Arxiu mensual: novembre de 2008

JOAN F. MIRA: parla el mestre

Apareix El professor d’història, la darrera novel·la de Joan Francesc Mira, poques setmanes després del retrat que, en forma d’àmplia entrevista, li dedica Joan Josep Isern en una edició de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. És aquest últim el llibre que acabo de llegir -són poques pàgines, però se n’obté prou benefici- i del qual em proposo de transcriure’n unes quantes opinions. Amb un objectiu primordial: que pogueu compartir -i després, si s’escau, aprofondir- l’admiració que jo sento per un dels intel·lectuals més sòlids de la cultura catalana i del nostre temps.

Pels meus enllaços -i també directament, és clar- podeu seguir les Totxanes… de JJ Isern, un dels blocs veterans de Vilaweb i obert -com procuro que ho sigui el meu- a moltes inquietuds. Ja sabreu que l’autor -company de feina, tot i que la barcelonina Rambla de Santa Mònica ens separi físicament- és un reconegut crític literari. Admirador, a més, de JF Mira, va fer abans de l’estiu una reposada i reeixida entrevista a l’escriptor de València que viu als Masets de Castelló, i que tant coneix el nostre temps, el nostre país i també, d’una manera intensa i extensa, aquesta època convulsa -però no més que tantes altres- que ens ha tocat viure.

De manera que, seguint els codis visuals que habitualment faig servir, aquest post tindrà molt de groc -el meu color preferit, precisament. I així, transcriuré les sàvies opinions de Mira sobre:

Escriptura, llengua i nació

“Jo mai no he cregut que existesca un ofici d’escriure en català, així entre cometes. Hi ha l’ofici d’escriure i res més, que prou complicat arriba a ser. (…). La meua presa de posició nacional, ideològica, lingüística estava ja feta abans que iniciés la meua activitat com a escriptor. És a dir, que l’opció nacional implicava l’opció lingüística”.

Literatura catalana: quantitat i qualitat

“En literatura catalana tot es despatxa al mateix nivell, com un totum revolutum que no distingeix la gran quantitat de llibres mediocres que surten dels que realment tenen un gruix i una consistència digna de ser tinguda en compte”.

El paper de la crítica
   
“El país és tan complicat que alguns dels pocs crítics -diria que són tres o quatre a tot estirar- que realment són rigorosos passen per antipàtics i enemics de no sé quantes coses. Si alguna vegada he estat realment satisfet d’una crítica és quan me l’ha feta un d’aquests personatges amb fama de durs o punyeters. Amb independència de si em deixava bé o no”.

Passió per Roma

“Quan em vaig posar a estudiar els Borja i el seu temps, vaig anar a Roma, una ciutat que m’apassiona des de ben jove, i que és quasi la meua segona pàtria: el meu primer títol universitari el vaig obtindre a Roma, i la meva primera nòvia era romana. M’apassiona la Roma del segle XV i XVI, i la d’ara”.

Novel·la i entorn

“Jo mai he cregut en aquesta infinita i estúpida collonada de la novel·la urbana. O la rural, tan denigrada pels nostres moderns ignorants. Doncs miren, senyors moderns, la que possiblement siga la novel·la més gran de la Història, el Quixot, és una novel·la rural. I gairebé tot Faulkner és rural. I què?

Els límits de la creativitat

“Podem afegir, no inventar. Per aquest motiu em fa tanta gràcia quan veig que cada mes es publiquen tres o quatre novel·les cridades, segons l’editor, a revolucionar la història de la literatura. On vas, moniato? els diria… (…) Hi ha una cosa que és fonamental, que és la modèstia. Sàviament combinada amb l’orgull. La modèstia d’assumir que no es poden dir coses radicalment noves, (…), l’orgull d’intentar-ho amb totes les forces”.

Escriptura i oralitat

“Quan escric procure que el text sone -fins on és possible- com si fóra parlat. Abans de la impremta, de la puntuació, de l’organització del text en paràgrafs, etcètera, la lectura no entrava directament de la vista al cervell, sinó a través del seu vehicle natural que era l’oralitat, la boca. Açò és el que busque. Sembla molt fàcil, però no ho és gens”.

La “minoria nacional” del País Valencià

“Al País Valencià ens estem reduint a una minoria. Representativa i significativa, sí, però minoria. En tant que minoria nacional dins del propi país aguantarem molt de temps. Ara, aconseguir que aquesta minoria avance substancialment i arribe a poder tenir una capacitat decisòria capaç d’alterar el curs de la vida política i de l’evolució natural del país, açò ho trobe bastant més complicat. A açò he dedicat jo moltes energies, i hi dedicaré encara les que em queden”.

La meva reconeguda admiració per Joan Francesc Mira (amplieu-ne els coneixements, per exemple, a www.joanfmira.info) ja és hora que pugi un graó decisiu: passar dels molts articles que li he llegit -singularment a El Temps i l’Avuials llibres. Sí, ho confesso: estic xop del Mira espectador del món i líder d’opinió, i massa verge del literat. Em passa amb les seves i moltes altres lectures -l’hàbit compulsiu d’empassar-me premsa n’és una de les causes-, però aquest és un pecat que haurà de tenir penitència…

M’atreu, doncs, començar per Borja, papa, i també em sedueix el tema d’El professor d’història, aquesta obra que acaba d’editar Proa i que tracta de la València d’avui vista per un intel·lectual que redescobreix el món. Però abans tinc pendent de reparació -entre tantes- una altra gran mancança: la lectura de les conegudes Memòries d’Adrià, de Marguerite Yourcenar -llibre de culte que surt esmentat, precisament, al petit volum d’Isern.

I és que jo també sento, com el mestre, una gran passió per Roma, tot i no haver tingut, com ell, cap nòvia romana… Prou que m’hagués agradat!


Per què m’hauria de canviar de COTXE? (ho sento, companys de Nissan, Seat, Ford…)

Llegeixo a La Vanguardia d’avui que la indústria automobilística, aquest mes de desembre que ja és a tocar, aturarà, d’una manera o altra, gairebé totes les fàbriques. Valga’m Déu, val! I la situació nostrada és força similar a la que es dóna arreu del món. Els tancaments temporals afecten marques ben diverses, o sigui que Nissan, Seat o Ford, per exemple, no seran -ja era de témer- flors que facin estiu.

Però, és clar, aquest sistema -capitalista, que en tornen a dir- arrossega contradiccions estructurals. Funciona, per exemple, si la gent d’un país està disposada a canviar-se de cotxe sovint o si l’exportació rutlla com cal, i, en cas contrari, és la debacle. Tots desitgem -jo, el primer- que els operaris de les fàbriques automobilístiques no perdin la feina, però és evident que els efectes del seu treball resulten més aviat poc sostenibles. I és que, si el meu cotxe continua portant-me als llocs, per què me l’hauria de canviar abans d’hora?  

Aquestes Festes, el meu Opel Vectra color de vi complirà 12 anyets. Porta recorreguts prop de 117.000 quilòmetres, acostuma a dormir cada nit sota terra i pateix ja, naturalment, algunes xacres, però raonables. Ahir diumenge, la meva dona i jo li vam exigir que ens portés des de Barcelona a Santpedor, el poble de Pep Guardiola, al Bages, i ens retornés a casa. I el noi ho va fer, sense problemes… 

Un amic em deia fa un temps que cal canviar-se de cotxe quan les factures a pagar al taller són, o bé massa continuades, o bé excessives. Per ara anem bé, tot i que sabem que el canvi s’escaurà un any d’aquests. Les nostres filles comencen -la vida mana- a no acompanyar-nos habitualment, i ja toca trobar un cotxe no tan familiar. Però de moment no hi ha pressa, i espero que la crisi no ens condicioni massa a l’hora de prendre la decisió, ni en un sentit ni en el contrari.

No vaig contra el consum, però sí que intento comportar-me com un individu moderadament sostenible -la Maria P. és encara més verda que jo, en el bon sentit. No veig per què cal canviar-se de cotxe si no resulta estrictament necessari, i ja sé que la lògica del sistema no és, precisament, aquesta. Els operaris de les fàbriques d’automòbils participen -encara que no vulguin- d’una contradicció flagrant, i això, ara que hem entrat en recessió, encara es nota més. 

Com que no sóc endeví ni economista, ni tan sols politòleg, no sé quina és la fórmula de futur. El comunisme fracassà estrepitosament, el capitalisme sol fer-ho cíclicament. La socialdemocràcia -la fórmula política que més correspon a una economia social de mercat– deu ser la solució menys dolenta, però està exposada, com tothom, als corrents d’aire…

Una cosa sí que crec certa: davant la present crisi, els mandamassos mundials haurien de ser capaços d’enviar a la garjola uns quants capos dels bancs i executius de les multinacionals, però és obvi que l’autoproclamada refundació del capitalisme no va per aquí. I, a més, suposo que la mesura resultaria, jurídicament, força complicada. Ja serà molt que la màgia de sant Barack Obama ens faciliti una mica les coses…

Mentrestant, companys de Nissan, Seat, Ford, empreses de components i etc., etc., ho sento: no trobo que calgui canviar-se de cotxe si la ITV no et demostra el contrari. Ni crec que el món funcioni millor a base d’entotxanar -verb que acabo d’inventar-me, presumptament- ciutats, pobles, façanes litorals… La lògica capitalista, sovint, no és la que més ens convé, però la veritat és que a totes i a tots ens interessa que funcioni raonablement bé aquest sistema. Agradi o no, és així.

Per això cal tornar-lo, més que a refundar, a regular, si és que no som capaços de trobar-ne cap d’alternatiu. Ara com ara, el més calent és a l’aigüera.

 

 

L'”altra” VAGA DE TRAMVIES, la del 57

Durant el franquisme va haver-hi a Barcelona una vaga de tramvies que esdevindria mítica, la del 1951. Tanmateix, no va ser l’única. Sis anys després, el 1957, se’n va desenvolupar una altra que, sense assolir els nivells de participació de l’anterior, també seria molt important. Però, pel motiu que sigui -i això és ben curiós, atès que hi ha encara prou testimonis-, havia quedat com soterrada. Ara, els historiadors mataronins Maria Coll i Pigem i Josep Puig i Pla ens l’expliquen, molt reeixidament, al llibre La vaga d’usuaris de tramvies de Barcelona de 1957.

Paga la pena de llegir aquesta obra, en la qual la situació dels tramvies i la carestia de la vida són el detonant d’un moviment d’oposició ciutadana molt més ampli, preludi de la transformació i desfeta posterior d’una Dictadura que, malgrat tot, encara trigaria massa anys a esvair-se. Si és que, en el fons -penseu-hi un moment-, ho ha arribat a fer del tot…
“No era una simple resposta davant l’increment de 20 cèntims en el preu del bitllet, ni tampoc una simple queixa davant la crisi econòmica i l’augment constant dels preus dels productes bàsics”, es diu a la reracoberta. No, aquella nova crisi dels tramvies constituïa el detonant d’un desafiament molt més ampli a un règim que, malgrat tot, s’havia anat consolidant, en bona part gràcies al suport nord-americà.

Van ser dotze dies, del 14 al 25 de gener del 1957, d’una vaga que comportava que la major part de la ciutadania anés a peu a la feina i en vingués -tot suportant les temperatures d’uns hiverns que no eren com els d’ara- d’una manera massiva. Cal tenir en compte que, en aquella època, el tramvia era el mitjà de transport més utilitzat pels obrers i les classes populars. D’autobusos n’hi havia pocs, i de metro, només dues línies, les actuals 1 i 3, a més dels futurs Ferrocarrils de la Generalitat amb un trajecte que no era com el d’ara.

La protesta no solament va tenir un impacte molt notori entre els usuaris dels transports públics -que anaven pràcticament buits-, sinó una àmplia repercussió entre els estudiants. Aquesta situació culminaria -sempre provisionalment, és clar- poc temps després en els coneguts fets del Paraninf, un altre episodi emblemàtic del combat antifranquista.

Totes aquestes i més referències les trobareu al llibre que ha editat Eumo Editorial [www.eumoeditorial.com], les prestigioses edicions vinculades a la Universitat de Vic. Amb un dels autors, l’amic Josep Puig -funcionari de la Presidència de la Generalitat que havia estat uns quants anys regidor socialista a Mataró-, hi estic en freqüent contacte. Ell i la Maria Coll han elaborat a quatre mans una obra excel·lent que també ens permet observar de prop els conflictes que hi havia entre els propis representants de l’aparell franquista.

Em refereixo, per exemple, a l’enfrontament poc dissimulat entre el ferotge governador civil Felipe Acedo Colunga o el mediocre alcalde barceloní Antoni Maria Simarro. I també és prou interessant constatar el paper rellevant que jugava un capità general com Juan Bautista Sánchez -figura que mereix ser estudiada en un o altres treballs. Es tractava d’un militar de sensibilitat monàrquica mort ben pocs dies després d’acabada la vaga, en circumstàncies que mai no han estat prou aclarides…

Va ser una protesta coratjosa i solidària, però no, com la del 51, exactament espontània. Els monàrquics partidaris de Joan de Borbó, precisament, hi destacarien pel seu impuls, així com personalitats de la influència de Jaume Vicens Vives, Joan Reventós o Josep Benet

A aquest darrer, no és estrany que l’obra li sigui dedicada, justament perquè va ser ell mateix qui la va suggerir en adonar-se que, de la vaga del 57, en restava molt poca memòria històrica. Deuria ser un dels últims resultats -llàstima del pròleg que ja no va poder escriure!- d’un extensíssim full de serveis a Catalunya. 

FUSTER perdurable?

Un documental sobre la vida i la trajectòria de Joan Fuster, far -o un dels cims- de la cultura catalana del segle XX, es va presentar ahir al vespre a l’Institut d’Estudis Catalans. La caricatura adjunta ens presenta divertidament un home que era sobretot càustic, perquè la seva  lucidesa proverbial va impedir-li -singularment, en els seus últims anys- que es fes il·lusions excessives sobre el futur del país…

… o dels països, perquè ja sabeu que Fuster, des del País Valencià, va posar en circulació el concepte de Països Catalans. Ho va fer amb l’optimisme de la intel·ligència que propugnava Gramsci, un dels seus pensadors admirats -sense menystenir la influència de Montaigne i altres monstres de la raó crítica.  Però, és clar, també compta el pessimisme de la voluntat que constatava aquell gran italià represaliat pel feixisme. En definitiva, ¿és perdurable, l’àrea lingüística i cultural que va de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó (o a l’Alguer)? ¿És perdurable, el mestratge fusterià? Suposo que sí, però… 

Els documentals són una de les eines més interessants que tenim a l’abast per tal de poder comprendre, sense dedicar-hi massa esforç ni molt de temps, el món que ens ha tocat viure. En el post anterior us parlava del protagonitzat per Jacques Vergès, de factura molt cinematogràfica. Ara n’he vist un de format més clàssic però prou interessant, si més no, per conèixer més de prop un dels nostres màxims referents culturals.

Ser Joan Fuster és una producció conjunta del Taller d’Audiovisuals i la Càtedra Joan Fuster de la Universitat de València. El seu realitzador és Llorenç Soler, un home prou experimentat en el gènere, i té una durada de 70 minuts. Temps suficient per esbrinar el pensament i la trajectòria de Joan Fuster i Ortells (Sueca, la Ribera Baixa, 1922-1992), de la seva pròpia mà -a través, entre d’altres documents, d’una entrevista que li feu la inoblidable Montserrat Roig- i també dels testimonis de més d’una trentena de les personalitats que van tractar-lo o s’hi senten vinculades.

Entre els valencians hi figuren, per exemple, l’indispensable Eliseu Climent, Francesc de P. Burguera, Júlia Blasco, Adolf Beltran, Vicent Pitarch, Manuel Alcaraz -res a veure amb ell, que jo sàpiga, malgrat que tinc alguns orígens familiars relativament a prop d’Alcoi-, Ricard Pérez Casado, Josep Iborra, Antoni Ferrando… I, entre els catalans del Principat, Lluís Llach, Jordi Pujol, Lola Badia, Albert Manent, Eulàlia Duran, Josep M. Castellet, Josep Fontana i dos dels fusterians més conspicus i que ahir seien, precisament, davant meu: Max Cahner i Joaquim Maluquer. Sense deixar de banda la personalitat de Raimon, que faria d’home-pont en aquest cas.

A part d’informar-vos de l’aparició d’un llibre que ofereix la transcripció íntegra de les 33 entrevistes fetes per al film [http://puv.uv.es], crec que sobre l’abast de la trajectòria de Fuster no crec que sigui necessari estendre’m massa. Ell contribuí poderosament a desvetllar els vincles entre uns territoris que ja hem vist que és molt difícil, ara com ara, que arribin a constituir qualsevol mena d’unitat política. La democràcia autonòmica que patim no ho ha afavorit gaire. Mentre la Generalitat valenciana, per exemple, continuï a les mans del PP -i per decisió popular, que és el que sap més greu-, poc avançarem, i no crec que el nou dirigent socialista Jorge Alarte sigui, precisament, una mena d’Obama en aquest sentit… Potser a les Illes -tant de bo- la situació sigui una mica diferent.

Però, en canvi -i això és un dels mèrits poc discutibles de Fuster-, els Països Catalans sí que continuen sent poc o molt tangibles com a domini cultural i lingüístic. A certs nivells, si més no, i més amenaçats del que caldria. Suposo que això no s’esvaïrà del tot i, amb una mica de sort, tendirà a expandir-se. Però no n’estic prou segur. Tot depèn, en definitiva, del fet que les noves generacions agafin suficientment el relleu i que les altres sàpiguen transmetre’l.

Mentrestant, el senyor Fuster, des de la seva casa del suecà carrer de Sant Josep, 10, continuarà mirant-s’ho amb prou murrieria i un punt d’escepticisme. Ell prou que en va fer, de feina, quan li tocava. I suportant no solament homenatges, sinó alguna bomba de les que poden fer mal…         

Viatge al TERROR del “MEU” SEGLE

El documental  de Barbet Schroeder L’avocat de la terreur  (2007), que ens mostra la més que interessant trajectòria de l’advocat francès Jacques Vergès, és un dels films diferents que es poden veure actualment a la cartellera barcelonina. Al Meliès, concretament, i en versió original subtitulada en català. Si us interessa el cinema polític i, sobretot, conèixer o recordar alguns episodis representatius de l’evolució del món durant la segona part del segle XX, aneu-hi aviat, no fos cas que… I és que va desaparèixer molt ràpidament d’una altra sala, però diumenge passat estava ben plena la que us deia, i d’un públic que es veia ben motivat. Com a membre casual d’aquest públic, això no m’estranya gens.  

Nascut força a cavall de dos segles, ja fa temps que crec que el XX és, veritablement, el meu. És l’època en què vaig adquirir consciència moral, maduresa personal i sentit col·lectiu, i durant les seves dècades he obtingut les coses més importants que m’ha donat la vida. Fer aquest bloc seria una de les excepcions, per exemple, i espero que en vindran d’altres…

Per això, la personalitat de Jacques Vergès (Ubon Ratchatani, Tailàndia, 1925, fill d’un cònsol de França nascut a l’illa de la Reunió i d’una vietnamesa) ja em va interessar quan vaig descobrir-lo la dècada dels 90 com a defensor del famós terrorista internacional Carlos, d’origen veneçolà. No hi havia parat molta més atenció durant els darrers anys fins que vaig començar a llegir, fa poques setmanes, les primeres informacions i crítiques sobre el documental que contribueix a fer-ne una figura gairebé mítica. I vaig pensar: “Aquesta peli no me la perdo!”, amb la gran sort que la Diada de Tots Sants -el dia abans d’anar al Meliès, doncs- vaig poder llegir, a la secció de “Diàleg” de l’Avui [www.avui.cat] la bona entrevista a Vergès que va fer-li David Caminada.

D’idees comunistes -va militar un temps al PC francès-, Jacques Vergès, al llarg de la seva vida, ha defensat patriotes algerians -va implicar-se molt, fins i tot des del punt de vista sentimental, en el conflicte anticolonialista amb França-, activistes de la tan esquerranosa banda alemanya Baader Meinhoff, agents propalestins, dictadors com Slobodan Milosevic -ho va intentar també amb Saddam Hussein-, botxins nazis de l’estil Klaus Barbie, el polèmic filòsof Roger Garaudy, el ja esmentat Ílich Ramírez Sánchez, Carlos… En fi, la llista és llarga i farcida, més aviat, de veritables monstres, la hipotètica possibilitat d’haver de defensar algun dels quals és un dels impediments -entre d’altres limitacions- que un tindria per fer-se advocat. És allò de: “Jo, amb aquest o aquesta, moralment no podria…” 

Però ja se sap que un advocat, si és bon professional, no té per què compartir ni el pensament ni les actuacions dels seus clients, sinó intentar comprendre’n la motivació i esbrinar-ne les possibilitats de defensa. El cas de Jacques Vergès no deixa de ser, tanmateix, extrem. Per això -a part d’il·lustrar-me amb episodis més o menys coneguts del segle XX-, jo pretenia esbrinar, al meu torn, les motivacions del nostre defensor per assumir segons quines defenses.

I, després d’haver vist el film d’Schroeder -director, actor i productor del cinema francès nascut a Teheran el 1941-, arribo a la conclusió que l’orgullós advocat amb bufet a París i personalitat de vida no sempre plana -les seves liaisons amoroses o les misterioses desaparicions no constitueixen aspectes menors- no és ni una mena d’exhibicionista ni un personatge més aviat amoral. Provocador sí que ho és, i molts el veuen un nihilista, imbuït, a més, d’antisemitisme… 

En qualsevol cas, crec que es tracta d’un home d’una consciència profundament política, obsedit per conèixer la veritat i denunciar la hipocresia que hi ha, moltes vegades, en la vida pública.

Per exemple, quan va ser molt criticat per assumir la defensa del cabdill nazi Barbie, conegut com el carnisser de Lió. Vergès venia a dir-nos: “Sí, teniu raó, Klaus Barbie va fer les atrocitats conegudes. Però alguns francesos també  van comportar-se com els nazis durant l’alliberament d’Algèria, i això cal treure-ho a la llum”

I és que aquest veritable advocat del terror -i fumador de grans havans- sempre va al límit. En l’entrevista que us esmentava arriba a dir que, si l’època ho hagués permès, hagués defensat Hitler, Stalin o Mao. Ja va ser, en el seu moment, assessor del sinistre genocida cambodjà Pol Pot. I és que, més que sentir-se atret per les possibilitats del mal, diu que sent fascinació pel cor humà”. Fins i tot afirma que, arribat el cas, li agradaria poder defensar Bush Jr. Però en la pel·lícula, si no recordo malament, afegeix amb murrieria: “Sempre que abans reconegués que és culpable”.

En fi, geni i figura. El documental de referència ens presenta adequadament un personatge i un segle -el meu- tan fascinants com convulsos. Ara, amb líders de la talla que esperem que realment arribi a tenir, per exemple, Barack Obama, el segle XXI potser correspondrà a un món diferent. Distint en el sentit de millor, però qui sap si això és esperar massa. Ara: un dels missatges de la campanya victoriosa d’Obama -que haurà d’acreditar relativament aviat les expectatives de canvi que ha estat capaç de generar- és que, si no hi ha relat, somni i esperança, el món potser no val tant la pena de ser viscut. 

Vergès, a la seva manera, ha tingut relat, i un relat fort. No sóc capaç de precisar del tot quins han estat el seu somni i la seva esperança -potser fer surar la justícia al preu que sigui-, però el que sí que he vist és que s’ha encarat desacomplexadament amb el món. Per això és ara protagonista d’una mirada sense concessions a un segle que ha estat interesantíssim en tants aspectes, però no menys inquietant.