Arxiu mensual: desembre de 2009

GARBO: del documental a la ficció?

Sento per la ràdio que Garbo. L’espia (L’home que va salvar el món) està tenint un èxit important. Com que l’he vist només fa unes hores als Méliès Cinemes, no cal dir que me n’alegro. En primer lloc, pel director d’aquest interessant film documental, el gironí -i fins ara productor- Edmon Roch, l’opera prima del qual suposo que tindrà continuïtat.

Potser ja sabreu que Garbo és l’àlies d’un dels espies més importants de la Segona Guerra Mundial, el barceloní Joan Pujol Garcia. I és que aquest heroi gairebé llegendari, agent doble al servei dels britànics i també, fingidament, dels nazis -que el coneixien per Arabel-, va fer creure a l’exèrcit alemany que el desembarcament de Normandia per part dels aliats no era realment important. Només havia de ser una simple maniobra de distracció -a l’espera d’un hipotètic atac principal al Pas de Calais- i no la gran invasió que contribuiria decisivament a precipitar la fi del conflicte.

Ara que tenim a l’abast el documental sobre el personatge, potser seria l’hora d’intentar produir-ne un film de ficció que el situés, molt més encara, en la memòria col·lectiva.    

A la vida contemporània catalana hi ha un Pujol emblemàtic: l’expresident de la primera institució del país. Hi ha també un músic de l’antic Grup de Folk que es diu, ves per on!, Jordi Pujol. I hi havia, si més no, Joan Pujol Garcia (Barcelona, 1912 – Caracas, 1988), més conegut com a Garbo per les seves grans dots d’actor, que en un espia professional poden esdevenir molt importants.

Rodat majoritàriament en anglès i català, el documental d’Edmon Roch -amb qui vam coincidir a començaments dels anys 90 al desaparegut setmanari Set Dies d’Actualitat, en el qual ell hi feia la crítica cinematogràfica i jo n’era el redactor en cap– ha obtingut una rebuda esplèndida a la prestigiosa Mostra de Cinema Documental Amsterdam i té bones perspectives de ser venut a distribuïdores i televisions europees. A més, ha estat guardonat amb el Giraldillo de Oro al millor film documental en el recent Festival de Cinema Europeu de Sevilla.

Segons el seu director, “tot allò que envolta la Segona Guerra Mundial, i especialment aquells episodis no resolts o envoltats d’un alt grau de misteri com aquest, continua sent un material que genera expectatives des del punt de vista cinematogràfic”, ha declarat Roch -també expert en cinema bèl·lic- a la nova i interessant revista DeCine

És per això que jo, que no em considero necessàriament un cinèfil, goso pensar que Garbo dóna per a més que un documental, tot i que aquest estigui ben fet. El personatge i el seu entorn són prou interessants per a ser traslladats a la ficció, qui sap si en forma de pel·lícula o de minisèrie televisiva. Si aneu a veure el rigorós treball d’Edmon Roch als Mèliés o al Verdi potser creureu el mateix.

No cal dir que m’agradaria que l’hipotètica futura producció fos catalana i, si pot ser, en versió original en català. És clar que, després d’haver llegit el tema que obria ahir dimarts la secció de “Cultura i espectacles” de l’Avui “La V.O. catalana, a l’UVI”-, sigui com per posar-se a plorar, ja que les pel·lícules rodades en la nostra llengua han tingut menys de l’1% dels espectadors de Catalunya durant el 2009… Confio que la futura llei del cinema anunciada pel nostre Govern -i tant posada en qüestió des d’alguns sectors- serveixi per arreglar mínimament la situació.

Mentrestant, sort que el full de serveis de Joan Pujol Garbo -protagonista, per a algun crític, de “la increïble història d’un mentider compulsiu”transcendeix clarament el seu origen nacional. Si cal, doncs, que directors, productors i guionistes d’altres cultures engrandeixin, encara més, la força del mite.


Per què t’odien tant, BERLUSCONI?

El primer ministre italià, Silvio Berlusconi, pateix aquests dies, i no de mals d’amor, precisament… Un pertorbat ha fet de pertorbat però, en el fons, ha copsat bé el clima de tensió que es respira a Itàlia. Amb tots els respectes per la persona, el polític, de respecte, no me’n mereix cap. Si és que ho és, de polític…

Il Cavaliere es pregunta: “Per què m’odien tant?” Doncs, tu mateix, carinyo. La teva imatge ensangonada és, en el fons, la de l’ídol caigut, la qual cosa no vol dir que no puguis rebre més adhesions polítiques, morals i/o compassives. Però t’has anat guanyant la tírria a fons. Tot i així, suposo que, de l’agressió, miraràs de treure’n rèdit…

Medita, (encara poderós) Silvio. I restableix-te aviat, si pot ser… Prestigiosos dentistes i, si cal, cirurgians plàstics -els has freqüentat sovint- prou que ho procuraran. 

Aquests dies, tenia previst de penjar un post que es podria haver intitulat així: CONSULTES? Ni èxit ni fracàs, però FUTUR. Reconec, tanmateix, que no hagués aportat gran cosa de nou sobre el tema, a part d’anunciar, dit sigui de passada, que òbviament votaré SÍ a la independència nacional catalana si la plataforma Barcelona Decideix [www.barcelonadecideix.cat] convoca algun tipus de consulta sobiranista, que en diuen, al gran municipi on m’he arrelat ja fa anys.

Centrem-nos, doncs, en la qüestió berlusconiana per tal d’escatir per què a l’ínclit Cavaliere se l’estimen tan poc els seus diguem-ne súbdits -tot i així, a data d’avui és encara premier gràcies a un ampli i democràtic vot popular:

– Els italians -o una part d’ells- t’odien tant, carinyo, perquè fa temps que vas de prepotent, i d’una manera in crescendo.

– Perquè no sols t’acontentes de ser molt ric sinó que, a més a més, els ho refregues per la cara.

– Perquè -tot i nodrir (admetem-ho) les fantasies sexuals dels mascles- creuen que qui és president del país no pot ser, alhora, un barroer.

– Pel teu -insistim-hi- masclisme compulsiu.

– Per les polítiques antisocials i, si s’escau, xenòfobes.

– Perquè confons el teu país –res publica, suposo- amb el funcionament d’una empresa privada.

– Per pensar que Itàlia és el Milan, i que tot és qüestió de pilotes… 

– Perquè creus que les consciències es compren a cop de talonari (no sempre vas errat, és clar…).

– Perquè ni a l’encara tan poderosa -a Itàlia- Església catòlica li convé que vagis per on vas.

– Perquè l’antiga Forza Italia i l’actual Popolo della Libertà, més que partits, semblen lobbies.

– Perquè fas quedar malament la tan artística bota en l’Europa comunitària i el món global.

– Perquè deteriores la sensibilitat italiana i, en definitiva, la bellesa.

– Perquè has mercantilitzat, gairebé al límit, les indústries de la cultura i la comunicació.

– Per intentar saltar-te la justícia -per arbitrària que sovint sigui.

– Per titllar massa fàcilment de comunistes molts dels qui et contradiuen.

– Per…

No cal dir que et desitjo, a nivell de salut, un ràpid restabliment. Però també m’agradarà que -si cal sota l’efecte dels calmants- tinguis ocasió de meditar sobre aquestes i altres coses…

I desitjo que et retiris aviat i deixis la política per als veritables professionals, ni que siguin de dreta tipus Gianfranco Fini, el rival que et cau més a prop.

Ara, a fer una miqueta de migdiada. T’anirà bé…

I deixa les infermeres en pau.

Ciao, Cavaliere!

L’HIPERCONSUM no desapareixerà, sosté Lipovetsky

Gilles Lipovetsky, prestigiós filòsof i sociòleg francès, declarava fa poques setmanes a El Temps que l’hiperconsum no desapareixerà; tot just comença a estendre’s pel planeta”. Tot donant, darrerament, algun tomb comercial per La Roca Village i per les tendes del centre de Barcelona, arribo a la conclusió que la tesi, malauradament -o no?-, és ben certa.

Que hi ha crisi, òbviament, no ho qüestiono, però som molt lluny d’un estat de depauperació generalitzada que no desitjo, d’altra banda, ni per a mi ni per a ningú. Aquestes Festes tornaran a ser, doncs, una orgia consumista potser, fins a un cert punt, més moderada, però no per això menys compulsiva.

Posats a fer, desitjaria que el consum fos més creatiu -que també hi és, no dic que no- i que aquesta creativitat ens fes una mica més lliures…

No sé si haureu llegit aquests dos llibres de Lipovetsky: L’era del buit (1983) i L’imperi de l’efímer (1987). Jo no, però m’adono -ni que només fos pels títols- que ho hauria d’haver fet per tal de tocar una mica millor la pell de la nostra època.

Sosté el pensador de Millau -occità, doncs, potser sense reconèixer-ho- que “molts mitjans diuen que, amb la crisi, la gent aturarà l’orgia del consum en què hem viscut els darrers anys i que anem cap a un model de desconsum. Jo no ho crec. Crec que hi haurà canvis, però no transformaran de manera fonamental el model. L’hiperconsum no es liquidarà, sinó que tot just comença a estendre’s per tot el planeta”. 

Lipotevsky havia passat per València, i per això El Temps, ben oportunament, publicava una molt interessant entrevista amb ell al seu número 1.326, corresponent al dia 10 de novembre. El mestre hi deia força coses, el conjunt de les quals em sembla prou raonable.

Posem per cas:

“A la societat d’abans hi havia la religió, que oferia consol als éssers humans. Avui, on el trobem, el consol? El consol el trobem en el consum. Quan estem deprimits, anem a la perruqueria, o anem al cinema, i si no ens comprem un DVD. En definitiva, consumeixes. Com s’aturarà, això? Impossible d’aturar-ho. Només canviarà que tindrem cotxes més ecològics i gastarem més en transport públic. Però continuarem comprant sabates, ordinadors nous…

El francès parla, és clar, a partir de l’observació dels hàbits de les majories. Potser les i els blocaires, internautes i addictes a Vilaweb sou, diguem-ne, més exquisides i exquisits. Probablement sigui així en molts casos. I tanmateix:

“El consum és una eixida fàcil per a tots aquells que no tenen conviccions religioses o culturals molt fortes. El consum dóna resposta a les nostres angoixes de manera instantània, ens dóna una esperança de plaer, una mica de felicitat, encara que només duri un moment. En aquest moment, la gent es troba obligada a estalviar més, però no renuncia a continuar consumint”.

Tot plegat sembla contradictori amb un model de creixement cada cop més insostenible. Però cal recordar que una de les causes de la caiguda del bloc de l’Est -entre d’altres- va ser l’absència d’uns hàbits de consum mínimament satisfactoris en aquelles societats, simbòlicament concentrades rere el mur de la vergonya.  

Però no us deprimiu, perquè Lipovetsky admet que “hi ha gent que té més coses a la vida, més enllà del consum”. Tot i així, “hi ha molta gent que té poc més que el consum”.   

En conseqüència, i per molt que alguns ho puguin lamentar, “el decreixement és impossible. Per contra, cal permetre que el creixement i el consum siguin compatibles amb els recursos naturals. Cal invertir en materials reciclables, en cotxes menys contaminants. Ens cal inventar un nou model energètic, això és inajornable. Tot plegat, però, no significa posar en qüestió la societat de consum”.
Societat a la qual, el 1970, Raimon ja li dedicà una de les seves -però no de les millors- cançons.

Darrerament, tot cercant roba per l’amable -i fins i tot ecològic– conjunt comercial de La Roca Village, al Vallès Oriental, i pels establiments del centre de Barcelona -quin fotimer de tendes de moda que hi ha al Passeig de Gràcia, per exemple!-, la meva dona i jo hem pogut continuar pensant sobre aquestes coses. Ho hem fet a la vista de la munió d’articles i la corrua compulsiva de gent, i no arribem a conclusions massa distintes que les lipovetskyanes, val a dir-ho…

I encara sort que, enmig del desori, el francès ofereix una petita esperança. I és que també pot haver-hi un hiperconsum net. Això evitaria la catàstrofe ecològica, però no la catàstrofe cultural. Avui [li diu a la periodista], podeu ser una hiperconsumidora de productes i no contaminar gens: veieu un film, descarregueu música a l’iPod… No hi queda cap petjada ecològica. Ara bé, ser un hiperconsumidor no crec que sigui un gran ideal humà. El consum no pot ser un ideal de vida. La vida no és consumir. La vida ha de ser crear, compartir i estimar”.

Ja ho veieu: la vida també són flors i violes, fins a un cert punt, i mal aniria si no. Mentrestant, agnòstics i creients, indiferents i ateus, aposto que, en aquestes Festes i també les dels anys vinents, continuareu caient en el consum, o l’hiperconsum…

¿O potser algun dia gosarem, uns més que d’altres, repensar la vida per a viure-la, alternativament, d’altres maneres?