Arxiu mensual: maig de 2010

Tot albirant la INDEPENDÈNCIA amb ORIOL JUNQUERAS

L’eurodiputat Oriol Junqueras, independent per ERC i reconegut historiador, ha estat el darrer dels convidats a sopar pel Club d’Opinió Arnau de Vilanova. Em sembla un home preparat, treballador i coratjós. Optimista, però no il·lús.

L’Oriol sap perfectament que Espanya no ha posat ni posarà gens fàcil el nostre alliberament. I no ignora que el moment econòmic no és gens bo. I que la corrupció -la real i la suposada- no ajuda gens, perquè pot desinflar la gent. Però també té en compte la doble legitimitat europea que contempla el Tractat de Lisboa: la dels Estats i la dels ciutadans. I en la segona hi veu una escletxa que Catalunya pot -i hauria d’estar en condicions- d’aprofitar. 

Una d’aquestes nits, els membres del Club d’Opinió Arnau de Vilanova [www.arnaudevilanova.com] constatàvem amb Oriol Junqueras que Catalunya no en té prou de posseir una llengua pròpia, una cultura creativa, una economia -malgrat tot- dinàmica, una identitat clara. En l’Europa i el món d’avui, si un país vol comptar realment, encara cal que disposi d’un Estat propi. I això no variarà a curt termini ni, probablement, a mitjà.

La Unió Europea no és necessàriament favorable a les nostres aspiracions, però tampoc no s’hi posaria en contra si al darrera del dret de decidir hi hagués una majoria ciutadana de l’ordre del 55%, per exemple. I és que Europa continua sent -ho ha estat sempre- un club d’Estats, però també pot tenir en compte les aspiracions de la gent si aquestes són prou fonamentades.   

Un dels arguments de l’Oriol [www.junqueras.cat] em sembla particularment interessant: no és una qüestió de nacionalisme, sinó, senzillament, de democràcia. El nostre eurodiputat troba que dir-nos avui dia nacionalistes -com molts, en aquest país, hem estat fent durant anys i panys- resulta més aviat contraproduent de cara a l’exterior. Ho és per la connotació pejorativa que té el concepte. I sí, es tracta, sobretot, de democràcia. I de tenir clar, en definitiva, el que volem ser com a poble, que ja som prou grandets.

El també conegut historiador, per a qui l’independentisme ha guanyat finalment en el camp de la racionalitat, creu que ja no és l’hora dels lideratges messiànics. O sigui, que fóra bo una direcció sòlida dins l’àmbit sobiranista però, alhora, compartida. Veu necessari, en aquest sentit, un gran esforç de generositat per tal de superar els personalismes fatus, les divisons contraproduents, les lluites estèrils…

Mentrestant, ell i eurodiputats de la vàlua de Ramon Tremosa o Raül Romeva -no coincidents en idees socials, però sí en actituds nacionals- constitueixen baluards sòlids per a la nostra projecció a l’exterior. Que no passa només per les grans proclames, sinó per qüestions de l’abast de l’Eix Mediterrani, per exemple, com a clau per al desenvolupament logístic dels territoris on es parla, poc o molt, el català.

Fa alguns anys, la UE va ampliar-se a partir de l’esfondrament del bloc soviètic. Ara ja hauria de ser l’hora d’obrir una etapa d’ampliacions internes. Per exemple les d’Escòcia, Euskadi -sense ETA, és clar-, Flandes i Valònia per separat o Catalunya -amb els altres Països Catalans, que ja vindran quan puguin… 

Per tant, tot i que les condicions no són fàcils -crisi econòmica, corrupció galopant, la llosa secular que representa Madrid-, sembla que assolir l’objectiu resulta més senzill que abans. I és que el sobiranisme ha aconseguit una centralitat que, només fa uns anys, era impensable. Perquè l’encaix amb Espanya, amb sentència del Tribunal Constitucional o sense, no pot ser, a hores d’ara, més desencaixat.

Personalment, sóc del parer que la pròxima legislatura al Parlament no serà encara decisiva, però ens permetrà cremar etapes. I que la independència no és a tocar, però avui sí que és més fàcil d’imaginar-se-la…

Oriol Junqueras treballa sostingudament, ara des de Brussel·les i Estrasburg, per tal que el somni sigui possible. Desitgem-li tota la sort. A ell i als qui lluiten amb el mateix convenciment, el mateix impuls, la mateixa eficàcia.

 

ANDREU NIN i jo ja tenim biblioteca a la Rambla de BCN

Fa ja uns quants dies que s’ha inaugurat a la capital catalana la nova Biblioteca Gòtic – Andreu Nin. El Gòtic, sincerament, m’hi sobra, per molt que m’agradi el barri -només segons com- i aquest estil. En canvi, trobo molt bé que el nou equipament es dediqui a la memòria d’un dels referents mítics de la política catalana, tristament fet desaparèixer a la Rambla l’any 1937 per agents estalinistes -amb la complicitat del PSUC d’aleshores- i després assassinat a les rodalies de Madrid.

Nin i jo, doncs, ja tenim, finalment, la nostra biblioteca. Ell, pel nom -ni que sigui en part. I jo, perquè em cau molt a prop de la feina i també perquè aquest marxista heterodox és el protagonista del post més llegit de tots els que he anat publicant en aquest bloc fins ara. I ja fa molts mesos que encapçala el rànquing…   
La nova biblioteca [www.bcn.cat/bibgotic], molt ben instal·lada, la trobareu a la planta baixa dels números 30 i 32 de la Rambla barcelonina, darrera del monument a Pitarra que hi ha a l’anomenada plaça del Teatre. L’immoble havia correspost a l’antic Gran Hotel Falcón, construït l’any 1879. A l’inici de la Guerra Civil, aquest establiment fou expropiat per Partit Obrer d’Unificació Marxista -el POUM, del qual Andreu Nin n’era el líder, sobretot després de la detenció de Joaquim Maurín-, que el transformà en la seu del seu comitè militar. Eren altres temps…

Durant el franquisme i primers anys de la democràcia, l’antic hotel va ser seu de la Fecsa, i a partir dels anys 90, degudament rehabilitat, es va convertir en l’edifici Rambla de la Universitat Pompeu Fabra. Ara, la nova biblioteca comparteix veïnatge, als pisos superiors de l’edifici, amb la prestigiosa Escola Superior de Disseny Elisava, adscrita a la UPF.

En fi, les transformacions històriques habituals. Però el que compta, sobretot, és l’homenatge que el nou espai representa a la figura d’Andreu Nin i Pérez, un dels símbols històrics de l’esquerra a Catalunya i Europa i també, segons com, de la llibertat. I no perquè ell fos el que avui dia entenem habitualment per un demòcrata, sinó perquè el seu segrest i posterior assassinat a mans d’agents estalinistes després dels coneguts Fets de Maig del 1937 en van fer, encara més, un referent.

Veiem com ho narra Georges Orwell -simpatitzant del POUM- al seu famós Homage to Catalonia

“…el 15 de juny la policia va arrestar inesperadament Andreu Nin a la seva oficina. Aquella mateixa nit va fer una batuda a l’Hotel Falcón i va detenir tots els seus ocupants. El lloc va ser convertit immediatament en una presó, i, al cap de poc temps, es va omplir de presoners de tota mena”.

Ara, els presoners som, pel temps que volem, usuaris de la més nova biblioteca que té el Cap-i-Casal. Jo en sóc i en seré un, i sobretot perquè l’equipament em cau ben a prop de la feina. Això em complau, com m’agrada que Nin -un polític intel·lectual- tingui un espai dedicat i culturalment valuós. Tot i que no sé ben bé si jo, als anys 30, hagués estat pròxim al POUM -més aviat sospito que no, malgrat el seu interès. I m’agrada també, especialment, que el post que vaig dedicar al polític, escriptor i traductor del Vendrell [http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/51847] sigui el més llegit de tots els que he publicat fins ara.

En aquell apunt guanyador, hi denunciava l’estat de relativa deixadesa en què a mitjan 2007 es trobava la placa de la Rambla dels Estudis col·locada en record del lloc on els seus companys van veure Nin per darrera vegada. Ja fa temps que la van repicar de nou per tal que la seva llegenda sigui prou llegible, com jo mateix constatava [http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/75911] en donar-vos a conèixer quins eren els posts més seguits del primer any d’aquest bloc, el 2007.

Aleshores, com podeu veure, Nin ja anava en tercera posició. Si d’alguna manera hagués contribuït a la restauració de la placa, me’n sentiria molt satisfet. Tot i així, ara he tornat a contemplar-la i tinc la impressió que l’erosió i la contaminació ja estan tornant a fer de les seves… 

La nova biblioteca també configura un centre d’interès dedicat a la Rambla i a la història, els edificis, la literatura, etc., que n’han configurarat l’essència al llarg de la història de Barcelona. Proposa, en conseqüència, fer un passeig literari per tot aquest entorn. A l’interior, la instal·lació permanent La Rambla de les Lletres ens ofereix un seguit de textos literaris -entre els quals, un poema de l’amiga Neus Aguado– que ens evoquen la llibertat creativa que la mítica i tan popular avinguda ha anat inspirant. 

Com a primera estrena, a la Gòtic-Andreu Nin hi he tret en préstec la complexa i molt inspirada Iberia, d’Albéniz. Un monument pianístic que interpreta la gran Alícia de Larrocha i que ja fa temps que tenia ganes d’escoltar amb calma. En el doble disc, s’acompanya les no menys interessants Goyescas, de Granados. No serà el darrer CD, llibre o film que hi llogaré de tant en tant.

I és que la cultura també és aquesta apropiació deguda… i una curiositat que no ha de deixar d’estimular-nos, ni ara ni mai.

DIAGONAL, quin pal!!!

La presumpta reforma de l’avinguda Diagonal de Barcelona ha estat un dels temes estrella d’aquests dies, embotida entre la crisi rampant i la victòria del Barça. També era un dels principals cavalls de batalla de l’alcalde Hereu, que l’havia convertit en un plebiscit i ara, com un bumerang, se li gira en contra. Com que no té present, aquest home i el seu equip -sacrificat, in extremis, Carles Martí– s’han intentat aferrar al futur com a un clau que crema. Ho feien, fins ahir diumenge, amb un entusiasme irreflexiu digne de millor causa.

Pífies patètiques a banda, a començaments de setmana ja tenia clar que passava d’anar a votar. I això que, paradoxalment, sóc dels qui pensen que potser sí que convindria reformar la part central d’una de les artèries bàsiques de la ciutat. Però no sóc urbanista -encara que m’agradin l’arquitectura i l’urbanisme- i, sobretot, vaig anar veient que el projecte tenia massa problemes i generava més d’un interrogant. I també que al seu darrere hi mancava lideratge, la qual cosa, en casos així, sempre és decisiva. 
No m’agrada fer llenya de l’arbre (encara no del tot) caigut, però Jordi Hereu és un alcalde amb un suport polític feble i que, per dissort seva, no ha entrat bé al conjunt de la ciutadania. Potser la culpa no la té del tot ell. Potser paga els plats trencats de tants anys governant pràcticament els mateixos al cantó mar de la plaça de Sant Jaume. Potser no té l’equip millor -i no ho dic només pel defenestrat Carles Martí, ni més ni menys, ep!, que primer secretari del PSC a Barcelona. Potser està mal aconsellat. Potser, senzillament, és més aviat gafe… Una mica tot plegat.

¿Gosaran tornar-lo a presentar, els sociates, com a cap de cartell municipal? És encara d’hora per a saber-ho, però segur que les especulacions es disparen aviat. Si ho fan, tanmateix, no serà amb les garanties suficients, perquè difícilment l’alcalde té temps de treure’s cap més conill del barret…

Les seves últimes iniciatives diguem-ne extraordinàries -els Jocs Olímpics pirinencs o la possible reforma de la Diagonal– no han generat entusiasme ni el necessari consens ciutadà. I el clima creat per la segona li provocà, fins i tot, una sonora xiulada de desaprovació al Palau de la Música, en ocasió del mig segle de trajectòria de Moncho, el Gran.

La consulta diagonalesca ha estat, prou que s’ha vist, no solament un fiasco, sinó una autèntica comèdia d’embolics. El sistema informàtic que no funcionava prou, cables desendollats, suplantacions de vot, el mateix alcalde que va votar realment o ho va fer veure… I això, quant a la forma. En el fons de la qüestió hi havia un estudi insuficient de l’equilibri entre el transport públic i el privat, la funció del carril bici poc resolta -en una ciutat on la cultura ciclista s’havia anat implantant- o el mateix fet de validar com a positiu un nivell que participació que ja es veia -com així ha estat- que seria manifestament baix.

I a sobre, de l’escàs percentatge de gent que ha anat a votar, guanya l’opció C -la gran empestada, com si diguéssim- per escandalosa majoria…

Jo era favorable, en principi, a la reforma de l’emblemàtica artèria del Cap-i-Casal. Però, tal i com ha anat tot, m’ha semblat -no solament a mi- un autèntic pal, això de la Diagonal. De les opcions A -bulevard- i B -rambla-, potser m’hagués decantat per la primera, i no podia votar la C per coherència. Deixant de banda les grans despeses -per les obres del futur i l’operatiu de la pròpia consulta ciutadana- que tot plegat genera en temps de crisi. 

L’opció guanyadora, la de deixar la Diagonal tal com està -malgrat que la via, en més d’un aspecte, s’hagi quedat obsoleta-, és també, com l’alt nivell d’abstenció, una mena de càstig a la manca de carisma de l’alcalde i al lideratge que cal exercir si es vol transformar la realitat. I resulta, d’alguna manera, l’expressió d’un desig de canvi en l’àmbit de la política municipal a BCN, després de més de tres dècades d’ajuntaments democràtics. 

Hereu, és evident que et balla la cadira, ni que en Martí hagis provat de trobar-hi l’oportú tallafocs. Hauries d’haver presentat la dimissió? No n’estic segur del tot, senyor alcalde, i et vull reconèixer que, en aquesta consulta, t’hi has mullat a fons, tot i que de manera maldestra. 

En qualsevol cas, no seré jo qui em dediqui -tampoc no en tinc la possibilitat- a fer-te el llit. Ja t’ho faràs, ja te’l faran, ja s’ho faran…

Descobriu DOMINI MÀGIC

El grup Domini Màgic és la darrera proposta que he gaudit en directe en el món de la música moderna i la sonoritat catalana. Una proposta instrumental -perquè la veu, quan hi té paper, és el d’un altre instrument- encara no prou coneguda, però de qualitat contrastada. I que es desplega enmig d’un panorama cada cop més ric i divers des del punt de vista creatiu, malgrat la crisi de la indústria i l’eclosió de les noves fórmules de què avui disposa l’art musical per a fer-se escoltar.

Aquests xicots màgics fan fusió, i de la bona. El seu nou i segon disc, Visions i cants (2010), representa, a parer meu, una notòria progressió respecte del primer, publicat fa tres anys sota el propi nom del grup. Com diu el programa de mà del cicle Contemporànius, del CAT, “el grau de compenetració és resultat d’una tremenda empatia entre els components i d’una rotunda voluntat de comunicació amb el públic.

Al Centre Artesà Tradicionàrius (CAT) érem ben pocs i poques a escoltar, divendres a la nit, l’actuació de Domini Màgic dins el cicle Contemporànius, que està a punt de cloure la seva primera edició -el divendres 14, amb el gran Toti Soler– i que ens demostra que “la música d’arrel es relaciona cada cop més amb altres llenguatges musicals“.

Vés a saber si estàvem -injustament- tant en família perquè la mateixa nit actuava, al Palau de la Música Catalana, una altra artista grandiosa, la Cesária Évora. Jo mateix vaig haver de triar, però em vaig decidir a anar al CAT, entre d’altres coses, perquè ja feia temps que li havia dit al Pep -un dels màgics i germà d’una cunyada meva- que aniria a escoltar el grup així que pogués, i l’ocasió es demorava.

Domini Màgic [www.dominimagic.com] s’inclou entre les noves propostes que estan emergint entre nosaltres a cavall de la música tradicional i el jazz, la improvisació experimental, la música de cambra… És un món magmàtic i suggestiu, i per això ben ric i dens. El grup fa fusió i de la bona, perquè a voltes la fusió també decep. Els seus quatre components -el Pep, el Juan, el Josep i l’Antonio- tenen trajectòries individuals prou sòlides per tal de conjurar-ho. Descobriu-los i ho comprovareu.

Comentàvem l’altre dia amb l’Àngela -ben unida, per raons d’afinitat i també familiars, a la nova música catalana- el moment esplèndid de creativitat  que viu el sector. I això, malgrat la crisi de la indústria i coincidint amb l’eclosió de les noves fórmules de què avui disposa l’art musical per arribar al públic. Val a dir que ella em va donar notícia d’una de les figures emergents del nodrit i nostrat univers pop, la Maria Coma, i em va recomanar que escolti, a IcatFM, Delicatessen, el programa diari de l’Albert Puig. Si vosaltres també ho feu estareu més al dia de les novetats. Que no paren d’arribar…

Des d’un registre diferent al del pop i el nou folk -avui triomfants entre nosaltres-, Domini Màgic aconsegueix seduir-nos plenament amb la singularitat i la versatilitat de les seves vibracions. Són paisatges sonors ben atractius i a voltes difícils d’etiquetar, però això no és el més important. Que si contemporanicatalana-fusió, jazz-fusió, música mediterrània, folk progressiu, noves músiques… Tant li fa. El que compta, sobretot, és que els temes del grup -de factura pròpia- han esdevingut bona música creativa, en poques paraules.

Espero, doncs, poder trobar aviat aquests xicots màgics al portal web de la música feta aquí que prepara l’Institut Català de les Indústries Culturals. I és que sembla ben propera la posada en marxa del que serà un gran aparador internacional per a difondre, per la xarxa, la sonoritat catalana arreu del món.