Arxiu mensual: abril de 2010

Deixa’ns la teva veu, JORDI ESTADELLA…

Tenia una llarga trajectòria, però jo me n’havia fet fan els últims anys en bona part gràcies a la meva dona, assídua, a COM Ràdio, del programa L’aperitiu de boca en boca. Jordi Estadella, apassionat de la gastronomia, en sabia molt, de cuina, però sobretot ha estat un gran comunicador. Un animal de ràdio, un bon presentador televisiu, un mestre de l’art del doblatge…

En definitiva, un bon vivant, en el millor sentit de l’expressió, perquè viure, malgrat tot, també pot ser un plaer -i si no que li diguin a Tito B. Diagonal, per exemple. Ara, als 61 anys, se’ns l’ha endut un càncer, aquesta “llarga malaltia”, com s’acostuma a dir, molt mal dit. Jordi, allà on siguis, tal com he sentit a les 8 d’aquest matí a la COM, tens taula reservada.

Aquest bloc, malgrat el seu títol, no acostuma a parlar de gastronomia, tot i que un dels seus posts, el dedicat al restaurant Fussimanya [http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/39439], és el segon més visitat des de l’inici. A la brasa i al caliu -ho he dit alguna vegada- vol expressar la passió que cal tenir per la vida i fins i tot per les persones. Si s’ho mereixen, és clar…

Però és evident que m’agrada la bona teca i que m’assec, de tant en tant, en alguna taula poc o molt recomanable. Darrerament, les d’alguns restaurants italians a Barcelona que ens demostren que hi ha vida més enllà de la pizza. Tanmateix, la crítica prefereixo deixar-la per als experts. Jordi Estadella, indubtablement, n’ha estat un. Si éreu addictes al seu L’aperitiu de boca en boca, segur que haureu pogut comprovar de quina manera sabia transmetre la passió pels fogons. I qui diu fogons diu també els millors vins, per exemple.   

Enamorat del micròfon des dels anys més tendres, tenia una veu d’or, amb molts registres, i per això també excel·lia en el món del doblatge. El seu pas per la televisió ha estat igualment positiu, però és clar que era, sobretot, un animal de ràdio, amb sentit de l’humor -poca gent tan catxonda com ell- però també, quan calia, amb capacitat crítica.

No vaig seguir massa, en el seu moment, el singular personatge que va saber crear amb Tito B. Diagonal, però aquesta paròdia de la pijeria als anys 70 i primers 80 va fer, decididament, època, perquè era ben representativa d’una determinada Barcelona.

Ahir mateix l’estava contemplant ja que, per raons professionals, vaig haver de visionar un vídeo que contenia el recent acte de lliurament, fa un mes, dels desens Premis de Ràdio Associació de Catalunya. Estadella hi va obtenir una menció d’honor ben merescuda al conjunt de la seva trajectòria professional, i, en aparença, no semblava que hagués de tenir lloc aviat el fatal desenllaç. Però ja se sap que molts càncers acostumen a precipitar, tràgicament, la fi de les persones. I que aquesta malaltia cruel -que ell portava amb una discreció encomiable- no fa distinció entre famosos i anònims, valuosos i mediocres, guapos i lletjos, bons i dolents, nobles i cretins… És una ruleta ben bèstia, i toca a qui toca.

Jordi, vagis on vagis, tindràs taula reservada en els millors restaurants. La teva panxa, fins i tot més generosa que la meva, acollirà sempre les menges més exquisides i fruïrà amb les millors anyades dels vins. Però, sisplau, deixa’ns la teva veu fantàstica. Que perviurà, segur, perquè el món també necessita, en tots els sentits, de les veus dels millors…

EGODOCUMENTS: us veia passar, però no us coneixia…

Un egodocument és un document històric que parla, en primer lloc, del propi jo i de la seva experiència. De manera que aquest blocaire, com tanta altra gent, se’ls havia anat trobant, però no era capaç d’identificar-los perquè no me’ls havien presentat com a tals. Ara ja no puc dir-ho gràcies a la lectura de l’Obra triada del professor Francesc Espinet, alguns capítols de la qual em posem al dia sobre la tasca dels egodocumentalistes i la seva importància en la formació del coneixement.

¿Voleu saber, per exemple, quina era la recepció de la ràdio a Catalunya en els seus primers anys? Serviu-vos dels egodocuments per a aprofundir-hi, sobretot gràcies al ressò d’aquest tema en les novel·les de l’època, els volums de biografies i memòries, els dietaris, els testimonis d’entrevistes publicades a la premsa o en llibres… 

En definitiva, les fonts egodocumentals poden ser inesgotables en la mesura que el món ho és.

La gentilesa del conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació, Joan Manuel Tresserras -amb qui tinc l’honor de col·laborar-, m’ha posat a les mans Obra triada. Homenatge al professor Francesc Espinet, un llibre de la Universitat Autònoma de Barcelona i Editorial Base [www.editorialbase.com] publicat l’any 2009.

Doctor en història contemporània, Espinet (Barcelona, 1937) ha donat classes a la UAB des del 1971 fins a la seva jubilació. S’ha dedicat especialment a la teoria dels egodocuments, l’estudi d’algunes figures rellevants de la Il·lustració del segle XVIII, la cultura i la comunicació de masses a Catalunya des de la fi del segle XIX fins al franquisme i l’anàlisi del món arabomusulmà contemporani.  

Tresserras mateix ha estat -a més de col·laborador- un dels molts i agraïts alumnes espinetians, que han après història amb la dedicació, l’interès i l’entusiasme que corresponen a un bon mestratge. I és que no cal oblidar que les aportacions que, poc o molt, siguem capaços de fer també són deutores dels veritables mestres que tenim la sort -si és que la tenim- d’anar trobant pel camí… 

El llibre d’homenatge a Espinet reflecteix un seguit de valuosos interessos. Tot llegint-lo, m’adono que a la llista de les fonts egodocumentals utilitzades per tal de conèixer, més de primera mà, quina va ser la recepció de la ràdio a Catalunya des dels seus inicis fins a la Guerra Civil hi trobem, entre d’altres:

Obres de Víctor Alba, Claudi Ametlla, Josep M. Ballarín, Xavier Benguerel, Prudenci i Aurora Bertrana, Artur Bladé i Desumvila, Pere Bosch i Gimpera, Francesc Cambó, Maria Aurèlia Capmany, Alexandre Cirici, Josep M. Espinàs, Joan Garcia Oliver, Amadeu Hurtado, Marià Manent, Frederica Montseny, Joan Perucho, Antoni Rovira i Virgili, Josep M. de Sagarra, Tísner, Francesc Trabal, Pierre Vilar, Llorenç Villalonga… entre una llarga llista d’autors.

Tot plegat resulta d’una gran riquesa perquè els egodocuments són, singularment, rastres de vida. Avui dia, la xarxa deu haver multiplicat aquesta riquesa fins a l’infinit, perquè no cal dir que -tot i la seva immediatesa- la blogosfera, per exemple, és una font egodocumental inesgotable… entre d’altres continguts d’Internet.

Sense oblidar-nos, és clar, de les fonts més clàssiques. D’aquí a un temps, veurem com els egodocumentalistes saben reflectir, posem per cas, un tema més aviat tràgic -per no dir directament pervers i fastigós- com és el que afecta l’Església Catòlica en relació a la pederàstia. I aquesta qüestió només l’apunto, però no vull estendre-m’hi massa. Ja s’ho faran Ratzinger i els seus, però que jutgi, això sí, la justícia humana, i severament si cal…   

I és que l’ego -el jo- és una qüestió molt complexa. Pot ser -ha estat moltes vegades- font de patiment, però també indici de gaudi i fins i tot de vanitat, si cal. D’això tracta, poc o molt, la novel·la Egosurfing, de Llucia Ramis, guanyadora del darrer Premi Josep Pla. No l’he llegit, però no descar-t’ho fer-ho per tal de veure com funciona Barcelona com a xarxa social. Això sí, entre els més joves. 

D’egodocuments, en definitiva, n’hi ha molts i diversos, i totes i tots en podeu cercar i, sobretot, triar. Només és qüestió de sentir certa curiositat pel nostre món i un mínim de capacitat per a saber-lo comprendre. 

  

AUTE: sempre fidel, més que no pas jo

No puc dir que l’he tingut sempre, però el cert és que no l’he perdut mai. Luis Eduardo Aute m’ha estat, al llarg dels anys, un company fidel, més que no pas jo. Us he de confessar, per exemple, que no tinc encara la satisfacció d’haver-lo sentit en directe, malgrat que mantinc l’esperança de poder-ho fer, només faltaria!

Aute és, arreu del món, un dels màxims exponents de la cançó d’autor. Pel molt que porto escoltat del gènere i després d’haver-me retrobat amb la seva producció, especialment en els últims anys, d’això no en tinc cap dubte. Us adjunto el vídeo d’una de les seves cançons relativament recents, A día de hoy [http://youtu.be/zos0mvwButU] perquè jutgeu al vostre gust.

Aleluya Nº 1, Al alba, Rojo sobre negro, la potser no tan interessant Rosas en el mar… Vaig descobrir Luis Eduardo Aute quan jo era -ai!- força més jove, i l’havia anat seguint, però d’una manera intermitent. Li era, doncs, relativament fidel, però em vaig adonar, a la llarga, que ell m’ho era molt més. 

Tan sols em va caldre, novament, practicar un dels meus esports preferits, treure CD’s en préstec de les biblioteques. Fa uns pocs anys, no em vaig poder resistir, per tant, al típic i tòpic Grandes éxitos de l’artista -músic, i també pintor, poeta, director de cinema…- espanyol d’origen filipí, i que de jove havia viscut a l’antiga vila de Gràcia.

Temes com els ja esmentats -excepte Rojo sobre negro– o Las cuatro y diez, Una de dos, De alguna manera, Pasaba por aquí, De paso, Dos o tres segundos de ternura, Cuerpo a cuerpo o el tan extraordinari La belleza, entre d’altres, figuren en aquest disc recopilatori, editat l’any 1996 per BMG Ariola amb la llegenda Paseo por el Amor y el Deseo.

Una vegada vaig estar a punt d’anar a sentir l’autor en directe, però alguna pega de darrera hora devia frustrar-ho… Una altra infidelitat meva, tot i que no pas volguda. Més cap aquí, Joan Isaac -que tan bona relació manté amb Aute- va tenir la molt bona idea de gravar Auteclàssic, un gran disc amb versions al català del qual ja us en vaig parlar a http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/134560.

Cal insistir que, en aquest treball singular del cantautor barceloní criat a Esplugues de Llobregat, el tractament musical d’uns quants dels millors temes del cantautor establert a Madrid és el gran valor afegit. El resultat: un 10 per a Isaac i un altre 10 per a Aute. En definitiva, un molt bon treball a quatre mans, també amb l’aportació traductora de Miquel Pujadó.

Precisament, tenia previst d’assistir a la presentació d’Auteclàssic al festival Barnasants, el 5 de febrer d’enguany al Teatre Joventut de l’Hospitalet de Llobregat. Però de nou un imprevist va frustar l’ocasió. Una altra infidelitat… ni que fos compensada, aquest cop, per la lamentablement nul·la participació meva a l’edició 2010 del nostre festival de cançó d’autor de referència.

Darrerament, un altre disc llogat, A día de hoy (2007), m’ha permès descobrir perles tan interessants com la increïble cançó que dóna nom al disc -que podeu escoltar, si cal, amb devoció, tal com jo no he parat de fer des de fa setmanes- o J’écris ton nom, de un loco, La barbarie (Aleluya nº 8), Cuando no cante más (sobre un poema de Carlos Edmundo de Ory)…

En qualsevol cas, insisteixo: Aute m’és fidel sempre. Ara puc tornar-lo a assaborir amb facilitat, i tantes vegades com desitjo, gràcies a aquest estri musical i virtual magnífic que és Spotify [http://www.spotify.com/es/]. I comprovo un cop més -i us convido a fer-ho- les qualitats d’aquest lletrista, músic, intèrpret… ARTISTA, en un sol mot, veritablement fora de sèrie. Una mena de personatge del Renaixement, amb un sentit creatiu, revulsiu, social… Ras i curt, un autèntic clàssic contemporani.

Ah!, i del tot respectuós -com a fill de pare català i mare filipina d’ascendència espanyola- amb la nostra cultura. No es pot dir de tants i tantes, en el seu lloc…

Primavera de BERLÍN

Mesos després del vintè aniversari de la caiguda del Mur, era el moment d’anar a Berlín, la ciutat de moda a Europa. Que no defrauda en el present i té encara obertes totes les ferides del passat. I que malda per reinventar-se, com n’és una mostra la singular imatge d’aquest increïble Sony Center que adjunto, en l’entorn de la mítica Potsdamer Platz.

Hitler i els seus seqüacos van fer molt de mal, però han passat, com passen totes les persones: les criminals i les moltes que no ho som. Han passat, també, la temible Stasi i el règim comunista de la RDA que li donava sentit. Han passat els somnis bèl·lics de la Prússia imperial, però ens queden el bell palau de Charlottemburg i també els palaus de la veïna Potsdam, que no hem vist.

Ens queda, en definitiva, la memòria -entre d’altres, la de l’Holocaust-, però sobretot les ganes de viure dels habitants de Berlín i de la resta d’humans, en un món que volem just i lliure.  
Era el moment oportú per anar-hi, i la dona i jo, durant quatre dies de Setmana Santa, ho vam tenir clar. Amb les filles secundant-nos ben de gust, no cal dir…

Sembla que Berlín és, ara mateix, la ciutat de moda a Europa. Sigui això exagerat o no -jo crec que no-, segur que és la capital que més ha patit i que, des del 1989, tracta de cicatritzar les seves múltiples ferides, no pas d’oblidar-les.

La història dels nazis, la dels jueus alemanys, la dels comunistes de la RDA, la dels aliats de l’altre bàndol. I, abans, l’empremta -que Hitler i els seus van avortar- de la República de Weimar, el fracàs dels revolucionaris espartaquistes, els rastres de l’Imperi prussià… Uuufff¡¡¡¡ A Berlín s’hi entrecreuen tantes històries, tanta memòria… Ben tràgica, sovint.

I això és, a part de les belleses concretes que algunes i alguns ja deveu conèixer, el que fa la ciutat tan interessant. Una capital amb la cicatriu encara omnipresent del Mur (Mauer, en alemany), ben conservat -i artísticament pintat- a l’East Side Gallery, i també al centre d’interpretació a l’aire lliure -potser ja per poc temps- anomenat Topographie des Terrors.

En aquest indret, i també al famós Checkpoint Charlie del districte de Kreuzberg, un ús intel·ligent del fotoperiodisme ens il·lustra molt bé sobre la història alemanya i europea recent. I, per cert, que al Checkpoint Charlie -pas fronterer entre els dos Berlins- va tenir lloc un dels episodis més decisius de la Guerra Freda, poc després de la construcció, l’any 1961, de la tanca oprobiosa. Tancs -i valgui la redundància- nord-americans i soviètics van encarar-se, però la cosa, per sort, no va passar d’aquí…

Si aneu -o torneu- a la metròpoli berlinesa, no deixeu de visitar el relativament nou Jüdisches Museum, el museu jueu més gran d’Europa. Ni, en la mateixa línia, el monument d’homenatge a les víctimes de l’Holocaust, que ocupa una illa urbana a tocar de la majestuosa porta de Brandenburg. Tot un sentiment de culpa col·lectiva que potser ja tocava que pogués anar-se expressant… Ni, en fi, deixeu d’acostar-vos, ni que sigui per un moment, a l’ampla -allí tot ho és- avinguda Karl-Marx-Allee per veure l’emblemàtic -des del punt de vista de l’antiga república autoanomenada democràtica– urbanisme de l’Est.

I pugeu, és clar, a la imposant cúpula de l’històric Reichstag dissenyada per Norman Foster. I passegeu per l’entorn de la cèntrica avinguda Unter den Linden. I visiteu els equipaments culturals de l’illa dels museus, amb el fabulós Pergamon com a astre rutil·lant. I, a l’antic sector occidental, el deliciós palau prussià de Charlottemburg. I…

I no deixeu d’anar, en fi, a la renovadíssima Potsdamer Platz, centre neuràlgic de Berlín -i potser d’Europa- als anys 20, després devastada -com tantes coses a la ciutat-, més tard partida pel Mur i avui convertida en icona de la modernitat, amb el resplendent Sony Center com a joia de la corona…

Potser sí que París, per exemple, val una missa. Però Berlín excita, si més no, el nostre afany de conèixer i, sobretot, de comprendre. De tenir clar que la història -amb encerts i errors- la fem els humans, encara que sovint sense la participació de la majoria.