Arxiu mensual: maig de 2009

BARÇA: un bany d’autoestima

El fet, històric i realment immens, que el Futbol Club Barcelona hagi obtingut tres títols grans en una mateixa temporada constitueix, per a l’entitat, un èxit esportiu indubtable. Ara: com que es tracta d’un club que és, precisament, “més que un club, aquest nou triomf europeu té un gran valor simbòlic.

I és que Catalunya és un país relativament petit que, com que no disposa de la sobirania adequada en un món global com el nostre, pateix limitacions ben ostensibles i decepcions sovint doloroses. Sort, doncs, que té en el Barça un actiu potent o, si voleu, un exèrcit del tot pacífic i desarmat que li proporciona alguns dels èxits que es mereix i que, com a nació, necessita.
Anit, a Roma, el Barça va jugar indubtablement millor que el Manchester United, però també va tenir la sort que aquesta temporada l’ha acompanyat en els moments decisius. De tota manera, guanyar un triplet de títols com els actuals no tan sols és producte de la sort, sinó, sobretot, de l’esforç i el talent. I és que molts dels jugadors del primer equip, a més de Guardiola, Begiristain i, no cal dir, el president Laporta ja són, des d’ara, referències històriques.

La Champions -la tercera, per ara- i els altres títols li convenien, a aquest gran club que viu el millor moment de la seva història. Però Catalunya, els catalans i les catalanes també necessitàvem, ara mateix, d’un cert bany d’autoestima que gairebé només el Barça sembla que sigui capaç de donar-nos. Som una terra imbuïda de les possibilitats, els reptes i les dificultats que tenen els països del Primer Món, i ara mateix estem immersos, com la resta, en una important crisi econòmica. Però, a més, patim encara les seqüeles d’una guerra que vam perdre ja fa gairebé 300 anys i no hem superat del tot les ferides del franquisme, una de les exasperacions d’un nacionalisme espanyol que, ni que ara sigui d’una manera aparentment democràtica, no hem deixat de suportar.

Sempre m’ha agradat el futbol, però no n’he estat mai un fanàtic perquè hi ha més d’un aspecte del seu entorn que em molesta. Sóc del Barça perquè és un equip que juga molt bé la pilota i per tot el que representa per a Catalunya. D’altra banda, em sembla perfecte que la capital del país disposi d’un altre club de Primera Divisió, que ara, sortosament, ha pogut mantenir la categoria.

I us diré encara més: en la preadolescència, vaig tenir simpaties per l’Espanyol quan encara em mancaven, des del punt de vista col·lectiu, els necessaris punts de referència. Per tant, ara que fa força anys que em sento culer, no em considero pas anti-periquito, tot i que cregui que el club blanc-i-blau no té, entre nosaltres, el nom més afortunat, i que sempre li toca jugar, ambientalment, una mica a la contra.    

Vaig escriure l’estiu passat [http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/100325]  que Pep Guardiola, si se’n sortia prou bé, seria considerat un heroi nacional, i si fracassava, un entrenador que no disposava de prou experiència i, per tant, una aposta arriscada del club. A hores d’ara, és ben clar que l’aposta no ha pogut sortir millor i que el noi de Santpedor es pot dir que ja és el “català de l’any”. Un veritable ídol de masses que també ha beneficiat molt Jan Laporta, un altre nom per a la història a qui alguns sectors, no fa massa, li volien mal…

Sense oblidar-nos, és clar, del gran concurs dels Messi, Eto’o, Puyol, Iniesta, Xavi, Valdés, Henry, Bojan… Ni d’aquest formidable director esportiu que es diu Txiqui Begiristain. Ni d’alguns altres.

En fi, així és com ho veig. Ah!, i amb tot el respecte per la gent que no és del Barça, que no vibra amb el futbol o que, fins i tot, aquest esport l’avorreix o l’irrita. Són persones perfectament honorables que prou que han de suportar, no ja la realitat dels qui sentim els colors o la pilota, sinó, molt pitjor, l’existència dels brètols que, amb l’excusa del futbol i l’esport, cauen en la desmesura o arriben, fins i tot, a fer bestieses…

De matinada, ho afegeixo a darrera hora, aquests gamberros ho han tonat a demostrar. Malauradament.

Les meves ONG (1): AMNESTY INTERNATIONAL

Des que l’any 1961 va ser fundada a Londres, Amnesty International és un baròmetre indispensable de l’estat de feblesa -relativa, segons els barris-dels Drets Humans al món. Dic baròmetre no perquè sí, sinó perquè als EUA hi ha una altra organització valuosa en aquest àmbit, Human Rights Watch (El Rellotge dels Drets Humans), que té obertes oficines a d’altres països.

Però jo, seguint més aviat una tendència europea, sóc soci d’Amnistia des de fa força anys i, malauradament, no tinc previst de donar-me de baixa. M’agradaria, és clar, perquè una ONG d’aquesta mena hauria de dissoldre’s… a condició que aconseguim, algun dia, viure al paradís terrenal o si més no que triomfin, arreu, el conjunt dels drets democràtics. Però crec que n’hi ha per estona.

Obrir qualsevol revista o publicació d’Amnesty International [www.amnesty.org] és entrar, voluntàriament, en una mena de museu dels horrors. L’horror que continuen sent la tortura, les execucions, el tracte als presos polítics i als dissidents… L’horror que suposen el racisme i la xenofòbia. L’horror de la violència contra les dones i, encara a massa països, l’homofòbia.

I no cal parlar de tots els problemes derivats de la pobresa, que, justament perquè és un tema econòmic, també entra de ple en la problemàtica dels drets humans. Ara que travessem una crisi de pronòstic encara incert, veurem, un cop més, com molts dels responsables d’aquest desgavell restaran impunes…

El món hauria de convertir-se en un lloc insegur per a totes aquelles persones i organitzacions que cometen crims contra la humanitat, en forma de guerres -a voltes il·legals- i de genocidis. Això és difícil, que ja veiem que el Tribunal Penal Internacional és un organisme amb poc poder, com no el té, no cal dir, l’ONU.

Per tant, el testimoni i les iniciatives d’organitzacions com Amnistia no solament són valuosos, sinó que continuen resultant necessaris i em temo que ho seran durant molt de temps. Ara que veiem que Obama té problemes en la seva política antiterrorista -tancar Guantánamo, com ja es preveia, no és tan fàcil-, cal que totes les ONG i grups pro-drets humans pressionin en un sentit, que prou que s’encarreguen altres instàncies de fer-ho en el contrari.    

Amnesty convida habitualment a escriure cartes als presidents de països on hi ha presos de consciència. Jo he enviat missives d’aquest caire a alguns d’aquests dictadors, però a voltes m’ho he repensat, en la temença que els reus encara serien més represaliats -i torturats, no cal dir- si les autoritats del país en qüestió constataven la tramesa de nombrosos suports per a aquella persona. No sé si aquest prejudici meu és prou correcte, però la reivindicació dels Drets Humans també té sentit justament perquè al planeta encara hi ha molta maldat humana, massa crueltat.

La Declaració Universal dels Drets Humans va complir, el 2008, seixanta anys. La seva mera existència és valuosa per tot el que suposa de progrés de la democràcia en un sentit ampli, però hi ha encara molta feina pendent si es volen adequar els fets a les paraules. I és que cada dia els drets de les persones, els grups i els pobles són trepitjats a diversos països, i en això el segle XXI no aconsegueix millorar fàcilment els horrors del XX…

Mentrestant, una entitat com Amnesty International -liderada actualment per una dona amb la personalitat de l’advocada i activista de Bangladesh Irene Khan-, continuarà intentant trencar, a la llum de les espelmes, les múltiples filferrades que oprimeixen la nostra dignitat.  

JOSEP TERO, pernil del bo dins l’entrepà

El disc Fronteres… és el darrer treball de Josep Tero, el cantautor de L’Escala. Un àlbum bell, que ens transmet amb calidesa els sons de la Mediterrània tal com l’artista en té acostumats. A la portada s’hi representen tres llengües i tres grafies -les del català, grec i àrab- simbolitzen un món divers i culturalment molt ric, però ja sabem que també sotmès, al llarg dels segles, a odis, intoleràncies i dominacions.

Aquestes són algunes de les autèntiques fronteres que en Tero voldria abolir, tot preservant el diàleg i l’intercanvi d’identitats. Paga la pena que ens fixem, novament, en el treball i la trajectòria d’un dels referents més sòlids de la Cançó, a qui comparo amb un bon pernil perquè crec que, sobretot pel que fa a la difusió, va fent -sense lluir tant com caldria- un camí propi entre els grans mites del gènere i els nous noms emergents.

De Josep Oliveres -l’àlies (1951) de Josep Tero en la vida civil- vaig adquirir-ne, ja fa uns quants anys, el seu segon àlbum, Raval (1990). És un vinil que ja aleshores em va interessar força, però que vaig acabar regalant com pràcticament tots els que -ai!- havia tingut.

Més tard, l’Oriol, amic i admirador del de l’Empordà, em va fer accedir a Sal (2001), un disc ja de maduresa on hi ha temes tan preciosos com Quan dic l’Escala, A la plaça de Maig, Balada de la garsa i l’esmerla -us n’he penjat el YouTube, d’ecològiques imatges, amb la interpretació dels versos de Joan Roís de Corella- o Miquel Àngel Riera, atractiva musicació d’un sentit poema de Carles Duarte dedicat a la memòria de l’enyorat escriptor mallorquí.

És ara el mateix company -gràcies, Uri- qui m’ha fet fixar en Fronteres… (Stres Music, 2009). Un treball que llegeixo -concretament a la revista Sons de la Mediterrània– que es distribuirà internacionalment a través del segell Harmonia Mundi. Me n’alegro, perquè crec que s’ho val. Si el món, en tants aspectes -i no solament el de la cultura-, no estés tan capgirat, crec que la composició i interpretació fetes a partir de les arrels musicals que sorgeixen de les diverses ribes del Mare Nostrum haurien de tenir, en l’àmbit català, una atenció preferent. Sense estar gens tancats -ans al contrari- a les més diverses músiques, cultures i tradicions…

D’aquest nou disc de Josep Tero m’agraden especialment Cor i arbre, A Griselda…, Jo, Rocaguinarda, Tornarem a tenir barques, L’aigua, Agion Oros -adaptació d’una cançó de Mikis Theodorakis sobre un poema de Iannis Ritsos– o El rei moro, tema, aquest darrer, dedicat amb tota justícia a la memòria de Salvador Escamilla.

Josep-Maria Terricabras -un pensador de lògica impecable- ha escrit un dels textos de presentació del disc. El seu contingut és suggeridor -com tants escrits d’ell- i per això us el poso a l’abast:  

“Els nostres camins són sempre barrejats. Els camins i les dreceres. La vida ho és: vivim i morim, ens matem i fem l’amor. Inventem fronteres quan no n’hi ha, en l’amor i en l’amistat, en el somni, en el silenci i el consol, en la dignitat de tots. Mentrestant, oblidem les fronteres del respecte, de la història i de la terra, de la llengua i del bressol. També l’amor té fronteres que traspassa però no esborra. I també és frontera allò que protegeix l’amor sense salvar-lo. Sempre roman una darrera tensió de l’amor amb la frontera. No la podrem resoldre. És tensió de vida humana: del que estima i que s’estima”.

Crec que la producció de Josep Tero al llarg dels anys, tot i que prestigiosa, hauria d’haver estat molt més reconeguda. I és que es tracta d’un autor i intèrpret d’acusada personalitat. Insisteixo, doncs: la seva figura correspon a un pernil del bo que ens nodreix delitosament -com a menja de qualitat- dins l’entrepà dels grans referents històrics de la cançó catalana i del cantants i grups que trepitgen fort aquests últims anys -els Roger Mas, Lídia Pujol, Gerard Quintana, Feliu Ventura, Miquel Gil, Túrnez & Sesé, Manel… Sense deixar de banda les mancances de promoció i de difusió cròniques que continua patint el gènere.

Però és també el que diu l’Oriol: en Tero -un mestre de professió que es dedica a l’ensenyament d’adults- ha anat per lliure i no ha rebaixat mai el llistó de l’exigència. I això, no cal dir, té el seu preu. En tot cas, del que estic convençut és que creadors com l’escalenc són dels que asseguren la continuïtat, sempre renovada, de la nostra tradició. En definitiva, la pervivència en el món de la identitat catalana. 

Imposants MEMÒRIES D’ADRIÀ

Finalment he aconseguit d’empassar-me les Memòries d’Adrià, de Marguerite Yourcenar. Per la meva devoció pel món romà, considerava que era una mancança i, per tant, m’ho havia -i us ho havia- promès. Crec que les he paït molt bé, tot i que inicialment em semblaven de digestió una mica pesada. Però és un llibre en el qual, un cop hi has aconseguit d’entrar, descobreixes tot un univers: el d’aquell gran Imperi en un dels seus màxims moments. 

Parlem, en definitiva, del nostre món global d’aleshores -Xina (l’Imperi del Mig), quedava molt lluny. Un àmbit vast i molt més divers en realitat del que resultaria si penséssim únicament en la Roma-ciutat. Però un emperador com Adrià, viatjant arreu dels seus dominis i, doncs, coneixent-los a fons, cercant-ne els límits, n’és un prescriptor immillorable. Això i, encara més decisiva, la proverbial saviesa de la seva reflexió sobre la condició humana, que la gran escriptora francesa d’origen belga explora magistralment.

En el post que vaig dedicar al mestre Joan F. Mira [http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/114843], prometia llegir el seu Borja, papa; interessar-me per la darrera obra de l’autor valencià, El professor d’història, i llegir, abans, les Memòries d’Adrià de la Yourcenar.

He complert parcialment. Borja… continuarà, per ara, a la pila mental. El professor… va ser l’obra escollida per a santificar el Dia del Llibre. I les Memòries… les he llegit com ja ho havia d’haver fet fa força anys. Si més no, des que vaig adquirir-les el 1985 -el meu exlibris n’és testimoni. 

Clarament, us les puc recomanar. Fins i tot si no llegiu habitualment novel·la històrica, gènere prou interessant -no és el de les Memòries…– però que ja arriba a un punt que comença a embafar. La jugada sempre és la mateixa: documentar-se, més o menys exhaustivament, sobre un període determinat, encaixar-hi una determinada trama, fer-hi versemblants uns personatges… i apa!, a vendre. És clar que alguns autors ho fan poc o molt correctament i d’altres ho han aconseguit de manera brillant.

Marguerite Yourcenar (Brussel·les, 1903 – illa de Mount Desert, Maine, EUA, 1987) va anar més enllà. Va expressar, d’una manera profunda i a una edat jove, tot el gran nombre d’impressions subjectives que una persona pot acumular al llarg dels anys. I no un home qualsevol, en aquest cas, sinó un dels millors del seu segle, el II dC. Un emperador nascut a la Bètica i especialment cultivat, de gust hel·lenitzant, que es dedicà a l’organització interior de l’Imperi, viatjà arreu i establí una burocràcia forta i un control seriós de les finances. 

Les memòries inventades d’aquell Adrià que s’encamina cap a la mort i que no pot impedir el suïcidi del seu jove amant, Antínous, són, paradoxalment, un art de viure. Un compendi d’intel·ligència, de passió raonada -tot i que això pugui semblar contradictori-, de mirada sobre el món, de comprensió del temps que, en cada època, ens cal copsar i, sobretot, sentir.

Jo vaig comprar la segona edició del llibre vinculada a la nostra cultura i posada al mercat el 1983 per la desapareguda Editorial Laia. Doncs bé, el meu nivell de català és prou correcte i fins i tot, em sembla, tirant a alt. Ja fa força temps que el poso a prova mitjançant la lectura i l’escriptura, i crec que això es nota. Tanmateix, en els darrers anys, poques vegades havia llegit un volum tant amb el diccionari enganxat a la vora. 

La versió catalana de Jaume Creus, pel que hi puc entendre, la trobo esplèndida, però hi ha força mots dels quals no n’entenia el significat. Per tant, he hagut de consultar molt, pràctica, fins a un cert punt, incòmoda. També he subratllat força, i això em resulta molt més habitual i, en tot cas, més plaent.

Heus aquí un dels subratllats (n’hauria pogut destacat tants d’altres…):

“Sempre he estat amic dels astrònoms i client dels astròlegs. La ciència d’aquests últims és incerta, falsa en els detalls, però potser veritable en el conjunt: puix que l’home, parcel·la de l’univers, està regit per les mateixes lleis que presideixen el cel, no és absurd de cercar allà dalt els horòscops de les nostres vides, les fredes simpaties que participen dels nostres èxits i dels nostres errors”.

I no em resisteixo, per la seva cosmovisió i riquesa descriptiva, a transcriure aquest:

“Volia que la immensa majestat de la pau romana s’estengués a tothom, insensible i present com la música del cel en marxa; que el viatger més humil pogués errar d’un país, d’un continent a l’altre, sense formalitats vexatòries, sense perills, segur de trobar arreu un mínim de legalitat i de cultura; que els nostres soldats continuessin llur eterna dansa pírrica a les fronteres; que tot funcionés sense entrebancs, els tallers i els temples; que la mar fos solcada per belles naus i les rutes recorregudes per freqüents tirs; que, dins un món ben ordenat, els filòsofs tinguessin el seu lloc igual que els ballarins”.

En definitiva, si us interessen mitjanament la història, el món antic, la cultura clàssica, la saviesa i l’experiència humanes, no us perdeu la lectura impagable d’aquestes imposants Mémoires d’Hadrien, aparentment falses però escrites amb clara densitat i acreditada veracitat. I que se’ns transmetren des d’una escriptura de primer nivell…