Arxiu mensual: setembre de 2007

PACO MUÑOZ, des de València

El mercat lingüístic i cultural dels Països Catalans -que hi és, tal com existeix efectivament aquesta àrea nacional, però només a determinats nivells- no ha funcionat de manera eficaç en el cas de Paco Muñoz. Tanmateix, una desena de discos -l’últim, La meua terra- constitueix el llegat remarcable d’aquest cantautor nascut a València en un llunyà i col·lectivament malaurat 1939.

He accedit a la seva producció massa tard -començà a cantar en un altre any emblemàtic, el de la mort de Franco-, i encara a instàncies d’ell. Em contactà recentment per correu electrònic gràcies a Miquel Pujadó per tal de fer-me arribar La meua terra (2005), el seu darrer disc i qui sap si l’últim, tal com ha anunciat, ja que "hi ha molt de futur darrere nostre, bons músics joves que vénen amb molta força i s’ha de deixar lliure el camí".

Tanta generositat, personal i col·lectiva -la d’un artista que també s’ha dedicat molt a recopilar i interpretar cançons per a infants-, bé es mereix un mínim d’atenció. I més quan Paco Muñoz, com explica el mateix Pujadó al seu indispensable Diccionari de la Cançó. D’Els Setze Jutges al Rock Català (Enciclopèdia Catalana, 2000), "és un exemple clar de la inexistència del tan necessari mercat lingüístic unificat: popularíssim i gran venedor de discos al País Valencià, és pràcticament un desconegut al Principat i a les Illes malgrat una obra important i de gran qualitat". De manera que el fet de no haver tastat la seva producció -tot i saber-ne la referència des de feia anys- té algun eximent…

Escoltades les cançons, he trobat en La meua terra -publicat per la pròpia productora del cantant, PM Produccions- un disc que té prou interès. Les seves lletres i melodies, els seus arranjaments, la seva inspiració -hi ha dos temes amb músiques de Mikis Theodorakis i Manos Handjithakis, respectivament-, m’han permès endinsar-me, un cop més, en la cadència dels ecos mediterranis, que tanta gent -promotors musicals òbviament inclosos- procura malmetre’ns. I m’ha impressionat molt especialment -és un tema que no pararia de sentir- Tot i esperant Ulisses, en lletra i música de l’inoblidable Ovidi, Ovidi Montllor.

Paco Muñoz, amb la seva singular veu aguda, sap dir les cançons des d’una estètica clàssica, que potser no depara sorpreses però que resulta ben agradable d’escoltar. I sap ser l’intèrpret -entre molts altres, de més joves o tan grans (Raimon és de la lleva del 40)- d’"una terra, una mar, una llengua, un amor i uns records que ens són comuns i que, massa vegades, han estat segrestats i manipulats per uns interessos que poc tenen a veure amb l’essència del que som i del que volem ser", tal com escriu Enric Lluch a la presentació d’un disc que ha comptat amb col·laboradors de luxe com Lluís Llach, Miquel Gil o Joan Bibiloni.

El meu desconeixement dels seus nou treballs anteriors m’impedeix de saber si és prou apropiada -però suposo que sí- la representació del Paco a l’esplèndida antologia La nova cançó. 1965-1982, que es difon en 18 llibres-CD a través de l’Avui. M’adono, si més no, que figura a la selecció de l’any 1972 amb el tema de Llach A cavall del vent, també inclòs posteriorment a La meua terra i que el valencià interpreta a dues veus amb l’empordanès. Hi figura també per un tema considerat una de les millors cançons del 1977: Què vos passa, valencians? I encara, el 1980, per la seva musicació i interpretació del poema In Memoriam, de Miquel Martí i Pol. De tot plegat, me n’alegro. 

I penso que jo mateix, que vaig fer una ràpida visita a la ciutat de València a finals de l’any passat -massa centrada preferentment en la Ciutat de les Arts i de les Ciències-, no sé si seria capaç de contestar prou bé la pregunta que dóna títol a la segona d’aquestes cançons. El que sí que sé és que hi ha molts valencians, massa, que no dirien el que diu -i ha escrit- Muñoz a Jo vull un país

"Jo vull un país/ que parle la llengua/ que un dia ens negaren/ i feren malbé./ Que sobre la pena/escriga un poema:/ "nosaltres Al Vent"./ I et diuen que Espanya/ és una i t’ho creus./ I caus en la trampa/ i tens por de dir/ que això és tot mentida:/ que som d’un gran poble/ amb una cultura/ que es nega a morir."

…i com la llarga marxa des dels ORÍGENS ens hauria de salvar la IDENTITAT

Ramon d’Abadal ho encertava plenament en parlar de "la continuïtat del fons bàsic de la nostra població". Aquesta és una de les claus de la pervivència de la nació catalana, que avui s’ha d’adequar, com tot cristo, als efectes globalitzadors. També la restitució, a Montjuïc, de les quatre barres de Puig i Cadafalch que va fer destruir Primo de Rivera seria un símbol, prou emblemàtic, de fer visible la catalanitat com una porta d’acollida a aquesta època incerta. 

"Totes les invasions de gots, de moros, de francs; totes les immigracions d’"hispans", de jueus, d’orientals, de francesos, d’andalusos, que hem pogut sofrir del segle V ençà, per molt que ens hagin afectat, no han aconseguit esborrar la continuïtat del fons bàsic de la nostra població. En el poble català actual existeix un sector, encara avui probablement el més nombrós, segurament el que continua donant el to, que, si podíem establir les genealogies familiars, trobaríem que deriva d’aquella població que durant vora set-cents anys visqué damunt la terra catalana sota regiment romà.

"Les gents del nostre país són, molt sovint, els descendents directes, per la sang, d’aquells indígenes, esdevinguts provincials romans, que s’anaren succeint des del segle II abans de Jesucrist fins ben entrat el cinquè i que encara continuaren la supervivència romanística, governats pels gots, fins al 700, llavors de l’entrada dels moros.

"Vora set-cents anys d’història sota una tutela de forta potencialitat com la romana, canviaren l’ànim d’aquelles gents i els imprimiren el caràcter indeleble que encara avui ens personifica. (…)". 

Ara que la immigració és un dels aspectes que torna a condicionar-nos el futur col·lectiu, m’ha agradat de trobar, a Els precedents antics a la història de Catalunya, aquestes consideracions del seu autor, Ramon d’Abadal, que crec que tenen tant d’interès.

I és que el futur del nostre món, ja irreversiblement globalitzat, esdevindrà raonablement positiu si les identitats no es dilueixen, ans al contrari: si són potenciades adequadament sobre la base del diàleg, la cooperació i l’intercanvi. Aquest és un -entre d’altres no pas menors- dels eixos del nostre temps.

Per sort, la catalanitat -una llarga marxa des dels nostres precedents antics- ha estat, històricament, una eina molt permeable. Un sistema constructiu obert a les incorporacions més diverses i gens sotmès a l’exclusivitat dels orígens. I és bo que això sigui així, sempre que no s’esborri "la continuïtat del fons bàsic de la nostra població", com diu d’Abadal. 

No sé si les quatre barres que Josep Puig i Cadafalch dissenyà per a Montjuïc, i que la Dictadura primorriverista feu enderrocar barroerament, arribaran a rehabilitar-se, tal com reclamen des de fa algun temps un seguit d’entitats i col·lectius. Personalment, veig aquestes barres, aquest monument enyorat i mític, com un símbol de la continuïtat catalana en un món més obert, divers i complex que mai. Com una de les portes d’acollida dels catalans a aquesta època incerta.

El fet que persones vingudes d’arreu ens ajudin a què el país tiri endavant és tan lògic com inevitable. El planeta està molt desequilibrat i les catalanes i els catalans no ens caracteritzem, precisament, pel nostre afany reproductiu. Però la nova gent només s’incorporarà al fet català amb prou garanties si els aborígens en donem l’adequat testimoni.

Catalunya és de totes i tots, però difícilment tothom se sentirà implicat en el seu futur si els que ja hi érem perdem el tremp nacional. Mestres com d’Abadal, Puig i Cadafalch i tants d’altres han sabut orientar-nos i en han traçat amb lucidesa el camí, però qui ha de marcar el pas ben viu som nosaltres… en companyia dels que se’ns vagin creuant.  

Per què BARCELONA és Barcelona…

Barcelona és el cap i casal i la ciutat més important de Catalunya degut, en una part decisiva, a la seva situació estratègica dins el territori. Tanmateix, això només es consolidà a partir del segle III dC i no va ser, únicament, gràcies als romans.   

Jo ja sabia que l’antiga Barcino no esdevingué, de bon començament, la capital d’aquest espai que hem convingut en denominar Catalunya. El que no coneixia massa, per no dir gens, era la causa del canvi de situació, que aniria portant l’antiga capital, Tarraco, a un lloc secundari. No us estranyi, perquè les meves llacunes històriques són molt més nombroses del que seria desitjable.

De tota manera, si m’hagués esforçat en consultar una mica a fons la Història de Catalunya dirigida per Pierre Vilar, d’Edicions 62 -els atractius volums de la qual tinc a casa des de fa anys-, no m’hagués trobat en aquesta mena d’indigència intel·lectual.

Sort que, des de fa uns dies, he pogut superar la mancança -concretament aquesta, si més no- gràcies a haver enllestit un llibre que vaig adquirir a mitjans d’un ja llunyà 1984: Els precedents antics a la història de Catalunya, de Ramon d’Abadal (1888-1970), historiador especialitzat sobretot en els estudis carolingis. Un volum de l’antiga Editorial Selecta, molt interessant per l’època en què fou publicada la primera edició -1967- i que suposo que podreu consultar, sobretot, a biblioteques.

Entre altres aspectes, Abadal fa en aquesta obra una extensa i trobo que prou reeixida difusió del període de la romanització, cabdal per al nostre país com per a d’altres terres europees. I recorda que, durant les dècades centrals del segle III després de Crist, l’Imperi entrà en una època d’anarquia militar, tèrbola i confusa, fins que arribarien les transformacions del Baix Imperi de la mà de l’emperador Dioclecià i la posterior entronització, amb Constantí i després Teodosi, del cristianisme com a religió oficial.

I així, l’any 258 es produí la primera gran invasió dels anomenats bàrbars. En el seu marc, els francs, que habitaven aleshores l’altra banda del Rin, arribaren fins a la Mauritània, envaïnt i devastant tot el que quedava entremig, inclosos els territoris que hem conegut històricament com a Hispània. Que foren, dissortadament, molt destruïts, la qual cosa donà lloc als canvis posteriors.

Potser el més important d’aquests canvis afectà Barcelona, que des d’aleshores augmentaria la seva cotització en detriment de Tarragona i Empúries -les nostres ciutats antigues més importants-, unes polis refetes molt dificultosament de la crisi.  Barcelona o Barcino, de la mateixa manera que Girona o Gerunda, es beneficià d’una segona època de muralles romanes, i així és com s’acabà enduent el gat a l’aigua.

Abadal ens explica que el prestigiós arqueòleg, d’origen menorquí, Josep de Calassanç Serra i Ràfols atribuí a la construcció d’aquesta segona muralla i tot el que això suposà el fet que Barcelona obtingués la capitalitat de Catalunya i esdevingués, amb el temps, la moderna urbs actual.

Diu Serra i Ràfols: "Efectivament: després d’emmurallada en la forma que hem vist, Barcelona es convertí en el més sòlid lloc defensat del país i, com a conseqüència, els diversos poders que s’hi succeïren l’escolliren per a establir-s’hi com una cosa natural i lògica. Primer els visigots; després, els sarraïns; més tard, els francs, els comtes independents, els comtes reis… 

"Tots aquests poders necessitaven un lloc ben defensat per a establir-s’hi, i en tot el país no n’hi havia altres, no ja millors, sinó ni tan solament amb equivalència al que oferien les muralles discretes. Barcelona els deu tot el que és, i té contret un deure impagable amb aquest vell recinte. Tot el que es faci per estudiar-lo i conservar-lo no serà mai prou".

Vosaltres ho coneixíeu prou bé, tot això? Jo, humilment, confesso que no. Per això he gosat posar-vos a l’abast aquest apunt d’històric. D’una història que qui sap si, de no haver-hi hagut la bàrbara invasió, hagués pogut ser una mica diferent…   

TRAMUNTANA de setembre

Tot el que envolta el golf de Roses i, per extensió, l’Empordà és un espai físic i un univers mític que suposo que moltes i molts coneixeu i, per tant, no em caldrà insistir-hi. Si de cas, m’agrada posar l’accent en què mireu d’anar-hi a primers de setembre: ho trobareu encara més relaxant i plaent. 

Entre el massís del Montgrí i el cap de Creus, ben oberta la mirada al golf de Roses, hem deixat transcórrer una darrera i profitosa setmana de vacances. Feia força anys que no agafàvem familiarment dies al mes de setembre, i la conclusió -com ja es preveia- és que val força la pena.

No cal que m’estengui sobre les meravelles que acull aquesta terra: l’encís de L’Escala -la nostra base hotelera en aquest cas-, la imatge de marca de les ruïnes d’Empúries o la Ciutadella de Roses, el geni tel·lúric i artístic de Cadaqués, les platges verges de Sant Pere Pescador -especialment recomanables-, la singularitat d’Empuriabrava… En definitiva, l’Alt Empordà i la Costa Brava en el seu conjunt… una mica destruïda, d’acord, però he vist atemptats molt pitjors.

Amb la meva dona comentàvem l’encert d’anar-hi a primers de setembre… i el desencert de la molta gent d’aquest país que encara té massa l’agost com a mes canònic per a fer vacances. És un costum sembla que gairebé atàvic, i que els mitjans de comunicació -i Catalunya Ràdio el primer- no paren d’atiar. I resulta un debat recurrent el fet que molts altres europeus, per exemple, sembla que tinguin la capacitat de saber repartir-se molt millor les vacances. No sé si en els pròxims anys sabrem reciclar-nos com cal en aquest sentit, però els avantatges -i a primers de setembre encara acostuma a fer força bon temps- són evidents. Us engresco, si és que encara no ho heu fet, a comprovar-ho.

El dimarts dia 4, a L’Escala i a tot el golf, bufava ben fort la tramuntana. Tot plegat em porta a buscar mots ben triats sobre aquest vent tan característic a un llibre que l’altre estiu vaig llegir delitosament, i que també us recomano del tot: L’Empordà, el melic del món, d’Oriol Pi de Cabanyes (L’Esfera dels Llibres, 2006). 

L’escriptor vilanoví, en aquest volum curull, sobretot, de referències culturals, defineix la tramuntana com un "poderós activador de tota mena de processos bioelèctrics", la qual cosa se li fa evident en parlar, per exemple, de la inspiració de Dalí. I explica també de quina manera el vent empordanès per excel·lència és "com una gran metàfora de la força de l’esperit -aquesta força de l’esperit que fa la realitat de totes les coses, animades o inanimades, visibles o invisibles".

De tornada a Barcelona, i en un dia en què la tramuntana no bufava pràcticament gens, ens va semblar d’allò més oportuna la visita a Ullastret, el poblat ibèric més gran de tot els coneguts al nostre país, la informació bàsica del qual podreu trobar a www.mac.es, la web del Museu d’Arqueologia de Catalunya. Us hi adreço especialment, més que res per no tornar a fer servir el verb recomanar. És un espai molt ben situat -en un puig estratègic- i condicionat, des del qual, en el seu temps, la tribu dels indigets va dominar un ampli territori.

Segur que aquella gent no devia tenir noció del que signifiquen les vacances, ni si cal repartir-les, posem per cas, entre els mesos de juny, juliol, agost i setembre. Però suposo que sí que faria el possible per intentar descobrir, amb els relativament migrats recursos de què disposaven, els impulsos i ressorts de la felicitat. Molts segles i uns pocs mil·lenis després però amb molts més mitjans, tenim, com sempre, l’obligació d’intentar-ho.