Arxiu mensual: setembre de 2008

GERARD VERGÉS, en poesia, PRÍNCEP

La invitació d’Emigdi Subirats i Sebastià a través del seu bloc -que jo vaig caçar a un altre bitàcola, De res, massa– no podia ser més oportuna. I és que honorar un poeta com Gerard Vergés constitueix un veritable plaer. Des que vaig descobrir-lo a L’ombra rogenca de la lloba (1982, Premi Carles Riba de l’any anterior), Gerard Vergés i Príncep (Tortosa, 1931) és un dels meus poetes preferits en llengua catalana. La seva poesia -culta, elaborada, sàvia- no deixa de ser prou entenedora, en un equilibri que no sempre és fàcil. Apotecari de sòlida formació humanística, us parlo d’un ebrenc universal que el 26 de setembre va ser homenatjat, com s’escau, al tortosí Teatre Auditori Felip Pedrell.

Autor d’una obra relativament breu, l’any 2005 no vaig dubtar a adquirir la seva poesia completa, traduïda al castellà però publicada en edició bilingüe sota el títol La raíz de la mandrágora. La va posar al mercat una editorial barcelonina poc coneguda però de títol ben curiós: La Poesía, señor hidalgo [www.poesiahidalgo.com].

Posats a fer, he seleccionat no un, sinó tres poemes de Gerard Vergés. El primer es diu -en homenatge a un altre poeta major- Inspirat molt vagament en Hölderlin:

Vénen i van les ones de la mar
i en el seu si profund el meu cor nego,
l’ànima nego, nego el pensament.

Considero en silenci el meu destí,
i el cant s’acaba sempre en desencant.
Només quan era noi el món brunzia
com un eixam d’abelles. De bon grat
tornaria a la mar de la infantesa;
perquè Déu ha ancorat la melangia
-com un navili d’ombra- al pit de l’home.

Rieu-vos-en, amics, tant com vulgueu.
¿És que no pot el pensament tornar
-com les onades- a l’antiga platja?

Vénen i van les ones de la mar.

La mort és un dels temes eterns de la poesia -forma part de la vida, ens agradi o no. Vergés -fixeu-vos en el final del poema- ens en dóna, a Cant terrenal, una interpretació alada: 

Hem de morir, ho sabem. Però aquell dia,
si el rostre de Déu Pare no ens somriu,
començarà la fosca interminable.

El que és cert és que, a l’entranya de la terra,

l’àgata i l’ònix -en gelat silenci-
ones de llum aniran acumulant.
I serà el mar d’un blau incandescent.
I d’herba nova es bastiran les prades.
I les Venus de marbre, d’ulls d’ametlla,
impassibles veuran minvar la lluna.

Per museus en penombra (estimat Vermeer!)
transitaran turistes i escolars.
I seguiran sonant Schumann, Vivaldi…
Les quatre estacions: aquells estius
quan els pits de les noies, vora el mar,
eren llimones àcides; octubres
de clarors tardorals als vitralls gòtics;
i els hiverns que enceníem foc de llenya;
i aquelles primaveres de sol càndid.

S’esgrogueiran, en calaixeres fondes,
velles fotografies de família
(els pares morts, la germaneta morta);
velles cartes d’amor intransferibles;
vells i oblidats poemes, com presagis;
també velles revistes de cinema
(llavis de Marilyn com les maduixes,
l’immòbil fum dels cigarrets de Bogart…).

Serà, aquell dia, el cel més clar que mai.
I seguiran fulgint els ors litúrgics
i, al sol, les sedes pàl·lides del palis.

Darà voltes el món. Cantaran aus.

Els dos poemes precedents són del recull Long play per a una ànima trista (1986). De Lliri entre cards (1998), poso al vostre abast Ella entre sàtirs, un sonet que demostra que la poesia, a més de ser sensible i enginyosa, pot ser, si s’escau, divertida:

                        
Missenyora Isabel és tan bellíssima
i té un llarg coll de cigne tan blanquíssim
que sembla cendra de carbó tristíssima 
-al seu costat- la neu del llir puríssim.

La desitja la plebs ignorantíssima,
la desitja el filòsof sapientíssim,
i la veu li tremola -inspiradíssima-
al sagristà que, al cor, canta a l’Altíssim.

I quan la plaça creua, discretíssima,
no falta mai un cavaller vilíssim
que la deixa amb els ulls despulladíssima.

Infames tots! Si estic captivadíssim
d’Isabel, és per ser dama castíssima
i jo l’enamorat més fidelíssim.

Com veieu, un veritable Príncep de la Poesia. Lloats sien els déus, Gerard, amic! 

                                    
 


El món que voldria MONTSERRAT GUIBERNAU (i 2)

La professora Guibernau -que té sobre el món una mirada profunda- voldria un planeta ben articulat entre les seves múltiples identitats, no pas globalitzat a precari, o sigui, sense tenir en compte el que és divers. The Identity of Nations (2007) és el darrer exponent de la seva reconeguda capacitat d’estudi i anàlisi. L’autora és prou conscient que la convivència i el respecte mutu entre les nacions i els estats, per molt que cada cop visquem més en xarxa, continuen sent esports de risc.  

En l’entrevista de Presència, Montserrat Guibernau em va dir moltes coses interessants sobre les nacions sense estat i el món del nostre temps. Destaquem-ne algunes:

“No hi ha cap estat que hagi decidit lliurement deixar de ser-ho per convertir-se en regió, província o comunitat autònoma”.

“Les nacions sense estat s’han de beneficiar del cosmopolitisme, que defensa el respecte a la diversitat i a la democràcia que tant sovint els hi són negades; condicions que elles també han de respectar dins del seu territori”.

“La proposta d’un nacionalisme progressista i modern passa pel disseny d’un estat del benestar òptim, el desenvolupament econòmic del país, la qualitat de vida, un nivell cultural elevat, un territori net i ben cuidat”.

“El més important és que la presa de decisions segueixi la praxi democràtica i que els pobles, les nacions, els estats aprenguin a conviure i a respectar-se mútuament uilitzant el diàleg com a eina. Això és molt difícil, i a hores d’ara gairebé impossible”.

“La política i els polítics es troben desprestigiats; sembla que aquest fet afecta Occident en general”. Tot i així, “estem a punt d’entrar en una nova etapa en què el carisma i el lideratge guanyaran pes en el món polític”. Ni que, en dir això, la Montserrat només pensés en les perspectives obertes per Barack Obama -acabi guanyant, com espero, o no-, ja m’estaria molt bé…

Tot i les possibilitats, que ara tornen a apuntar-se, que a Catalunya pogués acabar guanyant el sí en un hipotètic referèndum d’autodeterminació, ella no ho veu tan clar: “La societat catalana està dividida, i el sentiment catalanista no significa el mateix per a tothom”.   

Sigui com sigui, l’horitzó al que aspira nacionalment Montserrat Guibernau constitueix una oportunitat i alhora un repte:  “Si el discurs a favor del dret de decidir es construeix de forma sòlida, realista, ben planificada, sense fer volar coloms i amb lideratge coherent, honest i intel·ligent, les coses podrien canviar. Aquest canvi requereix temps i una estratègia ben construïda”.

Jo, ara mateix, aquesta estratègia i el lideratge que l’ha de guiar no acabo de veure’ls. Vosaltres sí?

El món que voldria MONTSERRAT GUIBERNAU (1)

En l’àmbit de les ciències socials, Catalunya no té, a l’exterior, massa referents de prestigi. Des del Regne Unit, la politòloga Montserrat Guibernau és una reconeguda estudiosa dels nacionalismes i el seu paper en el marc de la globalització. L’activitat d’aquesta vilanovina -professora investigadora visitant a diverses universitats europees, americanes i asiàtiques- és incessant, i tots els seus llibres són escrits originalment en anglès. Alguns tenen versió catalana i castellana, i també hi ha traduccions en altres llengües, fins i tot al xinès.


Diumenge passat, dia 21, va aparèixer a la revista Presència la meva entrevista amb Monserrat Guibernau i Berdún (Vilanova i la Geltrú, 1960). Personalment i professionalment, això em representa una doble satisfacció. En primer lloc, per la vàlua i el prestigi de l’entrevistada, però també perquè la publicació gironina que esmento -i en la qual ja havia col·laborat a començaments dels anys 80- és una capçalera històrica de la premsa en català, amb molts lectors ben repartits per bona part del nostre domini lingüístic gràcies a les diverses publicacions que la distribueixen setmanalment. 

La professora Guibernau, catedràtica de Ciència Política el Queen Mary College de la Universitat de Londres i visiting fellow al Centre for Global Governance de la prestigiosa London School of Economics, ha publicat diversos llibres, entre els quals Nacions sense Estat (1999, Premi Ramon Trias Fargas 1998), Nacionalisme. Debats i dilemes per a un nou mil·leni (com a directora d’aquest llibre col·lectiu, 2000), Nacionalisme català. Franquisme, transició i democràcia (2002), The conditions of diversity in multinational democracies (2003) o Governing Europe: The developing agenda (2006). El seu darrer volum aparegut és The Identity of Nations, del 2007.

En l’àmbit de les ciències naturals, ha estat molt freqüent -potser ara les coses, sortosament, comencen a canviar- la immigració de cervells a l’exterior. Però és molt menys habitual -com en el cas de Montserrat Guibernau- en el camp de les ciències socials. Segurament n’hi ha més, però ara penso, sobretot, en el conegut sociòleg Salvador Giner, que ha ensenyat a universitats britàniques i americanes i actualment presideix l’Institut d’Estudis Catalans.

En tot cas, la Montserrat -llicenciada en Filosofia i Ciències de l’Educació per la Universitat de Barcelona i màster i doctora en Teoria Social i Política per la de Cambridge- anà a estudiar al Regne Unit i s’hi ha guanyat una càtedra ben merescudament. Des d’allí es projecta arreu -ha arribat a exercir l’activitat docent fins i tot a Pequín- sense haver perdut mai el contacte amb el seu país. Aquí és, per exemple, patrona de la Fundació Congrés de Cultura Catalana i membre de la renovada Fundació Catalanista i Demòcrata Trias Fargas [www.catdem.org]. També forma part del consell editorial de la nova revista Catalan International View, d’anàlisi estratègica de temes globals des d’una òptica catalana. 

A més, és coeditora de la publicació Nations and Nationalism i membre del consell assessor de l’Associació per l’Estudi de l’Etnicitat i el Nacionalisme (ASEN) i del Journal of Iberian Studies. Una trajectòria ben completa, doncs, que he volgut contribuir a difondre perquè cal posar, en cada àmbit, els criteris dels experts a l’abast d’un públic el més ampli possible. 

El DURANCAMPS de Pia Subias

El pintor Rafael Duran Camps (Sabadell, 1891 – Barcelona, 1979) va ser un gran creador figuratiu que, en homenatge a la seva mare, va soldar els seus cognoms per fer-ne el nom artístic. Ara, l’historiadora de l’art Pia Subias n’ha fet una documentada biografia breu a la col·lecció “Gent Nostra”. És una llàstima que l’artista vallesà s’oposés excessivament, en públic, als corrents estètics que no eren de la seva corda, però això no treu que, en aquesta, fos un mestre absolut.

Amb Pia Subias Pujadas (Barcelona, 1962) compartim no solament un entorn laboral, sinó també  bones complicitats, començant per la comuna admiració per la trajectòria de qui és, segurament, el més prestigiós joier català contemporani, Joaquim Capdevila. Aquesta historiadora de l’art, eclèctica en la seva dedicació, s’ha vinculat, com a comissària i estudiosa, a la joieria, però també a la pintura i, singularment, a la ceràmica i a la seva dimensió arquitectònica.

Un àmbit, aquest darrer, que no li és gens aliè, com a filla d’un conegut arquitecte d’origen figuerenc, Xavier Subias. I la sensibilitat artística l’ha amarat des de sempre, com a néta de l’historiador i crític d’art Joan Subias Galter. 

Ara ha abocat el seu gust i els coneixements que la distingeixen a Durancamps, volum 134 de la col·lecció “Gent Nostra, d’Infiesta Editor. A la Pia, el coneixement de la figura del sabadellenc no li venia de nou: els anys 1989 i 1990 va ser comissària de l’exposició Rafael Durancamps. Entre 1915 i 1945.

En poques pàgines, i enmig d’acurades reproduccions, l’autora traça certerament la trajectòria d’un artista que no feia, per exemple, com Nonell -que deia allò de “Jo pinto, i prou”. I és que el sabadellenc -que abandonaria aviat el negoci tèxtil familiar- pintava incomparablement bé, però li recava massa que l’evolució de l’art del segle XX emprengués uns camins diferents dels que eren, per a ell, la veritat estètica. 

Va interessar-se inicialment per l’impressionisme i, singularment, per un mestre com Cézanne, però el que més l’influiria és la gran pintura de l’escola espanyola -Velázquez, El Greco, Goya…- que havia contemplat tantes i tantes hores, de ben jove, al Museo del Prado. Després, els tretze anys viscuts a París i la galeria d’art que hi va obrir –La Fenêtre Ouverte, el mateix nom de l’interessantíssim quadre del 1934 que us adjunto- el farien, potser, una mica més permeable, i la relació amb Picasso, Dalí, el poeta Paul Eluard o Giorgio De Chirico, entre d’altres, són una prova del seu interès per no quedar aïllat.

Però el retorn al nostre país, enmig d’un ambient no precisament democràtic, també va afavorir que Durancamps declinés definitivament tota preocupació avantguardista. Des del 1939 -escriu la Pia-, “exposarà ininterrompudament cada any a la Sala Parés i tindrà contactes freqüents amb el nou món artístic de Madrid”. A cavall, sobretot, de les capitals catalana i espanyola, no s’estigué de pontificar contra l’informalisme, el surrealisme i les altres tendències que tenien l’abstracció com a denominador comú. El 1950, per exemple, arribà a pronunciar a l’Ateneu madrileny una conferència sobre Las lacras de la pintura actual. 

Sap greu que un artista amb tant de talent -els seus paisatges, bodegons i figures, d’una execució impecacle, en són la millor prova- caigués en aquest dogmatisme. Pia Subias, d’una manera subtil, ens ho va donant a entendre. Però de l’agradable lectura d’una biografia que, tot i que breu, és ben documentada, n’extrec una altra reflexió d’interès.

I és que l’evolució, tan ràpida, de l’art del segle XX ens va fer, a molts, apartar-nos intuïtivament dels estils més clàssics o acadèmicament figuratius. Però ha plogut força en poques dècades i ja és hora que els arbres -sobretot, quan són sòlids- ens dexin veure el bosc. I és que valorar adequadament una figura artística de la categoria de Durancamps no m’ha d’impedir, per a res, interessar-me per molts altres corrents, ben distints i sovint oposats al seu.

Em sembla que l’art, més que nou o vell, ha de tenir qualitat, capacitat de presència -com deia Modest Cuixart- i, sobretot, esdevenir un batec intens de la condició humana. Només els creadors autèntics, en cada tendència i cada estil, són capaços d’aconseguir-ho. 

Per tot plegat, cada cop tinc més clar que eclecticisme -que no vol dir neutralitat- és sinònim d’intel·ligència. Per les converses que a voltes mantenim amb la Pia -una altra admiració comuna és Guinovart, per exemple-, entenc que ella també va per aquí. I que el que la mou en la seva dedicació a l’art, per damunt de tot, és la sensibilitat, el gust i el misteri. Me’n felicito.

100 ANYS DE L’ESTELADA… amb el 2014 a la cantonada

Aquesta Diada de l’11 de Setembre es commemora el centenari de l’aparició de la bandera estelada. És un motiu d’orgull, però també la constatació que continuem reivindicant la llibertat com a poble… perquè no la tenim. I, tal com van les coses, dubto, sincerament, que ens posem en camí d’aconseguir-la cap a l’any 2014. L’uniformisme espanyol, tal com denuncien historiadors de Galícia, Euskadi i Catalunya, continua sent una realitat massa aclaparadora, contra la qual reaccionem, però poc. I sort, encara, de TV3, que acaba de fer 25 anys… però que tampoc no pot adormir-se.

En un comentari al post anterior, vaig ser convidat a adherir-me a una campanya (vegeu www.marroca.blogspot.com) per penjar banderes estelades als blocs. Ho faig amb molt de gust i, a més, us convido a llegir una petita crònica sobre la història de l’estelada a la secció de política corresponent a l’Avui d’aquesta Diada [www.avui.cat].

Tot plegat està molt bé, però, com es diu actualment, no n’hi ha per tirar-hi coets. No m’estendré ara sobre el tema del finançament, que espero que no acabi malament del tot, però respecte del qual m’agradaria que hi hagués, en primer lloc, una classe política a l’altura -i no ho dic només per Joan Saura.

Carod-Rovira té plantejat, per al malauradament emblemàtic 2014 -quan s’acompleixin 300 anys de l’ocupació borbònica-, la possibilitat que siguem capaços d’exercir el nostre dret de decidir d’una manera efectiva. La teva jugada, benvolgut vicepresident, és perfecta: emplaces amb temps suficient polítics i societat civil a mirar-nos al mirall d’una vegada i decidir què volem ser quan siguem grans. Però, a hores d’ara, si no hi ha un miracle…

Sí que hi ha una certa energia, en aquest país, per saber-se mantenir com un poble distint, però sembla evident que no tenim col·lectivament prou força, ara com ara, per trencar cap sostre de vidre. Les pulsions sobiranistes sovintegen, aquests darrers temps -i això és un motiu d’esperança-, però no acaben d’esclatar.

Mentrestant, l’uniformisme espanyol -en versió carca o més progre– no para de fer estralls. Ara mateix, acabo d’adherir-me a un manifest d’historiadors gallecs, bascos i catalans (vegeu Nova Galeusca a l’Avui d’ahir, a la secció de “Cultura i Espectacles”) que denuncia, un cop més, aquest estat de coses…

El més positiu de la Diada d’enguany són, convinguem-ho, els 25 anys de Televisió de Catalunya. Sense ella, el nostre redreçament -el poc o molt que hi ha hagut- no seria el mateix. Això no vol dir que la nostra televisió nacional, en alguns aspectes importants, no necessiti millorar. Cal donar crèdit a Mònica Terribas -en qui no tothom confia, però jo sí- i al seu equip perquè siguin capaços de donar el tomb.

Mentrestant, i malgrat tot -i no per culpa de l’estelada, precisament-, bona Diada!

Les presències de PLA-NARBONA

Fins al diumenge 5 d’octubre podeu visitar a Sant Cugat del Vallès una mostra antològica de l’artista Josep Pla-Narbona. Jo ho he fet durant el mes d’agost i ja sabia que no en sortiria defraudat, perquè no només jugava  sobre segur sinó, goso dir, a camp propi. I és que, a partir de l’entrevista que vaig fer-li l’any 2001 per a El Temps, es va crear entre nosaltres una atmosfera d’amistat, admiració i complicitat a l’entorn d’un esperit sensible -d’aquells que, certament, es fan estimar- i una obra que s’ho val.
“La societat formiguera no és gens formidable”, vaig titular la conversa publicada en aquella ocasió -al núm. 897 del prestigiós setmanari. I és que Pla-Narbona em comentava: “Penso en Paul Valéry quan es referia al que ell en deia la societat formiguera en què vivim, tan massificats, i que em sembla tan poc formidable”.

Certament, Josep Pla-Narbona San Antonio (Barcelona, 1928) sempre ha anat fent via tot fugint una mica del ramat, i potser per això no ha tingut el reconeixement que, com a gran creador que és, li seria degut. Per les vicissituds de la seva trajectòria i també per les circumstàncies: prestigiós primer en el món del disseny gràfic, deutor d’episodis vitals a voltes traumàtics, protagonista tardà en el món de la pintura -tot i que ja se’l coneixia com a dibuixant i gravador… Ara, als seus 80 anys, contempla la vida des d’una sensibilitat alhora serena i extrema.

L’Eros primordial en l’obra de Pla-Narbona és la mostra mitjançant la qual us convido a descobrir -o redescobrir, segons la vostra disposició- una obra que participa de l’esperit del Renaixement i, sobretot, de la poètica del surrealisme, una avantguarda que alguns poden creure superada, com si formés part d’un passat remot que, òbviament, no ho és tant. També s’ha considerat aquesta obra com a “metarealista” per tal com expressa amb intensitat els drames i les paradoxes de la psicologia humana. Posat a etiquetar-se, l’artista es considera integrat dins del realisme simbòlic.

Pintura, dibuix, gravat, escultura… El nostre home hi incorpora obres d’una plàstica i una cosmovisió a voltes increïbles i sovint colossals. Jo vaig entrar en contacte amb el seu univers a partir, precisament, del llibre L’univers Pla-Narbona (2000), de l’amic Oriol Pi de Cabanyes -comissari de la mostra actual- i el desaparegut escriptor, metge i polític gallec Domingo García-Sabell. Una obra magníficament posada a l’abast del públic per les vilanovines edicions d’El Cep i la Nansa [www.elcepilanansa.com].

Des d’un “domini absolut del dibuix”, com diu Francesc Fontbona, m’agradaria assenyalar el mateix pel que fa al color si no fos que jo no sóc un expert. En tot cas, i com a simple consumidor d’art, us ha de quedar prou clar que aquesta obra m’encanta. Em fascinen moltes de les seves peces, començant, per exemple, per les que incorporen uns característics paravents entre les persones com a símbols de la incomunicació humana. O les màscares que tots portem al damunt per prevenir d’excessives incomoditats la nostra vida…

O, més en concret, pintures tan deliciosament poètiques com Peres aerostàtiques (1998), El temps de les cireres (1999) o una altra de més punyent però amb un títol massa llarg, per al meu gust: Ara és temps de morir que la vida comença (1996). Per no parlar de la que -tan conceptualment rotunda- adjunto a l’entradeta d’aquest post, Adan i Eva (1983).

Però podria destacar moltes més composicions. Impossible, doncs, d’encabir-les en l’espai d’un bloc ni, fins i tot, en el món d’Internet. Per això us convido a anar a Sant Cugat -una ciutat, d’altra banda, prou ben comunicada- i tastar Pla-Narbona per vosaltres mateixos.

En aquest sentit, a www.museu.santcugat.cat hi trobareu les pertinents indicacions prèvies, en el benentès que, al seu espai del Monestir, podreu admirar -a més d’escollits quadres de Pla-Narbona- la suggestiva resta d’instal·lacions museístiques i el formidable claustre. I a la Casa Aymat -situada ben a prop de l’estació dels Ferrocarrils de la Generalitat-, una part encara més completa de l’obra de l’autor, amb el complement d’un audiovisual prou interessant. Com també és reeixit el catàleg, que encapçala una presentació de l’alcalde santcugatenc Lluís Recoder.

Pla-Narbona ha estat amic, entre d’altres, de figures de la talla de Salvador Espriu, Joan BrossaCamilo-José Cela, Felip Cid, Francesc Català-Roca, Joan ObiolsJuan Rof Carballo. Precisament, en relació a Brossa -amb qui compartia tertúlia al reservat d’un restaurant del carrer Mallorca barceloní desaparegut fa anys, el Sí, Senyor-, m’agrada cloure el text amb l’enginyós joc verbal -sobretot, per part d’en Josep- amb què va finalitzar la conversa publicada que vam mantenir a la seva casa i estudi de La Floresta:

“-Precisament, Brossa definia la seva producció com un bosc inquietant de presències. Aquest bosc, deixa veure els arbres?

-D’arbres, no n’hi ha.

-Tot és bosc, doncs?

-No. Tot són presències.”