Arxiu mensual: setembre de 2009

Entrada de tardor a FORMENTERA

En plena efervescència del cas Millet, la meva dona i jo hi vam posar mar pel mig i vam anar a parar a l’illa pitiüsa de Formentera. La possibilitat de fer-ho eren els últims dies de vacances que ens quedaven. L’excusa, important: celebrar en un entorn plaent els seus magnífics 50 anys.  

L’illa de moda d’aquest estiu gràcies a un anunci de cervesa no ens ha decebut: té l’encant de les coses petites que pronosticaven amics i coneguts. Les aigües d’una mar transparent. Postes de sol fantàstiques. Platges, si no paradisíaques, sí de petit paradís. Entorns ben conservats, tot i que el turisme massiu s’hi fa notar. Figueres mediterrànies aguantades amb un estil únic. Pins, i no cremats, sortosament. Munió de llangardaixos verds. El sommi hippy que no ha perviscut -però sí que pot haver influenciat- l’horitzó formenterer…

Cap als divuit anys, vaig fer una excursió familiar a l’illa d’Eivissa. No incloïa festa continuada i obsessiva, tot i que crec que el desmadre no devia ser encara el que es va anar implantant progressivament a la Pitiüsa major. Això sí: vaig fer-li una amable visita al major poeta local, després Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, el gran Marià Villangómez.

I des d’Eivissa també vam fer una excursió puntual a Formentera, concretament a l’anomenat -encara existeix avui- Blue Bar [www.bluebarformentera.com], situat a la platja de Migjorn. Finalment, després de força anys -em resisteixo a dir tants-, he pogut visitar l’illa, tot i que el sector del cap de Barbaria amb el seu far -no hi arriba el transport públic- només ens el miràvem des de lluny.

Durant cinc dies, doncs, l’encant de les coses petites s’ha fet plenament real. Petits -i verds- són els infinits llangardaixos, un dels símbols d’aquesta petita illa. Petites són les poblacions, tot i que cada cop més turistitzades amb la notòria excepció d’El Pilar de la Mola, que em va encantar. Petites les esglésies blanques, tot i que la de la petita capital, Sant Francesc Xavier, tingui un aire de castell colonial perquè al segle XVIII encara durava la por d’uns pirates que havien obligat al despoblament.

No tan petites són les platges, envoltades d’unes aigües totalment transparents, d’un blau turquesa que és un efecte de les praderies de posidònia que funcionen com a depuradora natural i permeten la sedimentació de la sorra a la costa. (Unes platges, per cert, de llibertat absoluta, que no acoten pas espais nudistes i ningú sembla immutar-se per això). Ni són petits -sinó normals- els fars, el de la Mola i el del cap de Barbaria, a tocar d’uns penyassegats potser no imposants, però sí del tot dignes de veure. Ni petites les nombroses figueres, aguantades sobre uns pals que, a part de preservar del sol, produeixen un gran efecte.

Vam allotjar-nos en un hotel de la coneguda cadena Riu [www.riu.com] que, sense cap complex ni perquè cobri comissió, us recomano plenament: el Riu la Mola. Els bungalows, el jardí interior i la situació a un extrem de la platja de Migjorn -a banda del bon menjar- paguen realment la pena.

Tant aquest complex com els racons més concorreguts de l’illa -sort que hi ha encara molt entorn natural- vam trobar-los, sorprenentment, força animats la setmana passada, darrera íntegra del mes de setembre -amb un temps que no era del tot bo. Dic que el fet em causa sorpresa perquè, entre nosaltres, estem tan acostumats a fer les vacances durant l’agost o, com a molt, el juliol, que potser aquesta rutina haurem d’anar a fer-nos-la mirar, algun dia.

El cas és que la Formentera de fa pocs jorns estava plena d’italians -i d’italianes, ei!- i, en menor mesura, d’alemanys, dues races que procuren barrejar-se poc perquè sembla que no se suporten gaire. El mite dels catalans i catalanes que sempre en trobem per tot arreu va fallar estrepitosament, aquesta vegada.

Un encarregat d’hotel loquaç i simpàtic em deia que els italians han descobert Formentera fa uns quinze anys i la consideren la petita Itàlia, segurament per la forma del mapa, tot i que l’escala sigui tan diferent.

En aquella placidesa pitiüsa vaig començar-hi a llegir l’extraordinària novel·la El professor d’història, del mestre Joan F. Mira. No l’he acabat encara -l’estic compaginant amb una altra lectura diguem-ne professional– i, precisament perquè és una obra d’excepció, us n’hauré de parlar amb més detall…

 

ARENYS DE MUNT, èxit a mitges

El referèndum sobiranista convocat a la vila maresmenca d’Arenys de Munt ha estat un èxit polític i mediàtic notori, i ha demostrat novament les limitacions que té la democràcia a l’Estat espanyol. A part de permetre comptar -72, si no m’erro- els membres de la Falange disposats a armar gresca en una diada tan significativa des del punt de vista simbòlic.

En canvi, no es pot dir que hagi estat un èxit prou reeixit quant a la participació en la consulta, de l’ordre del 41%. No ens enganyem, qualsevol votació que no arribi, pel cap baix, a la meitat del cens no és prou sòlida ni representativa, per bones que en siguin les intencions.

I, en qualsevol cas, està bé que des dels municipis es vagi fent xup-xup, però la batalla de veritat cal lliurar-la des del Parlament a partir d’una entesa estratègica de les forces més compromeses en la plenitud nacional.

Inicialment, volia titular aquest post alguna cosa així com “Arenys de Munt: el paper de cadascú”. He fet el canvi a partir d’una sola dada, la participació, que a mi em sembla que hauria d’haver estat força més alta en percentatge. Més rica i plena si de veritat els catalans -no solament els arenyencs- volem anar per la vida sentint-nos raonablement satisfets.

I no m’hi valen excuses. Que si l’Estatut va ser votat per menys ciutadanes i ciutadans, o que les eleccions al Parlament Europeu també van ser ben poc representatives… Personalment, el que tinc clar és que només amb majories prou qualificades els canvis veritables que necessitem tenen possibilitats de prosperar.

Això no vol dir que el referèndum fet a la vila maresmenca, a més d’esdevenir pioner, no tingui un gran mèrit. Vegem, com deia, com hi han jugat els actors principals:

Moviment Arenyenc per l’Autodeterminació (MAPA): molt lloable i positiu, obrint fronteres, trencat barreres.

Ajuntament: gran dignitat -amb l’alcalde, Carles Móra, al capdavant-, tot i que cal estudiar, en futures convocatòries similars, si els ajuntaments no han d’oferir un suport més discret a la consulta per tal que el protagonisme recaigui del tot en la societat civil, tot evitant embolics legalistes.

Administració de l’Estat: es recolza en la seva legalitat i segurament no pot saltar-se-la; però sap greu que, en democràcia de debò, aquesta legalitat no sigui prou justa, perquè es basa en una Constitució que no va trencar realment amb el franquisme i que és exponent -no del tot ranci, admetem-ho- del nacionalisme espanyol.   

Advocat de l’Estat: personatge atrabiliari, més aviat lleig i, ves per on!, falangista.

Falange Española de las JONS: exigua força de xoc d’aquest nacionalisme; ara  hem pogut comptar-los, i a Arenys, francament, n’eren ben pocs!

Candidatures d’Unitat Popular (CUP): coherents amb el seu ideari.

Esquerra: més del mateix.

Reagrupament (nou a la plaça): ídem.

Convergència (Unió a banda): dir que … una mica amb la boca petita.

PSC: mur de contenció que voldria mirar cap a una altra banda (Hereu, Chacón i Rangel: senzillament, deplorables…).

PSOE: Gran Hermano.

Iniciativa: , però… el seguidisme del PSC hi pot més.

PP: val més deixar-ho córrer…

Departament d’Interior saurista: vacil·lant en la jugada prèvia, millor en l’actuació sobre el terreny.

Generalitat de Catalunya: no hi mana un partit, sinó tres…

Arenyencs: m’heu agradat i, fins a un cert punt, m’heu decebut; ja suposava que la independència guanyaria per golejada, però no que no anéssiu a votar ni la meitat del cens.

Ara podrien venir Berga, Figueres, Seròs i diversos municipis del país. Com a escalfament, paga la pena, però crec que l’autèntica batalla per l’autodeterminació i, si s’escau, la independència nacional -qüestió no tan senzilla, sinó prou complexa-, cal lliurar-la al Parlament de Catalunya (i ja no parlo dels altres països catalans perquè no vull, ara com ara, fer volar coloms).

Però, per tirar endavant amb el procés, cal una premissa bàsica: que les forces més nacionalment conseqüents es comprometin a entendre’s i no, precisament, a fer-se la punyeta. He posat alguna vegada sigles concretes a aquest desig, però són tan evidents que no ho faré ara.

Mentrestant, i malgrat tot… visca Arenys!” (de Munt).

MARIA BARBAL, Tremp-Barcelona-Frankfurt

Ja sé que són coses ben diferents, però el títol d’aquest post em recorda el conegut Reus-París-Londres amb què s’expressava la voluntat de projecció comercial de la capital del Baix Camp. Doncs bé, l’escriptora Maria Barbal, a partir de les seves arrels pallareses, es projectà primer a tot el país des de Barcelona, on viu ja fa anys, i després a l’exterior a partir de l’èxit de la seva participació en l’emblemàtica -per a la nostra cultura- Fira Internacional del Llibre de Frankfurt 2007.

L’he entrevistat ara per a Presència i he posat al text un títol, Lletres de sabors naturals, que em sembla prou il·lustratiu no solament de la producció de la trempolina -gentilici femení relatiu a la capital del Pallars Jussà-, sinó també de la personalitat de l’autora. I és que si d’algú sembla que no se li han pujat els fums és, precisament, de Maria Barbal, tot i que la qualitat d’obres com la inicial Pedra de tartera, Càmfora, País íntim o Camins de quietud, per exemple, permet trepitjar fort… sense que sigui obligatori, és clar, rendir-se al narcisisme -com tants creadors- ni caure en la prepotència. 
Maria Barbal i Farré (Tremp, 1949) s’ha dedicat mitja vida a l’ensenyament i potser una professió sacrificada com és aquesta també permet tocar suficientment de peus a terra per tal d’orientar-se millor. En tot cas, conserva la familiaritat i les formes austeres d’una dona de comarques a qui la vida de la gran ciutat només deu condicionar en la justa mesura. 

Molts de vosaltres probablement coneixeu Pedra de tartera (1985), novel·la breu que ha fascinat gent de diverses generacions. A mi també m’agrada molt -l’he llegit dues vegades-, però estic d’acord, amb la Maria, que País íntim (2005) “és una novel·la molt més madura literàriament”. També té prou grapa Càmfora (1992), obra molt guardonada, i us haig de dir que, personalment, em va robar el cor Camins de quietud (2001), que vaig tastar amb gran complaença després de redactar l’entrevista, publicada a Presència diumenge passat. I és que passejar-se per pobles i racons oblidats de les contrades pallareses a la recerca de brots verds -i no parlo ara del desitjable redreçament de l’economia- suposa endinsar-se en una Catalunya diferent i omplir-se, sobretot, de vida.

Quan li pregunto si a casa nostra continua llegint-se poc, l’autora demostra tenir clara la precarietat de la cultura a la qual pertany i la singularitat, doncs, del país on viu: “Potser sí -troba-, però no tan poc. (…). Tots coneixem persones a voltes catalaníssimes que, quan t’expliquen què llegeixen, t’adones que no trien sovint autors catalans”

Mercè Rodoreda és un dels seus referents literaris, com ho són altres narradors de la generació de la Guerra: Calders, Benguerel, Joan Sales, Tísner… a més d’una gran figura anterior, Caterina Albert “Víctor Català”. Però Barbal ens demostra que si la seva obra, via Frankfurt, ha començat a projectar-se internacionalment, també ella sap fer-ho a través de les seves lectures. I em parla, per exemple, d’escriptores del sud dels Estats Units de la talla de Carson McCullers o Katherine Anne Porter, o la canadenca Alice Munro. També m’interessa molt Irène Némirovsky, una autora en llengua francesa d’origen ucraïnès i ascendència jueva que va morir l’any 1942 al camp d’Auschwitz. (…). O un escriptor austríac de la qualitat de Stefan Zweig…”. Això sí, no se sent influïda exactament per ningú: “He pouat molt de la tradició oral, sobretot”.

Maria Barbal -a qui Columna acaba de reeditar la seva segona novel·la, Mel i metzines (1990)– prepara actualment un llibre de contes, gènere que és “agraït, però també comporta molta tasca d’orfebreria”. Confio que, quan el tregui, jo ja hauré llegit una altra novel·la seva que m’atreu, Bella edat (2003). Tot i que, en l’àmbit de la novel·lística catalana, abans m’he proposat empassar-me El professor d’història, del mestre JF Mira -que caurà ben aviat-, i -les morts també tenen aquestes coses-, un Porcel que tinc inèdit, Ulisses a alta mar.

En qualsevol cas, la Maria, amb l’estil contingut que caracteritza la seva prosa, ja és, de fa temps, una de les autores més sòlides de les nostres lletres. Va seduir els lectors ben aviat i ha sabut mantenir-se. I la concessió, enguany, de la novena edició del Memorial Jaume Fuster, instituït per l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, n’és una valuosa corroboració. Però la seva continua sent, no cal dir, una obra oberta, “de la qual vull creure que el millor llibre encara no l’he escrit”


BRASIL, no t’he superat encara…

… en el sentit que encara no he anat més lluny del viatge en el qual eres el meu destí -i el de la meva dona- l’estiu del 1990. Des d’aleshores, ens hem passejat per Catalunya i els Països Catalans, la Península Ibèrica i Europa, excel·lència d’Islàndia d’aquest estiu inclosa. 

Les filles primer, i la butxaca després, són les causes principals -no exclusives- que continuïs sent la nostra darrera destinació transoceànica -tot i que, fa gairebé un mes, vaig assolir la riba de l’Àrtic. Amb els anys, l’admiració que et professo no es marceix. Tens molts actius malgrat els teus problemes, que també se sap que en tens.

Ara, després de tornar de l’illa islandesa, he pensat novament en el teu vast i divers territori, en la teva gent i en el molt que ens vas seduir. 
La vista aèria de Rio de Janeiro -la ciutat i el seu entorn de mar i muntanya-, una de les perspectives urbanes més impressionants que conec. Els vessants muntanyencs plens de favelas, que la degraden però que, mirats de lluny, no li treuen encant. El majestuós Crist del Corcovado, malauradament ple de bastides metàl·liques de restauració quan el vam visitar. La gràcia del turó marítim del Pao d’Açúcar, que és una mica com dir el Montjuïc barceloní -el Corcovado seria el Tibidabo, salvades les moltes distàncies.

L’impacte que produeix tornar a Rio amb ferri des de la propera -i obrera- ciutat de Niterói. L’esplèndid jardí botànic carioca. La pletòrica vitalitat de les famoses platges de Copacabana i d’Ipanema -sí, la de la cèlebre garota de Vinícius de Moraes. Aquella delitosa confiteria de Copacabana. L’elitisme del barri de Leblon. Aquella nit que vam passar una certa por en tornar a l’hotel després del sopar-espectacle. L’emblemàtic Sambodromo -recinte del carnaval més popular del món- que no vam veure. El gran estadi de Maracaná que tampoc…

L’aigua incessant, que no t’acabes, de les fabuloses cascades d’Iguazú. La plataforma metàl·lica d’observació que han disposat perquè et sentis encara més imbuït d’aquella gran torrentada. El distingit aire colonial de l’Hotel das Cataratas. Aquell empresari argentí una mica tronat que feia la visita en companyia de la seva secretària… 

La puta de Salvador de Bahia que t’intentava assetjar, en ple migdia, a una certa distància. La diversitat de colors pastel de les cases del centre històric. L’església de Nostra Senhora de Bonfim, on al matí s’hi resa a la catòlica i a la tarda als déus antics, d’origen africà, mitjançant els rituals de la macumba, el candomblé… L’atlètica dansa de la capoeira. La mítica platja d’Itapoá, escenari d’una de les cançons brasileres tan suaus, dolces i plaents. Les novel·les del bahià Jorge Amado que sents no haver llegit encara…

L’univers fulgurant, vast, estremidor, de l’Amazònia. L’històric i bell teatre de l’òpera de Manaus, construït amb els antics doblers del cautxú. El mercat -també històric- que pertany a la prestigiosa arquitectura del ferro. Aquell voltor que gairebé se’t tirava al damunt -potser t’intuïa cansat? El grec madur, i de sang calenta, que conduïa travesses fluvials pel riu Negro. L’increïble Encontro das Aguas del Negro amb l’Amazones. Aquelles ribes que es veien a tanta, moltíssima, distància. Els arbres inundats per l’aigua. Aquell bany refrescant en un rabeig fluvial. L’humil poblat dels caboclos, o nadius mestissos poc o molt assimilats per la civilització. Aquelles formigues tan grosses que et van envair el peu dret -sortosament, sense conseqüències- tot transitant un camí de la selva…

L’estada al Pantanal Matogrossense, no tan conegut entre nosaltres com altres localitzacions brasileres. La vasta zona d’aiguamolls que comporta, la més gran del món i un paradís de fauna salvatge. La deliciosa baixada en barca pel riu Cuiabá. La rastellera de yacarés -petits cocodrils- que anàveu veient en les illetes fluvials i als marges del riu. La dolçor dels capibares, els més grans dels rosegadors, que vas descobrir al Pantanal i dels que ja n’has parlat [http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/65126] en aquest bloc. Les moltes aus que vau anar a veure a la petita illa com un dels punts àlgids de l’aquàtica excursió. L’encant de les fazendas o petits hotels rurals i semitropicals…

L’altra dimensió de l’espai que és Brasília. L’arquitectura del gran Oscar Niemeyer [vegeu http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/77745] i l’urbanisme de Lucio Costa. Aquella guia turística que, només arribar a la capital, ens deia que a Brasília tot està disposat perquè al teu barri hi trobis de tot. L’urbs dissenyada en forma d’avió. Una certa deshumanització que, pels espais tan vastos i potser per la manca d’ànima, la caracteritza. La tan singular catedral, en forma d’estel. Les seus dels ministeris d’Afers Exteriors i de Justícia. Les dues torres bessones i les cúpules, una de les quals invertida, del Congrés nacional. El palau presidencial de Planalto. Aquell president corrupte, el neoliberal Fernando Collor de Melo, que vau veure arribar a Planalto amb un petit però presumptament preparat bany de masses, després de deixar l’helicòpter uns quants carrers enllà per agafar el cotxe…

La suggestiva samba, la captivant bossa nova. Les veus i composicions tan preuades de Vinícius de Moraes, Caetano Veloso, Chico Buarque -us adjunto un vídeo antic, dolç i conjunt d’aquests dos darrers-, Gilberto Gil, Joao Gilberto, Tom Jobim, Milton Nascimento, Astrud Gilberto, Maria Bethania, Maria Creuza, Elis Regina, Gal Costa, Daniela Mercury, Ivan Lins… Les guitarres màgiques de Baden Powell i Toquinho. D’altres músics que també són bons -m’ho diu, sobretot, l’Oriol- i he escoltat menys: Paulinho Mosca, Chico César, Marisa Monte, Maria Rita, Lenine, Djavan, Tom Zé, Yamandu Costa, Cartola, Adriana Calcanhotto…

En definitiva, tot un univers sonor molt potent, local i global alhora. I també la música clàssica, encisadora, d’Heitor Villa-Lobos. Els ecos -igualment musicals- d’aquell film històric del francès Marcel Camus, Orfeo negro (1959). Fins i tot la política -ambiciosa- del president socialdemòcrata Juscelino Kubitschek, el del somni de Brasília. Per no parlar de la teologia de l’alliberament del nostre bisbe del Bages, Pere Casaldàliga…

————————–

A més del vídeo, per tal d’il·lustrar aquest post hagués pogut fer servir moltes imatges possibles, algunes de les quals meravelloses. Ja sabeu que el Brasil -amb les seves brutalitats, les seves contradiccions i les seves misèries- pot ser un país ben bèstia, fins i tot sota la presidència progressista de Lula da Silva. Però també resulta molt potent a diversos nivells -ja no parlem, és clar, del futbol. 

Com veieu, em quedo amb els colors i el disseny, molt suggestius, de la seva bandera. Al bell mig hi ha una divisa “ordem e progresso”– que tots els governs del món, idealment, desitgen.

I és que al Brasil, malauradament, hi més d’un desordre, però progressa, malgrat tot. Ja teniu notícia que és una de les economies emergents que hi ha avui dia al món. Aneu-hi i el trobareu sensual, tropical, multiètnic, llatí, americà… Decididament, universal.