Arxiu mensual: febrer de 2008

Adéu, ANACONDA, adéu

Els viatgers de la Gran Anaconda, el programa conduït per Toni Arbonès, ha deixat d’emetre’s definitivament. El passat dia 17 va ser la seva última emissió. Potser és una decisió coherent de Catalunya Ràdio, ja que era un programa d’autor i aquest ha demanat excedència a la casa. Però el problema és que a l’Anaconda l’havien matat abans, ja sabeu, quan van decidir que passés d’emetre’s de les 9 del matí dels diumenges a les 6. Les cartes als diaris, correus electrònics i altres protestes òbviament civilitzades -al cap i a la fi, una emissora té dret a variar la seva graella, tot i que a voltes pugui incórrer en una certa manca de sensibilitat- no van servir de res.

Ens havia acompanyat, a les de casa i a mi, tants i tants matins dominicals, a l’hora del cafè amb llet, el nesquik i els croissants. De fet, s’alternava amb els dibuixos de la tele del menjador i era a la cuina, on, pròpiament, teníem amb l’Anaconda una cita obligada. Amb ella havíem viatjat molt, gaudit tant, somniat sense límits.

Però, quan la van passar a un horari freaky, ja era qüestió de massa militància, a part que el millor viatge crec que continua sent el físic… És clar que l’espai també es podia seguir per Internet, però aleshores ja era qüestió de proposar-s’ho molt. Sigui com sigui, a partir d’aquell canvi a pitjor res no va ser el mateix. I ara que ja no hi serà més, trobarem a faltar el seu somriure. Un somriure que, de fet, s’havia anat marcint.

De tu, Toni, vam aprendre que els límits del món són, sobretot, mentals. Que les distàncies no són llargues ni curtes, perquè és caminant com es fa el camí, que deia Machado. I que la curiositat no té preu, però que per a agafar-la de bracet cal pagar unes taxes mínimes…

Vam convertir-nos, si calia, en autèntics periodistes-reporters, ja que molts amics del programa hi explicaven, directament, les seves experiències. Vam esdevenir, en roba d’estar per casa, agents interculturals sense saber-ho.

Catalunya Ràdio sí que deu saber el que es fa, fins i tot quan l’espifia. I no dic que un programa així hagués de durar mil anys, perquè tot té un inici i també un final. El que fa ràbia -per dir-ho suaument- són les decisions arbitràries i poc oportunes, com la broma de les 6 del matí. “Vergonya, cavallers, vergonya!”, que diria el rei en Jaume…

MIQUEL GIL, llançat com un TGV (el que encara no fa l’EIX mediterrani)

Dissabte a la nit, al Teatre Joventut de l’Hospitalet de Llobregat, Miquel Gil no ens deixà respirar. En el marc del Barnasants’08, el concert del valencià -amb el so inspirat de la seva banda- va provocar vibracions molt bones. Les d’un artista de veu esqueixada i determinació intensa, com la fotografia de Juan Miguel Morales ens mostra ben clarament. Les d’un músic que sacseja i posa al dia, com pocs, la música d’arrel i la sonoritat mediterrània. 

Tenia ganes de sentir-lo en viu per a sortir plenament de dubtes. Havia escoltat els seus dos anteriors treballs –Orgànic i Katà– i algun tema del nou –Eixos– i en reconeixia la qualitat i la singularitat de la proposta. Em costava, tanmateix, d’avesar-me al to aspre de la seva veu, qui sap si per una qüestió de pell. Un s’esforça per dissimular que és una mica fi, però a voltes li costa…

Però no hi ha com el directe per a descobrir la veritat d’un artista, perquè damunt l’escenari no compten els trucs ni el maquillatge. A uns pocs metres de distància, en definitiva, no hi ha engany. Per això, a voltes el directe decep una mica -o força, depèn dels casos- respecte de la música enllaunada, com ja us vaig explicar que em va passar relativament amb un altre cantant i autor valencià, Òscar Briz.

Però aquesta vegada, amb Miquel Gil [www.miquelgil.com], el directe me’l va fer, definitivament, més gran, tot i que l’audició posterior dels Eixos (Temps Record, 2007) atrapa de seguida, perquè és un pas endavant en la trajectòria d’un dels referents, ara mateix, de la música mediterrània d’arrel i la del sud d’Europa. El Miquel, a més, disposa d’una banda de pebrots, no solament capaç de sonar a un gran nivell, sinó, fins i tot, de fer-nos riure amb algun acudit. I això encara s’agraeix més, ni que sigui pel fet que la gent que vam anar al Joventut -bon teatre de la segona ciutat més poblada de Catalunya- estàvem, realment, ben predisposats per a l’artista però no li fèiem prou justícia, ja que no érem suficients.

Fins a mitja actuació, tenia previst de posar a aquest post -que ja vaig veure de seguida que calia fer- algun títol com MIQUEL GIL, la natura desfermada, o alguna cosa així. Però, suposo que seguint el fil de l’actualitat, em va donar per pensar en l’AVE en el sentit de dir: “Aquest tio marxa a un ritme molt alt, com si fos l’AVE. De seguida vaig veure que la comparació era encertada només relativament. I és que l’AVE -ja sabeu, Alta Velocidad Española- és un transport tecnològicament avançat i molt útil, però fins a un cert punt. El seu nou trajecte entre Madrid i Barcelona, per exemple, reforça les estructures radials de l’Estat, quan a nosaltres, el que ens caldria realment , és un TGV, un Tren de Gran Velocitat. I, entre d’altres, el que hauria de fer -i ja veurem quan farà- l’eix o corredor mediterrani…

D’aquí el títol, perquè Miquel Gil, realment, va llançat com un TGV. Els qui l’hagueu vist en directe -no sé si n’hi hauria alguna o algun,  dissabte passat, a l’Hospitalet- podreu corroborar-ho. Com a cantaor
genuí que és -ja des dels temps del mític grup Al Tall-, ha explorat a fons les sonoritats mediterrànies, inclòs també el duende del flamenc. Us parlo, en definitiva, d’un intèrpret, un autor i un músic obert a diverses influències i prest sempre, doncs, a l’intercanvi.

Al final del tan reeixit concert, vaig anar a saludar l’artista de Catarroja (l’Horta del Sud) i proposar-li la seva intervenció -que properament concretarem- en el marc d’un reportatge. Doncs bé, el bon rotllo que el Miquel va mostrar damunt l’escenari es transmet, intacte, en la distància curta. I t’adones que és un paio amb el qual hi prendries, tranquil·lament, més d’una copa, la qual cosa no sempre passa amb els creadors, que ja sabeu que a voltes són tan tibats en la mesura que es creuen molt importants, ni que ho siguin de veres… 

Em sembla que no és aquest el cas, tot i que es tracti d’un artista realment de primera. Va aparèixer a la breu conversa -ell i el seu grup baixaven a la terra valenciana la mateixa nit, i no es tractava de cansar-los- la meva condició de terrassenc, ja que el Miquel té a Terrassa, amb Vesc, la seva oficina de management. Em va explicar que, fins i tot, havia viscut un temps a la ciutat vallesana, de la qual cosa jo -no sé pas vosaltres- no en tenia ni idea. “De les grans capitals -em deia-, més aviat en fujo. Sóc addicte a les ciutats poc excessives, on respires més aviat tranquil però també tens a l’abast tots els serveis”.

En concret, vivia a l’avinguda de l’Abat Marcet, enfront de l’Estadi Olímpic, i, com a bon aficionat al futbol, anava de tant en tant a veure partits del CF Terrassa quan aquest equip, fa algunes temporades, jugava a la categoria A de la Segona Divisió. “M’agrada, el futbol de Segona. Ho fan tant bé com saben, però, sobretot, hi posen l’ànima, ho donen tot al camp ni que la tècnica, sovint, no sigui excessiva”

O sigui, que cal agrair un cop més al festival Barnasants [www.barnasants.com]que cada hivern posi fàcilment a l’abast, des de Barcelona i el seu entorn metropolità, artistes de tan interès creatiu i, a voltes, fins i tot humà. Miquel Gil, n’estic segur, té corda per estona. La corda, la força i l’afany -vinguin del nord, del sud, de terra endins, de mar enllà, per a dir-ho a la llachiana manera- que cal que no deixi de tenir mai la música en català…

El nou KOSOVO, a cures intensives

Kosovo ja és un nou Estat… si el deixen. La comunitat internacional està dividida en aquest cas -un pèl singular, admetem-ho-, però jo crec que els kosovars, la batalla, ja l’han guanyat. Entre d’altres coses, perquè han tingut prou paciència. La paciència de ser els últims del conflicte dels Balcans…

Fins i tot Espanya, per raons òbvies tan reticent a aquesta sobirania -l’estrany seria el contrari-, haurà d’acabar acceptant el principi de realitat. Això no treu que, ara com ara, el nou convidat a taula tingui les facultats lleugerament disminuïdes… Però, en un món que es vol més just -si és que realment ho vol-, no seria lògic que l’ajudéssim entre tots? Compten massa, com sempre, l’economia i la geopolítica, però l’eix que realment hauria de prevaldre -i, segurament, és el que acabarà passant, si més no per la proximitat amb la UE- és el de la democràcia.

1) Els catalans, el fet que Europa tingui un nou Estat en virtut d’un procés d’autodeterminació, ho hem de veure amb simpatia, al marge, en principi, de qualsevol altra consideració.

2) El nou Estat kosovar, com no se li escapa a ningú, ha estat parit amb fòrceps i es trobarà, suposo que per un temps no pas curt, a la incubadora política. Esdevé un nou actor de l’escaquer internacional, però protegit, assistit, ajudat. Tal com han anat les coses, podria ser d’altra manera?

3) El protectorat internacional, doncs, s’allargarà, previsiblement. Però quan neix un setmesó, o qualsevol altra criatura amb dificultats, no correm a ajudar-lo? Doncs, el mateix hauríem de fer amb les nacions, però ja se sap que la competència és massa ferotge. I que la política internacional, sovint, ho és tot menys compassiva… El mateix Ibrahim Rugova (1944-2006), líder històric dels albanokosovars i víctima, també, de la follia desfermada per Slobodan Milosevic i els seus sicaris, va ser un més -però no un qualsevol- a comprovar-ho.

4) I socialment -excepte la carcúndia habitual-, no tenim prou assimilat el divorci? Així, per què es veu encara amb mals ulls que els territoris puguin casar-se, descasar-se, separar-se, divorciar-se… quan puguin, vulguin i s’hi arrisquin?

5) La posició d’Espanya, alineant-se amb Rússia, Grècia, Rumania, Bulgària, Eslovàquia, Xipre, la Xina… i, òbviament, Sèrbia, resulta lamentable, però no pas incoherent. I és que, us imagineu que Madrid hagués celebrat la independència kosovar? Aleshores, la contradicció amb les seves actuacions interiors ja seria molt cínica, o massa flagrant. Tot i que la mateixa França, per exemple, demostra no tenir escrúpols en aquest sentit, però ja sabeu que les reivindicacions nacionals a l’Hexàgon -excepte en el cas de Còrsega- resulten més aviat històriques que no pas actuals.

6) El que no entenc gaire és la posició d’Eslovàquia, feliçment separada de Txèquia en el seu moment. M’ho hauran d’explicar…

7) Els Estats Units són un dels principals valedors del nou estat. Ja sabem que als nordamericans sempre els mou alguna mena d’interès -com a tothom, siguem clars- i, en aquest cas, la possibilitat d’alterar la situació geopolítica a Europa. Veure la bandera de les barres i els estels tan unida a la kosovar -la vella i la nova- fa una certa angúnia. De tota manera, i què? I, a més, en el cas de Kosovo, pel mig no hi ha petroli…

8) Els kosovars ja han començat a ser lliures, però molts d’ells -i d’elles- no poden treballar, i menjar, amb prou feines. Què hi perdríem, entre tots, ajudant-los una mica per tal que el nou Estat no sigui inviable? Sèrbia potser sí que hi perd -i Rússia, per identitat paneslava i raons estratègiqeues. Però ja és hora que els serbis, en primer terme, s’adonin que han d’expiar els seus molts pecats col·lectius… i mirar decididament cap a la Unió Europea. Sense que això vulgui dir que els kosovars i, sobretot, la majoria d’origen albanès, siguin, precisament, uns angelets… Només que el nou Estat ens pogués preservar, a mig termini, del vandalisme de les temudes bandes d’albanokosovars ja es podria estar -per raons, en aquest cas, molt pragmàtiques- a favor seu.

9) Les tensions entre els serbis i els albanokosovars han estat una constant al llarg de la història. Deixaran de ser-ho ara? Ho veig una mica difícil, però és indipensable que els dirigents del nou estat mantinguin la seva voluntat democràtica i mult¡ètnica, i que això sàpiguen -i els deixin- traduir-ho en fets. Veurem… Però el que queda clar, com diu Antoni Segura, és que "la situació de bloqueig no podia mantenir-se indefinidament".

10) I Catalunya i la resta de països d’àmbit català, Euskadi, Galícia…? Doncs la independència de Kosovo, en principi, no els fa cap mal, però faran -farem- molt millor de continuar emmirallant-nos en Escòcia, Flandes, no sé si encara el Quebec… I, en tot cas, una cosa sí que és ben clara: cada nació crea el seu propi model, traça el seu camí personal i instransferible: el de la marxa -tan imparable, o no, com ho vulguin els seus ciutadans- cap a la sobirania. Que avui, ja ho sabem, s’esdevé en el marc d’un món global i mena a aliances més àmplies.

A reveure, ESCULAPI, ens trobem a EMPÚRIES

Esculapi, bon amic, m’has de perdonar si ja fa anys, tot visitant el recinte emporità, vaig fer de la teva còpia un cas més aviat relatiu. Per això he volgut esmenar-ho anant a veure’t, un cop restaurat com a original, a la seu de Barcelona del Museu d’Arqueologia de Catalunya. Sí, aquesta institució cultural ara una mica qüestionada però, en tot cas, tan necessitada d’un nou impuls.

L’exposició que t’han muntat en just homenatge –"Esculapi, el retorn del déu"– s’acabava aquest diumenge i jo no podia perdre-me-la, com a resultat adient de la curosa restauració -un lifting a fons, xicot- que t’han fet, i que tant et convenia. Ara aniràs a Badalona i després -abans d’arribar de nou a Empúries- a Mataró, la ciutat de Josep Puig i Cadafalch, artífex del retorn de l’antiga ciutat grega i romana al mapa de la millor arqueologia. 

Quan vaig situar-me al teu voltant, hi havia un grup de jubilats -senyores i alguns senyors d’aspecte més aviat culte- que escoltaven amb molt d’interès les explicacions d’una guia. Discretament, vaig afegir-m’hi de seguida, perquè sempre cal estar en disposició d’aprendre dels qui en saben més.  

I així, em vaig assabentar que et trobaren, col·locat bocaterrosa, dins d’una de les cisternes descobertes en les excavacions d’Empúries, el 25 d’octubre del 1909. Què hi feies, allí amagadet? T’ocultaren els teus darrers fidels o vas ser víctima -sortosament incruenta de les ires dels primers cristians? Potser no ho sabrem mai…

El cas és que primer va aparéixer el teu tors, i deu dies després, la part inferior. Tot plegat, una gran troballa, perquè ja deus saber, xato, que ets molt valuós, fins al punt que se’t considera la millor escultura grega trobada a la Mediterrània occidental, amb una antiguitat de més de 2.200 anys. Vaja, tot un luxe!

En honor teu, i com que l’any 2006 estaves ja força atrotinat, et van fer una campanya a mida: l’anomenat Projecte Esculapi. I és que, fossis d’una mútua, o només cotitzessis a la Seguretat Social, et calia passar una mica pel quiròfan. Per això et van dur en ambulància al departament de restauració d’un gran hospital que tenim per aquí: el Museu Nacional d’Art de Catalunya. Sí, home, el MNAC. O què et creies? T’havíem de mimar una mica entre tots, que d’escultures n’hi ha moltes, però de tan excepcionals no se’n troben a cada cantonada. 

Tot i que la cirurgia plàstica que t’han fet no t’ha donat un nou nas -l’original el tens força malmès- ni t’ha retornat alguns dits, sí que t’ha restituït els braços, amb un sistema de fixació que és reversible i està mecanitzat en acer inoxidable. T’has beneficiat, doncs, paio, de les darreres tècniques de restauració: aquest és l’avantatge d’haver arribat, força sencer, fins al segle XXI.

En canvi, no s’ha acabat d’escatir ben bé qui ets. ¿Ets Esculapi -dit també Asclepi, déu grec de la medicina-, o Serapis, déu oracular, curatiu i patró de la navegació? Hi ha qui diu també que potser constitueixes un sincretisme, és a dir, una mena de barreja d’ambdues divinitats… Jo, de déus, hi entenc més aviat poc, tot i que, des de la meva condició mortal, m’agrada mantenir ara aquesta conversa de tu a tu. En tot cas, els estudiosos es decanten per la primera de les teves identitats, i així és com, de moment, sembla que restaràs per a la Història i la Cultura…

Quan vaig anar-te a veure divendres passat al vespre, no faltava massa perquè finalitzés l’horari del Museu d’Arqueologia. Així que, un cop que el grup de jubilats se n’anà, vaig decidir quedar-me els últims minuts a fer-te companyia i poder admirar, en la intimitat, la meravella que ja eres i avui ets… encara més. Dos nois van venir a fer el mateix una estoneta, i anàvem donant lentes voltes al teu entorn, gaudint amb les perfectes formes del teu cos i extasiant-nos amb els plecs en marbre, tan ben cisellats, de la túnica.

Finalment, vaig tornar-me a quedar sol, i vaig pensar que, en honor teu, no marxaria fins que toquessin el timbre. Però els darrers minuts va aparèixer una persona amb aspecte savi i que, a sobre, ho és: Francesc Vicens, escriptor i tractadista d’art, antic director de la Fundació Miró, exdirigent del PSUC a la clandestinitat, també exdiputat d’Esquerra Republicana i exregidor a Barcelona d’Iniciativa. Ja ho veus, Esculapi, un altre admirador, però aquest, a més a més, de prestigi…

Jo havia coincidit amb el senyor Vicens en algun dinar o sopar polítics, tot i que, com de tantes coses, ja fa alguns anys. Per això, tot i que ell no em recordés, em vaig permetre saludar-lo, i aquest reconeixement sembla que li va complaure. "Certament -em va dir- ens trobem davant d’una peça d’art d’excepció. I fixi’s en una cosa: aquesta inscripció en grec que hi ha aquí, al voltant d’Esculapi, vol dir exactament: conèixe’t a tu mateix".

Em va semblar, benvolgut amic, que, en el fons, jo no havia fet altra cosa en tota aquella estona. Que, de la teva mà, accedia de nou al coneixement i també a l’autoconeixement. La calidesa de la pedra, la puixança de l’art, el nervi de la cultura, el pes de la història… L’herència grega és un dels llegats més decisius que hem heretat, i  tant de bo que procurem que no es desprengui mai del nostre codi genètic. 

A reveure, Esculapi, ens trobem a Empúries… Ara, quan per fi hi arribis de nou, assistiràs a la commemoració del centenari de l’inici de les excavacions arqueològiques. Descansa, amic, que ets tot un déu… i t’acull l’eternitat.

JORDI PÀMIAS, feliços 70 anys des de Lleida i Guissona


Dissabte passat
, prop de 200 persones vam aplegar-nos al Cafè Teatre de l’Escorxador de Lleida per tal de celebrar el setantè aniversari
de Jordi Pàmias, un dels escriptors de referència de les terres de Ponent i una de les millors veus de la poesia catalana d’avui. T
al i com acostuma a passar en aquests casos, l’homenatjat no sabia el que li esperava fins a traspassar la porta del local. Un homenatge
 ben merescut a un autor de qualitat, un home tendre i un amic càlid la poesia del qual, com
va dir l’escriptor Jaume Cabré durant la trobada, "arriba al cor".

Els seus familiars ens havien convidat prèviament a escriure un text breu per tal d’aplegar-lo com cal en un àlbum. Doncs bé, se’n van recollir fins a un total de 82, entre els quals m’honora que hi hagi un escrit meu. De la mateixa manera que m’honoro de ser amic de Jordi Pàmias i Grau (Guissona, Segarra, 1938) a partir d’una entrevista que li vaig fer ja fa un quart de segle per al suplement cultural en català d’aquella entranyable -els més joves potser no la recordareu- Hoja del Lunes que s’editava, entre moltes altres capitals de província,  a Barcelona.

Des d’aleshores ens hem vist, amb menys freqüència del que fóra desitjable, al seu pis del centre de Lleida i a la casa de Guissona que havia estat de la seva família i on ell, acompanyat per la família que va formar amb la Maria, passa els estius. També hem coincidit en la presentació d’algun dels seus llibres a Barcelona i al Palau Nacional de Montjuïc durant l’acte de lliurament de les Creus de Sant Jordi de l’any 1999, d’una de les quals es troba en possessió ben merescuda. 

En tot cas, no hem perdut mai el contacte. I és que el Jordi, persona tímida, té una cordialitat i disposa d’una calidesa humana capaces de vèncer fàcilment la seva contenció inicial. Aconsegueix, doncs, que molta gent se l’estimi, tal com l’últim cap de setmana quedà més que demostrat en un marc veritablement idoni.

A un dels seus primers llibres, Flauta del sol (1979, Premi Carles Riba 1978), Jordi Pàmias ens diu:

"Anem pel món com pelegrins que ignoren
si trobaran un escó de rialles
o un soc amarg, en un camí de gebre.
Però guardem, en un sac d’arpillera,
el bot del vi que ens menarà a la dansa."

I a El camí de Ponent (1990), d’una manera ben lúcida, constata el poeta:

"La nostra vida s’esmicola: pols
que el vent s’enduu. Romboll, fràgil matèria
que empeny
l’atzar. Només l’amor ens salva
-un diamant de límpida duresa."

I a un dels darrers reculls, Narcís i l’altre (2001), Pàmias hi escriu un dels millors poemes ("Temps fonedís") que jo he llegit mai sobre el tema de la mort, i n’he llegit uns quants:

"La mort. Un rostre humà velat.
Una pissarra que s’esborra.
L’escàndol d’un silenci definitiu, segur.
Ulls aclucats. Arrugues
que es desdibuixen. Un polsim de guix,
que vola quan Déu passa l’esborrador
Silenci."

Us he ofert només tres tasts d’una producció que crec que convindreu amb mi que és d’una gran qualitat. Si voleu conèixer amb més detall la trajectòria de l’autor, podeu anar a www.uoc.edu/lletra/noms/jordipamias.html. Ara només us diré, tot manllevant unes paraules del crític literari i editor Isidor Cònsul, que "la poesia de maduresa de Jordi Pàmias ha consolidat una lírica mesurada i en equilibri que sovint se’m presenta amb la civilitzada pulcritud noucentista d’un jardí anglès. S’hi marca una cura amorosa en el domini de les formes mètriques i dels recursos retòrics (…). Per això els versos flueixen plens de destresa i l’habilitat del poema sol concretar-se en lliçons que sovint freguen el virtuosisme formal."

JP ha exercit, durant molts anys, com a professor de llengua i literatura a l’institut lleidatà que du el nom d’un altre dels grans poetes que han donat les terres de Ponent, Màrius Torres. El Jordi, en definitiva, és un home que ens ha ofert poesia, literatura, humanitat, saviesa, tendresa, elegància i dignitat a mans plenes. Dissabte, els seus nombrosos amics i amigues -vinguts i vingudes de Lleida, de Ponent i també d’altres contrades- vam tenir el goig, ara que ja ha ingressat feliçment al club de la setantena, de tornar-li a agrair. 

 

     

Amb JAUME I ens portaríem, exactament, 747 anys…

Dissabte, dia 2 de febrer -i de la Candelera-, va fer exactament 800 anys del naixement de Jaume I. També en va fer 53 del meu. No tenia previst de fer-vos partícips, necessàriament, de l’aniversari -no ho vaig fer l’any passat-, però la feliç coincidència, ho confesso, m’omple d’orgull. I és que les gestes del Conqueridor -ja ho veieu, Aquari com jo- marquen l’acta fundacional de la Nació Catalana… ni que després el mateix monarca fos més aviat culpable de començar a partir-la a trossos.

Llegia jo tranquil·lament l’Avui en la placidesa de la tarda de dissabte i, en arribar a la secció de "Cultura i espectacles", vaig veure que obria amb la crònica Dia zero de l’Any Jaume I. La cronista, la periodista i escriptora Ada Castells, iniciava el text així: "Aquesta matinada ha fet 800 anys del naixement de Jaume I"

La veritat és que fins ara no sabia quina era la data de naixença del rei en Jaume en un ja tan llunyà 1208. "Òndia!", vaig pensar. "Però si ens portaríem, exactament, 747 anys…" Una coincidència ben feliç, i això que un no és monàrquic, pèrò sí que té molt en compte el paper realment important de la institució reial a l’Edat Mitjana i, no cal dir, el lloc de primer nivell que Jaume I ocupa en la nostra història.

Deixant de banda la gràcia que em fa haver nascut també un 2 de febrer -diada habitualment freda, amb permís el canvi climàtic-, no és que jo tingui grans coses noves a dir sobre Jaume I. No sóc historiador ni medievalista, per començar, i la catosfera ja ha anat plena aquests dies de la commemoració de l’emblemàtic monarca i de citacions de la seva famosa Crònica o Llibre dels Feits, volum que corre per casa des de l’any 1982.

Només deixaré apuntades, doncs, unes petites notes:

  • Deploro que no hi hagi, per ara, massa actes concretats en el marc de l’Any, tot i que celebro les noves edicions del Llibre dels Feits -una de les quatre grans cròniques medievals catalanes- i els diversos volums apareguts sobre la figura del rei a càrrec dels estudiosos.
  • Trobo paradoxal, per no dir patètic, que les autoritats valencianes celebrin, a so de bombo i platerets, el 800 aniversari del fundador de l’antic Regne i n’ignorin l’origen català -tot i la seva naixença a Montpeller, ciutat en aquella època molt vinculada a la corona catalanoaragonesa.  Sr. Camps, ¿que potser el rei en Jaume i el seu exèrcit eren uns extraterrestres que van conquerir València als moros tot baixant de l’espai?
  • No tenia ni idea que el Conqueridor hagués intentat, per lliure, una croada a Terra Santa, la qual cosa, ni que l’empresa fos fallida, afegeix interès al seu vessant internacional, sembla que encara poc estudiat. 
  • Però tal com diu, també a l’Avui, el meu admirat Alfred Bosch en el seu "De tu a tu" de dissabte, "vas marcar els límits de la nostra personalitat d’hereu escampa". Sí, recordem-ho: Jaume I va deixar el regne dividit entre els fills, a més de renunciar a la Provença i de regalar Múrcia a Alfons X el Savi. Així, l’arquitecte dels futurs Països Catalans va ser, també, el primer dels seus disgregadors… i així ens ha anat.

Sigui com sigui, el regal dels 747 anys que em portaria amb el rei en Jaume no va ser l’únic de l’aniversari -a banda els de caire familiar, sempre benvinguts, i algunes trucades i SMS. La nit del mateix dissabte, al musical bar Heliogàbal de Gràcia [www.heliogabal.com], vaig poder saludar -per fi!- personalment el cantautor del Segrià Xavier Baró [www.myspace.com/xavierbaro], un dels artistes més interessants de l’escena independent catalana. Si ho recordeu, li havia dedicat un elogiós post el dia 13 de febrer de l’any passat, a través del qual confio que unes quantes i uns quants  hagueu conegut, i assaborit, les seves dolces Flors de joglaria (2006) o les singulars Cançons del temps de destrals (2004), per exemple.

"No és només que siguis bo, Xavier: és que ets diferent", vaig dir-li, en la breu conversa mantinguda tot just finalitzada l’actuació. Jo acabava d’apurar una copa de licor d’herbes -molt adient per a escoltar la música del d’Almacelles-, ja que del meu Tía María no me’n podien servir. Baró és encara un cantant minoritari però, sobretot, ha anat esdevenint un artista de culte. Aquest dia 2, en un ambient íntim i càlid, ens ho demostrà, de nou, clarament. 

Que sublim, meravellós, emotiu… que bàrbar, BARBARA!

Barbara -Monique Andrée Serf en la vida més casolana- ha estat una de les grans personalitats de la Chanson, de la cançó francesa d’expressió universal. Escoltar els 19 èxits del seu disc recopilatori pòstum i tastar-la al Youtube no solament interessa i agrada: sobretot estremeix, emociona. Aquí ens la va descobrir, ja fa força anys, Maria del Mar Bonet amb L’àguila negra. La mallorquina en va fer -com li és habitual- una gran versió, que no desmereix L’aigle noir i altres composicions sensibles i d’alta qualitat de la prematurament desapareguda autora i intèrpret francesa.

La seva referència -i l’obligació de conèixer-la més- era una de les diverses assignatures pendents. N’anem col·leccionant tantes! Però, un cop més, ha estat la Montserrat, la meva experta prescriptora en temes gals, qui s’ha encarregat de fer-me arribar a bon port. Al de Nantes, per exemple, la ciutat que dóna títol a una de les grans cançons del disc antològic, editat l’any 2000 amb el nom de la cantant per Philips-Mercury. 

I em complau també que la Maria Dolors -amb la seva sensibilitat i la seva gran cultura- s’hi hagi enganxat, tot i que ella hi accedís prèviament per una drecera d’autèntic luxe: el de la confluència -puc imaginar-me-la fascinant- dels temes de Barbara amb les coreografies de l’enyorat mestre Maurice Béjart.

Al CD de referència es pot dir que no hi ha cap tema que em desagradi, que és quan veus que el que tens posat a alguna màquina del teu entorn pot ser una autèntica joia. Ben al contrari, n’hi ha molts que no deixaria mai d’escoltar. Per exemple, l’inicial, Ma plus belle histoire d’amour, cançó que ja us deia en començar l’any que la no tan fracassada candidata Ségolène Royal s’hi va inspirar per al títol del volum que té ara a les llibreries. Però també Mon enfance, Vivant poème, Vienne, la ja esmentada Nantes, La ligne droite -interpretada pel meu tan i tan admirat George Moustaki, que la va escriure a mitges amb B.-, Là-bas, la complexa Chanson pour une absente le 6 novembre, Sans bagages, per descomptat L’aigle noir, Ma maison, Du bout des lèvres

Una per una i en el seu conjunt, són peces que no veig que hagin de morir mai i que, en tot cas, formen part del millor patrimoni cultural del segle XX, en el qual ni la Chanson ni la France no hi tenen, precisament, un lloc menor, per molt que sovint en qüestionem el chauvinisme.

Com diu l’artista en començar-se a obrir l’àlbum, "mes secrets sont pour vous, mon piano vous les porte". Em complau especialment que el gran -per mides físiques i artístiques- instrument ens posés, habitualment, Barbara a l’abast, ja que de la passió que sento pel piano des de sempre algun d’aquests dies n’haurem de parlar. També trobo especialment belles, delicades i expressives les nombroses fotografies que inclou aquest CD de luxe, i que revelen la gran sensibilitat, humanitat i personalitat d’una dona -i no vull pensar ara, necessàriament, en la Piaf- a qui la vida no li fou tan fàcil.

Per exemple, i per començar, pel que he llegit a la Wikipedia [es.wikipedia.org/wiki/Barbara]. I no vull semblar escabrós, però m’ho he trobat sense massa esforç a la pantalla de l’ordinador: a les seves memòries, publicades el 1998 -l’any posterior la mort-, la cantant i compositora nascuda a París (1930) revela haver sofert l’incest del seu pare, el qual abandonà després la família. En fi, no és el primer ni el segon cas, i voldria que fos el darrer, però… La condició humana -de la qual els representants del gènere masculí, sovint, hem usat i abusat amb escreix- segrega molta escòria, i per això, abans de néixer, potser seria bo haver de demanar permís…

Com que la resta de la biografia i trajectòria artística les podeu clicar al vostre gust, només em fixaré ara en alguns altres detalls que m’han interessat especialment sobre una cantant de veu tan sensible i ben modulada i una autora d’alta qualitat compositiva.  

Per exemple, el fet que la família fos d’origen jueu. I sé de què parlo, perquè és possible que jo, remotament, també en provingui. Ara arrufem el nas i molt sovint ens el tapem per certes bestieses que acostuma a fer l’estat d’Israel, tot i que cal admetre que molts palestins -i no cal dir els àrabs en un sentit ampli- no són, precisament, uns angelets. D’altra banda -i B. en seria un altre de tants bons exemples-, l’aportació de l’ètnia jueva al progrés d’Europa i al desenvolupament de la Humanitat em sembla gairebé fora de discussió.

L’intimisme dels seus espectacles -que només arribo a caçar pel Youtube, ja m’agradaria haver pagat l’entrada a l’Olympia, al Bobino, al Zénith…- també seduïa especialment, amb el piano i la figura allargada de l’artista, vestida habitualment de negre. La fidelitat a la seva trajectòria dels estudiants del Barri Llatí d’aquest París al qual tornaries sempre. La profunditat emotiva -matisem-ho d’una altra manera- de la seva veu. El fet de partir el trofeu obtingut en 
el lliurament del premi de la prestigiosa Académie Charles Cros (1965) i donar, a cada un dels tècnics que intervenien en la cerimònia, el tros oportú per tal mostrar-los el seu agraïment. O de gastar-se una part important dels seus guanys en l’atenció als infants exclosos. O participar activament en les primeres campanyes per a finançar el tractament de la SIDA…

En fi, deixem-ho aquí. La humanitat sembla que hi era del tot, però avui millor que us toquin el cor, i que us sedueixin, les seves cançons tan grans, i algunes, sublims. Ara mateix, la difusió de la Chanson, a casa nostra, és la que és, perquè ja sabem per quins paràmetres va el mercat de les indústries culturals. Però a les principals botigues del ram podeu trobar discos de Barbara, i no cal insistir, òbviament, en el potencial de la xarxa…

Jo únicament -amb modèstia, però també amb tota la passió posada, com d’habitud, a la brasa i al caliu-, he volgut apropar-vos la meva última descoberta musical. D’aquesta ja era hora, però mai no és tard. I és que m’adono que, com vosaltres -i malament rai, si no fos així-, estic aprenent sempre.