Arxiu mensual: juny de 2009

Ja ho veurem, CARRETERO








Aquests últims dies he llegit una entrevista que El Punt li ha fet a Joan Carretero i he assistit a un sopar que tenia com a convidada Rut Carandell, una de les col·laboradores més directes de l’exconseller al projecte del Reagrupament independentista. A aquesta associació política -que no encara partit-, molta gent creu que li passarà com a aquell Partit per la Independència (PI) del Colom i la Rahola, i sí, és possible que tot plegat acabi en una certa agitació militant però ben poca incidència electoral.

Tot i que la situació, avui, és diferent: diversos sectors del país estan molt més cremats amb Espanya que no pas uns quants anys enrere. De tota manera, al projecte del Reagrupament, si vol realment engrescar, encara li falten molts continguts i saber si realment vol dedicar-se a la política quan sigui gran. Que amb l’estendard de la independència i la bandera de la regeneració de la cosa pública potser no n’hi ha prou…

A l’entrevista amb Carretero, que podeu llegir sencera a www.reagrupament.cat, el presumpte líder de l’independentisme transversal hi diu coses prou interessants. Però el primer titular que s’hi destaca “Nosaltres no ens volem guanyar la vida amb la política” ja fa pensar que aquest Reagrupament té aspectes una mica atípics, poc propis d’un país normal. És clar que se’m dirà -i amb raó- que Catalunya no ho és en la mesura que, com a nació, no disposa d’estructures d’Estat. I tanmateix…

Tanmateix, cal denunciar -hi estic del tot d’acord- els abusos de la classe política, i no cal dir la corrupció. Ara: en un país seriós, els polítics han de ser ben pagats si no es vol que la política, i el país, esdevinguin mediocres. És una qüestió d’equilibri.

A més, la proposta de regeneració dels carreteristes, tot i que sempre sigui lloable, s’esdevé en una terra amb molt menys escàndols político-econòmics que no la Comunidad de Madrid, el País Valencià o la Gran Bretanya, posem per cas. Per no parlar de les mandangues berlusconianes, els efectes letals de les màfies russes i tantes altres prepotències i impunitats, incloses les que són habituals als països del Tercer Món. Tot i que el tema del finançament dels partits -recordeu el famós incident del “tres per cent” maragallià estigui lluny de ser resolt. 

Un altre aspecte qüestionable -si més no, exagerat- del que diu l’exalcalde de Puigcerdà i exconseller de Governació és que el seu antic partit, ERC, “no ha fet res per la independència”. Home!, com si el procés d’avenç cap a la sobirania fos bufar i fer ampolles…

I també sembla curiós, si més no, que faci la impressió que, per a aquests patriotes poc o molt arrauxats, les diferències entre dretes i esquerres siguin gairebé negligibles. D’acord, no es tracta d’assaltar cap Palau d’Hivern, però si fins i tot entre Obama i Bush, posem per cas, hi ha dissonàncies ben evidents!

Ara: els reagrupats semblen situar-se en un altre estadi, potser més prepolític que no pas polític, exactament. I s’adonen que, cada cop més, al país hi ha molta gent cremada amb Espanya i desencisada de qualsevol efecte ZP… si aquest no hi posa definitivament remei tot convertint en alguns fets tangibles massa parole que s’endú el vent. I el tema del finançament, després de tanta comèdia, serà, en aquest sentit, la prova del nou

De qualsevol manera, aquest Reagrupament ha de tenir, com tothom, la seva oportunitat política. Però cal que es doti de molts més continguts, tal com ahir dimecres vam intentar transmetre-li la gent del Club d’Opinió Arnau de Vilanova a l’advocada i mediadora Rut Carandell, patriota conseqüent, política progressista i dona amb prou encant…

Jo crec, sincerament, que la llista electoral que pugui impulsar Carretero pot aconseguir alguns escons al Parlament de Catalunya, però no serà, ni de lluny, majoritària. I la majoria absoluta que propugna aquest metge nascut a Tremp i que podria dur, hipotèticament, a l’autodeterminació depèn sobretot dels diputats de Convergència -no dic dels d’Unió- i d’Esquerra, i de la col·laboració que -després d’enterrar destrals ja rovellades- aquests siguin capaços d’establir. 

O sigui que no us enganyeu, Carretero, Carandell, Jaume Renyer… Però, si fracasseu relativament, no cal que tireu la tovallola a la primera de canvi, com sembla que insinueu. Això seria massa d’amateurs i, per tant, impropi.

Quan ja érem als postres -mai no prenc cafè a l’hora de sopar-, li vaig preguntar a la Rut si, més enllà d’uns certs plantejaments d’ONG, el Reagrupament tenia el propòsit de convertir-se en un partit polític. “Si cal, sí”, va contestar-me. No ho sé, si cal, Rut, però crec que heu de tenir clar que a la independència si arriba, sobretot, forçant-la des del govern. La societat, després, ja seguirà, però són els i les dirigents -les elits, en definitiva- que han d’arriscar decisivament, empènyer el carro amb fermesa.

O sigui que ja ho veurem, senyor Carretero (i companyia). Vostè sembla un home digne, però diria que els lideratges van més enllà de la dignitat i que el patriotisme ha de ser, més que mai, un patrimoni compartit. Per Catalunya! 

JOAN ISAAC i AUTE, música de cambra

Amb el disc Auteclàssic, Joan Isaac ha tornat a encertar-la, en una nova fita de la seva fulgurant segona vida musical. Aquesta vegada té, en Luis Eduardo Aute, el còmplice perfecte. Ambdós artistes són molt amics des de fa anys, tal com la revista Sons de la Mediterrània -n’he reproduït la portada- explica amb un cert detall al seu número 10, corresponent als mesos de maig i juny.

Isaac, amb la seva sensibilitat característica, versiona dotze cançons d’entre les més conegudes d’Aute, en alguns casos acompanyat d’aquest cantant i autor -i també pintor- d’origen filipí. Són versions molt destacades de grans cançons, però aquest CD, que encara no és al mercat, té un gran valor afegit en el seu tractament musical. De l’acompanyament d’un piano i un quartet de corda en sorgeix un món vellutat, veritable música de cambra interpretada al segle XXI. Els temes del disc constituiran la base d’un espectacle en directe que es presentarà al Festival de Perelada el pròxim 14 d’agost.

Vaig quedar gratament sorprès quan Joan Isaac, fa poques setmanes, va venir-me a veure un moment a la feina per lliurar-me el màster del nou disc, acompanyat d’una acurada carpeta amb textos. “És un detall personal”, va remarcar. Són precisament aquests, els detalls que s’agraeixen, perquè resulten plaents tant en el pla de l’art com el de l’amistat.

A més de dues entrevistes que li he fet, al Joan ja vaig dedicar-li un post [http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/78539] per comentar la seva actual etapa, tan interessant dins l’univers de la Cançó catalana d’avui i la cançó d’autor en un sentit més ampli. No solament és un gran cantant i autor, sinó un intèrpret capaç de fer immillorables versions d’altri, tal com ja va demostrar, l’any 2002, al CD Joies robades. En aquest treball -que us recomano- ja hi havia dos temes d’Aute, d’un dels quals (La bellesa) us n’he penjat el YouTube perquè veieu -i valgui la redundància- com n’és d’increïblement bell.

Aquesta joia gaudeix, des d’ara, d’una nova versió. I és que a Auteclàssic, el tractament singular de La bellesa i de la resta de cançons –A l’alba, Dos o tres segons de tendresa, Giralluna, Sento que t’estic perdent, Les quatre i deu, Dos o tres segons de tendresa, etc.-, la majoria extraordinàries, ofereix noves visions d’Aute, una lectura diferent de la seva obra basada en temes molt intensos i de gran riquesa melòdica. 

Veritable música de cambra a l’entorn d’un dels mites de la cançó d’autor, aquest disc delicat i exquisit –que ha comptat amb arranjaments de Pere Bardagí i Enric Colomer– hauria de ser un dels esdeveniments musicals de l’any. Això no se sap mai, però segur que pot ajudar-hi el fet que sigui una multinacional discogràfica -i encara més quan aquesta indústria travessa hores baixes- qui hagi decidit editar-lo.

Pel que fa a les adaptacions al català, cal destacar la fecunda col·laboració amb Joan Isaac del cantautor terrassenc Miquel Pujadó, de qui us he parlat singularment en dues ocasions [http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/55116  i  http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/116173]. Pujadó, filòleg i crític musical a més d’artista, constitueix la tercera pota del triplet -ara que aquest terme, gràcies al Barça, està de moda- que ha fet possible una producció tan reeixida. 

Al número que us comentava de Sons de la Mediterrània, a banda d’una entrevista amb Isaac parlant del nou disc i de la seva relació i col·laboració amb Aute, també podeu llegir-hi un reportatge sobre l’estret vincle que aquest ha mantingut amb Catalunya. Ell mateix hi diu: Vaig trepitjar Barcelona per primera vegada el 1951, quan tenia 8 anys. El meu pare, que treballava a Tabacos de Filipinas, va fer unes vacances a Europa i després d’una breu estada a Roma ens vam instal·lar a la ciutat”. Són tendres els seus records de la vila de Gràcia, quan “ens estàvem a la torreta d’uns oncles, al número 42 del carrer de Massens”. I és plaent l’evocació dels estius al Garraf: “La casa d’estiueig dels mes oncles a Sitges em permetia una inusual confraternització per a un noi d’aquella època amb unes noies franceses que hi passaven els seus estius”.

La relació personal i musical entre els dos cantautors esdevé, a més, un intercanvi autèntic entre dues cultures que haurien de poder conviure des del respecte, o sigui, sense necessitat de trepitjar-se ni fer-se ombra. Això, moltes vegades, no és així, i ja sabem quin és l’àmbit cultural que surt més perjudicat en aquests casos… Però produccions com Auteclàssic demostren que la cultura catalana, l’espanyola i l’universal, si es fonamenten veritablement en la diversitat, poden albirar nous horitzons de complicitat creativa entre el local i el global.

ABSTENCIÓ masoca

En aquestes eleccions al Parlament Europeu, la gent podia tenir moltes raons per abstenir-se: els estralls de la crisi econòmica, la manca de talla -amb les excepcions que calgui- de la classe política, la corrupció, la llunyania de les institucions comunitàries, la poca confiança en el sistema…

Però ja veiem, a la pràctica, quins són els resultats d’aquesta abstenció miop i, en el fons, empobridora: la dreta en treu, ara com ara, el millor partit. És, doncs, un mal negoci, i encara més en uns moments en què els valors del sistema capitalista semblaven en davallada. Però ja sa sap: “quien calla, otorga”

La tendència dels diferents electorats europeus a participar d’una manera més aviat feble en aquestes eleccions pot ser lamentada per les forces polítiques, però en això hi ha molta hipocresia: el lament dúra només quatre dies, per no dir quatre hores… Al cap i a la fi, el que compta, com sempre, és allò de “nosaltres hem guanyat, vosaltres heu perdut”. Per no dir que, com passa sovint, tots han guanyat…

O sigui que es tracta d’una abstenció, en el fons, del tot masoca. I és que, si de cas es tractés de demostrar un cert -i legítim- fàstic o afartament de la política, hi ha un instrument molt adequat: el vot en blanc. I si es vol anar més enllà i adoptar estratègies antisistema, podeu provar de fer tants vots nuls com calgui, i amb les consignes més crítiques o agosarades… Però ja deveu saber que els no-vots de l’abstenció sempre cauen en un pou sense fons, perquè el signe dels abstencionistes és massa divers.

Permeteu-me que avui estigui una mica rondinaire, però és que crec que la cosa s’ho val. Hi ha una dita catalana que trobo, en aquest sentit, prou adient. Aquella que diu: “A la taula d’en Bernat, qui no hi és, no hi és comptat”. I això és, poc o molt, el que passa. I passa que la dreta, habitualment, se’n surt millor, d’aquestes situacions. I ara influirà encara més en un Parlament Europeu on s’hi legislen tants temes que afecten veritablement la nostra vida.

L’enyorat Joan Fuster deia que “la política, o la fas, o te la fan”. Doncs mira: ara te la faran…