Arxiu mensual: agost de 2008

Salve, GUARDIOLA!

Tothom s’adona que, en aquests moments, Pep Guardiola constitueix la gran esperança del Barça. Òbviament, més que Jan Laporta, que s’hi agafarà com un clau roent de salvació. Amb el Pep només poden passar, bàsicament, dues coses: si se’n surt -com ho espero i desitjo-, serà considerat un heroi nacional. Si no… sempre quedarà el recurs de recordar que, per molt que porti sang blaugrana a les venes, no era fins fa ben poc -a banda d’un grandíssim jugador- més que un entrenador amb èxit d’un equip que va aconseguir pujar de Tercera Divisió a la Segona B.

No sé encara què farà el primer equip del FC Barcelona en el seu primer partit de Lliga, però la pretemporada s’ha portat bé, i l’accés a la Champions -malgrat el mal regust de la nit de Cracòvia-, també. Fins i tot en el primer sorteig sembla que hi ha hagut sort. I tot plegat es deu, bàsicament, al conjur d’un nom: Josep Guardiola.

El Pep és perfectament conscient que, a hores d’ara, constitueix la gran aposta del primer equip de futbol i del club en el seu conjunt. Txiki Begiristain és un home capaç -ho vaig comprovar personalment en entrevistar-lo, a primers anys 90, per a la revista institucional Viure en català– i un bon secretari tècnic, però pertany més al passat que al futur. I Joan Laporta… ha superat amb un èxit relatiu la seva situació crítica d’abans de vacances, però, per a ell, ja res no tornarà a ser com abans. Sé de bona font episodis concrets de com el seu caràcter el traeix, i per això crec que les seves qualitats de lideratge -tot i que unides a una catalanitat prou sòlida- potser no són suficients per tenir vida pública de primer nivell més enllà del futbol.

Amb en Guardiola hi he mantingut, des de fa anys, una relació indirecta. Personalment, no ens coneixem de res, i crec que només l’he vist una mica de prop al seu poble d’origen, Santpedor, al cor del Bages, i una sola vegada de les tantes que hi vaig. Hi vaig sovint perquè hi viu la meva sogra, i per això a qui conec força és a un oncle de l’entrenador, que és amic d’ella i també ho va ser del meu sogre. Precisament, el dia que vaig veure el Pep, en una festa popular, l’oncle en qüestió no hi era. Si no, no cal dir com m’hagués complagut que pogués presentar-me a qui figurava, en aquells moments, com un jugador nacional i internacional de renom.

A Santpedor han donat, amb bon criteri, el nom de Josep Guardiola al nou camp de futbol, situat a tocar de la carretera que du a Navarcles. Però, a més del futbol i el Barça, el que també m’uneix al Pep -xicot, ja ho veiem, de fina sensibilitat i proverbial intel·ligència- és la passió comuna per Lluís Llach i també l’alta valoració d’un altre prestigiós i alhora popular amic seu que fou, com se sap, un poeta molt remarcable: l’enyorat Miquel Martí i Pol.

En fi, Pep Guardiola té les condicions necessàries per fer vibrar novament l’entorn del Barça i proporcionar-nos moltes tardes i nits de glòria. Si se’n surt, serà considerat, ja us ho dic, una mena d’heroi nacional. Si no… ell sap prou bé que el fracàs tindria pal·liatius. Laporta sap també, millor que ningú, que el seu futur immediat depèn, sobretot, del fet que la pilota entri, tot i que els seus opositors dins i fora el club -els nuñistes i els altres- no pararan d’assetjar-lo a la més mínima ocasió.

I és que els gols els fan els jugadors, però qui dirigeix la banqueta és el primer que rep. En aquest cas, el mister és totalment dels nostres, però, tot i així, l’èxit no està assegurat. Ara que, als singulars Jocs Olímpics de Pequín, Catalunya, com a país, hi ha tornat a comptar ben poc o gens, el Barça, Guardiola, Messi, Eto’o, Puyol i, si pot, Jan Laporta -entre alguns altres ciutadans i entitats, i no solament dels vinculats al club-, poden contribuir a mantenir-nos ben amunt l’autoestima. I encara més quan alguns polítics, sovint, sembla que s’esforcin per tal que s’arrossegui per terra… 

PRAGA al cor

Com el Maig francès del 68, enguany s’acompleixen quatre dècades de la Primavera de Praga, la revolta que va demostrar definitivament que el comunisme de matriu soviètica -ho sento, Gorbatxov- era irreformable. Les imatges, que aquests dies hem tornat a veure, són impressionants: la d’un poble que surt en massa al carrer tot intentant aturar la brutalitat. Tanmateix, els tancs russos -que ara hem vist novament passejant-se per Geòrgia- eren garants d’un ordre que es volia impertorbable…
Alexander Dubcek cercava un socialisme de rostre humà, i només per això ja té el meu reconeixement com un dels referents del segle XX. A mi també m’agradaria que fos realitat, aquest ideal, i de més jove, de la mà del Front Nacional de Catalunya, vaig apuntar-me -a més de la causa independentista catalana- a les teories més aviat vaporoses del socialisme d’autogestió. Ara, haig de conformar-me amb una socialdemocràcia arregladeta -no pas la del PSC, òbviament, sinó de caire més republicà-, que no és poca cosa pels temps que corren.

El líder d’aquella Primavera, un cop destituït i progressivament depurat -no pas afusellat, per sort-, no va poder viure massa la nova democràcia postcomunista perquè va morir l’any 1992 a conseqüència d’un accident d’automòbil. Em va saber greu, i vaig lamentar encara més la immolació d’un dels herois de la revolta, l’estudiant de filososia txec Jan Palach, a la plaça de Sant Venceslau de Praga el gener del 1969.

Des d’aleshores, Palach es convertí en un heroi i en un símbol de l’esperança. L’Est europeu podia retornar a la democràcia, com així ha estat, tot i que els continguts d’aquesta democràcia no sempre siguin els més desitjables. Rússia hauria de veure’s obligada a reduir l’abast del seu somni imperial -tot i que no a renunciar-hi, ja ho veiem. El comunisme passà, en poques dècades, de representar un sistema que es volia alliberador a expressar una de les cares sinistres -no pas l’única, és clar- de la condició humana.

Per aquells fets, i no cal dir que també per l’art, la cultura i la història, porto Praga al cor. Malauradament, encara no he tingut ocasió de visitar la que sembla que és una de les meravelles urbanes d’Europa -sí que ho he fet, i paga la pena, amb la veïna Budapest. Tot i que els viatges familiars, òbviament, em veig obligat a pactar-los, confio que aquesta assignatura pendent no trigarà massa a caure. Quan el somni es faci realitat, recordaré Dubcek, Palach i molta altra gent anònima que, ara fa 40 anys, es mobilitzà per la llibertat, la justícia i un món més digne de ser viscut.   

SUÏSSA, al cor i al cim d’Europa sense la UE (i 2)

La imponent imatge del Cervino, a la frontera amb Itàlia, és una de les belleses helvètiques més perennes. M’agrada molt haver-la conegut de prop, però ara es tracta de baixar una mica a les valls i de fer unes quantes consideracions -senzills apunts, en definitiva- sobre un dels països més genuïnament europeus. La seva singular estructura confederal no l’ha decidit fins ara, com és prou sabut, a confederar-se amb molts altres estats del continent.
Assaborir la felicitat deu ser, per exemple, alguna cosa semblant a passejar-se cap al tard per Lucerna. A admirar la riba urbana del llac que rep el nom de la major ciutat del centre de Suïssa i anar a trobar, tot seguit, el riu Reuss -cabalós, com ho són els dels Alps. A travessar el Kapellbrücke o pont de la Capella, del segle XIV, símbol de la població, refet després de l’incendi que el va destruir parcialment ara fa quinze anys. A visualitzar -ni que no es tingui temps de visitar-lo- les esplèndides instal·lacions del moderníssim Museu d’Art, encarat al llac. A perdre’s pels carrers del casc antic, amb les seves tan originals façanes… 

Però tot plegat es gaudeix millor si tens la impressió de trobar-te en un país i un estat que funcionen. Tractant-se de Suïssa, ja saps que jugues sobre segur, però és bo comprovar novament, in situ, l’eficiència, i comparar-la –pecat inevitable- amb la que les administracions catalanes i espanyoles ens dispensen quotidiament.

Així, si el nostre viatge s’articulava a base d’enllaços de tren, cal dir que els ferrocarrils helvètics funcionen a la perfecció, en un país que ha hagut de fer grans esforços -en vies fèrries i en altres àmbits- per domesticar la natura. És clar, quan t’adones d’això, ja penses que és difícil que tots els altres serveis públics -i privats- fallin massa…

I és que, en molts aspectes, ja va començar bé, aquesta gent. A finals del segle XIII, les bases de la futura Confederació van quedar establertes en conjurar-se els representants cantonals dels pagesos lliures contra les dinasties feudals, la més poderosa dels quals era la dels Habsburg. O sigui, que de reis i prínceps… el mateix que a l’Estat espanyol, ja em torneu a entendre.

La resta és producte de molt d’esforç, enginy, eficàcia, voluntat de ser. I sí, no ignoro que Suïssa ha jugat i juga a fons la carta del capital, i que la seva banca -la d’un dels paradisos fiscals europeus- ho deu ser tot menys ètica, i que a algunes caixes fortes s’hi va guardar or robat pels nazis i també béns de jueus morts en l’Holocaust… I que la immigració hi és vista amb recel, i que les idees d’extrema dreta hi tenen una certa audiència, i que…

Tot això és tan cert com també ho és el curós respecte per la natura, simbolitzat per tant d’impuls excursionista i esportiu. O el desplegament de les identitats lingüístiques i culturals, inclosa la comuna identitat suïssa, tal com vam comprovar plenament la Diada Nacional de l’1 d’agost i jo ja ho havia fet fa força anys a Lausana. És una llàstima que la llengua romanx, tot i mantenir-se relativament, no tingui més vitalitat, però competir amb tres famílies lingüístiques de la potencialitat de l’alemany, el francès i l’italià no deu ser gens fàcil.

I és admirable l’exercici continuat -llegiu convocatòries de referèndums- del dret de decidir sobre les més diverses qüestions. Com aquí, també… O el referent humanitari que suposa una ciutat com Ginebra, seu europea de l’ONU i lloc de naixement de la Creu Roja Internacional. O la potència tecnològica que representa, a la mateixa capital del llac Léman, l’Organització Europea per a la Recerca Nuclear (CERN), amb unes modèliques instal·lacions que, a començaments dels anys 90, vaig tenir ocasió de visitar en qualitat de redactor en cap d’un setmanari de vida efímera, Set Dies d’Actualitat. O l’olimpisme que ara vivim de nou des de terres orientals, però que té la seva seu permanent a Lausana.

En fi, hi ha moltes coses a destacar, al cor i el cim dels Alps. Amb partidaris i detractors de la Unió Europea, és obvi que entre els ciutadans helvètics -només ells deuen saber, per exemple, com es diu el president de la Confederació- no hi ha encara prou consens sobre el tema. Prefereixen les avantatges d’associar-s’hi des de fora a les de ser-hi a dins. Aquestes no acaban d’interessar-los, i, per raons no sempre confessables, a d’altres països i ciutadans del món sembla que tampoc…

SUÏSSA, al cor i al cim d’Europa sense la UE (1)

Entre finals de juliol i començaments d’agost he passat una setmana a Suïssa, en un viatge l’objectiu del qual eren algunes de les seves grans muntanyes de la mà dels trens que hi porten. Cims mítics com la Jungfrau -i el supercomplex del Jungfraujoch, que, només en la seva part no soterrada, veieu a la foto, com a cim civilitzat més alt del continent- o el Cervino, juntament amb d’altres no tan coneguts, han estat al meu abast sense tenir fusta d’alpinista. I ciutats com Lucerna i Interlaken o una població alpina de l’encant i la fama de Zermatt m’han permès conèixer una mica més de prop una societat que participa, en uns quants aspectes, del millor d’Europa, però sense integrar-se en la seva superestructura plenament.  

Havia estat a ciutats com Zuric, Ginebra i Lausana, però no es pot dir que conegués massa un país sobre el qual, com em recordava la Montserrat pocs dies abans de començar les vacances, hi ha qui veu amb recel perquè el considera un exponent del més pèrfid capitalisme.

Però jo mai no viatjo a nacions ni estats en funció del que són -i que difícilment puc contribuir a canviar-, sinó del que poden aportar a la meva curiositat, el meu coneixement i, en definitiva, el plaer conceptual i estètic que pugui ser capaç de compartir. Ja faré algunes consideracions sobre la Confederació Helvètica en la segona part d’aquest post, però he de dir que quan he estat a la Xina, al Brasil, a Turquia, a Tunísia, als EUA i a diferents països europeus he pensat principalment en la cultura, la natura i la història més que no pas en la política, la societat o l’economia, per molt que aquests tres últims paràmetres pesin també en la meva visió del món.   

Així, contemplar ben de prop -en un entorn declarat Patrimoni Natural per la UNESCO- el cim de la mítica Jungfrau (4.158 m.) amb els seus tan colossos companys, l’Eiger i el Mönch, o la glacera adjunta d’Aletsch -la més gran dels Alps-, produeix una emoció poc descriptible. L’enginy suís i la tecnologia humana ho han posat a l’abast de molta gent en construir, dins la muntanya, el complex del Jungfraujoch, que, amb 3.454 m. d’alçària, conté l’estació de tren situada més amunt del continent, el Top of Europe, tal com la propaganda -que podeu consultar, per exemple, a www.jungfraubahn.ch– s’encarrega insistentment de recordar.

També és increïble el fet de poder-se meravellar, amb ben poc esforç, davant del Cervino (4.478 m.) -o Matterhorn, en alemany- gràcies a l’excursió amb el tren cremallera que et puja al cim del Gornergrat. Diuen que es tracta, per la seva singular estructura piramidal, de la “muntanya més bonica del món”, i és evident que això sempre resulta arriscat d’afirmar, però també sembla segur que deu ser una de les més belles, tot intentant conquerir el cim de la qual s’hi han matat tants alpinistes, d’altra banda. El cementiri de Zermattwww.zermatt.ch– i el seu tan interessant etnomuseu alpí són bons testimonis d’aquestes fallides heroïcitats.

Per cert, que a la meva filla gran -la més excursionista de la família- se li va acudir que baixéssim des del Gornergrat a Zermatt a peu en comptes d’agafar el còmode creamallera de tornada. Va ser -sobretot al final- relativament pesat salvar un desnivell d’uns 1.600 m., però, com sempre en aquests casos, l’esforç paga la pena. I com que a Suïssa -exactament com aquí, ja m’enteneu- sembla que el cartellets per a indicar els indrets de muntanya estan col·locats perfectament al seu lloc, l’aventura només va dependre de la resistència de les nostres vuit cames…

Esforç muntanyenc durant vuit dies realment meravellosos, també amb ascensions com la del Titlis -prop de Lucerna, amb el singular telefèric circular del Rotair- o la del Rothorn, a més de la visita al complet jardí de flora alpina de Schynigge Plate. I periple ben original –Suïssa: la ruta dels trens de muntanya– que confio que estigui al vostre abast de la mà de l’agència Tourist Forum [www.touristforum.net], organitzadora d’aquest i de molts altres “viatges, experiències, somnis” per Europa i altres punts del nostre increïble -i a voltes terrible- món.