Arxiu mensual: març de 2010

Gran desengany amb el NOU LABORISME

Si jo fos específicament anglès -no escocès, ni gal·lès- i progressista, us confesso que no sabria massa, en les pròximes eleccions del Regne Unit, a qui votar. Per descomptat, a hores d’ara no ho faria pel Labour Party, la formació majoritària del centresesquerra, alguns membres de la qual -començant per Tony Blair– sembla que s’hagin begut l’enteniment. En benefici de la butxaca, és clar.

I el pobre Gordon Brown, mentrestant, amb aquesta cara de sòmines… Entre d’altres aspectes a millorar, li convindria desmarcar-se clarament dels escàndols successius que hi ha a les files laboristes, el darrer dels quals protagonitzat per tres diputats i exministres blairistes, acusats de tràfic d’influències. Un d’ells -referent de corrupció barrut– diu que és com un “taxi lliure”, amb una tarifa per prestació de serveis de fins a 5.500 euros diaris.

Un nou desengany, en fi, pels qui encara creiem -innocents!- en el paper de les ideologies. De les idees, si més no.

Un altre escàndol -un més- sacseja el Partit Laborista britànic, a ben poques setmanes de les eleccions. Tres diputats i exministres de l’etapa Blair han estat suspesos de militància sota l’acusació de tràfic d’influències. Es veu que estaven disposats a fer servir els seus contactes i el pes que puguin tenir prop d’alts càrrecs del govern per tal de modificar lleis en benefici d’empreses a canvi, no cal dir, d’elevades sumes de diners.

Un dels implicats hauria arribat a afirmar que és com un “taxi lliure”, disposat a prestar els seus serveis. Tarifa: fins a 5.500 euros diaris. Digueu-me ingenu, però sóc encara dels qui crec que cobdícia i progressisme són, per definició, antitètics. I que està bé guanyar diners, però si és a partir del mèrit i mantenint una certa dignitat.

És clar que el cap de files d’aquestes presumptes pirates, Tony Blair, és el primer que dóna exemple. Pronuncia conferències a preu d’or i s’embutxacarà moltes i moltes lliures a partir de la publicació d’unes memòries en què, entre d’altres coses, intentarà justificar -no crec que ho aconsegueixi- totes les malifetes derivades del seu trist paper a la guerra de l’Iraq.

Trist paper, igualment, el d’un partit que volia reformar el capitalisme i del qual membres destacats despleguen les pràctiques del pitjor d’aquest sistema. Quan jo era jove governava el Regne Unit un primer ministre del Labour, Harold Wilson, que em sembla -no conec la seva trajectòria en detall- que era tota una altra cosa. Fins i tot es manifestà contrari a la guerra del Vietnam, actitud que no devia plaure massa als nord-americans.

Però els temps han canviat, i la posició coneguda com a tercera via o Nou Laborisme de Blair -assumida després, amb matisos, per Brown– va significar un gir al centre que gairebé sembla, en més d’un aspecte, un viratge a la dreta poc o molt irreversible.

Insisteixo: els temps han canviat, i el món d’avui no és el mateix del de la segona part del segle XX. Però tot té un límit i ara mateix, en el marc britànic, les diferències dels laboristes amb els tories o conservadors -sort que encara hi ha els liberaldemocràtes!- no deuen ser, segurament, tan grans. (Nacionalistes escocesos i gal·lesos mereixerien, òbviament, un comentari a banda, però ja us avanço que sóc dels qui creu que ara mateix, en el marc europeu, la via escocesa pot ser molt positiva per a Catalunya)

En quaselvol cas, dóna una impressió patètica el fet que alguns, en comptes de fer política, sembla es dediquin, gairebé, a jugar a la ruleta. Després es diu que la gent passa, aquí i arreu. No crec que tots els polítics de diferents colors siguin el mateix, però, si no hi ha una regeneració generalitzada de la cosa pública a escala planetària, potser caldrà dir allò de: “L’últim, que apagui el llum”.  

Més enllà dels objectius personals de cada individu -polític o no-, s’ha de recuperar l’ètica com la garantia real de la convivència. I és que no tot s’hi val, i singularment si et dius d’esquerres, o progressista -si no ets un Berlusconi o un Jaume Matas qualsevol, vaja. I aspires a servir la gent, no a servirte’n.

I encara sort d’Obama: és una de les poques sorpreses positives del món mundial en aquest difícil, complex, globalitzat, costerut… segle XXI. 

Les meves ONG: ÒMNIUM CULTURAL (i 4)

Sí, ja sé que l’Òmnium no és una Organització no Governamental en el sentit habitual del concepte. Tanmateix, el debat sobre la definició de les ONG continua obert, i jo crec que qualsevol entitat de la societat civil amb vocació de servei públic s’hi pot considerar. 

Més enllà d’aquest debat, Òmnium Cultural, de la mà de Jordi Porta i el seu equip, acaba d’enllestir una etapa que cal qualificar de molt reeixida. En els darrers vuit anys, OC s’ha renovat amb eficàcia i ha estat punta de llança d’un país més desacomplexat que abans en els seus afanys sobiranistes. Ras i curt, en l’exercici d’un dret de decidir que és, en darrer terme, qüestió de democràcia. 
Dissabte passat -a més de l’Assemblea General Ordinària- van tenir lloc les eleccions a la presidència i a una part de de la Junta Directiva d’Òmnium Cultural. Com a soci, tenia el dret d’anar a votar, però ho considerava, gairebé, un deure. El deure de participar, ni que sigui mínimament, en la trajectòria d’una entitat que representa plenament els interessos d’una Catalunya nacional que se sap part d’un espai lingüístic i cultural més ampli. I que es creu nació d’Europa amb prou capacitat de decidir per si mateixa.

De la mà de Jordi Porta i el seu equip, l’Òmnium ha tornat a ser una de les puntes de llança de la societat civil catalana i del reconeixement del nostre poble; ha pres consciència del paper de les tecnologies de la informació i de les indústries culturals en la renovació de la catalanitat, i ha treballat conjuntament amb la nova immigració perquè no s’esquerdi la cohesió social del país.

I la cosa no s’acaba aquí, perquè Òmnium s’ha coordinat efectivament, en el marc de la Fundació Llull, amb Acció Cultural del País Valencià i l’Obra Cultural Balear en l’impuls de projectes que abasten tot el domini lingüístic, o sigui, aquests Països Catalans que, malgrat tot, existeixen. També ha fet territori, que es diu ara, mitjançant l’impuls de les activitats de les diverses seus -ja en té 27-, repartides arreu del país.

Més encara? OC ha modernitzat manifestacions de referència com la Nit literària de Santa Llúcia, el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes o la Festa per la Llibertat que té lloc l’Onze de Setembre. Ha fet campanyes incisives sobre temes d’interès general. Ha canviat la ubicació de la seva seu nacional i renovat els serveis interns i l’oferta als socis, que actualment -amb un increment notori- en som més de 21.000, amb un rejoveniment també important. I molts altres aspectes, que l’Assemblea de dissabte reflectí adequadament.

La feina feta, doncs, és considerable, i sense subordinació als interessos partidistes. Per això crec que, tot i no ser considerada com una ONG en el sentit habitual, Òmnium és una de les principals eines solidàries -de solidaritat interna- que tenim. I és que, qui farà més per les catalanes i els catalans que nosaltres mateixos?

Ja vaig parlar de la nova etapa de l’associació a començaments d’aquest bloc [http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/38811], i ara he volgut cloure la curta sèrie de les altres ONG de les quals sóc soci -Amnesty International [http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/90514], Greenpeace [http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/139804] i SETEM [http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/145308]- amb la seva referència. 

Cal desitjar a la nova presidenta, Muriel Casals -també la primera dona al capdavant de l’entitat-, i al seu equip encerts de tota mena. Representen la continuïtat d’aquest impuls renovador i, certament, de feina no els en faltarà, perquè el país està convuls. Però crec que l’Òmnium continua tenint molt a dir-hi…

…i a impulsar decididament, i sense treva, el dret de decidir. O a explorar la viabilitat que pot tenir la independència en el marc d’una Europa on les fronteres encara són físiques, però sobretot mentals.

GORBATXOV, de bona memòria

Mentre comprovem, a partir de la nevada del dilluns, que Catalunya no és el país  avançat que voldríem, aquests dies es compleix el 25è. aniversari de l’arribada al poder de Mikhaïl Gorbatxov, el darrer president de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques. Per als qui som ja una mica grandets -i grandetes-, Gorby és un dels referents de la història contemporània. La resta potser haureu de consultar bibliografia o, més ràpidament, buscar al Google.

Com a mandatari, l’home no se’n va sortir, però va ser decisiu en la superació de la Guerra Freda i l’adveniment d’un nou escenari internacional que, per no massa temps, semblava digne de ser viscut. Li devem molt, doncs, i, segurament, no l’hi hem agraït prou. 
En arribar al poder l’any 1985, Gorbatxov era, per al cada cop més rovellat poder soviètic de l’època, com el cirurgià que té el deure d’operar un tumor. En obrir el cos, ell i el seu equip de quiròfan s’adonen que ja és massa tard, i que no es tracta d’un dany localitzat, sinó d’un càncer esdevingut metàstasi.

Sigui com sigui, calia operar. Per això, el nou líder de l’URSS va tirar endavant les seves polítiques de perestroika (reestructuració) i glasnost (transparència) per tal d’intentar salvar els mobles de l’anomenat socialisme real tot contribuint a transformar-lo. Probablement ja sabia que no se’n podia sortir, perquè les contradiccions eren excessives. Uns anys abans, jo havia llegit llibres com Calle del proletario rojo, dels periodistes -propers al Partit Comunista francès- Nina i Jean Kéhayan i La Nomenklatura, de l’historiador rus Mikhaïl Voslensky i ja es veia que allò no anava ni amb rodes. I les visites a algunes capitals de l’Est, més tard, m’ho van acabar de confirmar.

Les contradiccions econòmiques, les crisis socials, els nombrosos problemes nacionals, la pressió del capitalisme amb líders polítics de l’estil del nord-americà Ronald Reagan, la britànica Margaret Thatcher, l’alemany Helmut Kohl… Tot plegat, per al benintencionat -sobretot per a nosaltres, la gent d’Occident- Gorby, era massa. Stalin, singularment, havia contribuït a corcar un sistema polític i econòmic que, en teoria, volia crear l’home nou, i ja ho heu vist…

La qual cosa no vol dir que a mi, i a tanta altra gent, ens hagi fet mai peça el capitalisme: ens hi hem hagut d’adaptar, ve-t’ho aquí… Però hem cregut sobretot -i de vegades costa- en la força de la democràcia. En l’articulació d’un sistema de poder que estimuli la participació de la gent i equilibri el paper de l’Administració amb la vitalitat que correspon a una societat civil forta.

Aquest camí, Mikhaïl Gorbatxov, potser fent de la necessitat virtut, va fer el possible per recorre’l, i el seu missatge regenerador, doncs, podia semblar universal. Fracassat aparentment -al sistema polític que comandava des de Moscou se l’ha acabat engolint, gairebé del tot, la història-, dic que és de bona memòria perquè va contribuir, amb totes les seves contradiccions, a obrir-nos dreceres. Per això crec, com diria el Comandante aquell del Carib, que la Història l’absoldrà.  

LLENGUA DE SIGNES per ajudar a viure

El llenguatge de signes i, entre nosaltres, la llengua de signes catalana beneficien unes persones que no hi senten com la majoria però que també tenen dret, no cal dir, a percebre continguts d’una manera correcta. Per als nois i noies afectats de sordesa i la gent que els envolta, les vilanovines edicions d’El Cep i la Nansa publiquen la col·lecció “Ginjoler”, pionera en aquest camp al nostre país. L’altre dia se’n va presentar a Barcelona el darrer títol, Petita història d’un tovalló groc descolorit, i la sala d’actes d’una cèntrica llibreria era ben plena d’infants i els seus familiars. Curulla, doncs, de la cultura solidària que procura que el món sigui més humà.

La llengua de signes és el llenguatge gràcies al qual les persones sordes poden establir el canal d’informació que els és indispensable per a relacionar-se amb l’entorn. Si el canal auditiu es correspon amb el llenguatge oral, el de la llengua de signes és visual i espacial. Aquest idioma peculiar té una estructura gramatical pròpia, caracteritzada sobretot pel joc de les mans i per l’ús d’elements no manuals: els moviments dels llavis, de la llengua, de les espatlles, del cap…

En aquesta mena de llenguatge no hi ha -com en l’altre- una llengua universal ni una llengua per cada Estat, sinó que també hi regna, sortosament, la diversitat lingüística. Així, la llengua de signes catalana o LSC és utilitzada, entre nosaltres, per unes 32.000 persones. O sigui, hi ha més de 25.000 usuaris oients -familiars, professors, intèrprets, estudiants…- i, aproximadament, més de 7.000 persones sordes usuàries. Aquest col·lectiu és representat per una ONG ja veterana, la Federació de Persones Sordes de Catalunya, que atén per les sigles FESOCA i que podeu trobar a www.fesoca.org.

La col·lecció de contes infantils il·lustrats “Ginjoler”, d’El Cep i la Nansa edicions [www.elcepilanansa.com], és pionera entre nosaltres en l’adaptació a la LSC. Ja sabeu que, quan a algú se’l veu feliç, se li diu que està “més content que un gínjol”. Doncs bé, aquest és el bon propòsit d’una col·lecció singular, per la concepció i els destinataris. Divendres passat se’n va presentar a Barcelona el darrer títol, Petita història d’un tovalló groc descolorit, un àlbum -amb DVD incorporat- del qual són autors Miquel Ribas quant al text i Roger Padilla pel que fa a les il·lustracions.

Us puc ben assegurar que amb el món de les persones sordes i el llenguatge de signes no hi tinc cap vinculació més o menys directa. Per sort, és clar. Però la relació amb l’editorial em va dur a deixar-me caure per l’acte de presentació i a comprovar-ne l’èxit, ja que la sala d’actes d’una cèntrica llibreria era plena a vessar.

La coordinadora editorial, Cesca Mestres, que prové del camp de l’educació social, em comentava el bon servei que presta una col·lecció que, en definitiva, ajuda a viure. Comparteixo la seva satisfacció, perquè tot el que contribueixi a què el món esdevingui, després de tants segles, més humà és del tot benvingut. El nostre món -no únicament, però sobretot- és el de les persones, més enllà de la seva identitat, condició i circumstància. Posem-hi, doncs, les eines que el facin més ple.