Arxiu mensual: gener de 2009

BARTRA, tot energia

Fins a finals de febrer podeu veure de franc, al vestíbul de la Biblioteca de Catalunya, una exposició de butxaca que s’afegeix el centenari del naixement d’Agustí Bartra, commemorat sobretot l’any passat. Alguns documents inèdits i uns quants llibres i mecanoscrits del gran poeta i escriptor -i una de les personalitats cabdals del nostre exili americà– contribueixen a prosseguir la recuperació de la seva figura, que havia quedat una mica oblidada amb el pas del temps.  

Bartra havia nascut a Barcelona el 1908 a tocar d’on treballo, concretament al número 6 de la Rambla de Santa Mònica, al costat del passatge que du al Museu de Cera. Des del 16 de maig proppassat, una placa commemorativa ho recorda com cal.

Va ser un poeta de tons tan èpic com líric i també un autor d’arrel romàntica i clarament vitalista, que tenia Hölderlin, Rilke, Maragall i Walt Whitman, sobretot, com a referents literaris indispensables. Al llarg de la seva trajectòria -que també inclou produccions narratives i dramàtiques, a més de la tasca com a traductor i crític-, sempre va actuar de pont entre la cultura catalana i les grans cultures del món.  

Va alternar el seu llarg exili mexicà amb algunes estades -profitoses- als EUA. Però no crec que ara em pertoqui d’estendre’m massa sobre la seva figura -podeu conèixer-la més, per exemple, mitjançant www.uoc.edu/lletra/noms.html-, sinó explicar-vos una mica la meva relació amb Agustí Bartra -i la seva dona, l’escriptora i periodista Anna Murià– a la Terrassa dels anys 70. 

La parella havia retornat definitivament a Catalunya en començar la dècada i s’havia instal·lat al barceloní carrer de Mallorca, però sembla que a la capital no s’hi acabava de sentir prou a gust. I heus aquí que un grup d’egarencs, vinculats a l’entitat Amics de les Arts i Joventuts Musicals i encapçalats pel prohom Jaume Cañameras -amb qui Bartra es cartejava a Mèxic des de dos anys abans del retorn-, van fer possible l’establiment a Terrassa, on el poeta hi viuria fins a l’any de la seva mort, el 1982, i Murià encara el sobreviuria vint anys més.

A la Terrassa dels darrers anys del franquisme, Agustí Bartra hi fou rebut -parlo, és clar, dels sectors culturalment més actius- com una personalitat gairebé mítica. Precisament, ell havia guanyat, el 1969, el premi literari que aleshores duia el nom de la ciutat amb Doso, la qual cosa havia accelerat la decisió de retornar al nostre país.  

Jo, que aleshores només tenia setze anys, vaig establir-hi contacte poc temps després de la seva arribada, l’any 1971. La parella habitava un pist modest del carrer d’Avinyó, al barri del Segle XX. Absolutament enlluernat per la descoberta d’un creador de la seva talla, vaig escriure’n una petita sèrie d’articles al diari local d’aleshores, Tarrasa Información, en el qual col·laborava cada setmana tot i que era prou conscient de la mentalitat franquista dels seus directius.

No és estrany, doncs, que un d’aquests -conegut falangista local-, em va advertir amb una certa severitat de qui era Bartra, per a ell un comunista i un separatista, o tanto monta… El seu advertiment va tenir -ai las!- una conseqüència: dels tres articles previstos, només se’n van publicar dos -el tercer hagués consistit en una petita antologia poètica.

Vaig continuar tractant Bartra durant alguns anys. La seva immensa cultura literària i l’experiència del món i de la vida em fascinaven, a part de la connexió que permetien establir amb la Catalunya republicana i un exili mític i també, potser, mitificat. La seva humanitat -que s’expressava amb una veu nasal ben característica- era molt acollidora. Es notava que el contacte amb els joves el rejovenia també a ell,  el feia sentir-se encara més viu, tot i que la seva vitalitat fos proverbial. 

Tanmateix -Bartra vivia totalment en poesia-, el seu ego resultava una mica pujat de to, i se li notaven massa -amb raó o sense- les fòbies i les fílies. Menyspreava, per exemple, un crític de la talla de Joan Triadú -no se’n sentia agraït, i no és l’únic cas, com a antòleg-, i d’Espriu recordo que deia: És un bon poeta menor”. I Joan Oliver Pere Quart, per exemple, li provocava urticària… De JV Foix, crec, en tenia més bona opinió.

No era gens diplomàtic, en definitiva, i això, en el fons, és d’agrair, tot i que li comportés algun problema de recepció. Va arribar un moment -la meva adolescència també anava superant-se- que la seva personalitat em va començar a resultar una mica embafadora, i en vaig anar espaiant el contacte.

Tot i així, per a mi continuava sent un gran referent literari i fins i tot de vida. Per això, ja habituat a fer entrevistes a una revista mensual –Al Vent– que durant anys va marcar una fita en el periodisme egarenc -i amb un cert prestigi fora de Terrassa-, sabia prou que la seva intervenció seria indispensable…

Per això vaig tornar a connectar-lo, crec que també amb complaença per part seva. L’extensa i goso dir que ben treballada entrevista Agustí Bartra, inventor d’arrels va aparèixer al número 32 d’Al Vent, del juny i juliol del 1980. Posteriorment, seria inclosa amb meu llibre Terrassencs/Terrassenques, editat el 1982 per l’antiga xarxa de biblioteques local. 

Una massa escadussera -malauradament- i guapa amiga, la Núria -a qui ara, ai!, només podria recuperar a través del Facebook-, m’havia demanat d’assistir a la conversa. Va ser, doncs, un encontre a quatre mans entre nosaltres dos -a més d’un altre amic, el Lluís, que tirava fotos-, Anna Murià i el poeta. Aquest resultava enlluernador, com sempre. Recordo -tot i que no conservo la gravació-, que, en un moment donat, va oferir-nos aquesta visió del món i de la funció de la poesia d’una manera pràcticament literal:

“Viure poesia és viure en un estat contínuament alerta de recepció i d’evolució. El món és interessant, infinitament variat, múltiple, esquinçador, meravellós i terrible. A mi m’interessa viure una poesia en la qual tot això hi sigui reflectit i, ensems, s’hi  reflecteixi la meva peculiaritat en funció d’ànima, esperit i cor”.   

És així com recordo Agustí Bartra, tot energia. Del seu Any se n’ha anat parlant -no en la proporció, és clar, de l’Any Rodoreda. Per sort, ha comptat amb un animador de luxe: el bartrià Sam Abrams, un dels nostres crítics més influents, per a qui Bartra ha estat “un dels constructors de la modernitat literària a Catalunya”. A més, Proa ha editat la versió definitiva d’Odisseu, una de les obres cabdals del poeta, i l’editorial mallorquina Lleonard Muntaner ha reeditat una de les grans novel·les de l’exili, Crist de 200.000 braços

Dos anys abans de la commemoració del centenari, Miquel Pujadó va publicar el seu disc d’homenatge [vegeu-ne el vídeo d’un dels temes a http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/116173] La sínia i l’estrella. Suite d’Agustí Bartra. De mica en mica -gràcies, també, a l’Ajuntament terrassenc-, l’autor vinculat al Vallès va vencent el combat contra l’oblit.

   

Bye-bye, BUSH… i una altra sabata!

Se’n va -per fi!- George W. Bush i el món, sense ell, potser serà una mica més feliç. No sé -falta encara perspectiva- si podem parlar del pitjor president de la història dels Estats Units, però d’un dels pitjors, segur! Per als iraquians, ha estat un criminal de guerra; per als europeus, una nosa, i per a molts nord-americans, un neocon, ja ho veiem, clarament prescindible.   

Ahir pensava si a una figura menor com aquesta pagava la pena de dedicar-li un post. Crec que sí, perquè un bloc -si no un dietari extens- també constitueix una mena de memòria selectiva d’una època determinada de la teva vida.

O sigui que no es tracta d’esborrar Bush de la memòria d’aquests anys, sinó de recordar-lo com a exemple d’algun dels camins equivocats que pot prendre el món. I no d’una manera masoca, és clar, sinó amb l’esperança d’un futur millor.

El d’un món en què no sigui tan fàcil, per exemple, recórrer al terror de la guerra preventiva -el conflicte de Gaza, per terrible que sigui, és d’una altra naturalesa. Un món on peculiaritats com Guantánamo, en democràcia, no siguin possibles. I en què el capitalisme -si bé, ara com ara, inevitable- observi unes certes regles de joc. 

Aquests reptes, i d’altres, sabrà afrontar-los Obama? Tot i que caldrà esperar i veure, crec que un cert canvi està garantit en la mesura que, als EUA, dóna la impressió que s’ha tocat fons. Confiem, doncs, si no en la màgia, sí en la bona disposició del nou mandatari. I, pel que fa a les relacions internacionals, en la diplomàcia intel·ligent de la Hillary.

De més bon rotllo i, no cal dir, amb una mica de talent, potser ens en sortirem. I és que el món depèn encara molt del que faci Nord-Amèrica, tot i que es va tornant -com ja tocava- progressivament multipolar.

Mentrestant, em sembla que cal imitar l’arriscat periodista iraquià Muntadar al-Zeidi i tirar-li a Bush una altra sabata a manera de comiat. Virtual, en aquest cas, però del tot clara com a signe de menyspreu i també una manera, simbòlica, de foragitar els mals esperits.

RAMON TREMOSA: un sobiranista clar… que hauria pogut ser més unitari

L’economista Ramon Tremosa, futur candidat de CiU a les eleccions europees, és una de les incorporacions més vàlides de les que hi ha hagut a la vida pública del país durant els últims anys. El seu -per competència i sentit nacional- és un dels millors perfils que podia triar la federació, també amb congruència amb el projecte de la Casa Gran del Catalanisme. I, tanmateix, és una llàstima que no s’hagi considerat la posibilitat d’intentar una candidatura catalanista més transversal, tal com propugnava Joan Puigcercós.

Potser valdria la pena d’haver-ho provat, i no solament en relació a la política europea. Però ja se sap: els partits, aquí i arreu, van molt a la seva. En tot cas, necessitem portar a la política gent preparada, que d’amateurs -estic pensant, per exemple, en el conseller que s’ocupa dels Mossos- ja n’hi ha massa…

Artur Mas, a l’hora de triar el cap de llista, tenia diverses opcions. La primera, de continuïtat, passava per Ignasi Guardans, un polític treballador i digne -ho va demostrar recentment enmig dels atemptats de Bombai-, però que segurament no es troba en sintonia amb els nous temps que bufen a CDC. Jo no sóc qui per aconsellar-li res, però, si fos d’ell, em rumiaria una aproximació estratègica a Unió Democràtica, per exemple. Al cap i a la fi, i mentre la federació no es trenqui -i això tindria avantatges, però també inconvenients-, els actius continuarien sumant.

La segona opció era la d’Alfons López Tena. Una personalitat valuosa per més d’un motiu, i jurídicament preparada. Ja vaig explicar les meves impressions sobre ell a partir d’un sopar al qual em van convidar l’any passat [vegeu-ho a http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/89673]. D’aquell encontre i d’algunes declaracions posteriors em vaig fer a la idea que López Tena, un sobiranista claríssim, té un caràcter vehement que potser en dóna una imatge una mica massa sobrada. És tan optimista respecte de la viabilitat de la independència, per exemple, que sembla que no en vegi les dificultats…

Sigui com sigui, Mas i el seu equip de confiança s’han decidit finalment per l’opció de Ramon Tremosa, un catedràtic d’Economia que té una visió realment estratègica de la situació política i econòmica -i logística, molt singulament- del nostre país i també de les seves possibilitats de futur, aquí i a Europa. Com que disposa de pàgina web pròpia, us l’adjunto per si el voleu conèixer una mica millor: www.ramontremosa.com.

Tremosa és, com López Tena, un sobiranista clar. La gent del Club Arnau de Vilanova, quan vam convidar-lo a sopar ja fa un cert temps, vam tenir l’ocasió de comprovar-ho de primera mà. I em sembla -a diferència del notari d’origen valencià- més capaç d’atreure gent no tan convençuda de la causa, i això, ara mateix, ens convé, i molt. Home idealista però pragmàtic alhora, probablement és més de dretes que jo, per exemple, però és obvi que molt més influent. A més, avui dia, les qüestions ideològiques continuen sent importants, però també cal valorar els coneixements de cadascú i la seva capacitat de prospectiva.

Vegeu, per exemple, aquesta resposta de l’eurocanditat in pectore en l’entrevista que li feien a l’Avui d’ahir, i que podeu conèixer íntegrament clicant la secció de Política a www.avui.cat:
  
“Avui m’han explicat que el tripartit de l’Ajuntament de Manresa no veu clar un aeroport per al Bages. Si l’any 2009, el govern d’una ciutat de 80.000 habitants no veu clar el què és un aeroport d’un quilòmetre i mig, que ho deixin estar. De què es pensen que viurem a Catalunya quan fora de la zona euro hi ha països que van com una moto? Aquest any a la Xina es llicencien 2 milions d’economistes. Hi ha una ciutat a Flandes que es diu Ostent que va moure 100.000 tones en tràfic aeri l’any passat, més que el Prat”.

Jutgeu vosaltres mateixos. En tot cas, i ara que CiU ja té nou cap de llista, potser cal lamentar que no s’hagi pogut intentar una candidatura catalanista més unitària, tal com Puigcercós va proposar-li a Mas. Amb Tremosa o una altra figura susceptible de poder ser votada conjuntament pels electorats d’ERC i CiU, i així obrir la porta -que prou que convindria- a possibles col·laboracions més àmplies…

I no sé si la mateixa porta es podria haver empès encara més i fer-la arribar fins a Iniciativa, però, francament, a partir de les darreres actuacions de Joan Saura -i també per altres qüestions- ho veig una mica difícil. Em congratulo, doncs, amb el fet que el propable eurocanditat roig-i-verd, Raül Romeva -que repetiria-, pertanyi al sector més sobiranista de la formació.

I tampoc no sé si, obrint encara una mica més, sensibilitats properes a les d’un polític que, en tot el tema del finançament, està demostrant la competència i la dignitat nacional del conseller Antoni Castells, podrien estar-hi interessades. O referents com Ferran Mascarell, per exemple. Però ja se sap: el PSC, en política catalana -que no en l’espanyola-, només juga a fons els reptes que sap que guanyarà.     

En qualsevol cas, benvingut sigui Ramon Tremosa al món polític. Al seu aparador, precisem-ho, perquè sembla que fa alguns anys ja havia militat a Convergència i abans a la JNC. Tal com diu ell, “jo vull baixar ara a la trinxera per mobilitzar el vot catalanista passiu i passota”. De feina, segur que no li’n falta, i de preparació -acadèmica, si més no-, tampoc.

PAU ara

Quan ahir participàvem amb la Maria P., a Barcelona, a la manifestació contra l’ofensiva a Gaza, encara tenia previst un altre títol per a aquest post: “Pel poble PALESTÍ, no contra ISRAEL”. Però, tal com van les coses, l’admiració que sempre he sentit per la identitat jueva no m’ha de fer justificar totes les barbaritats que perpetri l’exèrcit israelià sota les ordres del seu govern. Ni que pensi, com tanta altra gent, que l’estratègia d’una organització com Hamàs, a més d’errònia, és suïcida, perquè perjudica d’una manera gravíssima la causa que diu defensar.
De manera que he decidit posar un altre títol -aquest de “PAU ara”, tot identificant-me amb el moviment pacifista israelià que es diu així [www.peacenow.org.il] i que ahir també va aconseguir d’aplegar uns quants centenars de persones a Tel Aviv. Ni que la causa de la pau, en un conflicte que dúra ja tants anys, no sigui gens fàcil, perquè són complexos els interessos en joc.

Hamàs és una organització terrorista que no solament ha provocat una guerra civil entre els palestins, sinó que fustiga Israel tant com pot perquè en voldria la destrucció. Però el seu potencial bèl·lic és el que és -el dels atemptats i la pluja de coets sobre el territori israelià-, i no hauria de venir-li gens de nou que la reacció sionista hagi estat, diguem-ho clarament, tan bèstia. Hi ha prou precedents que permetien preveure-ho, però el fanatisme dels radicals palestins els ho impedeix.

I Israel hauria d’adonar-se que, amb les formes militars que està exhibint aquests dies, no aconseguirà d’acabar fàcilment amb el problema. Ben al contrari: multiplicarà fins a l’infinit l’espiral de l’odi i continuarà sent, li agradi o no, un país assetjat, tot i que temut.

En sectors amplis del nacionalisme català i, per extensió, del catalanisme, hi ha una admiració amb fonament pel sentit de la identitat jueva. Ens enmirallem en la seva força perquè encara sigui més clara la nostra feblesa. Però, naturalment, no tot s’hi val, i els Drets Humans, fins i tot en la situació terrible d’una guerra -i aquesta té un caire massa desequilibrat- han de prevaldre per damunt de tot, ni que sigui a precari.

Yasser Arafat, el mític rais palestí, va acabar acceptant, de grat o per força, la inevitabilitat de l’existència de l’Estat hebreu. Mahmud Abbas, l’afeblit president d’una Autoritat Nacional Palestina que Hamàs no vol obeir, ha intentat ser un digne hereu del seu llegat en la fràgil mesura que li ha estat possible. D’aquí a -hi confio- pocs dies, quan l’alto-el-foc sigui un fet, totes les parts implicades en el conflicte haurien de procurar recomençar de nou. Ni que això no sigui gens fàcil. 

La nova Administració nord-americana no sé si contribuirà a arreglar massa la situació, però segur que no l’espatlla encara més del que ja ho està. L’Estat palestí esdevé, més que mai, un objectiu urgent, tot i que el camí torna a estar ple de pedres. Senyor Barack Obama, senyora Hillary Rodham Clinton com a imminent secretària d’Estat: vostès, en aquest merder oriental del dimoni, haurien de tenir molt a dir-hi…     

PASSIÓ pel PIANO

Us he parlat sovint de la meva passió per la cançó d’autor. Però en matèria sonora, d’addiccions, també en tinc d’altres: la música per a piano, molt singularment. 

Estudiant fugit del tacte, complex i subtil, de les tecles blanques i negres des de l’època de adolescència, vaig heretar-ne la sensibilitat -i la debilitat- per sempre. O sigui, l’elegància, la magnificència, el món vellutat i resplendent. En definitiva, la plasmació sonora de tot un estat de gràcia que el piano, sol o en companyia -d’un altre instrument, d’una veu, d’una orquestra, d’un conjunt-, senyoreja en plenitud.

Les festes de Nadal, tot i els seus aspectes prou entranyables, mai no són del tot plàcides. Tanmateix, enmig del tràfec, he procurat tenir temps per anar assaborint l’obra pianística completa de Frederic Mompou. I per cert que, gràcies a la gentilesa de la Montserrat, n’he pogut gaudir en dues versions: la interpretada pel propi autor -que també era un excel·lent pianista- i la d’un altre intèrpret molt notori, Josep Colom.

Mompou, un dels cims creatius del pianisme del segle XX -tot i que l’accés al seu món no sigui sempre fàcil-, té registres màgics, subtilitats lluminoses, moments molt intensos, paisatges de l’ànima… Ho sentim prou, per exemple, en el primer dels seus Préludes, que tant em plau d’adjuntar-vos i que jo no em cansaria mai d’escoltar.

L’obra del compositor de la nua i sublim Música callada -nascut a Barcelona, i instal·lat a París durant vint anys- inclou les Variations sur un thème de Chopin, que remet explícitament a un altre dels noms universals del piano, potser el més gran: el polonès que, entre altres afanys, intentava complaure pel que fa a l’amor la novel·lista George Sand, també des de la mallorquina cartoixa de Valldemossa…

Sense oblidar-nos mai, és clar, de l’hongarès Franz Liszt, a qui, gràcies al meu pare, jo ja escoltava en vinil de ben jove mitjançant les meravelloses interpretacions de György Cziffra. I pensant sempre, no cal dir, en un concert tan increïblement bell per a piano com és l’Emperador, de Beethoven. O els de Brahms, per exemple. O, avançant una mica més en la història, els del rus -nacionalitzat nord-americà- Sergei Rachmaninov. O els nostres Albéniz i Granados, poc o molt contemporanis de l’andalús Manuel de Falla.

En fi, aquests només són alguns exemples per tal que comprengueu com he passat i passo, escoltant el piano -que no tocant-lo, ai!-, alguns instants d’or. Espais de temps que, òbviament, poden allargar-se bastants minuts i, si s’escau, unes poques hores. I no solament pel que fa referència a la música clàssica, tan mal dita culta en la mesura que qualsevol gènere o estil musicals de qualitat són Cultura en majúscules… sense haver de demanar permís.

La música de jazz mai no ha estat ben bé la meva, i això que ja deveu saber que sóc de Terrassa. Però, és clar, el mestratge de monstres com Bill Evans, McCoy Tyner, Keith JarrettThelonious Monk, Herbie Hanckok, Chick Corea, Brad Mehldau o l’enyorat Tete Montoliu, per no allargar-me, no es pot -no el puc- obviar, sinó tot el contrari.

De la mateixa manera que m’ho passo tan bé amb les audicions de la música de piano dels nostres mestres moderns: Manel Camp, Jordi Sabatés o Conrad Setó, per dir-ne només tres, sense menystenir el talent de figures més estrictament de jazz com Albert Bover o Ignasi Terraza.   

O exponents de la nova música que se’n diu minimalista. Entre nosaltres, n’hi ha de força interessants, com, posem per cas, Jordi-Lluís Rigol. L’italià, més conegut arreu, Ludovico Einaudi també és un referent de qualitat, tal com una altra amiga pianista, la Francesca, haurà pogut comprovar aquestes darreres setmanes.

I no deixo de pensar, pel que fa a la música per al cinema, en la banda sonora d’un film de l’interès de The piano, precisament, composada per un altre minismalista: el compositor britànic Michael Nyman

Ni m’oblido -tornant a la clàssica– de referents de la interpretació pròxims com Alícia de Larrocha, l’enyorada Rosa Sabater -homenatjada fa poc al Palau de la Música en acomplir-se el quart de segle de la seva tràgica mort- o l’egarenc Miquel Farré, el granollerí Jordi Masó, el menorquí Ramon Coll…  O, més ençà, les joves concertistes Alba Ventura -barcelonina- o Laia Masramon -santpedorenca…

I hi ha encara, aquí i arreu, molts altres noms en tot aquest univers de somni: el d’un instrument musical tan gran, enlluernador i autònom. Jo vaig voler, a la meva manera, dominar-lo, però no me’n vaig sortir: per falta d’habilitat, però també per manca de voluntat i de temps. Les meves filles, al seu torn, ho han intentat -la gran, singularment-, però ja era previsible que xuclessin més els altres estudis.

Un piano és un dels objectes que m’enduria ben de gust a una illa deserta. És clar que aleshores hauria d’espavilar-me tot sol, perquè segur que no tindria a mà el professor -o la professora- pertinent…