Arxiu mensual: octubre de 2007

Record emocionat de JORGE CAFRUNE

Jorge Cafrune ha estat un dels noms importants de la cançó popular a l’Argentina i Llatinoamèrica. El seu CD recopilatori 20 grandes canciones (Sony, 1991) ens dóna poc o molt la mesura de la seva valuosa aportació. Per això encara fa més ràbia que l’artista no morís de mort natural, ni a causa d’un accident fortuït, sinó d’un altre tipus de xoc les circumstàncies del qual no han estat mai prou aclarides.

La tasca arqueològica que sovint representa per a mi el préstec de discos a les biblioteques públiques em dóna, sovint, moltes satisfaccions. Una de les darreres ha estat la redescoberta de Jorge Cafrune, a qui fa anys havia sentit, però massa poc. La qual cosa, fins a un cert punt, és lògica si tenim en compte que l’artista no es troba entre els vius des d’una malaurada nit de finals de gener del 1978. O sigui, quan jo era a punt de fer vint-i-tres anys i els cantautors que m’interessaven aleshores eren, gairebé exclusivament, els del propi país i, una mica, els del país veí -i que quedi clar que no parlo de França. Tot i que Cafrune, més que un cantautor pròpiament dit, fou, sobretot, un gran intèrpret de temes d’altri -figures com Atahualpa Yupanqui, per exemple, un dels genis creatius que l’Argentina ha donat al món.

Com que després vaig estar un quant temps més aviat poc amatent a les novetats del gènere, tampoc no em vaig enterar, el 91, de la publicació del disc recopilatori cafrunià que fa poc que em va caure a les mans. Amb gran profit i delit per part meva, perquè gairebé totes -per no dir totes- les cançons són delicioses.

Cafrune -nascut com a Jorge Antonio- va venir al món l’any 1937 a El Sunchal, una població de la província norteña argentina de Jujuy, en el si d’una família camperola d’origen àrab. De ben jove s’inicià -a través de la guitarra i el cant- en el món de la música. Instal·lat a la ciutat també septentrional de Salta, fou membre d’alguns conjunts fins que, a començaments dels anys 60, començà la seva trajectòria en solitari. El 1964 va aparèixer Emoción, canto y guitarra, una descripció jo crec que ben exacta del sentit de la seva aportació i el primer dels diversos discos que publicaria amb la discogràfica CBS.

Un dels trets distintius de la biografia de Jorge Cafrune és la curiosa gira que va emprendre, el 1967, amb el nom De a caballo por mi patria. Es tractava de recórrer, a l’estil dels vells gauchos -la seva estampa com a tal era ben característica-, diversos racons argentins per tal d’acostar a tothom les seves cançons.

En aquesta gira va concretar-se, un cop més, el conegut divorci -un dels nostres reptes permanents és procurar que no ho sigui- entre la sensibilitat i els diners. I és que el periple va ser un èxit des del punt de vista musical i cultural, però va constituir un fracàs a nivell econòmic. Després d’aquell singular pelegrinatge, Cafrune va ser convidat a formar part d’una ambaixada cultural argentina que va visitar els Estats Units i Espanya. La bona acollida que li van dispensar el 1971 per terres ibèriques va engrescar-lo a viure durant un temps a Madrid i des d’allí projectar el seu art arreu. Va ser aleshores quan el vam conèixer més de prop, fins que el 1977 se’n tornà a casa degut a la mort del seu pare.

Davant la dictadura del general Videla, va adoptar una actitud de dignitat i fermesa. Zamba de mi esperanza, un dels temes més coneguts dels que interpretava tan sentidament -inclòs també a 20 grandes canciones-, va esdevenir ("Estrella, tú que miraste,/ tú que escuchaste mi padecer;/ estrella, deja que cante,/ deja que quiera como yo sé.") un símbol de llibertat. Molta gent li demanava que la cantés, i això, no cal dir, enfurismava els militars.

Fins al punt que, la nit del 31 de gener del 1978, una camioneta conduïda a tota llet per un jove de dinou anys va atropellar, a la província de Buenos Aires, l’artista i un compadre seu mentre feien una marxa a cavall en homenatge al general San Martín, un dels herois de la descolonització llatinoamericana. Jorge Cafrune va morir a conseqüència d’aquell fatal accident, envoltat, des d’aleshores, d’una aura de misteri sospitosa….

Per això, les cançons que he escoltat amb delectança i la tràgica desaparició del qui va donar-les tanta vida m’han empès a tenir, pel gran cantor, un record emocionat. Si no el coneixeu o el coneixeu poc, podeu trobar àmplies referències de Cafrune a www.jorgecafrune.net, incloses les de la seva filla -i també cantant popular- Yamila. Tanmateix, jo, aquesta vegada, m’he documentat, sobretot, a través d’una font clàssica però de primer ordre. En els pròxims posts anireu veient de quin gran tresor es tracta.    

Torneu-nos TOTS ELS PAPERS… si encara teniu vergonya

Ahir, al barceloní Palau Sant Jordi, la nació catalana o les 12.000 persones que la representàvem -tan ben convocades per la Comissió de la Dignitat- vam saber dir prou! Sense massa crispació, però amb absoluta fermesa. I és que ¿quants anys més han de passar -Franco va morir al llit en fa trenta-dos- per tal que el Govern espanyol ens retorni, no una part, sinó TOTS els papers mal dits "de Salamanca"? Els motius electoralistes que deu tenir el PSOE per a fer-se l’orni potser poden entendre’s, però són políticament, i moralment, molt difícils de justificar. I encara més quan hi ha una llei específica per al retorn.

M’ho comentava fa uns dies el Joan quan vam decidir d’anar plegats a l’acte. "Al Pep Cruanyes, el Toni Strubell i tota aquesta gent no podem deixar-los sols". I no els hi vam deixar, certament. Érem 12.000 i el magnífic -cada cop que hi vaig se’m cau la bava: milers de gràcies, Arata Isozaki- Palau Sant Jordi presentava un aspecte ple… sense que es pogués dir ben bé que era "de gom a gom". Però fou més que suficient perquè ressonés la veu democràtica, i no cal dir que un punt irritada, del conjunt d’un poble.

Perfecte Antoni Bassas en el seu paper de conductor de l’acte. Formidable, com era d’esperar, el parlament reivindicatiu de Josep Maria Terricabras. Irreverent -però això veig que no agrada a tothom- i, sobretot, divertida i agosarada la paròdia de Toni Albà. Més aviat fluix, musicalment parlant, Pep Sala. Alt nivell, com té per costum, el de Maria del Mar Bonet, però és una cantant per escoltar més aviat en la calidesa d’una sala de concerts o en un teatre. Idònia -llàstima que hi manqués el Diguem no!-, l’actuació de Raimon, que adoptà, a guitarra pelada, la seva imatge més de combat…

En fi, la qüestió és diàfana: fa trenta-dos anys que el Generalísimo es va morir al llit, trenta de les primeres eleccions espanyoles i vint-i-nou d’una Constitució que, per cert, jo no vaig votar perquè continuo creient que no és integralment democràtica. Però, en tot cas, es pot acceptar que vivim en una democràcia relativa que es legitimaria una mica més si els seus representants acceptessin de tornar -a Catalunya i fora de Catalunya, inclosa, curiosament, la família del ministre Molina- tota mena de documents públics i privats espoliats pel franquisme "por legítimo derecho de conquista".  

Pot entendre’s que César Antonio Molina -seguint instruccions del somrient ZP- es faci l’orni purament per motius electorals (qui sap, tanmateix, si el motiu autèntic és que alguns d’aquests documents diuen coses massa comprometedores). Però això no pot justificar-se de cap manera, ni des del punt de vista polític ni per raons d’ordre moral, al marge que hi ha una llei promulgada expressament per a resoldre la qüestió.

I és que ¿quantes víctimes, o fins i tot els seus familiars, es moriran sense que se’ls hi hagin restituït els documents? I cal pensar també en alguns membres de la Comissió de la Dignitat que ja ens han deixat, com Francesc Ferrer i Gironès, Lluís Maria Xirinacs o Carles Fontserè, que esperava la devolució dels originals dels seus cartells. O en la filla de Carrasco i Formiguera i la de Rovira i Virgili, que encara continuen esperant… I en tanta i tanta altra gent.

Hem de deduir, en definitiva, que estem pagant encara el preu de la Transició, que fou molt menys modèlica del que se’ns ha volgut fer creure. I hem de suposar que, si el PSOE tornés a assolir el Govern de l’Estat, el retorn dels dos milions -¡¡¡¡¡¡2 milions!!!!!!- de documents que manquen per venir no s’endarreriria encara més amb excuses purament tècniques. Sigui com sigui, es veu ben clar que, abans de les pròximes eleccions espanyoles, els papers no tornaran… per molt que us hi poseu fulles. (Un altre ministre que farà tots els possibles per impedir-ho és el salmantí Jesús Caldera…). 

Per tot plegat, és tan oportú un acte com el d’ahir: per a demostrar que se’ns acaba la paciència i que, abans i després de les eleccions, caldrà mobilitzar més la gent i internacionalitzar la qüestió tan com sigui possible.

O és que encara som, tots plegats, presoners del PP i de l’Espanya més bèstia?

  

Què vols ser, JAN LAPORTA, quan siguis gran?

Joan Laporta, Jan, el president del Barça, sembla que no vol acaparar únicament els titulars esportius. Darrerament, cada cop insinua més la possibilitat del seu pas a la política quan deixi de liderar el club. Fer broma, com ara fa pocs dies a la Fira de Frankfurt, amb una hipotètica "república catalana del Barça" ho és tot menys innocent. De tota manera, si finalment gosa donar el pas, crec que no ho podrà fer en un altre sentit que no sigui el sobiranista. I això, en una personalitat de la projecció que Laporta ha aconseguit en pocs anys, obre alguna esperança de futur en el nostre horitzó col·lectiu.

No m’estranyaria gens, ara que és tan de moda muntar plataformes, que l’actual i carismàtic president blaugrana acabés creant la seva. Però aquesta vegada no seria com l’Elefant Blau, que només aspirava al control del Barça i va acabar assolint l’objectiu una mica -però només una mica- contra pronòstic. Aquest cop, el repte seria la Presidència de la Generalitat… tot i que potser li caldrà fer, abans, alguna marrada.

Vegem-ho. A les properes eleccions nacionals -aquestes que tan matusserament alguns en diuen automòmiques-, Artur Mas es troba davant  la seva darrera possibilitat de fer el cim, i, si més no, voldrà intentar-ho. Carod té la vista clarament posada en el 2014 i -amb el permís de Puigcercós- no deixarà d’aprofitar l’ocasió, conscient que el seu futur polític podria tenir després data de caducitat. A l’altra banda del terreny central de la política catalana, Montilla, ja es veu, dóna per al que dóna. I els somnis de Maragall ja no són tant d’eixe món… com de les vaporoses franquícies no italianes del Partit Demòcrata europeu.

De manera que, amb el digne Xavier Trias gairebé prejubilat i l’imprevisible Jordi Portabella una mica a veure-les venir, un primer gran pas per a Jan Laporta podria ser l’obtenció de l’alcaldia de Barcelona després d’un fluix Jordi Hereu. D’opcions per a aconseguir-la en té. No és encara un líder polític, però ha demostrat les seves condicions de lideratge en l’àmbit esportiu i social; té una projecció mediàtica sòlida i suficientment consolidada, i sap que la projecció d’un país depèn, en una part no petita, de l’impuls que prengui la seva capital.

Òbviament, i tal com està el pati, si Jan Laporta fa el pas definitiu a la política només ho farà com a catalanista i, previsiblement, com a sobiranista -que és la denominació que ara li escau a l’independentisme en el marc de la Unió Europea. Si no fos així, més val que no s’hi posi i que, quan deixi la presidència del Barça, continuï fent d’advocat. Per fer de Mas-bis ja se’n trobarien d’altres, i tampoc veig el Jan sent un de tants caps de brot dins d’Esquerra. Més aviat me l’imagino com el dirigent d’una força transversal que podria interessar molta gent de CDC -i molta menys d’Unió- i d’ERC, i potser elements del sector més catalanista del PSC.

No sé si això apunta, a mig termini, a la creació d’un nou partit. El temps ho dirà, perquè els riscos d’aquesta mena d’operacions, i més avui dia, acostumen a ser complicats. D’altra banda, sempre hi ha la possibilitat -més fàcil, però menys creativa- que Laporta s’apunti a algun dels partits ja existents, que només podrien ser una Convergència realment refundada -com a "casa gran del catalanisme" o sense aquesta etiqueta- o una Esquerra prou pragmàtica. Personalment, creuria més en la primera opció, perquè veig el Jan prou potent des del punt de vista nacional però no tant abocat als ideals esquerrans.

Laporta va estar pròxim en el seu moment al Partit per la Independència (PI) d’Àngel Colom i Pilar Rahola, però això ja és aigua passada. El que ara toca és que la força del seu lideratge pogués obrir alguna esperança de futur en el nostre horitzó col·lectiu. Però ja se sap que les regles de la política són dures i que no tothom disposa, en aquest sentit, del tremp suficient. Mireu si no, en un espai ben distint, el que ha acabat passant amb un home de la intel·ligència de Josep Piqué…

No sé si les catalanes i els catalans aconseguirem celebrar alguna mena de referèndum en la data simbòlica de l’11 de setembre del 2014. Espanya conserva encara massa poder -polític, econòmic, mediàtic, coercitiu- i farà tots els possibles per aixafar-nos col·lectivament, un cop més, la guitarra, com ara torna a fer amb el tenaç -i desitjo que suficientment hàbil- Ibarretxe.

Per això, després de Pujol -el Jordi, és clar-, necessitem nous i, si pot ser, vigorosos lideratges que ens incrementin l’autoestima i ens vagin apropant sostingudament a l’objectiu. Laporta, per parlar en termes futbolístics, és un jugador veloç, ambiciós i amb prou qualitat. Però el primer que haurà de fer és decidir-se a saltar realment al camp… i, un cop fos al voltant de l’àrea, ser capaç d’evitar les moltes lesions que procurarien fer-li quan volgués marcar veritables gols.     

Petits detalls que podrien canviar -fatalment- amb el CANVI CLIMÀTIC

No m’agrada ser apocalíptic, i més aviat voldria equivocar-me sobre els presumptes efectes letals del ja famós canvi climàtic. Però si el premi Nobel de la Pau acaba de distingir -juntament amb Al Gore- el grup d’experts de l’ONU que lluiten contra aquesta amenaça tan greu, això vol dir que la cosa va de veres. I el més fumut és que, per molt conscienciats que estiguem, no sé si serem prou a temps d’evitar la tragèdia. 

Com a soci de Greenpeace i també com a autor d’un bloc no podia pas deixar de participar en el primer Dia de l’Acció Blocaire (Blog Action Day). Enguany, dedicat a parlar arreu del món de la importància de preservar el medi. [I aprofito per a dir que, si cada 15 d’octubre aquest Dia proposarà una reivindicació diferent, jo també aprofitaré aquesta avinentesa per a recordar que el 15-O no és qualsevol data per als catalans, perquè ja sabeu que s’esdevé el malaurat aniversari de l’execució del president Companys].  

No sóc cap expert en el tema, però m’he documentat un mínim per tal de saber quins petits detalls podrien canviar realment si el canvi climàtic ja no fos tan sols una amenaça, sinó una crua realitat. N’he trobat uns quants, i no sé quin resulta més estremidor:

  • En els pròxims anys, les temperatures podrien augmentar per damunt dels quatre graus de mitjana (amb la calor que ja fa normalment, posem per cas, a Barcelona…).
  • El desgel de l’Àrtic s’anirà accelerant (pobrissons óssos polars!).
  • El nivell del mar pot apujar-se més de mig metre (com s’ho faran a Holanda o a Venècia, per exemple?).
  • Les pluges podrien desaparèixer d’Àfrica, que es convertiria en un desert grandiós, i devastar el sudest asiàtic, esdevingut una immensa bassa (ara que hi ha la possibilitat de fer turisme global, potser a alguns països ja no valdrà la pena…).
  • Hi ha el risc que Nordamèrica pateixi una onada de grans incendis que destruiria el seu patrimoni natural (posats a fer, els ianquis tenen altres coses que sí que caldria carregar-se).
  • Grans àrees del sud d’Europa patirien sequeres molt rigoroses. A la meitat sud de la Península Ibèrica, per exemple, les pluges podrien disminuir de l’ordre del 40% (i això també abasta la part precisament més descatalanitzada dels Països Catalans).

En fi, potser val més no continuar… Ja dic que, en el fons, m’agradaria molt d’equivocar-me, però no veig que les tendències de futur ens permetin ser gaire optimistes. Això sí, si jo fos, per exemple, empresari del totxo -i també una persona corrupta i de dretes-, pensaria alguna cosa com la següent:

"I que en són d’innocents, aquesta púrria d’ecologistes i tots els qui els fan cas! Progrés vol dir confort, i això es mesura en diners. Construint no solament em faig cada cop més ric, sinó que contribueixo a crear molts llocs de treball. Diuen que ens hem carregat la costa, i jo els dic: !Ladran, luego cabalgamos!. En tot cas, que es fotin, però, sobretot, que no atabalin. I que s’adonin del que vol dir pencar… si és que algun dia volen donar-se, com jo, la gran vida".

Tothom té el seu punt de vista o és el resultat dels seus interessos. Però els interessos generals són, en tot cas, els que haurien de prevaldre. És indubtable que avui hi ha més consciència ecològica que abans, però no sé si les petites accions individuals -el reciclatge, per exemple- són suficients respecte del paper dels grans agents econòmics, habitualment molt més conservadors per tal d’assegurar-se un creixement que es pugui mesurar a curt termini.

I encara sort que el Premi Nobel de la Pau acaba de distingir el grup d’experts de les Nacions Unides que lluiten contra el canvi climàtic ex aequo amb l’exvicepresident nordamericà Al Gore. Tot plegat significa que la cosa va de veres, però cal adonar-se que: 1) Les Nacions Unides, sovint, s’assemblen més a una ONG de luxe que a qualsevol altra cosa, tot i que més val que hi siguin. 2) Gore ha fet molt per conscienciar l’opinió mundial sobre la preservació del medi, però sembla que el seu rebut particular de la llum, uns 30.000 dòlars anuals, és vint vegades superior al consum mitjà per capita del seu país… Sigui com sigui, aquest Nobel no anirà gens malament a la causa mediambiental, perquè tendeix a situar-la encara més al centre del debat.

I, per aquesta causa, encara es poden fer i es faran -n’estic segur- moltes coses. El gran dubte és si som prou a temps d’evitar la tragèdia. I si viure en una societat realment sostenible ens ha de fer renunciar a una certa manera d’entendre el benestar -tot i que hi ha persones, cultures i països que ho tenen més clar que d’altres. Sobretot, si arribés un dia que el petroli realment s’acabés i encara no haguéssim trobat recanvis energètics prou eficients.

Potser el que cal d’una manera urgent, davant l’alarma del canvi climàtic, és que fem un canvi de xip a molts nivells. Si més no, tot això que ens agrairien els fills i els néts, que per a ells i elles, més que no pas per a nosaltres, anirà el pollastre…    

JOSEP FAULÍ, certerament, ens mira DE BIAIX

Josep Faulí, mestre de periodistes desaparegut ara farà un any, ens llega un llibre pòstum, Catalans de biaix, que componen 210 semblances de compatriotes d’abans i ara. És un volum en el qual, com ja s’adverteix a la coberta, “ni són tots els que hi ha, ni hi ha tots els que són: simplement hi ha els que hi ha”. Tal com diu en la presentació Josep M. Cadena, també reconegut periodista i amic de l’autor, es tracta de retrats breus que composen “una obra pròpia, intensament sincera i sense caure en imitacions”.  

Va ser especialment oportú que el darrer dels nostres sopars el féssim dimecres passat precisament després de l’acte de presentació de Catalans de biaix a càrrec del president Jordi Pujol i de Josep Maria Cadena al Col·legi de Periodistes de Catalunya. Hi érem la Pilar, la Lali, la Carme, el Salvador, el Tomàs, el Josep Maria -l’altre Josep M. no va poder venir-, l’Enric -aquest, per poca estona- i jo mateix. O sigui, una part significativa de les persones que havíem treballat sota les ordres de Josep Faulí i Olivella al Servei de Premsa de la Presidència de la Generalitat durant els primers anys 80. El quefe havia presidit informalment diversos d’aquests sopars, tan agradables, fins que l’any passat per aquesta època ja no va poder, malauradament, assistir-hi.

És evident que valia la pena que la família -al capdavant de la qual hi ha quedat la fermesa i el coratge de la Maria Rosa- es decidís a impulsar la publicació d’aquest llibre de l’Editorial Mediterrània, els originals del qual es van trobar a la segona residència de Vallirana. Són un gran nombre de breus i certeres semblances escrites bàsicament fins al 1999, tot i que n’hi ha d’incorporades d’aquell any al 2005. Són, a través d’alguns dels seus millors artífexs -molts encara vivents, però també n’hi ha que ja fa molts anys que van desaparèixer-, rastres de vida individuals de la personalitat col·lectiva d’un poble. 

Tal com diu Cadena en la presentació de l’obra, l’autor “no era pas persona esbiaixada. Ben al contrari. Mai no parlava ni mirava de biaix, sinó que anava dret, ràpid i tallant al moll de les qüestions”. Precisament, com que les semblances del llibre s’estructuren sempre en quatre paràgrafs, tractaré d’anar al moll de la persona i, doncs, fer una mica el mateix en relació a Faulí:

Pocs periodistes catalans com ell podien estar vocacionalment cridats a l’aventura de dirigir -arriscant força- els primers anys del diari Avui -i encara duria el timó de la nau en una segona etapa. Setze anys d’una dilatada experiència al Diario de Barcelona -i prèviament a El Correo Catalán- havien estat una pista de proves més que vàlida, però calia fer del tot concordants periodisme i patriotisme, professió i sentit de país.

El 1966 havia estat un dels fundadors d’aquell estratègic Grup Democràtic de Periodistes, també molt bona experiència prèvia per tal d’esdevenir, amb els anys, cap de premsa de la Presidència de la Generalitat tant amb Tarradellas com amb Pujol. I és que el seu catalanisme, amarat de nacionalisme -gradacions diferenciades, però no incompatibles, d’adhesió a la causa nacional- ha estat amb nitidesa de tendència convergent, però més aviat tan transversal com poc sectari. 

Crític literari de permanent vocació de servei al lector, docent a la Pompeu Fabra del qual encara se n’hagués pogut treure més suc acadèmic -en el bon sentit-, home proverbialment ben informat, professional amb una integritat guanyada a pols, ciutadà compromès i amb sentit del deure però ponderat sempre. Treballador, tossut, eficaç i poc retòric, amb ganes d’anar per feina. Com diu Cadena, “actuava d’acord amb la dita camboniana del sigui breu i escrivia ras i curt”.

No parava, en tot cas. Va saber difondre, a través dels seus llibres, Georges Simenon i el seu inspector Maigret o la vida de Joan Prim. Ens va il·lustrar sobre els Jocs Florals, la Nit de Santa Llúcia, els episodis significatius de la resistència cultural o els nostres herois i heroïnes de ficció. Ens va fer conèixer més de prop l’Òmnium o la primera Convergència. Era un observador permanent de les vicissituds de la premsa catalana, en una part important les seves pròpies… Era tots aquests i altres trossos del mirall però, sobretot, l’esperonava la fidelitat al mirall, a la pàtria amb horitzons però també sovint pobra, bruta, trista i dissortada -per dir-ho a l’espriuana  manera-  en què s’emmirallà constantment.

Quan l’any 2002, en ocasió del seu setantè aniversari, vaig entrevistar-lo per a El Temps, Josep Faulí reflexionava sobre el país -tal i com acostumava a fer en tants i tants articles- i em deia que “el que guanyem avui no ho podem perdre demà”. Són paraules que conserven tota l’actualitat, i sobretot ara que sembla que s’accentua entre nosaltres l’impuls sobiranista. Faulí no haurà estat a temps de formar part d’una Catalunya lliure -si és que això arriba algun dia-, però se sentí personalment lliure en un país sotmès… que, amb gent del seu tremp, esdevé menys mesell, no tan esclau.

CAPIBARES, els “gegants bons” dels rosegadors

El capibara (Hydrochaeris hydrochaeris) és el rosegador més gran del món. De cos robust, cua molt breu, pelatge dens, aspre i curt, és com una rata gegant que habita a l’Amèrica del Sud -jo el vaig descobrir fa disset anys al Brasil mattogrossense. A Barcelona, sempre procuro fer-li la visita -si es deixa- al superb bosc inundat de la planta -5 del Cosmocaixa.

L’altre dia, quan la meva filla gran va voler que l’acompanyés al Cosmocaixa en jornada de portes obertes, vaig tornar a pensar que un dels atractius de la visita -en un gran espai sempre agradable- seria intentar saludar novament els capibares del bosc inundat.

Jo sabia que n’hi havia dos, d’aquests grans rosegadors, i resulta que ja només en queda un, perquè un caimà -com veieu, es tracta d’un bosc de disseny realment viu- es va cruspir l’altre, tal com després he verificat. Suposo doncs que, com que els capibares són força gregaris i familiars, tocarà buscar-li company… amb armilla antibales, per a entendre’ns.

Sigui com sigui, aquestes bèsties -com tants animals enllaunats– no sempre es deixen veure perquè a voltes s’amaguen, tenen son o es troben avorrides i indiferents a l’atracció que puguin exercir entre el públic. Però aquest dia, ni que fos donant l’esquena -a l’estil Floquet de Neu-, va haver-hi sort.   

Jo els adoro, però qui sap si vosaltres, en comptes d’entranyables, els trobeu més aviat fastigosos. De tota manera, com que no arribareu a topar-vos-hi del tot tan fàcilment, no crec que us facin el mateix efecte de rebuig que la pèrfida rata, si més no per la grandària de les seves dimensions.

Però al Brasil, per dir un lloc relativament fàcil d’anar-hi, no els trobareu tant en llauna, i el mateix us pot passar a altres països sudamericans. Jo els vaig descobrir al Pantanal del Matto Grosso, una molt extensa zona d’aiguamolls que us recomano que no deixeu de visitar si planifiqueu un viatge a aquell tan immens, interessant i contrastat país. El gran cau de Ronaldinhos, mulates o Vinicius de Moraes -sense oblidar mai el gran Chico Buarque- que jo i la MP vam trepitjar amb deler l’estiu del 1990.

El web de la Societa’ Italiana Veterinari Animali Esotici [www.sivae.it] defineix aquest curiós animal com il gigante buono dei roditori. O sigui que crec que ho encerto força quan intento que els capis us caiguin bé i us siguin, a la manera de Pla, bons amics, coneguts o saludats. S’adapten tant a l’aigua -són bons nedadors- com al medi terrestre, i es presten adequadament a ser domesticats. Vaja, unes perles de luxe.