Arxiu mensual: abril de 2009

JOAN PONÇ, xaman demoníac, perviu

Avui s’ha presentat en societat a Barcelona l’Associació Joan Ponç, fundada a finals de l’any 2007 amb l’objectiu de recuperar la memòria i fomentar l’estudi i el reconeixement d’aquest artista. A parer meu, es tracta d’un dels creadors catalans més importants del segle XX, i per això m’alegro que, per fi, hagi sonat la sirena.

No deu ser casualitat, doncs, que la revista gironina Bonart dediqués la portada del seu número de març a la presumpta resurrecció del pintor, un dels referents del mític grup Dau al Set. Aclareixo de seguida que, en la meva sensibilitat, Ponç mai no s’ha mort. Precisament, fa poques setmanes en vaig veure una petita exposició a la galeria barcelonina Gothsland. I avui mateix he passat pel CCCB -que també ha acollit la presentació de l’entitat ponciana– per veure “Il·luminacions. Catalunya visionària”, una mostra important en la qual un geni com Ponç no podia deixar de ser-hi.


Diuen que el pintor i dibuixant Joan Pons i Bonet, Joan Ponç (Barcelona, 1927- Sant Pau de Vença, Provença, 1984) és el més inclassificable i misteriós dels artistes de Dau al Set. En tot cas, per a mi és el més màgic, sense restar importància als altres. Des de fa anys que em sedueixen la seva imaginació, la seva destresa, els seus registres, els somnis, al·lucinacions, signes, paisatges i personatges que impregnen el seu món. Un món suposadament fosc -a mi no m’ho sembla del tot-, però segur que oníric i inquietant. 

Ja que no en puc tenir fàcilment originals a casa, sí que m’he anat fent amb uns quants llibres i catàlegs. I he anat admirant aquest “xaman demoníac que sabia dels grafismes dels asteques i dels murals urbans del segle XX, dels tatuatges, del culte al dibuix i al misteri del micro fet macro. Del surrealisme i de la patafísica. Ell, que caminava sense calçotets espirituals i s’alliberava de la consciència quan li plaïa, sense mètode o amb una derivació del paranoic crític”.

Ho expressa així el director de Bonart, Ricard Planas Camps, en l’editorial del número que us comentava. I també qualifica Ponç com “un personatge que s’hauria pogut passejar -de fet ho va haver de fer forçosament al Brasil- per un hospital psiquiàtric, no per demència sinó perquè la lucidesa de les seves obres cremava les pupil·les de la hipocresia mundana universal, la seva inclosa”.

Ara, un cop resolta una llarga batalla legal per l’herència del pintor -ja se sap com van aquestes coses-, la seva néta Sara, actual hereva dels drets de l’artista, impulsa una nova etapa en el coneixement -i reconeixement- del geni. L’Associació Joan Ponç [www.joanpons.cat] ha celebrat avui la I Jornada Ponciana al CCCB en ocasió del 25è. aniversari de la mort d’un foll que visqué i treballà a la vall de Camprodon els darrers anys de la seva vida. Ho ha fet amb conferències, projeccions d’audiovisuals i una taula rodona. I cal dir que un dels projectes més ambiciosos de l’entitat és la realització del catàleg raonat de Ponç, que podria estar enllestit per al 2012 i tenir ben bé més de 3.000 obres d’un creador molt prolífic.

La meva agenda d’avui -un dia feiner- només em permetia acostar-m’hi una estona a l’hora de dinar. Ja em temia que els i les participants estarien… dinant, precisament, però és igual: he aprofitat el viatge fent la visita que tenia pendent a la mostra “Il·luminacions. Catalunya visionària”, que acull el mateix Centre de Cultura Contemporània.

Una exposició en la qual, no cal dir, Ponç hi és representat, ja que conté els testimonis creatius -múltiples i polièdrics- de la rauxa i la follia catalanes. Per això la comissària, Pilar Parcerisas, ha triat la frase de Nicolau M. Rubió i Tudurí “De tant en tant, el seny català acluca l’ull i deixa fer”. A mi, això, m’està molt bé, tot i que crec que la sàvia combinació entre rauxa i seny -per aquest ordre- suposa el progrés no tan sols de Catalunya, sinó de la sencera Humanitat.

“Il·luminacions” és interessant, atapeïda, fins i tot hi ha qui creu que excessiva. Per si de cas, el CCCB us dóna dret, a la sortida, a tornar-la a visitar un altre dia… de franc. Suposo que ho faré, i ben de gust. Tindré encara -tindreu-, una mica de temps, ja que la mostra s’ha prorrogat fins al 24 de maig, la qual cosa vol dir que atrau força. 

De la mateixa manera que a mi m’atrau, i m’atraurà sempre, Joan Ponç, l’artista que l’any 1978 va declarar a l’enyorada Montserrat Roig, en l’espai televisiu Personatges: “Tinc la condició, potser perquè estic condicionat des de la infantesa, que la vida és molt dura, que l’home no té solució, que la humanitat és formada per uns éssers que han caigut en una mena de trampa de l’Univers, que l’home no és lliure, que quan va començar el món l’home no hi era i que quan acabarà farà molts milers d’anys que no hi serà”.  

És la paradoxa de l’art i dels artistes. Malgrat aquesta visió -tot i que lúcida- més aviat nihilista, per no dir que directament depressiva, a mi l’obra de Joan Ponç m’encomana vitalitat, m’infon energia.

JOSEFINA CASTELLVÍ, càlida entre els gels

Aquest mes d’abril ha aparegut a Serra d’Or una entrevista meva amb l’oceanògrafa i especialista en microbiologia marina Josefina Castellví. Això em suposa una doble satisfacció: d’una banda, el fet de tornar a publicar -després de força anys- en una revista de reconegut prestigi i que, com els bons vins negres, millora amb el temps. D’altra banda, l’oportunitat d’obtenir les opinions i els arguments de qui no solament és una autoritat en la matèria -sobretot, pel que fa a la recerca sobre l’Antàrtida-, sinó també una dama de formes elegants, tota una senyora de Barcelona.   

Josefina Castellví i Piulachs (Barcelona, 1935) és un dels referents de la recerca a Catalunya. No és debades que, a més de ser distingida amb la Creu de Sant Jordi (2003) pel nostre Govern, l’Ajuntament de Barcelona -que va atorgar-li, l’any 1995, la Medalla d’Or al Mèrit Científic- li encomanés el pregó de les Festes de la Mercè 2007. Un text, per cert, magnífic, en la qual es palesa que l’esperit científic pot donar-se plenament la mà amb la consciència humanista i la vocació cívica.

De l’entrevista de Serra d’Or en podria destacar força aspectes. Us en mostro ara alguns:

– “És preciosa, l’Antàrtida! Per mi, es tracta del paisatge més bell que he vist, encara que el color verd -característic, ja se sap, dels paisatges meravellosos- no hi sigui”.

– El continent guarda, en el si del seu glaç, una informació extraordinàriament valuosa per a conèixer i estudiar els fenòmens pretèrits de la Terra. Aquesta memòria antàrtica és primordial”.

– “A l’Antàrtida no solament s’hi ha d’anar a fer cìència, sinó que, sobretot, cal viure-la”. 

– “Trobar-te, per exemple, amb l’espectacle meravellós d’uns icebergs tocats pels reflexos rosats del sol no té preu…”.

– “La banquisa, o sigui, la superfície glaçada de l’aigua, es trenca a trossos, que a voltes tenen desenes de metres. I, damunt d’aquests gels, sovint hi pugen els animals, ja sigui pingüins, foques, lleons marins…”.

– “A més, la contemplació dels grans icebergs és impressionant. Recordo que una vegada vaig arribar a comptar-ne uns cent trenta des del pont del vaixell”.

– “L’Antàrtida t’ensenya moltes coses, i sobretot a tenir en compte quines són les prioritats. Allí, el risc hi és de debò, i amb les condicions de la natura no s’hi juga”.

– “Si hi ha d’haver turisme a l’Antàrtida -que seria millor que no hi fos-, és clar que abans se l’ha de preparar adequadament”. 

– “L’Antàrtida, en gran part, es protegeix tota sola”. 

La calidesa entre els gels de la doctora Castellví encomana entusiasme. Jo, que per preparar-me bé el dossier antàrtic vaig llegir amb avidesa el seu llibre Yo he vivido en la Antártida (Galaxia Gutenberg – Círculo de Lectores, 1996), ho he vist ben clar abans, durant i després de l’entrevista al seu pis -tan ben parat- de la Gran Via de les Corts Catalanes.

Ja jubilada pel que fa a la seva valuosa trajectòria a l’Institut de Ciències del Mar del CSIC (Consejo Superior de Investigaciones Científicas), l’exdirectora de la Base antàrtica espanyola Juan Carlos I (1989-1994) no para d’abocar-se de ple -tot viatjant on calgui- a la divulgació dels temes sobre els quals és una experta ben reconeguda.

En definitiva, un referent per a la ciència -que sovint ha estat, massa, territori d’homes-, un luxe per Barcelona, una fita per Catalunya. Tot i que J. Castellví hagi hagut de servir primordialment l’Estat perquè les competències, en segons quins temes, encara les té qui les té…  
e vist, encara que el color verd -característic, ja se sap, dels paisatges meravellosos- no hi sigui”.
 

DONES de CORATGE extrem

He tingut molta feina darrerament, però per Setmana Santa -enguany, força passada per aigua- vaig poder anar a veure Espías en la sombra, versió en espanyol del film francès Les femmes de l’ombre. Crec que us la puc recomanar, i encara més pel fet que la seva estrena aquí és d’aquells dies. 

En l’ona de preservar la memòria històrica, es tracta d’una nova contribució -i ben singular- per tal que no caigui mai en l’oblit tot el que va representar la barbàrie nazi. La cinta de Jean-Paul Salomé té interès no tan sols genèricament, sinó també pel fet les protagonistes són un valerós grup de dones en el qual hi veiem representats alguns dels millors actius de la condició humana. 
Amb la intenció de no xafar la guitarra a ningú per allò d’explicar massa l’argument, només reproduiré el reclam de la cartellera del diari:

“El maig del 1944, un grup de dones es van enrolar en un grup d’operacions de l’exèrcit britànic que tenia la missió de rescatar un geòleg militar anglès capturat mentre feia un reconeixement de les platges de Normandia i matar un coronel alemany de les SS”.

Novament, veiem que la valentia i el coratge extrems no són qüestió de sexe, tot i que a Espías en la sombra, a part del col·lectiu protagonista, hi ha també un home a qui els torturadors nazis fan patir de valent fins a causar-li la mort. Amb això us indico que la pel·lícula, a parer meu bona i interessant, té també unes quantes escenes dures, d’aquelles que poden ferir la vostra sensibilitat, i no, precisament, pel cantó pornogràfic…

Si de cas, la dels nazis va ser una pornografia històrica, i ben recent en el marc europeu i mundial. La cinta que us comento no va de camps de concentració, però negar l’Holocaust i d’altres situacions horribles, quan encara hi ha tants testimonis vius, és, senzillament, ridícul, sinó alguna cosa pitjor.

Vaig estar a Normandia ja fa força anys. Vaig veure-hi aquells immensos cementiris de gespa verda, amb tantes creus blanques. Les femmes de l’ombre també constitueix, d’alguna manera, un homenatge a aquell heroisme, ni que sigui a través d’una història que s’hi relaciona indirectament.

Tot el que signifiqui que, mitjançant l’art, ens reconciliem amb la Humanitat -o amb la seva part bona-, serà digne de ser viscut. Ni que sigui al cinema, que, quan té qualitat, esdevé un rastre de vida fulgurant i gairebé definitiu…

AVORTAMENT? La natura no és tan sàvia…

Aquests darrers dies, el tema de l’avortament ha tornat a ser notícia. A Catalunya -a Girona, entre manifestants oposats, es van produir empentes- i a Espanya, singularment a Madrid. Aquesta no hauria de ser una qüestió ni política ni religiosa, sinó únicament un dilema moral, però la polititzen i la posen gairebé amb odi al confessionari com un símbol més del joc de poders…

Ens agradi o no, la naturalesa ha demostrat, des de l’alba dels temps, que no és tan sàvia com se sol dir. I ha deixat la dona, clarament, massa desprotegida. Personalment, estic a favor de la vida, però això no té un valor absolut sinó relatiu, tot i que en tingui tant. Quan els òrgans del nou ésser no estan formats encara, el fet d’avortar -o el seu dret- té sentit. Posteriorment representa -això sí que em sembla obvi- un assassinat. Però les dones han de poder decidir sobre el seu propi cos, i fer-ho amb les garanties necessàries.

La naturalesa produeix inundacions, incendis, catàstrofes, danys molt diversos. Però, amb els segles, les civilitzacions han anat progressant -només faltaria!- per intentar evitar-ho, encara que no sempre s’aconsegueixi. De la mateixa manera, avui hi ha mètodes cada cop més fiables per impedir els embarassos no desitjats, tot i que…

Sempre he pensat que els mecanismes del plaer sexual i del procés reproductiu haurien d’anar per vies diferents. Però, en això, les lleis naturals van espifiar-la, i la dona va pagar els plats trencats com els ha pagat en altres qüestions. Per fortuna, la condició femenina ha millorat força la seva situació, sobretot a Occident, però encara hi ha molta feina per fer.

Les feministes -a voltes no comparteixo els seus mètodes, però no he deixat mai de respectar-les- diuen o deien un eslògan que, per poc que ens aturem a pensar-hi, constitueix una veritat com un temple: Si els homes parissin, l’avortament seria un sagrament”. Home que sóc i agnòstic -que no ateu- com em sento, no vull sacralitzar res, però la irònica gravetat de la sentència em sembla poc qüestionable.

Ampliem, doncs, els límits legals de l’avortament i fem que la dona pugui decidir sobre el seu propi cos en condicions dignes. Sigui a les 14 setmanes d’embaràs, sigui a les 24 -no en sé prou, d’aquestes qüestions-, els nadons no han de venir al món si no és per amor. I recordem-ho un cop més, per si no quedés prou clar: l’avortament constitueix, en tot cas, un dret, no pas un deure. I no hi ha avortistes lúdiques, que se sàpiga, sinó dones que, en un cas així, es troben apurades i necessiten el nostre suport.

Política -la conservadora- i religió -la intransigent- continuaran ficant el nas, poc o molt, allà on no toca. I és que n’hi ha que sacralitzen la vida -que per a mi no és sagrada, però sí molt valuosa- sense importar-los la mort de tants innocents que ja havien nascut…