Arxiu mensual: octubre de 2008

“PYONGYANG”: riure COREA DEL NORD per no plorar

Pyongyang, l’enginyós còmic del quebequès -resident a Montpeller- Guy Delisle que du el nom de la capital nordcoreana, ha estat una sorpresa agradable d’aquests darrers dies. Agradable per les formes, no tant pels continguts. L’autor, amb bon guió i traç destre, ens guia per un estrany univers totalitari que, encara que a voltes no ho sembli, pertany al planeta Terra barriada -Bush dixit– l’Eix del Mal. Sí, un dels últims bastions -per no dir el darrer- de l’estalinisme pur i dur, perquè Cuba, malgrat totes les crítiques que se li puguin fer, no és ben bé el mateix i fins i tot, enretirat Fidel, sembla que cerqui un mínim canvi que Obama, segurament, podrà afavorir.
Ha corregut darrerament pel despatx per gentilesa de l’Oriol, gran aficionat al còmic i bon guionista i ninotaire ell mateix. Ara m’ha tocat a mi el torn de consumir-lo. Jo sóc molt tintinià i havia estat, en els anys més joves, admirador del Capitán Trueno, el Jabato o Roberto Alcázar y Pedrín-i de menut del TBO o el Pulgarcito-, per recordar-vos alguns dels meus patufets de referència. Però és un univers que ja fa temps que vaig deixar per a les meves filles, amb les quals he fet -ara ja no- les excursions de rigor al Saló del Còmic, al del Manga i a botigues com Norma Comics i Continuará o la terrassenca L’Andròmina. 

Ara m’ha fet gràcia que em deixessin Pyongyang, sobretot per la visió realista i crec que poc demagògica que Delisle ens ofereix sobre Corea delNordsempre m’han atret les descripcions de països poc o molt inquietants– i el seu malaurat règim.

La sinopsi de la historieta, publicada originalment l’any 2003 i editada el 2005 prop nostre -i reeditada ja tres cops- per l’editorial basca Astiberri [www.astiberri.com], és aquesta:

El propi autor explica en primera persona un viatge seu de treball a la capital nordcoreana. Hi va per col·laborar amb el SEK (Scientific Educational Korea), organisme en el qual s’elaboren films de dibuixos animats de caire fortament educatiu dins l’ortodòxia del sistema. Però aquest és l’objectiu políticament correcte. L’altre és la necessitat de fer entrar divises estrangeres -franceses, principalment- en un país on hi ha tanta gent que, en els darrers anys, passa molta gana o fins i tot ha arribat a palmar-la per aquesta desgràcia.

Tot plegat és l’excusa perfecta per tal de fer desfilar un mostrari divers de situacions que, a les ments occidentals, ens resulten gairebé delirants. I sempre sota el control estricte del guia-intèrpret-vigilant-exmilitar -tot alhora- de torn. El protagonista viu aquestes situacions amb una flegma i un subtil sentit de l’humor que ja voldríem per a tots nosaltres, acostumats i acostumades majoritàriament a fer viatges de lleure en els quals pretenem -exigim- que tot surti gairebé a la perfecció…

L’èxòtic -però mira que n’és, d’auster!- règim fundat pel sàtrapa Kim Il-sung -a qui succeí el seu fill Kim Jong Il, és un exemple insòlit de monarquia comunista ja molt passat de moda però encara realment existent. Fa ja unes quantes dècades, líders rojos més o menys propers com Santiago Carrillo, entre d’altres, hi anaven de vacances, poc o molt de treball. Però aquests van evolucionar raonablement, els nordcoreans no. Avui, el món no necessita per a res el seu model. Ni el del seu enemic Bush…

Mentrestant, gran part de la població de Corea del Nord pateix d’una malnutrició perllongada i suporta unes condicions de vida gens envejables. I això, malgrat que el país, segons he llegit darrerament, posseeix el cinquè exèrcit més nombrós del món. A més, l’hermètic règim de Pyongyang ja sabeu que és freqüent notícia pel reiterat xantatge que fa a la comunitat internacional amb els seus presumptes experiments nuclears.

Tot plegat resulta patètic, però, de tan ridícul com és, també pot provocar el somriure. Amb el seu talent, Guy Delisle ho arriba a aconseguir.
 

Els PALOSANTOS, cada tardor

Cada any per aquesta època arriba puntualment una de les meves fruites preferides, el caqui, també conegut com a palosanto. Si més no, així és com em van ensenyar a anomenar-lo des de ben petit. Els palosantos són una de les menges naturals més dolces que podem trobar al mercat, però no de les més corrents, segurament per les seves característiques massa estacionals. Es pren preferentment amb cullereta, com si fos melmelada -que se’n pot fer un mateix, perquè, si no em dieu el contrari, no es comercialitza. Així, doncs, si us agrada la fruita i sou llamineres i llaminers, correu-hi, perquè la festa dúra poques setmanes… 
El caqui o palosanto és el fruit de l’arbre del mateix nom, de tipus caducifoli i una capçada que puja fins a 10 o 15 metres. La pela d’aquest fruit té un to groc vermellós, i la polpa, ben tova, és de color taronja. Originari de la Xina i de Japó, s’ha estès pels països mediterranis i també per altres territoris de clima temperat, com Califònia o Florida. Entre nosaltres se’n conrea, sobretot, al País Valencià.

És plantat pels fruits i també per la fusta, densa, elàstica i resistent, que s’empra per fer llançadores i pals de golf i també en torneria. Jo l’espero delitosament cada tardor. El Francesc del Mercat del Ninot, que n’està el cas, me’l serveix tan aviat com en troba a Mercabarna. I, com que és un fruit molt dolç i a les noies de casa no els agrada massa, en sóc consumidor exclusiu.

El palosanto, d’altra banda, forma part de la meva memòria sentimental. Vaig néixer el 1955 a Terrassa, en una casa gran que els meus avis materns compartien amb els meus pares -avui, això, ja no es porta, ni que torni a haver-hi crisi. A l’edat de 8 anys, el meu pare va adquirir una casa més senzilla de planta baixa que tenia un pati bonic i relativament gran, on vaig viure-hi fins als 14 anys. Hi havia un gran caqui i altres arbres fruiters més petits: un cirerer, una prunera, una figuera…

Recordo que, si no els collies aviat, els palosantos, en arribar aquesta època, s’esclafaven a terra de tan madurs. I tinc ben guardat al paladar el seu sabor tan dolç, la flonja consistència de melmelada només unida per alguns filaments. Des d’aleshores, ha estat habitualment un dels meus fruits. I això que prenc fruita d’una manera moderada i també perquè sé com és de convenient per a la nostra dieta mediterrània.

No em dedico a fer artesanalment melmelades, confitures, compotes ni aliments similars i, per tant, sempre me l’he menjat puntualment amb cullereta. Es veu que comercialitzar-lo dins un pot de vidre no deu sortir a compte, perquè, si no, a més d’un fabricant se li hagués acudit. Però segur que se’n pot fer melmelada d’una manera casolana.

I correu, correu, que el palosanto, cada tardor, dúra poc. Si hi sou addictes com jo, ja ho sabíeu. Si no… només cal que el proveu i, si la vida us ha convertit en drogates del dolç, ja en prendreu sempre.       

SERRAT, les dues reconciliacions

Des de la riquesa de la música popular, Joan Manuel Serrat és un dels bastions de la memòria sentimental d’aquest país. Ni que el bilingüisme deliberat de la seva trajectòria, instituït al cap de pocs anys, ens sonés a molts en el seu moment com una mena de traïció a la causa d’una cultura que s’ho val. Jo, potser per la meva edat, no renuncio a l’impuls de lamentar aquesta ambigüitat i l’ambivalència interessada que suposa. Però aquest lament no m’impedeix d’admetre que Serrat és, en l’àmbit de la cançó d’autor universal, un dels pocs mestres absoluts del gènere. Per això no és estrany que, en els darrers temps, m’hi hagi reconciliat, pel cap baix, dues vegades. 

 

La primera reconciliació va ser l’any 2006, quan les meves filles em van regalar el triple CD Per al meu amic… Serrat (Discmedi). Un conjunt d’intèrprets i de grups hi interpreten els èxits més coneguts del noi del Poble Sec en llengua catalana. Per mi, la producció serratiana que més he seguit i que em sembla realment consistent (no dic que l’altra no pugui ser-ho: dic que la conec molt menys, malgrat el valor indubtable que tenen treballs com Mediterráneo o l’àlbum dedicat a la poesia d’Antonio Machado, per exemple).

Tal com sol passar en aquesta mena de barrija-barreja -amb el disc d’homenatge a Lluís Llach, que també corre per casa, s’esdevé una mica el mateix- els resultats són, a voltes, decebedors. No per les cançons, normalment molt ben triades, ni per la categoria de l’homenatjat, sinó per la qualitat dels versionadors, molt desigual.

I és que no resulta fàcil interpretar cançons d’un estil, a voltes, ben diferent del teu i que els resultats siguin versemblants -oi Sisa, Pau Riba o Pere Tàpias? (Aquest darrer, deixeu-m’ho dir de passada, fa bé de dedicar-se preferentment a la ràdio i a la teca…).

En alguns dels temes que ens volen donar una altra interpretació de l’obra de Serrat s’hi produeixen veritables destrosses. No em feu dir noms, no vull ser cruel. Ara: ¿quan entendrà el bon jan que suposo que és Pep Sala, per exemple, que la malaurada mort de Carles Sabaté el va dur a tenir un protagonisme de la veu que no li pertoca, perquè els déus no li han donat el do del cant? I de la gola de Santi Arisa, multifacètic músic, podríem dir tres quarts del mateix… 

Hi ha, això sí, versions molt aconseguides que no desmereixen l’original -en les altres, sempre pensem en la interpretació serratiana i el nostre autor encara se’ns fa més gran. Com a actius de Per al meu amic… Serrat estic pensant, per exemple, en Antònia Font (Kubala), Peret (Me’n vaig a peu, també reeixida quan la canta Miquela Lladó), Sergio Dalma (Ja tens l’amor), Maria del Mar Bonet (Rosa de l’adéu), Joan Isaac (La tieta), Rosa Zaragoza (Res no és mesquí), Marina Rossell (Pare) i uns pocs noms més. I, és clar, les versions instrumentals d’Els vells amants i Com ho fa el vent, a cura de Ricard Miralles, i la de Paraules d’amor del tan enyorat Tete Montoliu

La segona reconciliació es va produir fa unes poques setmanes, quan vaig anar, com de costum, a una biblioteca pública barcelonina -la Joan Miró, per ser exactes- i en vaig treure en préstec (Sony BMG, 2006), el darrer treball de l’artista en la nostra llengua després d’anys -massa- de no gravar en català.

A -que potser ja sabeu que és com els menorquins anomenen Maó, on Serrat hi té un refugi vora el port- hi ha unes quantes cançons que són meravelloses. Jo -com que els darrers anys el seguia més aviat poc, i, a més, no comparteixo gens la passió que ell i el seu amic Sabina senten per les curses de braus- em creia que el mestre estava gairebé acabat, problemes de salut a banda. I no, resulta que no ho està gens…

O sigui que a aquest disc hi trobem lletres i músiques de primera, amb la col·laboració de músics de l’experiència de Ricard Miralles, Josep Mas (Kitflus) i els altres instrumentistes que intervenen en la gravació.  M’agraden especialment la que dóna nom al disc, , i també El teu àngel de la guarda, Perdut en la ciutat, Mala mar -amb lletra de Joan Margarit-, Capgròs -dedicada al desaparagut i entranyable Josep M. Bardagí-, Ja tens l’amor, Res al ras i, sobretot, les dues grans perles del disc, aquelles cançons que un no es cansaria mai d’escoltar: Cremant núvols i, posats a triar la millor, Plou al cor, una autèntica obra mestra -a parer meu- que us he seleccionat al You Tube. 

Ja ho dic: JM Serrat et convenç per una qualitat que supera habitualment la prova del cotó, més que no pas, sovint, per les actituds. És un home indubtablement progressista, però s’ha aprofitat força -ni que la seva mare provingués de l’Aragó- de les singularitats lingüístiques i culturals ibèriques, fonamentades històricament en l’opressió de l’àrea castellanoparlant sobre la resta.

I la jugada li ha sortit prou bé: a l’Amèrica Llatina sembla que és gairebé un déu, i aquí, s’hi estigui més o menys d’acord, la majoria del públic, pel cap baix, el respecta. I és que es tracta d’un dels exponents veritablements grans de la cançó d’autor, entre nosaltres i arreu del món. Fins i tot des d’un cert desacord, cal ser equànime i saber destriar les coses… 


AMÁLIA RODRIGUES, de ventafocs… a Reina del Fado

M’agrada conèixer de prop figures del cant i de la música de les quals havia sentit parlar força però encara no tenia el gust. Avui hi ha molts mitjans per aconseguir-ho, des dels webs i els portals d’àudio i de vídeo de la xarxa o mitjançant el servei de préstec de les biblioteques públiques, esport que ja sabeu que practico sovint. Així, i ja que una de les meves cantants internacionals preferides és la portuguesa Dulce Pontes, volia anar més enrere en el temps i accedir a una altra artista lusitana també veritablement gran, Amália Rodrigues. O sigui, la figura que va projectar, el segle XX, un gènere de cançó tradicional i tan suggestiu com el fado arreu del món. Avui, la Pontes deu ser-ne la principal ambaixadora, tot i que no exerceix només de fadista i Portugal, musicalment, té també altres registres: ¿cal parlar d’una pura meravella com és el grup Madredeus i la seva extraordinària Teresa Salgueiro

Amália da Piedade Rodrigues va néixer al barri d’Alfama de Lisboa l’any 1920, filla d’una família que pertanyia al que Raimon anomena classes subalternes. De jove va haver d’espavilar-se per treballar com fos, alhora que ajudava la seva mare, que era venedora ambulant de fruita. Però la seva vocació artística era irreprimible. Tant, que va arribar a presentar-se, el 1938, al concurs Reinha do Fado.

Però la societat portuguesa de l’època -ja s’havia instaurat el reaccionari Estado Novo del dictador António de Oliveira Salazar- era atrassada i molt classista, com ho era, de fet, la de tants altres països. O sigui que la jove Amália va haver d’abandonar el certamen davant l’hostilitat de les altres participants, que no consentien haver de competir amb una ventafocs.

La nostra ventafocs arribaria, amb el temps, a ser una gran reina i l’artista portuguesa més reconeguda fora del país i que internacionalitzà decisivament el gènere [coneixeu-la més a www.amalia.com]. De Portugal saltaria al vast i tan musical país germà, el Brasil, i les seves gires posteriors per diversos continents esdevindrien triomfals, així com els premis aconseguits a l’exterior. Tindria, d’altra banda, una trajectòria també destacada com a actriu, a partir del seu debut el 1947 amb el film Capas negras.

Després de la Revoluçao dels clavells del 1974 la figura de la Rodrigues s’eclipsà temporalment, en ser acusada d’haver permès que la dictadura portuguesa de Salazar i el seu successor Marcelo Caetano fes servir la fama mundial de la cantant per fer-se progaganda. Però als anys 80 seria novament reconeguda i Mário Soares, quan era president del país, la va condecorar. Aleshores es va saber que Amália Rodrigues, en comptes de ser còmplice de la reacció, havia col·laborat econòmicament amb el Partit Comunista Portuguès -un dels més ortodoxos del continent- quan aquest era clandestí.

En fi, una figura completa i complexa -va morir a la seva ciutat natal l’any 1999- de la qual ens queda, sobretot, l’excel·lència del seu art: la seva interpretació tan intensa, la seva preciosa veu, el so de les guitarres que l’acompanyen… I és que l’Amália va saber donar al fado un fulgor nou, el va renovar a partir de la tradició tot sincretitzant el que era rural i urbà. El fado, aquesta cançó i música malenconioses i subtils, d’origen incert, que la lisboeta portà al cor del món…

Jo he tingut, les darreres setmanes, el plaer d’assaborir-la amb delectança de la mà d’un doble CD editat a Esplugues de Llobregat per Novoson [www.novoson.es] el 2005. Hi ha una quarantena dels seus grans èxits, que van dur el fado -també hi interpreta algunes cançons tradicionals espanyoles i corridos mexicans- a cims inconeguts fins aleshores. La subjugant Dulce Pontes i aquí a Catalunya, per exemple, Névoa, són algunes hereves del seu llegat.
  

Què li darem… a la MOMOMOMA?

L’exposició En trànsit# De l’objecte a l’espai és el resultat d’una proposta artística que ha estat guardonada en la 1ª convocatòria d’Arts Visuals de la Casa Elizalde, el centre cívic del districte barceloní de l’Eixample. El col·lectiu que l’ha realitzat, MOMOMOMA, desenvolupa el tema dels objectes que es troben en desús des d‘una perspectiva crítica que qüestiona l’actual model de consum. En una societat plena d’objectes banalitzats, i quan hem entrat de ple en una nova crisi econòmica, la reflexió no pot ser més oportuna. 

MOMOMOMA -nom no del tot fàcil de dir, però eficaç i divertit- són quatre artistes: MOntse Pons, MOntse Roldós, MOntse Vives i MArio Hernández. Amb l’amiga Montse Vives, creadora i també dinamitzadora en l’àmbit de la pedagogia artística -vinculada, a Gràcia, a l’espai Experimentem amb l’Art [www.experimentem.org]-, ens coneixem de quan ella treballava en una entitat -jo vaig col·laborar-hi- que havia estat un cert referent catalanista ja fa uns quants anys: Xarxa Cultural. 

A més, la Montse té no un, sinó dos blocs, que podeu consultar des dels meus enllaços i així copsar més de prop la seva creativitat, la seva capacitat crítica i l’afany -delecteu-vos amb el viatge per terres sudamericanes- que ella posa en la vida.

Abans de la societat industrial -que avui dia ja és post, si més no a Occident-, la majoria de les persones tenia, molt més que no pas fins ara, les coses imprescindibles per viure. El model de consum va anar disparant, progressivament, l’apropiació de béns, objectes i il·lusions -a voltes ben humanes i sovint supèrflues. I és que tot el que ens acompanya a la vida té, poc o molt, un valor simbòlic, però acostuma a ser més prescindible del que ens creiem. I per sort -o dissort-, hi ha multitud de calaixos que ens permeten endreçar-ho i, fins i tot, amagar-ho més del que cal.

De tot plegat se’n desprèn més d’una contradicció, perquè moltes coses que posseïm no les necessitem, de fet, però ens agrada obtenir-les i després retenir-les perquè hi projectem, més o menys segons les èpoques, les nostres emocions i els nostres sentiments. Ara que sembla que la crisi només acaba d’arribar -i parlem, en un món globalitzat, d’una crisi de model econòmic global-, repensar tots aquests aspectes torna a ser, com a mínim, interessant, si és que no és necessari.

I això és el que MOMOMOMA ens proposa. Un seguit de fotografies d’objectes i les seves històries es poden contemplar en la mostra, accessible també a través d’un bloc: www.momomoma.blogspot.com. En aquestes imatges, hi podeu trobar de tot: un teclat elèctric, un disquet, un plat, una banyera infantil, un sabó, un ficus, un mòbil, un bandoneó, una màquina de cosir, un rellotge antic, un termòmetre, un timbal, etc., etc.

Un altre eix del projecte és la reconstrucció d’un espai abandonat, en aquest cas l’antiga fàbrica de Can Fàbregas, de Mataró. Als espais en desús, el temps s’hi ha quedat detingut, però és bo que la creativitat i el sentit pràctic que, quan volem, tenim, dotin de nous usos aquests escenaris. L’aventura humana també s’ha anat configurant a través de successives transformacions, de periòdics canvis de pell.

I, sense ànim de ser exhaustiu, vull convidar-vos a participar, en aquesta mostra, del seu espai en procés, que es va construint amb les aportacions que fa el públic dels seus objectes en desús i les històries corresponents. La coneguda nadala diu allò de: Què li darem a n’el noi de la mare? Què li darem que li sàpiga bo”. I jo us pregunto, i em pregunto a mi mateix: “Què li darem… a la MOMOMOMA?”.

Jo li he donat uns quants cedés -consumibles tecnològics que, sobretot si no són de música, poden esdevenir prescindibles- i, com que he vist que hi havia unes caselles ordenades per anys i la que correspon al del meu naixement (1955) estava buida, els he col·locat allí. La participació en un projecte artístic és bo que també serveixi per fixar, i retenir, la pròpia memòria. Us proposo, doncs, de fer una cosa similar i aportar a En trànsit# De l’objecte a l’espai objectes preferentment petits i, si s’escau, subtils…

Qui sap si, en el trànsit, hi deixareu atrapats alguns sentiments i emocions, solitàries o compartides. Desprendre-se’n no sempre resulta fàcil, però pot ser profitós intentar-ho. Si us decidiu, fins al divendres dia 24 d’octubre, en què es clou la mostra, encara hi sou a temps. Al carrer de València, 302, l’art i la participació us hi esperen…

 

IBARRETXE aguanta

Novament, Juan José Ibarretxe tornarà a ser candidat a lehendakari pel PNB. Així ho ha decidit la direcció penebista en ocasió de l’Alderdi Eguna (Dia del Partit) de diumenge passat, a l’espera d’una ratificació de les bases que no crec que trigui a arribar. Ibarretxe, a Euskadi i al conjunt de l’Estat, representa avui la dignificació de la política. Ni que li retreguin -fins i tot des d’algun sector del nacionalisme català- que no té un full de ruta sòlid per al futur.
A voltes pot donar la impressió que el lehendakari, ni que ara hagi tornat a sortir-se’n, està cremat políticament. Però analitzem-ho amb calma: ¿quin projecte realment consistent del dret de decidir tenen la major part de polítics del nostre entorn? Els que volen realment decidir alguna cosa, és clar, perquè els altres…

I ja no diguem els polítics espanyols -anar fent, a dreta i esquerra-… o els mundials. Gairebé únicament Obama pel que fa al progressisme o Sarkozy per la dreta ofereixen una certa sensació de lideratge. Amb permís, això sí, del seny de la senyora Merkel, del carisma -esbojarrat, no cal dir- d’Hugo Chávez o, potser, de l’estil més pragmàtic del brasiler Lula. 

Pocs dies abans de l’Alderdi Eguna, en el debat de política general al Parlament de Vitòria, el lehendakari va afirmar que la famosa consulta que propugna és inevitable, perquè és la clau per solucionar el conflicte basc. Com a demòcrata, jo també ho crec així, encara que sigui complicat -ja ho veiem- arribar a celebrar una consulta d’aquesta mena. I no cal dir que ho seria encara més el fet d’aplicar-la si els resultats fossin favorables als qui propugnen, per vies pacífiques, l’alliberament del poble basc en el marc de la UE.

Ibarretxe troba, com jo mateix, que la democràcia ibèrica té poca qualitat. Ho assenyala clarament quan diu: “Ens han ensenyat els límits del filat; només hi ha una nació, l’espanyola, i el poble basc no existeix”. Pot semblar una formulació un pèl abrupta d’expressar-ho, però ja se sap que les veritats couen. Si fos d’una altra manera, probablement el text constitucional hagués merescut, ara fa 30 anys, un molt més unànime. No va ser així a Euskadi -on no va merèixer ni l’aprovat– i sí que ho va ser a Catalunya, malgrat que no tothom -com és, per exemple, el meu cas- es va empassar que aquesta Constitució -tot i que superadora del franquisme, només faltaria!- fos realment democràtica.

I així anem anant: atrapats, com a demòcrates, entre dos focs. Perquè a l’opressió d’un Estat que ja no és totalitari però que conserva prou tics imperials tampoc no és just, ni gens intel·ligent, oposar-hi la criminalitat, cada cop més patètica, d’ETA. El lehendakari Ibarretxe i una majoria qualificada de bascos també es troben al mig de l’entrepà. I ell se’n surt amb una dignitat que l’honora i que contribueix destacadament a dignificar la política, sense que això vulgui dir que el model basc hagi de ser, necessàriament, el nostre.

Més d’un i més de dos -també a Catalunya- creuen que Ibarretxe, a mig termini, té poc futur. Jo no ho sé ben bé, perquè ni sóc politòleg ni em dedico a la prospectiva. Però valoro, si més no, que JJI sigui un referent dels polítics de raça en la concepció més noble de la cosa pública. Els qui hem admirat tant Xabier Arzalluz sense haver de compartir, necessàriament, aspectes importants del seu ideari, trobem que Ibarretxe n’és, des del Govern Basc, un successor digníssim.

Però si Espanya, mani qui mani, no vol repartir joc d’una manera realment democràtica, què més s’hi pot fer? Perquè ETA no ho posa gens fàcil, com sempre…