Arxiu mensual: maig de 2008

PUIGJANER, de tu a tu amb Espanya

¿Una Cataluña sin España? és el darrer llibre publicat per l’amic Josep Maria Puigjaner, un dels fundadors del Club d’Opinió Arnau de Vilanova i la persona que m’hi va facilitar l’accés ja fa un quart de segle. Amb el subtítol Carta de un escritor catalán a sus amigos españoles, el volum té un to educat, però no li manca un esperit exigent. Puigjaner és dels qui encara creuen que es pot fer pedagogia amb Espanya, però la fa sense renúncies ni cap intenció -ans al contrari- de fer-se perdonar la seva condició de català, d’autèntica pedra picada.
La lleidatana Editorial Milenio [www.edmilenio.com] s’ha encarregat de la publicació d’aquest darrer volum del conegut escriptor i periodista, que va ser el primer corresponsal de l’Avui a Madrid i havia dirigit a la capital espanyola la revista Mundo Social als difícils però esperançats últims anys del franquisme.

Puigjaner ha escrit un bon llibre -perquè ell escriu molt bé, en català, però també en castellà- i ens lliura, sobretot, un text valent. En el seu discurs no hi manca la correcció en les formes, però hi ha una exigència de fons que no sé si molts dels seus amics espanyols acceptaran de grat.

El seu cunyat i anterior portaveu socialista al Congrés dels Diputats, Diego López Garrido, signa un pròleg que no és gran cosa per sí mateix però que esdevé una correcta carta de presentació per a un llibre que aposta encara pel diàleg, però no a qualsevol preu.

De fet, l’autor és, ja fa temps, un dels assagistes catalans més qualificats com per a fer possible aquest intercanvi, que no és gens fàcil -tal com estan les coses- que pugui arribar a entesa. Ho va demostrar prou, per exemple, en un altre llibre publicat ja fa -ai!- vint anys, en aquest cas en català: Catalunya-Espanya: ficció i realitat (Col·lecció Arnau de Vilanova, 3. La Llar del Llibre, 1988).

Puigjaner argumenta, en aquest nou volum, a partir d’uns quants eixos cabdals a tenir en compte en una relació entre dues nacions que fa segles -ja prou abans del 1714- que no es dóna en peu d’igualtat. Tot i que no exclou per a res -com a nacionalista, però sobretot com a bon demòcrata- la possibilitat de la independència, aposta per un Estat espanyol radicalment diferent del que és ara. “Es evidente -diu- que lo que estamos proponiendo conlleva, no a modificar el Estado ni a apedazarlo, sino a rehacerlo de raíz. En dos palabras, a refundarlo”.

La qüestió, no cal dir, és complexa. A mi -segur que a ell també-, el cor em demana independència, perquè crec que aconseguir el màxim grau de sobirania possible dins la Unió Europea fóra el més bo -i just, i necessari- per al meu país. Però no ens enganyem: a Catalunya -deixem de moment, pobrets!, els Països Catalans- no hi ha, ara com ara, un projecte sobiranista clar, tot i els molts intents que s’estan donant en aquest sentit. 

I és que el sobiranisme no es fabrica únicament a base de declaracions o d’enquestes més o menys favorables, sinó de majories electorals mínimament sòlides i d’actituds socials -i no cal dir econòmiques- solvents. A més, cal tenir en compte que, excepte els més abrandats, és possible que molts teòrics partidaris de la independència tinguin por de les conseqüències reals d’un conflicte no ben resolt amb Espanya, que continua disposant de molts ressorts -ho veiem cada dia- per portar les aigües al seu molí…

Sigui com sigui, Puigjaner sap prou bé que, de moment, no sabem estar a l’alçada del repte. La qual cosa no vol dir que la situació no pugui canviar, quan el PSC s’adona, per exemple, que en temes de desenvolupament estatutari i de finançament li estan aixecant la camisa. O quan Artur Mas parla -encara no prou desacomplexadament- del dret de decidir

JMP aposta, doncs, per un camí conjunt amb els espanyols que, en els termes en què el planteja, és tant o més difícil que la
perspectiva independentista. Sort que és un autor coherent i lúcid i, sobretot, un home de diàleg… que sap que no és gens fàcil de trobar-ne a l’altra banda. Però també sap que el nostre horitzó no s’esgota en la dialèctica Espanya-Catalunya. Llegiu, per exemple, l’engrescador article d’avui a l’Avui de Josep Maria Solé i Sabaté i veureu el per què.

Et confesso, Josep Maria, que, tot i aquestes possibilitats de futur, no sé ben bé què passarà els pròxims anys. L’aposta 2014 -en principi, una bona jugada de Carod- crec, sincerament, que no la guanyarem. I, ara com ara, exclòs el diàleg amb la gent del PP -tot i que cal acabar de veure si Rajoy se’n sortirà viu, o no, de la mena d’infern que, en poques setmanes, li han muntat-, només resta escoltar moltes noves promeses de ZP i confiar que, alguna vegada, en compleixi alguna…

NOIES que esteu canviant el món, no del tot en silenci…

El sociòleg Alain Touraine, un dels gurús del progressisme francès, ha estat recentment a Barcelona per tal de presentar-nos el seu llibre El món de les dones, traduït al català per Paidós. Un dels eixos de la seva reflexió és que, per a les noies d’avui, “el més important és construir-se elles mateixes”. Touraine veu, en aquesta mena de “revolució silenciosa”, un dels signes més clarament positius del nostre temps. Malauradament -i més val que no anem més enllà del món occidental-, encara hi ha homes del tot incapaços de suportar aquest procés  i per això els noticiaris apareixen, massa sovint, tacats de sang…
“La dona està canviant el món en silenci”, és el títol de l’entrevista que publicava l’Avui el dia 21 de maig. Si aneu a www.avui.cat i entreu a “Avui paper” col·locant-vos en el dia de referència, la localitzareu a la secció de “Cultura i Espectacles” i crec que sabreu copsar-ne l’interès.

És clar que alguna de les idees que apunta Touraine és ambivalent. Per exemple: “No és que les dones s’hagin d’esforçar per arribar al nivell dels homes, sinó que han de convèncer els homes perquè abandonin el somni de dominació del món que prové del segle XVII, perquè així no anem enlloc”. O bé: “El canvi profund és que el més important no és triomfar en el món, sinó en les nostres vides”

Estic d’acord amb aquesta crítica al poder… però les dones tampoc no poden renunciar a manar, quan cal, ni que sigui fixant un estil propi. Que els ho preguntin, si no, a Rosa Cullell o Mònica Terribas, per pensar només en els dos canvis més recents a la Corpo… I no vull parlar de Carme Chacón perquè, tot i el seu coratge, ni em sembla una dona amb idees pròpies ni la matèria actual del poder que deté és santa de la meva devoció…

Visc a casa envoltat de dones -incloses dues adolescents, amb les quals ja se sap que la convivència no sempre són flors i violes- i sempre em vanto de tenir més amigues que amics. Fins i tot mantinc relacions excel·lents amb alguna antiga novieta, perquè el reciclatge, en aquest sentit, m’ha sortit prou bé. Admiro les dones integralment, sense deixar de fixar-me en els encants que puguin tenir, perquè aquesta, ben administrada, és una de les sals de la vida…

Bellesa i sensualitat a banda, no m’han fet mai por, ans al contrari, la intel·ligència, l’autonomia, el coratge, la creativitat, la determinació de les dones. He estat manat per elles més d’una i de dues vegades i no crec que puguin tenir queixa del meu sentit del deure… no mancat de la crítica, si s’escau.

Però hi ha, malauradament, la cara foscaSimone de Beauvoir, també francesa i una de les icones del pensament feminista, declarava, pocs anys abans de la seva mort a París el 1986: “S’ha produït una hostilitat dels homes davant l’emancipació de les dones que els tornarà molt més agressius i perillosos del que hagin estat mai. Bé, prou que ho veieu: també estem en això.

Per tant, no em cansaré de fer algun comentari cada vegada que na Maria Victòria Secall, al seu bloc El pèndol de petites oscil·lacions que tinc entre els meus enllaços, denunciï algun nou cas de violència domèstica… que és barbàrie masclista pràcticament sempre.

RAIMON, sempre

Passen els anys i Raimon continua essent l’artista únic i intransferible. Ho vaig poder comprovar novament dissabte a la nit a Terrassa, després d’anys de no haver-lo sentit en directe excepte durant la seva intervenció, breu, a l’acte reivindicatiu del mes d’octubre passat sobre els papers de Salamanca. El cant raimonià és un crit singular esdevingut patrimoni plural, i per això ha contribuït tant a tornar-nos la dignitat i rescatar-nos la memòria. Passaran de nou els anys i crec que l’art i el testimoni del creador de Xàtiva no restaran en l’oblit. 

He d’agrair-li al Pep Coca, el contrabaixista que actualment acompanya Raimon, que m’aconseguís una invitació per assistir a aquest concert. Com que, a més de ser un músic de ja destacada trajectòria, el Pep és germà de la meva cunyada Montse, l’entorn familiar també feia més agradable la trobada a la meva ciutat d’origen, i concretament al Centre Cultural de la Caixa d’Estalvis de Terrassa.

Continua estant, com destaca i admira tothom, pletòric de veu i d’una austera però efectiva presència escènica. Va cantar diverses cançons del seu repertori, incloses algunes de les més noves -molt belles- i de tan emblemàtiques com, al final dels bisos, Diguem no i Al vent. Qui sap si no considera tan emblemàtica -per a mi ho és molt, i m’hagués agradat que la cantés- Quatre rius de sang. O també una altra que sempre he trobat molt punyent –Petita cançó de la teva mort, sobre un poema d’Espriu- i que és, probablement, menys coneguda.

En fi, malgrat les moltes cançons que vam escoltar dissabte, Raimon n’hagués pogut cantar tantes d’altres. Qui hagi adquirit, com jo vaig fer l’any 2000, la seva Nova Integral en 10 cedés, ja sap que es tracta d’una obra -tot i que desigual, com passa amb qualsevol creador- molt valuosa en el seu conjunt. D’un artista que sembla que no hagi improvisat ni vacil·lat gaire, que sempre ha tingut molt clar el que tocava a cada moment.

Recordo ara les dues entrevistes que vaig fer-li de jove. La primera, a la revista Canigó, quan jo, més que periodista, n’era un aprenent… L’hi vaig fer al seu pis de la plaça del Bon Succés, a la ciutat vella barcelonina, per la qual passo sovint. La segona, a aquell diari tan representatiu d’un temps, d’un país -per dir-ho raimonianament- que era El Correo Catalán.

Quan, de més gran, he tornat a interessar-me decididament per la Cançó catalana -i la cançó d’autor d’arreu- i n’he fet un cert motiu de dedicació professional, ja no he tingut tanta ocasió de tornar-hi a coincidir. Espero que algun dia… 

Tinc present, també, l’impacte que em va produir la lectura del seu dietari Les hores guanyades (Ed. 62, 1983). He anat a la lleixa corresponent i m’he adonat que no n’havia subratllat línies -com acostumo a fer-, sinó marcat amb petites creus les dates corresponents als textos que més m’havien impressionat. En destaco el següent, perquè crec que representa -i no tothom l’haurà aplaudit- tota una manera de fer:

30 de maig 1981. Hi ha molta gent que vol tornar a fer ús dels cantants com a mobilitzadors de la consciència cívica. Fer-los fer el mateix paper que durant la sortida de la dictadura per tornar-los a oblidar, una vegada les coses, segons ells, es normalitzin. Hom parla d’un acte al Camp Nou en defensa de la llengua. Hom parla de tornar a fer Canet. A diferents pobles de Catalunya volen també fer actes semblants. Ens telefona molta gent demanant la meva participació. No estic disposat a jugar aquest paper.

“No he estat mai un home rancuniós, però tampoc no sóc desmemoriat. No penso participar en cap d’aquests actes.”

Sortosament, davant d’una qüestió com la de l’indispensable retorn als particulars dels “papers de Salamanca”, el nostre artista hauria, al llarg dels anys, flexibilitzat l’actitud…

Obres com la de Raimon -ho he tornat a sentir novament- ens fan creure que, malgrat errors i defallences, tenim una cultura i disposem -també en això es basa el dret de decidir– de l’herència d’un país que hem de saber projectar al futur. Ho pensava igualment, divendres passat, en contemplar al MNAC la magnífica exposició “El romànic i la Mediterrània. Catalunya, Toulouse i Pisa, 1120-1180”. No us puc engrescar a visitar-la, perquè es va cloure aquest diumenge, però sí a consultar-ne i/o adquirir-ne el també notori catàleg.

En canvi, a Raimon sí que us animo a retrobar-lo en les actuacions que -malgrat allò de “a l’any 40, quan jo vaig nàixer…- encara anirà fent. Els que ja el coneixeu i l’heu valorat sempre, sabeu que no us decebrà. I als més joves -malgrat tractar-se d’un històric provist d’una modernitat no pas excitant, però sí serena-, potser us representarà un insòlit estímul…

MAIG DEL 68: jo no hi era… però hi sóc

No, no vaig ser a París aquell increïble mes de maig. Tan sols tenia tretze anys i, us ho confesso: ni me’n vaig enterar, d’aquella revolta urbana i generacional. De manera que, si algun temps després, es va posar de moda dir que hi era tothom, a mi no m’hi van veure, ni se m’hi esperava. Però l’herència del Maig del 68 ha estat, i és, important. Per exemple, ¿creieu que, sense el seu impuls, Nicolas Sarkozy s’hagués pogut divorciar de la Cecile i casar-se amb Carla Bruni en un tres i no res?
Volien abatre el capitalisme i van representar -si més no a Europa- l’adveniment d’un capitalisme potser més capaç de conviure amb la diversitat, però no per això menys potent en la mesura que ha generat una globalització nova i, segurament, definitiva.

Com que es volien realistes, demanaven l’impossible. I, en canvi, el primer que van aconseguir al cap d’uns anys és un objectiu que ja s’albirava com perfectament possible: enderrocar el comunisme, els diversos murs del qual han anat caient, fets cascots successius.

Volien influir en la moral i els costums i aquest és, probablement, el llegat més perdurable d’aquella generació. La seva cara més coneguda, el després eurodiputat verd Daniel Cohn-Bendit, demana ara, curiosament -i jo crec que contradictòriament- que oblidem aquell Maig…

Però no crec que molta gent li faci cas al mític -la història li va assignar definitivament aquest paper- Dani el Roig. Gràcies al Maig, ¿quants nois i noies d’edats compreses entre la vintena i la quarentena conviuen avui sense casar-se, per exemple? Les mentalitats, des d’aleshores, són ben bé unes altres, i això abasta molt aspectes de la vida, no cal dir que els ideals verds inclosos.

El record d’aquells dies de revolta adolescent i juvenil -vinculada a la d’altres processos de canvi d’abast mundial en aquella època- no s’esvaïrà amb facilitat. És un referent ara que fa quaranta anys i crec que continuarà sent-ho. Per això dic que jo no no hi era… però hi sóc. Perquè la llibertat que volien aquells joves també la vull, acompanyada de drets -accepto, si s’escau, els deures- de tota mena.

És clar que el temps ha demostrat que sota les llambordes no hi havia la platja, però continuem estan delerosos -i deleroses- de trobar el mar… Cadascú la seva platja interior, en primer lloc. 

Cabòries MADRILENYES… des de la inevitable relació AMOR-ODI

Ni la feina, ni la vocació, ni l’atzar m’havien portat a Madrid els darrers temps. I això que, entre altres records juvenils -inclòs, fins i tot, un dels episodis de la meva vida sentimental-, hi havia viscut gairebé un any mentre vaig fer una mili que, fa tres dècades, era obligatòria. Ja era hora, doncs, de tornar a la Villa y Corte per tal d’admirar tot el que la capital espanyola té d’admirable -que és molt- i de deplorar que una part poc o molt òbvia dels seus encants -incloses les Torres Kio- es basi en un espoli tan clar com poc dissimulat.   
La meva dona coneixia la ciutat molt relativament, i, per a les filles, l’estada madrilenya constituïa una experiència inèdita. De manera que aquest pont de l’u de maig era l’oportunitat perfecta. Amb l’AVE a l’anada -trepidant i plaent- i, per a tornar, una companyia aèria que -no cal fer propaganda gratuïta-, us diré que acaba en -ing.

No es tracta ara d’indicar cap itinerari turístic, que molts de vosaltres potser ja sabeu o esteu fàcilment, si us ve de gust, en disposició de tastar. Deixeu-me dir, en tot cas, que paga molt la pena de conèixer la nova i qualitativa aportació catalana a les glòries madrilenyes: la seu de CaixaForum, inaugurada fa ben poc a tocar del Museo del Prado. I no només pel seu impactant jardí vertical…

Del que es tracta és d’intentar treure alguna mena de conclusió mitjanament raonable de les moltes coses interessants que hem pogut veure en tants pocs dies. I el primer que a un -català i, a sobre, nacionalista- se li fa evident és que amb aquesta ciutat no tens altre remei que establir-hi una relació intensa, sí, però tan plena d’amor com d’odi alhora…    

I és que Madrid té una monumentalitat notòria, una ambientalitat destacada -amb força arbres i jardins per metre quadrat-, una vocació imperial vinguda a menys però no menys explícita. Amb els uns o amb els altres, la capital d’Espanya, quan cau, sempre ho fa dreta. I si véns, com era el nostre cas, del país de la sequera, t’adones que la ciutat és prou verda, o que les fonts i brolladors públics ragen sense cap trava, per exemple. O que la immigració queda més aviat circumscrita a l’àmbit llatinoamericà. O que la neteja -dispenseu la rima fàcil- fa enveja… sobretot si esteu acostumats a la brutícia i les olors de BCN. 

D’acord, Madrid no és París, ni Roma, ni Londres… ni potser Viena ni -aquestes encara no les he vist- Berlín o Praga. Però és una ciutat europea de primer ordre, per mèrits propis… però també amb el concurs d’obligats contribuents foranis. Que cal fer del Teatro Real una gran sala d’òpera i ballet? Doncs s’habilita un gran pressupost… i llestos. Que cal transformar un antic hospital en un modern i potent -el Reina Sofía- museu d’art contemporani? Doncs més morterada pública… y eso está hecho.

Que cal dotar la capital del Reino de més estacions de metro, autovies i altres infraestructures (de què em sona, aquest mot…) adients? Doncs ja xuclarem els calers de diversos llocs, Catalunya, no cal dir, entre ells. Que cal rehabilitar les façanes de palaus, palauets i altres edificis públics i privats? De paganos n’hi haurà molts…

Cada ciutat i cada país, és clar, const¡tueixen el producte de la seva història i del poder que hagin estat capaces d’acumular o retenir durant segles. Barcelona i Catalunya, per exemple, amb tots els seus actius, només han tingut una història realment potent durant la baixa Edat Mitjana. Madrid, en canvi… Madrid disposa avui d’un parc tan esplèndid com el del Retiro perquè aquest magnífic espai, quan tocava, va ser dissenyat expressament com a gran jardí reial. Barcelona, en canvi… Suposo que sabeu quin és l’origen del parc de la Ciutadella, per exemple: doncs una ominosa construcció militar per a bastir la qual fou necessari carregar-se, en el seu moment, mig barri de la Ribera…

Madrid celebrava aquests dies el segon centenari dels fets del 2 de Mayo, actualment, d’altra banda, Día de la Comunidad a major glòria de doña Espe, sí, la lideresa Aguirre. Però, molt més que la figura i el futur polític que pugui tenir la presidenta, em va interessar una història que no coneixia gens, la de Manuela Malasaña. Precisament, vam anar a sopar una de les nits del pont al popular barri que du el seu cognom -i que és, per a entendre’ns, com una mena de Gràcia-, i em va colpir el fet que la jove costurera que el 1808 tenia quinze anys fos acusada de rebel·lia… només pel fet de trobar-se-li unes tisores, obviant la suposada justícia el petit detall que Manuela s’hagués resistit a què els soldats napoleònics la intentessin violar.  

Valoro com cal, doncs, els símbols dels altres, de la mateixa manera que m’agrada que els altres valorin els meus. Com ara m’agradaria, no cal dir, que el Tribunal Constitucional no retallés l’Estatut… però les presumptes noves rebaixes ja es comencen a plantejar en públic. Veurem com acaba la cosa, però sembla clar que amb autogoverns realment potents -des del punt de vista polític i financer- Madrid, com a joia de la corona d’Espanya, no hauria esdevingut el que ha estat i, sobretot, el que és avui.

I si en voleu una prova contundent, anem a Barajas, per exemple. Gràcies a la companyia aèria el nom de la qual acaba en -ing, vam poder conèixer en família la increïble nova terminal aèria de l’aeroport madrileny, la T-4. Aquí sí que ja caus de cul… Per dimensions,  per inversió, per disseny -de gran qualitat, cal dir-ho- i per la fàcil i malaurada comparació amb l’aeroport del Prat.

Com que a Madrid tot és a lo grande, la T-4 no podia ser menys… I nosaltres, pobrets mediterranis, entretinguts fins fa quatre dies en determinar si l’aigua que l’àrea barcelonina havia de venir de l’Ebre, del Segre… o del Roine!

Però cap problema: des de Madrid també ens ho han determinat. A compte de l’Estatut, naturalment…