tal que continuem autodeterminant-nos per la via dels fets. Ep!, si les legítimes opcions partidistes no ens fan més mal del necessari…

Ja ho veieu, m’ha sortit un post relativament pessimista. D’altres internautes mostren més indignació, a diferència de la meva perplexitat. Però, ara mateix, algú hi veu realment més clar? Doncs que contribueixi -si és possible, amb lucidesa- a obrir la llauna

La NOVA CANÇÓ ja té una mostra… definitiva

Fins a finals d’octubre teniu temps de veure, al Museu d’Història de Catalunya, La Nova Cançó. La veu d’un poble. Una exposició que serà de les de referència d’aquesta temporada, perquè és musical, poètica, artística, social, sentimental, política… És tot això, i més. 

La mostra conté un gran nombre de fotografies, portades de discos, cartells, manifestos, il·lustracions, pòsters, vídeos d’actuacions, audicions musicals i  altres elements de referència a l’entorn dels nostres cantautors. El conjunt permet fer-se una idea molt precisa -definitiva, doncs, més enllà de com vagi evolucionant la música en català- del que ha estat un dels símbols més importants de la cultura i la societat dels Països Catalans durant el darrer mig segle.

Ah!, i, en aquest marc resplendent, atenció als ben triats recitals de les nits d’estiu a la terrassa del Museu. A partir de l’1 de juliol i fins al 10 de setembre. 


La concessió, l’any 2007, de la Medalla d’Honor del Parlament de Catalunya al mític moviment Els Setze Jutges va significar el punt d’arrencada de l’homenatge col·lectiu que era degut a la Nova Cançó. Tot un corrent musical que va tenir els seus moments àlgids sobretot durant els anys 60 i 70 del segle passat, fins que li tocà pagar, en certa manera, un dels preus de la Transició en forma de marginalitat relativa. Durant un temps, si més no… 

Contemplant al MHC els continguts d’aquesta mostra, sentint-nos immersos en tot el seu univers sonor i visual, no és que ens trobem una mica més joves -o una mica més vells, segons com es miri: és que sentim, plenament, els sons de la nostra vida; n’acariciem, intensament, els plecs de la pell. Ens retrobem en tantes i tantes d’aquestes cançons, de les seves lletres, de les seves músiques, dels seus afanys, del seu clam, de la seva bellesa possible i de la seva lluita, a voltes, impossible.  

La Nova Cançó, en el seu moment, va ser una mena de revolta popular, social i nacional a través de la música, i també d’una llengua que volien proscrita. Vam saber dir “no”, i amb tota la força, encara que truquessin de matinada. Vam estirar l‘estaca amb molta determinació i tota la ràbia. Vam créixer amb tots aquests versos, aquestes melodies, aquests acords. Ara, cinquanta anys després, encara hem d’anar més lluny, precisament perquè som hereus d’un temps, d’un paísque serà el nostre.

El FUTBOL, durarà 1.000 anys?

El futbol, ja fa dècades, és una història d’èxits, malgrat la molta gent -del tot respectable- a qui aquest esport no diu res. El futbol és una màquina de fer diners, amb crisi o sense. El futbol genera passions, crea identitats, fabrica -sovint- fanàtics, altera consciències. 

Ja sé que la Història és molt llarga i complexa, però ara mateix no em sé imaginar un món sense el joc de la pilota. Això podria canviar, algun dia? Segur, però no serà ni en cinc anys ni, probablement, en cinquanta. Cada nova temporada, les inversions multimilionàries en nous fitxatges -de jugadors i de tècnics- escalfen l’ambient. I sant tornem-hi…

Mentrestant, el Barça ja té nou president electe -entre tots m’han fet bo Rosell– i el Mundial de Sud-àfrica és en joc. Com cada quatre anys, ho tinc ben clar: mentre no pugui jugar Catalunya, sempre vaig a favor del Brasil.

 

Ara com ara, és ben difícil que una societat com la nostra, malgrat estar sotmesa a tants canvis i prou contradiccions, pugui prescindir d’un esport com el futbol. D’un joc bonic -sobretot, quan es juga bé-, però també, sovint, avorrit si no hi ha cracs, tècnics i equips que marquin la diferència.

El segle XX ha estat l’era de la seva gran explosió, i sembla que això -als països desenvolupats i als altres- no pugui tenir fi. No m’imagino una ciutat com Barcelona, per exemple, sense el club futboler que en du el nom -i no vull menystenir-ne d’altres.

Arreu, poc o molt, el futbol és un món d’interessos que va molt més enllà del fet que la pilota pugui entrar entre els tres pals, encara que aquest en sigui el detonant. El futbol, com alguns altres esports, és, sobretot, una indústria. I també un joc de poders, de tarannà classista en la mesura que el club en qüestió sigui econòmicament potent i socialment representatiu. Encara que tot plegat, no cal dir, es revesteixi del populisme més descarnat, per allò del panem et circenses.   

A mi, tot aquest món, em carrega tant com em fascina. Si només em fascinés, ja faria anys que seria soci del Barça i aniria molt més sovint al Nou Camp -per cert, ja seria hora d’esforçar-se en buscar-li, a l’estadi, un nom més lluït- del que ho faig habitualment. M’agrada el joc, però m’emprenya el fanatisme. I em desplau que, econòmicament, tot el que es relaciona amb el futbol estigui tan sobrevalorat, començant pels contractes astronòmics que només les raons del mercat poden justificar.

Sigui com sigui, a cada nova temporada que comença sembla que la cosa no pugui tenir aturador: els fitxatges, els gols, les competicions, els estadis i altres equipaments, els drets televisius -sobre els quals sembla que es revifa la seva guerra particular… S’esllanguirà algun dia, tot plegat? Ni ho vull, necessàriament, ni ho puc controlar. I és que, malgrat tot, el futbol també és màgia…

Ara mateix, tenim un nou president del Barça -entre tots, inclòs Laporta, m’han fet bo Rosell– i un altre Campionat Mundial, aquesta vegada a Sud-àfrica. Ja dic que, mentre la selecció catalana no pugui competir -tant de bo fos al Mundial del 2014- vaig a favor de la brasilera i no de l’espanyola, per molts barcelonistes que en aquesta hi puguin jugar.

Tot i que cal dir que Espanya ha evolucionat, en un cert sentit. Abans, titllar algú de roig, o de roja, volia dir qualificar d’esquerres una persona o, encara pitjor, de comunista. Ara, en el súmmum dels deliris, sembla que vol dir una altra cosa… 

Sigui com sigui, jo, insisteixo, vaig habitualment amb el Brasil. Per jogo bonito –tot i que sembla que ja no n’és tant-, per Mundials guanyats i també perquè, des del 1990 [http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/107363], estic enamorat d’aquell gran, emergent i a voltes conflictiu país.

Veurem, doncs, si la canarinha guanya de nou… Ens hi juguem un pèsol?

Tancant cercles, des d’ELS CASALS, sobre el vostre plat

A Sagàs, a la banda oriental del baix Berguedà, l’Hotel Rural Els Casals fa una proposta -sobretot gastronòmica- d’alta qualitat. Però dir això és massa genèric, ja que, sortosament, el nostre país té unes quantes ofertes culinàries de molt nivell. La diferència, en aquest cas, radica en el concepte. I és que l’establiment portat per Oriol Rovira i el seu equip s’ha apuntat a la tendència coneguda internacionalment com slow food, literalment menjar lent o, amb més precisió, menjar de proximitat

Els Casals, doncs, és el resultat d’un procés de producció i transformació d’aliments que la família propietària -l’esmentat cuiner, la seva esposa i els seus germans- controlen ben de prop. Així, molts dels ingredients provenen de l’entorn més immediat. És el que l’Oriol en diu, en un dels lemes de la casa, “tancant cercles”: delícies vegetals i/o animals que es dipositen, des de les hectàrees veïnes, al vostre plat. I que han assolit, gràcies a la creativitat i també a l’eficàcia del boca-orella, un dels èxits gastronòmics més reconeguts dels darrers anys a Catalunya.    

L’any 1994, un dels grans incendis forestals que hi ha hagut modernament a casa nostra va arrasar una àmplia zona del centre del país i, concretament, la contrada on s’ubiquen Els Casals. La família Rovira, dedicada fins aleshores a tasques agrícoles i ramaderes, va veure en la restauració i l’hostaleria una manera potser arriscada -però efectiva- de tornar a tirar endavant. 

L’Oriol ja havia treballat a restaurants de renom i, per tant, no partia de zero. Però no es tractava que, amb la seva creativitat, impulsés una iniciativa relativament impersonal -en un indret que no queda molt de pas-, sinó que intentés recollir i transformar l’experiència agroalimentària que prové directament de la terra.

Tot i que l’entorn no és ben bé, malauradament, el que havia estat, Els Casals té ben a prop camps on les hortalisses es conreen amb tècniques afins a l’agricultura ecològica, i també compta amb les corresponents instal·lacions per al bestiar. I disposa, per exemple, de bolets recollits als boscos veïns, ous de les gallines pròpies… Un rebost de luxe, vet-ho aquí.

La seva cuina és plenament de temporada, amb productes com les tòfones locals, que a l’hivern perfumen generosament molts plats. Les herbes acompanyen diverses menges, i el porc, per descomptat, és de producció pròpia. Ens havien dit que valia la pena de tastar la sobrassada amb mel, i van servir-nos-en un tall veritablement excels, acompanyat de la bresca i tot. Com també eren immillorables i ben presentats -a més de les postres- dos plats que em vaig cruspir: el trinxat de faves amb tavella, botifarra i gambeta, i el peu de porc farcit.  

La carta de vins és molt completa i amb força representació d’ampolles del país. Vam demanar un dels negres més recomanats de la DO Pla de Bages, concretament el Bernat Oller de l’anyada 2006, del celler Oller del Mas [www.ollerdelmas.com]. Cal dir que a les taules de Sagàs no hi podreu demanar cap mitja ampolla, perquè Rovira, senzillament, no hi creu: troba que la qualitat, en aquesta dimensió, no és prou bona. Es tracta d’un criteri que els viticultors potser li discutiran, però no seré jo qui ho faci. M’agrada molt el bon vi, però no hi entenc prou.

I tot plegat, amb un servei molt atent i un entorn de gran placidesa que convida veritablement al descans. Trobo, tanmateix, que algun detall interior de les instal·lacions encara podria afinar-se, però tot arribarà. I abans ja s’haurà renovat, suposo que d’aquí a poc temps, el web de la casa [www.hotelelscasals.com].  

Tastar les menges delitoses d’Els Casals no és barat, precisament. Per les característiques que he intentat assenyalar -i que suposen produccions limitades-, probablement no pot ser-ho. I som en temps de crisi… Per tot plegat, amb la Maria P. érem conscients que calia trobar una bona ocasió per anar-hi, i el 23è. aniversari del nostre casament n’era, segur, una de les millors. Crec que vam encertar-la.