Arxiu mensual: març de 2008

ZORAN MUSIC a la Pedrera: de la foscor a la llum

L’obra de Zoran Music torna a encarar-nos amb els episodis més terribles i els àmbits de gran devastació -però també d’ascensió al paradís- del segle passat. Els seus continguts ens estremeixen, i la seva qualitat resulta subjugant. De Dachau a Venècia -que podeu veure fins al 18 de maig a la Pedrera- és com la recerca de la llum a partir de la pesantor de la tenebra. Una de les millors exposicions que he vist els darrers temps, d’un artista que aquí sembla que encara és tot un descobriment.
La primera que me’n va parlar va ser la Isabel, i la Pia va insistir-hi. Com que les dues són ben properes a l’art -l’una, des de la pràctica; l’altra, des de l’estudi-, no vaig tenir dubte de fer cas de la recomanació, i encara més si vaig veient que de les successives mostres que organitza la Fundació Caixa Catalunya no n’acostumo a sortir defraudat pràcticament mai.

Zoran Music, nascut el 1909 a Gorizia -població de l’antic territori austrohongarès, avui enclavada a Itàlia-, establí les primeres connexions artístiques en contacte amb dos grans referents culturals europeus com són Viena i Praga. Estudià després a Zagreb i anà posteriorment a Madrid atret per dos grans mestres com El Greco i Goya. També residí durant un temps a Barcelona fins que, en esclatar la Guerra Civil, es traslladà a la regió balcànica de Dalmàcia -on participà en les seves primeres exposicions col·lectives- i finalment a Venècia, fins que fou deportat al camp de concentració de Dachau, prop de Munic. 

Allí dibuixà clandestinament la terrorífica realitat que l’envoltava i que tan bé expressen, sobretot, els apilaments de cadàvers. Són apunts que, a partir del 1970 i mitjançant la invocació de la memòria -quan l’artista ja havia tornat a Venècia i s’havia instal·lat a París-, inspiraren un dels cicles de Music més coneguts: l’intitulat, significativament, No som els últims. A la Pedrera podreu admirar-ne algunes peces significatives, que us faran patir relativament -és còmode veure imatges d’un camp de concentració des del pis principal d’un dels dos grans monuments gaudinians del passeig de Gràcia, amb prou cal·lefacció si fa fred-, alhora que posen al vostre abast els cims més ominosos de l’horror humà.

El contrapunt a tanta barbàrie són les pintures i dibuixos d’ambient venecià, resolts, com les obres anteriors, amb una tècnica molt depurada. La llum no hi és nítida, ja que les aproximacions a Venècia són fetes, sovint, des de l’opacitat, però assoleixen la superació de la foscor i la distància de la crueltat dels paisatges de la mort. Aquestes peces precedeixen les últimes grans sèries del pintor -mort a la ciutat dels canals ara fa tres anys-, que tenen com a protagonista la figura humana, inclosos els Autoretrats o els retrats amb l’esposa, la pintora veneciana Ida Barbarigo.

El poder creatiu de Zoran Music -una gran descoberta entre nosaltres, insisteixo, i crec que això ho pot compartir qui hagi visitat o visiti la mostra- es complementa amb els seus escrits i amb fragments del llibre-entrevista amb el creador, a càrrec de Jean Clair i Michael Peppiat. Com que el primer dia que vaig veure les obres no portava paper i llapis -i les expos de la Pedrera ja deveu saber que són de franc, diguem-ho tot-, vaig tornar-hi una altra vegada per tal de repassar les peces en conjunt però, sobretot, per anotar uns quants textos.

Sobre Dachau:

“La meva experiència de la mort havia transformat la meva experiència de la vida. Només m’interessaven les imatges si estaven reduïdes a la seva essència”.

“Jo no sabia que tornaria a pintar cadàvers. És un tema que ressorgeix quan tots els altres temes han esdevingut impossibles. Quan ja no puc pintar les coses que m’agraden de la vida”. 

Sobre el sentit de l’art:

“Solament em necessito a mi mateix. El dibuix és el lloc de les meves meditacions, de la meva soledat. Quan dibuixo, escric de manera inconscient les meves memòries”. 

I la citació lapidària:

“Tota la meva pintura ha girat entorn d’un únic tema: el del paisatge desèrtic que és la vida”. 

Pintar a l’entorn de l’Holocaust deu suposar una experiència trasbalsadora, però l’esclat de la vida torna, finalment, a imposar-se. Venècia n’és la metàfora, en aquest cas, i Zoran Music, un gran mèdium. Aneu a l’encontre de la seva obra i ja m’ho sabreu dir.

   

JOSEP BENET, un gegant (malgrat alguna deriva “unitària”)

Amb Josep Benet i Morell acabem de perdre un dels grans prohoms de la història catalana del segle XX. Un referent dels que, tant en l’acció com en la reflexió, han contribuït de debò a salvar-nos els mots, en el sentit conceptual més ampli. Ara que de dignitat col·lectiva i de fermesa nacional anem més aviat justets, exemples com el d’aquest l’advocat, historiador i polític cerverí haurien de ser, en bona mesura, fars del nostre futur. A la vista dels darrers esdeveniments, no estic gens segur que puguin ser-ho.
Encara paga molt la pena de dir-se -i sentir-se- català si aquesta condició comporta el fet d’haver estat compatriota, fins fa unes quantes hores, del ciutadà Josep Benet. Un baluart de catalanitat o un home nacional d’aquells de pedra picada, com us vingui més de gust. Si més no, a partir del seu pas per l’Escolania de Montserrat i de la pertinença, durant la Guerra Civil, a la coneguda lleva del biberó.

Com a activista, prou que deveu saber que va ser una figura clau de la
resistència política i cultural al franquisme i de la voluntat unitària de l’Assemblea de Catalunya. Entre moltes de les iniciatives que va impulsar, es troba a l’origen del moviment de la Nova Cançó, ja que va inspirar el conegut manifest fundacional de Lluís Serrahima Ens calen cançons d’ara, del qual precisament el 2009 farà cinquanta anys.

Més tard esdevindria el senador més votat en el període de la Transició -quina llàstima que, després de tants anys, el Senat espanyol continuï servint de ben poca cosa! Com a historiador, és autor d’uns quants llibres essencials de la historiografia catalana, i per això us remeto, per a aquesta i altres dades benetianes, a www.grec.cat per tal que en tingueu les més essencials.

Jo l’havia entrevistat, a començaments dels anys 90, per al setmanari barceloní Set Dies d’Actualitat, del qual vaig ser redactor en cap. No puc consultar el text ara mateix, ja que conservo íntegrament la meva col·lecció de la revista en una mansió familiar de la comarca del Bages. Però recordo perfectament que Benet, des del seu despatx de director del Centre d’Història Contemporània de Catalunya al Palau Moja de Barcelona, em donava tants titulars com volgués. Ho dic en el sentit que -amb la seva correcció, però també severitat, proverbials- feia anàlisis implacables, a mig camí entre el sentiment i la raó crítica. O sigui, una autèntica i esmolada fera patriòtica i cívica, un home que, amb la seva veu més aviat tènue, cremava tot per dins. 

Cal dir també que anys abans, exactament l’octubre del 1980, jo havia publicat en un altre setmanari -l’històric Presència gironí, avui encartat en conegudes capçaleres de la premsa comarcal- una altra entrevista amb la seva muller, la senyora Florència Ventura. Aquesta sí que la tinc més a mà, ja que va ser aplegada en el primer dels -malauradament- pocs llibres que he publicat: Elles, les dones dels nostres polítics (Pòrtic, 1982). I la Florència -una dona també de gran dignitat-, em deia, des del pis familiar del barceloní carrer Calvet: “En Josep té una visió molt clara de les coses, i preveu el que passarà a cinc anys i, segons com, a deu anys vista. Ell sap quines coses són les desitjables perquè el país vagi per bon camí. I, a partir d’això, troba col·laboració o no la troba”.  

Va trobar-ne molta, de col·laboració, singularment a l’època de l’Assemblea de Catalunya i durant la Transició i primers anys de la democràcia. Aleshores, Josep Benet era un personatge ommipresent a partir del seu compromís nacional i també progressista. Tot i així, la seva deriva unitària -que tan prestigi li donà inicialment-, el duria després, políticament, a la via morta… 

En efecte, democristià d’esquerres, catòlic avançat i bon company de viatge dels comunistes catalans, es presentà com a candidat pretesament unitari pel PSUC a les primeres eleccions al Parlament de Catalunya del 1980. Al partit, això, li anava com anell al dit, ja que es corresponia amb la seva tradició política d’ampliar tant com pogués el seu espai real.

En aquest sentit, la satisfacció, que vaig viure de prop, que sentia un altre pes pesat de la política catalana, l’enyorat Antoni Gutiérrez -el Guti-, en presentar el presidenciable Benet en un míting era molt gran. Unitari? Sí, d’acord… però només d’uns. Els comunistes iniciarien la seva davallada posterior i la carrera política de Josep Benet tocava a la seva fi… tot i que encara va tenir temps de presentar el 1982, contra algú que el considerava un dels seus mestres -el president Pujol- una fracassada moció de censura.

I és que també en la vida dels grans hi ha contradiccions… Més que el polític, doncs, em quedo, sobretot, amb l’historiador i, mirat en conjunt, amb l’artífex d’un catalanisme transversal. Ara tinc ben present, per exemple, la gran impressió que em va produir la lectura del gruixut volum benetià El president Tarradellas en els seus textos, 1954-1988 (Empúries, 1992).

Si jo no havia estat mai tarradellista, aquest llibre m’allunyava encara més del personatge tants anys exiliat des de Saint-Martin-le-Beau. No recordo que ningú, ni els partidaris més enfervorits de JT, s’atrevís a desmentir les greus acusacions que en l’obra hi fa en Benet tot servint-se d’una documentació abundosa.

Per exemple, el detall que Tarradellas es fes un tip d’escriure i enviar cartes confidencials profusament multicopiades a diverses personalitats catalanes de l’interior o de l’exili. En aquests textos, el to, els anatemes i les condemnes contra persones i col·lectius eren moneda habitual. I quina mala sort, noi!, que els milers de còpies fossin utilitzades per la premsa franquista o interceptades per la policia política del Règim, amb els riscos subsegüents per al seus destinataris. Sí senyor, un gran servei del president exiliat a la resistència cultural i a la democràcia! I no cal que parlem -són ben coneguts- dels seus atacs i recels envers institucions com Òmnium Cultural o l’Abadia de Montserrat, i moviments com la mateixa Asemblea de Catalunya, per exemple.

En fi, Josep Tarradellas -malgrat ser un home gros– no va ser un polític gran. El seu oponent Josep Benet -van unir-los una enemistat i rivalitat profundes-, ha estat, per damunt d’altres consideracions i també d’alguns errors, un patriota molt digne, intel·ligent i conseqüent, a més de gran pencaire. Ara ens acaba de deixar i ens fa encara més orfes, en temps de rebaixes de la visió i dignitat nacionals. Nosaltres el trobarem a faltar, però no sé si ell a nosaltres… 

On són, els CASSIÀ JUST d’ara?

La mort de l’abat Cassià, un dels indispensables -ara que n’hi ha pocs- líders morals amb què Montserrat havia beneït el país, fa que ens sentim una mica nostàlgics d’una època no cal dir que difícil, però també molt solidària. Temps en què l’Església -a l’empara del concili Vaticà II- era molt més respectada que no pas avui per als qui no ens sentim creients, i en què la catalanitat era concebuda, malgrat les angoixes del dia a dia, com una ferma esperança.
No cal esplaiar-se massa sobre tot el que s’ha dit, i sentit, aquests dies: l’abat emèrit de Montserrat, Cassià Maria Just, com a referent de catalanitat, espiritualitat, obertura intel·lectual, progressisme, lluita pels drets humans, capacitat de diàleg, compromís amb la societat i amb el seu combat poc o molt unitari contra el franquisme -recordem la famosa tancada d’intel·lectuals del 1970-, servei a la cultura…

Un líder sociopolític, en definitiva, dels que cada vegada ens costen més de trobar. La seva actitud un pèl alternativa dins l’Església catòlica -en una Església que no era tan semblant a la d’avui- seria ara una mica excèntrica. I no cal dir que el seu catalanisme natural i les seves activitats socialment solidàries, vinculades a diverses entitats d’una de les quals -la fundació Acció Solidària contra l’Atur- fa tants anys que sóc soci.

Un lideratge de la consistència del seu -i havia succeït l’abat Escarré!- es nota a faltar dins l’Església catalana d’avui, malgrat el paper de referent que -en un estil menys carismàtic- continua havent-hi en l’actual abat montserratí. Però a la jerarquia catalana -amb cardenals o sense- li falten autèntics pastors que guiïn bé les ovelles i les posin veritablement a cobert dels roucos i les COPES de torn…

Un dels trets més remarcables de la personalitat oberta de l’abat Just és la seva capacitat de diàleg i amistat amb les persones que no som creients. D’una entrevista aplegada al llibre Converses amb deu líders (1980), de l’enyorat Josep Faulí, en rescato aquestes paraules:

“Tinc -deia el pare abat- autèntics amics que són agnòstics, amb una estimació mútua i amb un enriquiment mutu. Tinc i tenim, perquè no sóc jo sol en aquesta actitud, sinó que és de tota la comunitat. I em sabria greu que canviés aquesta situació, perquè ja d’abans de la guerra tinc bones notícies de les relacions de l’abat Marcet amb agnòstics o amb persones que es trobaven en actitud de recerca”. 

Sembla un altre model d’Església, ben diferent, en molts aspectes, de l’actual. Pare abat, descanseu en pau… vós que vau contribuir a afermar la nostra identitat catalana des d’un gran sentit -també musical– de la pau.

VOT ÚTIL… per a segons què i segons qui

Un dels motius ben clars de la victòria del PSOE -i, a Catalunya, del PSC- és el famós vot útil. Aquest sufragi peculiar -també una de les causes, però només una, de la patacada d’Esquerra– acostuma a produir efectes força injustos i, sovint, letals. Així, molta gent només entén el vot útil com una manera poc dissimulada de donar un suport abusiu a les -previsiblement- grans opcions polítiques. Per mi, en canvi, la utilitat del vot es vincula molt més a les conviccions però també a una manera completa -i mínimament complexa-, d’entendre el que el sistema parlamentari vol dir realment. 

Per raons òbvies, hi ha molts electores i electores que -sobretot a Catalunya- volien tornar a exercir un vot útil anti-PP. La propaganda socialista -producte, això sí, d’una maquinària molt ben greixada-, els ho posava fàcil: “Si tú vas, somos más”. “Si tú no vas, ellos vuelven”.

Si es volia exercir aquesta mena de vot, hi havia dues opcions raonables:

– Votar el partit majoritàriament alternatiu al PP: PSOE-PSC (posem les sigles per aquest ordre).

– Votar qualsevol altre partit gens susceptible de donar suport al PP en cas que aquest guanyés les eleccions per la mínima. 

Tots dos serien, legítimament, vots anti-PP, no únicament el primer, com sembla que s’empassa tanta gent…

Jo crec que és un vot inútil el d’aquelles opcions poc o molt pintoresques les paperetes de les quals et trobes als col·legis electorals. Formacions de les quals no tens, pràcticament, ni idea de qui són, ni et sona per a res el nom del seu o la seva cap de llista, per exemple.

En canvi, entenc per vot útil el destinat a recolzar qualsevol força parlamentària que tingui una tradició política reconeguda, o bé que es presenti per primer cop amb determinades expectatives. Per tant, són vots plenament útils, a Catalunya, ERC i ICV, i no cal dir CiU; o a Espanya, IU. Ho són, igualment, les llistes que apareixen “en un momento dado” -que diria Cruyff- amb certes possibilitats.

En aquesta segona opció, us poso ara dos exemples que es troben, precisament, a les meves antípodes: Ciutadans podia ser un vot útil quan va sorgir, però crec -i tant de bo!- que ja ha anat deixant de ser-ho. La senyora Rosa Díez i la seva UPyD són, de moment, un vot útil, perquè hi ha un sector del centresquerra espanyol susceptible d’identificar-se amb les seves posicions. De fet, per això han aconseguit representació al Congrés, ni que sigui -sortosament- mínima.  

El vot útil, tal com l’entenen moltes i molts, no és sinó altra cosa que contribuir a l’apoteosi barroca del bipartidisme, a bastament fomentada pels grans mitjans de comunicació. És un vot legítim, no dic pas que no, però poc vinculat a conviccions. Per tant, no considero que sigui un vot prou creatiu, perquè és circumstancial i no incorpora cap visió del món rigorosa o prou precisa. Ei!, és la meva opinió, que ja sé que hi ha qui ho veu d’una altra manera. D’això em queixo, precisament…

I aquesta utilitat, en el cas d’unes eleccions de les anomenades generals a l’Estat espanyol, té efectes més aviat nocius. No solament reforça el bipartidisme, sinó que fa que uns comicis parlamentaris -en els quals l’elecció del president o presidenta, si no hi ha majoria absoluta, és el resultat de l’obtenció d’una majoria plural de diputats i diputades- esdevinguin, a la pràctica, gairebé presidencialistes.

D’altra banda, pel que fa a Catalunya, aquesta situació afebleix clarament el sistema català de partits i, en definitiva, el catalanisme. És allò que s’ha sentit durant les darreres hores: “Més Espanya, menys Catalunya”. I és clar, companys, no és això… Ni resulta lògic que el partit de govern que ha gestionat darrerament la crisi infraestructural catalana hagi obtingut molts vots i uns quants escons de més… i tingui tanta influència en el resultat global del PSOE, partit al qual, malgrat tot, crec que cal felicitar.

Ara: ¿què se n’ha fet, a la pràctica, del famós català emprenyat que aparentment havia protagonitzat amb tant d’èxit la manifestació pel dret de decidir sobre unes infraestructures dignes el primer de desembre de l’any passat? Si algú hi és, que continuï respirant políticament, que no apagui la llum…

He dit al principi que el vot útil mal entès perjudicava Esquerra Republicana, però que aquesta no era l’única raó de la seva davallada sensible. Poden ser-ne diverses, però crec que n’hi ha una de ben clara: l’excessiva fragmentació del partit en diferents corrents sense estratègies prou consolidades. No sé si ara Joan Puigcercós tendirà a arreglar la situació, o les seves ambicions són, més aviat, unes altres… En tot cas, a la independència, si hi arribem mai, no ho farem d’una manera massa descordada. El partits de govern de debò no poden manifestar-se habitualment en estat d’adolescència política perpètua. Des d’aquest punt de vista, Carod té tota la raó.

Esquerra -malgrat la meritòria campanya de Joan Ridao- s’ha vist ara clarament delmada per un vot útil que previsiblement deu haver anat a l’abstenció -pel desacord relatiu amb la seva presència al Govern de la Generalitat- i també al PSC. Cal que obtingui molts més vots d’utilitat sobiranista i progressista reals per tal de poder tirar endavant, amb possibilitats d’èxit, les seves polítiques. I fer-ho sense haver de dependre tant dels altres… 

RAJOY i el PP, a punt de fotre-se-la

Les expectatives electorals del PP no són bones, i jo que me n’alegro. Hi ha uns quants indicis -entre els quals figuren els debats televisius- per a deduir que això serà així. I, si la derrota fos contundent -en diferència d’escons, pèrò encara més en nombre de vots-, la destrossa interna pot ser important, i el primer que caurà serà Rajoy. Mireu, si més no, la cara que fa don Mariano després d’haver perdut… Però estic somniant, perquè les eleccions es fan aquest diumenge. Espero, doncs, no equivocar-me massa.
S’han passat els darrers quatre anys demostrant que no saben perdre. Van, des de la seva fundació -i abans, Alianza Popular; i abans, el franquisme; i abans…-, en contra dels referents de la identitat catalana. Han accentuat, aquests darrers temps, els seus trets de dreta carca. Han liquidat els seus elements presumptament moderats, amb noms que ara no cal repetir massa…

Han fet prou mèrits, doncs, per a tornar a escalfar els bancs de l’oposició. S’ho mereixen de ple perquè ja sabeu que, en molts aspectes, són un perill públic. No solament no suposen una dreta homologable a la majoria de les europees, sinó que se saben exponents del vell imperialisme espanyol, ranci però no pas, encara, ferit de mort. I amb plena complicitat, per exemple, amb una Església que ara torna a encapçalar, des de Madrid, un cardenal gairebé esdevingut caudillo (com l’altre, també és d’origen gallec).

El candidat és un home dels que en diem sovint chusqueros, és a dir, figures mediocres o de segon ordre. I de la candidata catalana -la Sra. Nadal-, millor que no en parlem. En conjunt, fan bons ZP i la seva gent, que també tenen múltiples contradiccions, però que són -ja sabeu allò de en país de cecs…- d’una galàxia distinta. No costa gaire, en aquest cas.

Ara mateix, i segons totes les enquestes, perdran les eleccions. Ja veurem si per molt o per poc. En ambdós casos, el cap de don Mariano, políticament parlant, rodarà, i assistirem a una lluita de ganivets servida en forma de crisi. Tant de bo!

Espero, aquesta vegada, no equivocar-me gaire. Jo, ja ho sabeu, no puc votar el PSOE perquè el metge, en nom del catalanisme, m’ho té prohibit. El meu vot -res de votar en blanc, no li convé ara a Catalunya- és per a un partit sobiranista i d’esquerres que, des del nacionalisme català, intentarà condicionar els socialistes tant com pugui. És un partit que no investirà, ni en somnis, Rajoy ni el PP, la qual cosa, amb el Sr. Duran… no se sap mai.

Les solucions, la propera setmana. Mentrestant, que voteu feliços!