Arxiu mensual: abril de 2007

BCN sense TOROS… i “olé”!

La "fiesta" dels toros a Barcelona sembla que es troba, més aviat, sota mínims. La Monumental, l’única plaça que hi queda -que els queda- fa front a la crisi tot reduint les corrides i prioritzant els matadors que són, avui dia, més coneguts. Des d’aquí contribuirem, virtualment, a clavar una nova estocada a aquesta crueltat pública i sistemàtica encara permesa. 

Una influència negativa -entre les diverses positives- del turisme a la capital catalana deu ser que, amb el seu pes humà i econòmic, evita donar-li la puntilla al ranci, i sobretot macabre, espectacle (poseu-hi les cometes vosaltres, si us plau) taurí.

És clar, potser si jo fos turista, i si més no per una sola vegada, faria una mica el mateix. "Oh, it’s very very tipycal!", deuen creure molts. I és que un país diguem-ne europeu que encara té instituïda la pràctica de torturar cruelment i matar toros com a "fiesta nacional" -ja que sé també els agrada al Migdia francès, i sort que a Portugal n’hi ha una versió devaluada- és d’allò més exòtic. Justament, el poc èxit que aquesta salvatjada té a Catalunya ja és un indici que aquí no ens creiem que som espanyols… o, si més no, ens pensem que ho som d’una altra manera.

El cas és que -a banda d’algunes altres poblacions, del cas singular de Cardona i de l’afició poc responsable de jugar amb els bous que hi ha, per exemple, a les Terres de l’Ebre- a Barcelona també decau l’esperpent. I jo gosaria dir -qui sap si sóc un ingenu- que potser ho deu fer, fins i tot, a l’Espanya de veritat. No tinc estadístiques a mà, però em baso en una constatació que em sembla força evident.

I és que, ja fa anys, de toreros coneguts -aleshores, l’adjectiu mediàtic no era al diccionari- n’hi havia força. Repassem-ne uns quants: Juan Belmonte, Manolete, Dominguín, Antonio Ordóñez, Antonio Bienvenida, els catalans Joaquim Bernadó i Màrius Cabré, Jaime Ostos, per descomptat El Cordobés, El Viti, El Litri, Paco Camino, Palomo Linares, Paquirri, El Niño de la Capea, etc., fins arribar a Jesulín de Ubrique, darrer mite del ram. Fixeu-vos-hi si em surten noms amb relativa facilitat. Darrerament també s’ha parlat molt d’Ortega Cano, però més aviat per raons extraprofessionals.

I ara mateix, quins són els toreros poc o molt coneguts? Doncs José Tomás -li diuen el Torero 10-, Finito de Córdoba, Cayetano, El Juli, Enrique Ponce, l’altre Cordobés… Vaja, mediàticament -ara que l’adjectiu sí que va i ve- poca cosa, tot i que sembla que el Tomás fa el que pot, complementant la faena amb flirtejos amb folklòriques o membres de l’aristocràcia…

Mai no he assistit a l’exhibició de la tauromàquia, ni em ve gens de gust fer-ho. Tanmateix, us he d’admetre que, quan tenia nou o deu anys, sí que passava algunes estones mortes veient corrides a la tele -aleshores, n’hi havia per donar i per vendre. Fins i tot em semblaven distretes. El que passa és que la vida, per sort, m’ha anat imbuint d’una certa sensibilitat i m’ha posat, entre altres deures, el de no ser sàdic, i, entre altres inclinacions, el d’un cert carinyo o debilitat pels animals.

Fins i tot, en moments de depre política -qui no n’ha tingut, en els temps que corren?-, em vénen ganes de votar el Partit Antitaurí Contra el Maltractament Animal [www.pacma.net]. Acabo no fent-ho, és clar. Per nobles i valuosos que siguin els objectius d’aquesta formació, considero que són massa parcials per a un país, una societat i un temps tan complexos com els nostres.

I no em va el sadisme, insisteixo. Tanmateix, quan el toro agafa el torero, sempre penso: "I encara massa poc!". Fins i tot estic disposat a admetre que el matador, en baixar a l’arena, és un home -també hi ha alguna dona- valent, però és obvi que el toro juga amb massa desavantatge. I l’animal deu creure, en algun moment, que val la pena vendre una mica cara la seva horrible, patètica i estúpida mort…

Sigui com sigui, sembla que a BCN la festa va definitivament cap avall, i ja era hora! Podria ser, fins i tot, que estéssim davant l’última temporada de la Monumental. L’èxit, si més no en l’ambient, ja hi és. Ara falta clavar la darrera estocada a la barbaritat de què parlem, revestida amb arguments que podrien ser estètics si no fossin, definitivament, arnats. Amb una mica de sort… podrem cantar aviat -si més no a la capital del país- l’olé definitiu. És clar que uns quants faran el possible perquè la continuïtat de la fiesta, ni que sigui sota mínims, no s’estronqui. 

I que no em vinguin, com m’ha passat a voltes, que conservar el negoci i el muntatge taurins són avui l’única manera efectiva per tal que la raça del toro bravo no s’extingeixi. Home, sóc conservacionista, però no a segons quin preu. Que no torturin ni matin més aquests animals, si us plau. Que destinin les places a altres usos -Les Arenes de Barcelona constitueixen, ara mateix, un bon exemple a imitar- i que, si no hi ha més remei per a l’orgull nacional d’alguns, conservin només per les carreteres el toro Osborne

A aquesta mena de pacte, si voleu, ja m’hi avindria. Total, tampoc no prenc conyac. Ni aquest, ni cap altre.

 

Ah, LA MÚSICA, l’únic amor que no em fa sofrir…

L’interès per l’obra i la personalitat de Livaneli m’ha fet tornar a escoltar Salmaia, de Maria del Mar Bonet, que inclou quatre temes del gran cantant i compositor turc. Però a Salmaia, entre d’altres perles mediterrànies -primorosament cultivades-, hi ha La música, una cançó que és, a parer meu, una meravella, i encara més en aquesta interpretació. 

Aquests dies de finals d’abril m’amaren d’aigua, de sol i de sal, com si fos dalt d’un vaixell que em dugués a banda i banda de la Mediterrània. Fixeu-vos-hi, si no. Vaig començar a endinsar-me, com ja sabeu, en l’obra i la personalitat de Livaneli, primer a través de Hayata dair (2005) i després -gràcies per deixar-me’ls, Maria Dolors- mitjançant Istanbul konseri (1984) i Gunes topla benim için (1985), treball, aquest darrer, fruit de l’amistat i la col·laboració de Livaneli amb Mikis Theodorakis.

De Turquia a Grècia… i altra volta a Mallorca i a Catalunya. I és que Maria del Mar Bonet no sols va incloure quatre temes livanelians a Salmaia (1995), sinó que dos d’aquests temes –Merhaba i Leylim Ley, van aplegar-se també al recopilatori bonetià -en dos CD i un DVD- Collita pròpia (2003).

Salmaia és un gran disc, al nivell que la Maria del Mar ens té acostumats. Entre d’altres temes molt bells, s’hi inclou una cançó per mi meravellosa, tant pel que fa a la lletra com a la música, i encara més en aquesta interpretació. Em refereixo, precisament, a La música, tema original del cantautor napolità -el meu vaixell de la Mediterrània, ara, passa per Itàlia- Enzo Gragnaniello.

Per si no la coneixeu o no la recordeu, transcriure-us la lletra és com una incitació, un plaer, un deure -si de cas- dolç:

"Si en arribar la lluna/ la guitarra vol sonar,/ sola, amb la llum de la lluna,/ i sense far, ja puc cantar./ Ah, la música, ah…

Seria una meravella/ si la lluna es recordés/ d’aquella cançó meva/ que fa temps li vaig cantar.

Ah, la música,/ l’únic amor que no em fa sofrir./ Ah, la música/ neix i no troba l’hora de morir.

És una veu antiga/ ancorada als nostres ports,/ pots alenar el seu aroma/ a la pell de les cançons.

Viatgera de nits, camino/ de la mà d’aquests desigs,/ només per cantar la música/ que em calma si estic sofrint./ Ah, la música, ah…

Són versos que complauen especialment a qui, com jo -i espero que la majoria de vosaltres també-, ha trobat sempre en la música complicitat, refugi, camí, passió, plaer…, com ja heu anat veient si seguiu el bloc -tot i la volguda insistència en els aspectes relacionats amb la cançó d’autor.

I el viatge es clou, ara com ara, amb l’audició del darrer i extraordinari disc de la Bonet Amic, amat (2004). De la mà, en una part important, de Llull i Verdaguer, el vaixell torna a portar-me a la riba oriental del Mare Nostrum, concretament a Síria, gràcies a la valuosa col·laboració en l’àlbum del conjunt Cham Ensemble de Damasc.

Síria, un país que encara no he trepitjat -a diferència de Turquia- però que ja fa temps que em fascina. Per això, sé que algun dia podré dir, amb l’escriptor Antonio Gala -pesco les seves paraules en una revista de promoció turística del país del Cham que vaig agafar dissabte passat al Saló del Turisme-, coses com aquestes:

"Damasco me impuso, me pareció una maravilla. Los zocos de Damasco y de Alepo me conmovieron".

"Palmira es anterior a todo. Palmira es de una hermosura tan enorme que realmente uno piensa que Palmira es un regalo que se ha hecho a la humanidad". 

En fi, ja ho veieu: jo solcava, radiant i encisat, la mar Mediterrània i, acaronat per la bellesa de la música, he embarrancat feliçment… en un gran oasi del desert.

  

L’HELENA, cap a la UAB i el futur

No et coneixia de res, però cada matí, si em ve de gust, m’assec al teu davant després de transbordar al metro. No sé si ets dius realment Helena i, a més, a l’anunci et diuen Elena, però a mi m’agrada més amb H. Desapareixeràs d’aquí a uns dies, o unes setmanes, però la teva presència és una aposta pel coneixement i un estímul per la vida, i també pel vostre paper, el de les dones, en el futur millor que volem.    

Amb els teus cabells bruns, el gràcil joc de malucs i la simpatia i bones vibracions que desprèn la teva imatge, Helena, encomanes energia i aquest impuls intangible, però tan important, que en diuen ganes de viure. 

Em podries recordar un bolero (Regálame tus veinte años) que el meu admirat Moncho, amb la seva veu prodigiosa, interpreta al disc Sombras (1996) i que tracta de les relacions entre un home madur i una noia jove:

"Yo te daré/ todas mis vivencias,/ todo mi cariño,/ todo lo que sé./ Tú me darás,/ con tu carne joven/ a mi viejo cuerpo/ ansias para amar." 

Però ara no toca que em decanti pel cantó eròtic, i, a més, ni tu arribes als vint anys ni el meu cos, per sort encara per a mi, és tan vell.

L’anunci de la UAB, de la Universitat Autònoma el campus i les aules de la qual vaig trepitjar una part dels anys 70, és una aposta pel coneixement i, no cal dir, pel futur. Em sembla, doncs, ben escaient el teu protagonisme, ni que sigui per motius publicitaris. M’estan perfectes, doncs, aquests estudis de qualitat que et proposen, les pràctiques d’empresa i estades en universitats de tot el món -et conviden a París per començar, anem bé-, les experiències acadèmiques que també t’enriquiran com a persona…

"Comença el teu viatge!", és el lema que a tu, i a les companyes i els compays amb qui conviuràs, us vol motivar. I a mi, Helena, si penso també en la capacitació i el futur de les meves filles, continua semblant-me bé. Sé que el viatge pot tenir força entrebancs, i que pot comportar marrades, però confio que no siguin insalvables.

Em preocupa, és clar, que tenir un títol universitari no sigui una condemna més freqüent del que caldria, i més aviat il·lògica, a les perplexitats del mileurisme. No m’il·lusionen -cal que t’ho digui?- les previsibles conseqüències del canvi climàtic, que, sense ànim de ser catastrofistes, s’està veient que no són cap conya. I em fa por -perquè l’esclat de les bombes és incontrolable- aquesta tercera guerra mundial  de baixa intensitat que els grups terroristes i el comerç internacional d’armes estan desenvolupant, més enllà de les barroeries -sovint intolerables- dels ianquis i els seus aliats.

Ara penso igualment en les conegudes Palabras para Julia que formen part una mica de la memòria sentimental de la meva generació. El poema que José Agustín Goytisolo dedicà a la seva filla i que tan bé va difondre Paco Ibáñez (i, per cert, que a aquesta Julia -amb el seu cabell tan fosc i la seva veu greu-, sí que la vaig conèixer realment fa ja uns quants anys en un intensiu estiuenc d’anglès al British Council):

"La vida es bella ya verás,/ como a pesar de los pesares,/ tendrás amigos, tendrás amor,/ tendrás amigos…"

………………………………………………………………………

"Nunca te entregues ni te apartes/ junto al camino nunca digas/ no puedo más y aquí me quedo,/ y aquí me quedo…" 

En fi, Helena -sí, millor amb H-, les teves possibilitats són moltes, gairebé tantes com les incerteses. És clar que ara sí que hi ha, si més no, perspectives gairebé oceàniques de coneixement i de formació, d’intercanvi, de relació amb el món, des d’aquesta Catalunya i aquests Països Catalans d’identitat a voltes imprecisa i de sobirania no permesa. Moltes més possibilitats -però compte amb el cantó fosc- que no hi havia abans.

Voldria, això sí, que aquesta invitació universitària que et fa la UAB contribuís novament a què ningú qüestionés el vostre paper, el de les dones, en el futur millor que volem. Però això també continua comportant reptes. Per a vosaltres i, punt decisiu, per a nosaltres els homes, diguem-ho clarament.

Hola i adéu… perquè sé que no et veuré més d’aquí a poc. Per això et desitjo tota la sort. La d’aquest món… amb el teu somni.

   

“HAYATA DAIR” de LIVANELI: les lletres que més m’agraden

Em plaurà que conegueu i compartiu algunes de les lletres que he trobat més interessants de Hayata dair (Sobre la vida), el disc de Livaneli que ara mateix torno a escoltar. No sempre són seves, ja que l’immens artista sap pouar -només faltaria!- en reconeguts poetes turcs. Les que sí que són meves -excuseu-me, si cal- són les versions lliures d’aquests versos al català. 

Hayata dair, com ja us he comentat en el post anterior, el localitzareu per www.resistencia.es. El mateix segell també ha publicat un treball històric conjunt de Livaneli i Mikis Theodorakis. Com també us deia, Hayata dair es va gravar tant a Istanbul com a Atenes, en una nova i conseqüent aportació livaneliana a la millor fluïdesa -ai!- de la relacions entre grecs i turcs.

Els temes del disc, interpretats per la veu alhora robusta, càlida i tendra d’aquest artista mediterrani i universal, és el resultat més aviat dens de l’expressió genuïna de sentiments i experiències. El mateix Livaneli admet que l’aigua de la vida maldava per sortir fora, delerosa de formar una cascada que anés cap a la llum.

En aquest treball del 2005 hi trobareu, doncs, cors que bateguen amb amor i excitació, també amb passió, malentesos i ressentiment. En fi, ecos de la nostra a voltes miserable, però també meravellosa, existència.

Em plaurà, doncs, que conegueu i compartiu les lletres que m’han agradat més, en versió lliure -i confio que no massa destralera- al català.

 

La meva pobre ànima enamorada

Ai, la meva pobra ànima enamorada,/ ai, la meva commoció com de poeta,/ ai, la meva embriaguesa,/ ai, el meu cor embogit./ Calleu-vos ja i calmeu-me.

He recorregut molts oceans,/ m’he perdut en molts mars/ amb els pals trencats/ i les veles esquinçades./ He tornat cansat de molts viatges.

Ai, la meva ànima ferida,/ ai, la meva debilitat humana./ Ai, la meva rebel·lió, el meu aïllament./ Vingueu ja i calmeu-me.

Ai, el meu costat optimista,/ ai, els meus enganys,/ ai, les meves lluites/ i els meus pesars./ Calleu-vos ja i calmeu-me.

                                                   (Livaneli)

 

On ets?

Per la nit, una veu trenca el meu somni./ Tremolo dins meu: “On ets?”/ És la que sempre he anhelat./ Estic enamorat de la veu que m’obsessiona.

Alguns dies, arrossegant-me,/ ella s’uneix al vent i desapareix./ Alguns dies segueix les meves passes/ i de sobte crida: “On ets?”.

No hi ha un altre amor dins meu,/ tot el meu ésser vaig lliurar-lo a ella i prou/ amb l’esperança que, un dia, des del més profund,/ des d’allí em digués: “Vine”.

 

                        (poema d’Ahmet Kutsi Tocer)

Güldünya 

Güldunya, Güldunya./ Plori el món, rigui el món./ A Güldünya li van disprar./ Escolta, món, el que et dic.

Istanbul ple de cases./ Dins, les seves parets/ són pintades de blanc./ A Güldünya li van disparar./ L’arbre de la joventut/ s’ha truncat./

Güldunya, Güldunya.

Istanbul ple de basars./ Al seu interior, homes de cor cruel./ No respecteu més el costum./ La tomba obscura és el seu premi.

Güldünya, Güldunya.

(Homenatge personal de Livaneli a una noia assassinada després que la violessin)   

 

Estimar és

Estimar és renunciar a aquest món./ Estimar és abocar la teva essència i anar-te’n.

Tot oferint els dolços als estrany,/ estimar és empassar-te el verí.

Si plouen problemes del cel,/ estimar és mantenir el cap ben alt.

Si el món és un mar de foc,/ estimar és capbussar-s’hi.

Jo, Esrefogiu Rumi, us dic la veritat:/ estimar és renunciar a viure.

(Esrefogiu Rumi, poeta i mestre sufí del segle XV) 

 

 

Com veieu, aquest darrer poema és una mica fort, i no crec que Livaneli -que és un poeta del segle XX abocat al XXI- en comparteixi del tot el sentit o la forma d’expressar-lo. En tot cas, el gran artista turc sap que la vida sorgeix de la tradició i es retroba constantment en les seves evolucions successives.

Us deixo ara, doncs, a partir de la meva rotunda aposta per Livaneli, mentre acabo d’apurar la seva veu i el so de les cordes, la guitarra, el clarinet, la flauta, el piano, el bouzouki, el psalteri… Us deixo mentre penso, renovadament, que només consolidarem l’extensió de la diversitat cultural no tan sols des del diàleg, sinó l’intercanvi d’expressions, pensaments i identitats tan creatiu -i també revulsiu- com sigui possible. Crec que una globalització ben entesa hauria d’anar, poc o molt, per aquí.

Pels qui encara no el coneixíeu, Livaneli, des de la llum d’Istanbul, pot esdevenir un nou emblema per tal d’assolir-ho…

Si encara no coneguéssiu LIVANELI

Des d’Istanbul, Livaneli es projecta per l’àmbit de la Mediterrània i en l’esfera internacional com a cantant i compositor, cineasta, escriptor, polític. La seva personalitat polièdrica en fa tot un referent col·lectiu. Però no és estrany que la globalització poc equilibrada que patim comporti que aquí -més enllà dels que hi són iniciats- encara no tingui el ressò que es mereix el seu gran nivell.

De la creativitat de Livaneli vam començar a parlar-ne amb la Maria Dolors, qui, pel coneixement que té de Turquia i amb el seu refinat i ben ampli bon gust musical, n’és una admiradora considerable. Jo li comentava la meva positiva sorpresa en haver-ne sentit algunes cançons interpretades per la veu emblemàtica de Maria del Mar Bonet a l’àlbum Salmaia (1995). Precisament, al Grec’94, la mallorquina hi havia presentat Merhaba, un espectacle sobre adaptacions de Livaneli que va comptar també amb la presència del gran artista turc. Merhaba, igualment, és el nom d’una cançó i també del tercer àlbum de Livaneli, publicat el 1977.

Fins que l’altre dia, en anar a practicar un dels meus esports preferits –pescar cedés en préstec a la xarxa bibliotecària pública-, em vaig topar amb un dels seus últims treballs, Hayata dair (Sobre la vida), publicat el 2005 a Madrid per Resistencia en versió discogràfica, a més d’un prou interessant complement videogràfic que inclou fragments de la gravació del disc a Istanbul i a Atenes amb músics turcs i grecs, respectivament.

Hi ha també en aquesta cinta un documental amb entrevistes i escenes de lliuraments de premis, a més d’actuacions d’artistes convidats com Al DiMeola, Maria Farandouri, Joan Baez, Yorgos Dalaras, l’Orquestra Simfònica de Londres o la pròpia Maria del Mar Bonet. En fi, un luxe: llàstima que no es pugui optar per cap traducció del turc, ni oral ni en subtítols…

Si ja coneguéssiu Hayata dair o altres produccions d’Omer Zülfü Livaneli (Ilgin, 1946), no us en podré dir gran cosa que us sorprengui. El seu nivell és molt alt, i sospito que no solament com a intèrpret i compositor. Però, si encara no heu tingut accés al seu talent, vull proposar-vos aquesta descoberta de la Mediterrània… oriental. Ajudeuvos-hi mitjançant www.livaneli.net, a més d’altres cerques que pogueu fer pel Google.

Us adonareu de seguida que som davant d’una personalitat molt completa i polièdrica. D’un monstre, per dir-ho en termes políticament poc correctes. I és que jo m’acabo de fer una certa idea de l’increïble potencial livanelià a través de la xarxa i de l’assimilació d’un sol àlbum dels trenta-sis que Livaneli porta publicats des del 1973. Entre aquests treballs, hi ha discos conjunts amb figures gregues i internacionals tan reconegudes com Mikis Theodorakis o Maria Farandouri, a més d’una rapsòdia interpretada per la Simfònica de Londres.

Tampoc no tenia ni idea de la trajectòria literària de Livaneli, tot i que d’una novel·la seva, El gran eunuco de Constantinopla, en va publicar Edhasa aquesta versió en castellà l’any 1998. I de la darrera, per exemple, Leyla’s House (2006), n’han sortit ja quaranta-cinc edicions, la qual cosa ho diu tot. Ni sabia que era director cinematogràfic, guionista i compositor de la banda sonora de pel·lícules guardonades internacionalment, tot i que sí que havia sentit parlar de Yol, del director Yilmaz Güney, guardonada amb la Palma d’Or de Cannes el 1982, la música de la qual també és livaneliana.

Mireu si n’arribo a ser, d’ignorant! Perquè resulta que el senyor Livaneli ha fet concerts per Turquia -òbviament-, però també per Suècia, Bèlgica, Alemanya, Grècia, França, Regne Unit, Estats Units, Líbia, Dinamarca, Holanda… a més de la nostra terra. I de la seva col·laboració i amistat amb Theodorakis en va sorgir, l’any 1987, l’Associació d’Amistat Greco-Turca, la tasca de la qual no deu haver estat gens fàcil, precisament…

Livaneli, aquest autèntic home a la turca del Renaixement, va tenir la sort d’haver d’abandonar el seu país per la repressió dels militars i viure a Estocolm, París i Atenes durant els anys setanta i primers vuitanta. Més enllà, el 1995, va esdevenir conseller de l’aleshores director general de la Unesco, Federico Mayor Zaragoza, i l’any següent ambaixador de la pau en l’àmbit cultural.

Aquesta vocació d’home públic -escriu sovint articles a la premsa- també el va dur, el 2002, a ser elegit diputat al Parlament turc pel progressista Partit del Poble Republicà. Va contribuir igualment a fundar -a Turquia no deu ser un camí de roses- el moviment per la pau amb el poble kurd. Bé, serà millor que ho deixem aquí… si és que encara respireu.

Només vull lamentar, un cop més, que la globalització tan poc equilibrada que patim fa que no coneguem prou, sovint, un seguit de figures importantíssimes. Jo, ara, només sóc un modest iniciat a l’art, la creativitat, la personalitat, el talent de Livaneli. Puc dir-vos, això sí, que les cançons de Hayata dair, pràcticament totes, m’han encantat, com segur que ho farien tantes altres de l’autor. Hi he trobat una gran qualitat artística, que beu de les arrels però les projecta amb ambició universal, tal com, és obvi, fa la millor cançó d’autor d’arreu.

Livaneli forma part del passat recent però, sobretot, del present i el futur de Turquia. D’aquest país sovint complicat, a mig camí entre Europa i Àsia, Orient i Occident, que vaig tenir l’ocasió de visitar ara fa vint-i-un anys. I el sentit de la música i endevino que del conjunt de l’obra i l’actitud livanelianes em fan recordar, sobretot, els itineraris, a peu i en barcassa, que vam fer amb qui és ara la meva dona per Istanbul, la mítica ciutat on viu Livaneli i de la qual fins i tot ha intentat ser alcalde, sense aconseguir-ho de moment -potser a major glòria de l’art.

Recorreguts pel Bòsfor i el Corn d’Or, per Santa Sofia i la Mesquita Blava, pel palau de Topkapi i el de Dolmabaçe, per la Torre Gàlata, el mític hotel Pera Palas i al voltant de la columna de Trajà… fins a perdre’ns pels laberints del Gran Basar. Carrers i places plens de gent, cotxes que, si més no aleshores, respectaven tan poc el pas del vianant… En fi, la porta d’accés a un altre món quan no has trobat encara del tot la sortida del que provens.

La música i l’art de Livaneli m’evoquen -més enllà d’altres inoblidables records turcs- tot aquest perfum. I crec que, si fos per actituds intel·lectuals, ètiques i polítiques com la seva, aquesta idea zapateriana i un punt ingènua de l’aliança de civilitzacions podria, fins i tot, esdevenir la millor estratègia internacional per al futur. Tant de bo!

AHMADINEJAD, fent la puta i la ramoneta amb els ianquis

Mahmud Ahmadinejad, dissortadament, sembla que té ganes de posar-se de moda, i no té precisament aspecte de model. Juga, des de l’Iran, amb situacions i armes perilloses, però ho fa amb ambigüitat, habilitat i un cert sentit del càlcul. I el seu principal enemic, els Estats Units, no es troba en disposició raonable de donar-li moltes lliçons morals… ni de donar-nos-les a molts europeus. El líder iranià defensa uns interessos, però, qui no els defensa entre els estats més falcons del planeta?

La qüestió iraniana torna a estar que crema. I, com que una de les funcions dels blocs és ser, si s’escau, políticament incorrectes, em va bé -tot i lamentar-ho- i l’agafo al vol.

El president Ahmadinejd diu que ja ha posat en marxa 3.000 centrifugadores per a dur a terme l’enriquiment d’urani a escala industrial. Això tant pot servir per a finalitats civils com per a fabricar la bomba atòmica, i significa, en tot cas, un desafiament obert a les resolucions del Consell de Seguretat de l’ONU.

Si no fos per la pell i l’aspecte racial que té, Mahmud Ahmadinejad s’assemblaria més aviat a un cap de taller mecànic o a l’encarregat del bar de la cantonada, suposant que aquests encara continuïn sent d’aquí… o poc o molt ibèrics. Però aquesta, naturalment, no és la qüestió.

L’Ahmadino demostra una capacitat evident per saber jugar amb foc sense cremar-se -de moment, si més no. Sap que la qüestió de l’energia nuclear és ambigua per definició -i avui encara més, quan hi ha un cert retorn en el qüestionament occidental d’aquesta font energètica, sempre que sigui per a usos pacífics. D’altra banda, sap perfectament que l’Iran no és l’únic estat que té, o podria tenir, la bomba atòmica: us sonen d’alguna cosa Hiroshima i Nagasaki, posem per cas?

El Mahmud i el seu entorn de militars, aiatol·làs, polítics i buròcrates s’adonen clarament que el desastre iraquià -i també la deriva afganesa- és com una vacuna prou eficaç a l’hora que els EUA o potser el Regne Unit del -esperem- gairebé foragitat Blair es decideixin efectivament a atacar-los. Tenen un bon sentit del temps, doncs. I saben prou bé que, amb episodis com Guantánamo i altres abusos i atrocitats, els Estats Units governats per Bush -veurem què farien els demòcrates…- no estan en condicions de donar massa lliçons morals. I, políticament -i fins i tot militarment-, cada cop tenen més la cua de palla.

¿Significa tot plegat que jo justifico moltes situacions antidemocràtiques i clarament injustes de determinades regions del planeta? ¿O que em cauen mínimament bé personatges més aviat pèrfids, poc o molt dèspotes o, com a mínim, intrigants? No, el que us vull donar a entendre es pot expressar amb la típica frase -i mai tan ben dit: "O tots moros, o tots cristians". No sé si m’explico…

I és que si estem per la pau, el desarmament i un món just i més sostenible, tots hi som, poc o molt, convidats. Els d’una banda i els de l’altra, tot i que la superioritat moral d’Occident -i sobretot de la UE- en alguns temes em sembli, malgrat tot, poc qüestionable.   

Precisament, ahir dimecres, l’Avui [www.avui.cat] publicava una entrevista amb l’historiador i economista Georges Corm, exministre de Finances cristià del Líban el darrer assaig del qual es La cuestión religiosa en el siglo XXI, en versió castellana de Taurus. Deia el senyor Corm, en ser preguntat sobre la presumpta perillositat de l’Iran:

"No hi ha cap problema amb l’Iran. El problema el tenen els Estats Units (…). Tampoc se li pot retreure l’activitat atòmica. Israel té la bomba atòmica des del 1956 i 200 caps atòmics. Però el Pakistan i l’Índia també la tenen i no són cap problema. A més, aquests països no van firmar el Tractat de No Proliferació nuclear, mentre que l’Iran sí que l’ha firmat i ha permès inspeccions internacionals, cosa que els altres tres països no han fet.

"El problema de l’Iran ha sorgit quan als Estats Units li ha entrat la histèria amb aquest país igual com va passar amb l’Iraq amb les armes de destrucció massiva; que, d’altra banda, no s’han trobat enlloc. Però el que és evident és que, en el cas de l’Iran, si els EUA continuen pel mateix camí, pot esclatar la Tercera Guerra Mundial".  

Un punt de vista interessant, tot i que subjectiu com els altres; il·lustrat, en qualsevol cas. Jutgeu vosaltres mateixos, tot i que la darrera possibilitat que s’apunta seria literalment terrible.

I tanmateix, trobo que això de la Tercera Guerra Mundial constitueix un mite que es fa servir quan convé, tot i que ara fa temps que no el sentia. La qüestió mereixeria una anàlisi més detinguda, però, tal com van les coses a l’Orient pròxim i a algunes altres parts del planeta, ja hi ha alguna mena de tercera guerra però de baixa -i també mortífera- intensitat. Els recents atemptats terroristes de Casablanca i sobretot de l’Alger, i la mateixa realitat d’Al-Qaida i les seves diferents franquícies, també responen a aquesta lògica. Tot plegat pot durar, pel cap baix, bona part del segle XXI, si no va més enllà.

I és que resulta que, entre d’altres factors, el comerç d’armes -i no precisament escopetes de balins- també compta… i molt, massa.

Aneu a veure els GUARANS, no sigueu BURROS!

A la masia Fuives, al municipi berguedà d’Olvan, us esperen uns cent-cinquanta guarans catalans dins la major reserva que tenim dedicada a la preservació de l’espècie (i la imatge adjunta no l’he anat a caçar pel Google). Aneu-los a veure i contribuireu a què la coneguda raça autòctona -sí, la que inspira tantes enganxines, clauers, didals…- continuï produint exemplars de carn i ossos.  

La meva filla petita -i futura veterinària de la família- va quedar molt complaguda de la visita que vam fer el divendres de Passió a Fuives. De fet, la satisfacció va ser general. Si en el post anterior us parlava del carinyo i la il·lusió amb què un vell llop de mar ens transmet els continguts del seu entranyable Museu de Curiositats Marineres, la passió del senyor Joan Gassó pels seus guarans -o ases, rucs, burros, eguassers, someres quan són femelles…- no és menys certa i intensa.

Podeu informar-vos-en mitjançant www.fuives.com, però ja us dic des d’ara que el conjunt de la visita guiada a la masia berguedana s’ho val. Pels llustrosos burrets -i les vaques de carn que també els acompanyen, però aquesta no crec que sigui una raça en perill d’extinció-, pel petit ecomuseu, per l’aula interactiva, pel passi de vídeo, per l’àrea de pícnic…, una mica per tot. I hi havia un grup de persones força nombrós, divendres passat… encara que no calgui ser necessàriament un nen o nena ni tenir infants, tot i que en vam trobar diversos.

I és que la qüestió, a més de poc o molt simbòlica, no és gens banal. Potser aquestes bèsties ja no serveixen gairebé per a res, però són simpàtiques, dolces -llegiu el tan poètic Platero y yo, de Juan Ramón Jiménez-, gens tibades, exemples de vitalitat i també, en el nostre cas, exponents d’una certa identitat.

De tota manera, no vull portar aquesta qüestió a l’extrem, en el sentit que no associo necessàriament el guarà a una expressió habitual de la catalanitat des del punt de vista col·lectiu. Jordi Pujol, a través del seu valuós Centre d’Estudis -hi ha aspectes del pujolisme que, personalment, m’han interessat sempre-, ja ens advertia contra aquesta rucada

En tot cas, a mi, la connotació pejorativa que té el terme burro, no m’agrada que s’apliqui globalment al meu poble, la meva nació. I si els veïns es vanten -no tots, necessàriament- del seu toro, amb totes les connotacions negatives que això té -i no ho dic pas pel noble animal-, allà ells!

En canvi, tasques sostingudes com la de Joan Gassó em semblen molt més interessants que no aquests divertiments patriòtico-folklòrics. Si es mereix, o no, la Creu de Sant Jordi, no sóc precisament jo -que l’any 1989 vaig publicar un primer llibre sobre el tema- qui ha de dir-ho. Però sí que crec que aquest emprenedor rural, amb la seva gran humanitat, hauria de tenir alguna mena de reconeixement col·lectiu, si és que encara no el té. Més enllà del de la nombrosa gent que es veu que visita, embadalida, el seu nucli zoològic de Fuives, que ell mateix defineix com "la major reserva de rucs catalans de tot el món".  

No és gens difícil que ho sigui, de la mateixa manera que els espanyols són -o haurien de ser- campions en la preservació de la varietat pardina del linx. És clar, si arreu del món mundial sembla que n’hi ha exemplars, bàsicament, a Grècia i a determinades zones de la Península Ibèrica…   

CINC PROPOSTES consecutives per a “santificar” algun d’aquests dies

Us queda algun dia solt -preferentment a partir de divendres- per a aquesta Setmana Santa? Us proposo d’omplenar-lo -i encara us sobrarà temps, depèn d’on vingueu- amb cinc propostes d’interès, entre les quals la visita a l’adjunt monestir budista del Palau Novella, en ple massís del Garraf. I, si no podeu anar-hi ara, hi ha primavera -amb Buda, Jesús, Mahoma o cap d’ells- per temps… 

1) El Museu de Curiositats Marineres ROIG TOQUÉS

Amb quina il·lusió i carinyo ensenya, Francesc Roig Toqués, el seu Museu de Curiositats Marineres! Sí, el més conegut sobretot per l’atracció que suposa la carpa Juanita, situat a tocar de la platja de Ribes Roges, a Vilanova i la Geltrú [www.carpajuanita.com]. Ja l’havíem visitat algun cop, d’entre els diversos estius que hem anat a banyar-nos allí, però aquest diumenge, que plovia de gust, m’hi vaig literalment refugiar amb la meva filla gran -la resta de la família, sogra inclosa, van preferir d’assistir a missa de Rams.

El temps no predisposava gens a què la Juanita ens oferís les seves habilitats, sobretot la de beure en porró. Vam delectar-nos, doncs, i amb explicació exclusiva del vell capità -gairebé un Haddock de Vilanova-, en la contemplació de dissecats peixos singulars, vèrtebres de balena, estris de mestre d’aixa, imatges de transatlàntics històrics, peces emblemàtiques de vaixells civils i de guerra, canons del segle XVI, quaderns de bitàcora, un deliciós mascaró de proa… en fi, tota una vida dedicada al món del mar. I disposada -museu de butxaca– en un espai tan reduït com entranyable.     

2) La instal·lació de GUINOVART a la Torre de Ribes Roges

També a Vilanova, la Torre de Ribes Roges va ser construïda el darrer terç del segle XIX i és l’única que queda dempeus de les tres de què constava l’últim recinte fortificat de la Marina vilanovina. L’any 2000 s’hi va inaugurar l’espai d’art La Torre Blava, reeixida instal·lació de Josep Guinovart. Aquest espai -la base del qual és un blau puríssim i característic, del tot mediterrani- conforma un homenatge del reconegut pintor a la gent del mar i també a aquest àmbit vast i tan humanitzat al llarg de segles i mil·lenis.

Aquesta visita li devia, a Guinovart, de la mateix manera que encara tinc pendent la de l’Espai Guinovart d’Agramunt, en aquest cas un sentit homenatge a la terra. Tot plegat ho tenia clar, si més no, des que vaig entrevistar el pintor, al seu cau de la muntanya de Castelldefels, l’any 2005 per a El Temps. Personalment, Guinovart és el que més m’interessa dels grans artistes visuals catalans contemporanis, com em va fascinar, al seu dia, Joan Ponç. I aquesta instal·lació de Ribes Roges, com a memòria èpica del mar, no decep gens. 

M’agrada singularment el laberint de miralls de la segona planta de la Torre, l’eix central del qual és un molt guinovartià -em recorda una mica la superba instal·lació Contorn-Entorn (1976), que podeu continuar contempant al barceloní Poble Espanyol- conjunt de cordes i nusos dels oficis de mariner i de pescador. En fi, una obra d’art en diferents dimensions i especialment recomanable. 

3) Un bon tec al restaurant MARINA "CAN COLL"

Com us recomano -la meva família ho hem fet molts estius i alguna altra estació, com ara- reposar forces a un dels restaurants més antics de Vilanova, ja que data del 1929. El Marina "Can Coll" el trobem ubicat a la façana del Passeig Marítim (núm. 68, tel. 93 815 54 17), enfront del port. La seva especialitat, òbviament, és la cuina marinera, de la qual destaquem plats com la bullavesa, l’arròs negre, la gibrellada, els fideus rossejats, el llobarro, l’orada a la sal o al forn…

Sense descuidar-nos de l’emblemàtic xató, que ja deu saber el bon jan vilanoví que és Pere Tàpias que aquí el fan excels. Ni d’una bona paella, que aquest diumenge també ho era força, però no tenia del tot el punt de sal, pel meu gust. I va ser un autèntic luxe compartir xató i paella -a més d’uns postres deliciosos- amb dues ampolles de vidre blau, i sense proposar-nos-ho: la del Blanc de Blancs de Laccrima Baccus i l’aigua mineral de Solán de Cabras. I tot plegat, com de costum, per un preu crec que força raonable.

4) Una incursió al MASSÍS DEL GARRAF feréstec i inconegut

Sortim de Vilanova i la Geltrú i enfilem, des de Sitges, les costes del Garraf, sempre interessants i no gens difícils de superar amb una conducció mínimament atenta. Abans d’arribar a Castelldefels, desviem cap a la urbanització Rat Penat, que ens permet enfilar-nos al capdamunt del massís del Garraf, declarat parc natural. Per una carretera en força bon estat, anireu fent una mica les muntanyes russes per aquells relativament àrids, força pedregosos i més aviat feréstecs -una mica lunars- paratges.

Potser us semblarà aquesta la menys interessant de les propostes que us faig, però és com un camí iniciàtic -i mai tan ben dit- per arribar al monestir budista de la Plana Novella. D’altra banda, potser paga la pena el Garraf -i no parlo ara de la comarca- per sí mateix com a experiència diferent. Us confesso que jo, als meus 52 anys, nascut a Terrassa i resident a Barcelona des dels 27, encara no el coneixia. I això que, com tanta gent, havia vist des de baix moltes vegades aquestes muntanyes. No sé si vosaltres coneixeu, poc o molt, el massís del Garraf. A mi m’ha sorprès relativament, no sé encara si en positiu o en negatiu, i per això em proposo de tornar-hi algun altre dia amb més calma.

5) La visita al MONESTIR BUDISTA del Palau Novella

Prou interessant, si més no des del punt de vista cultural, és aquesta visita a l’únic monestir budista que hi ha a Catalunya. Al cor del parc natural i al terme d’Olivella, l’antic Palau Novella és, des del 1996, el cada cop més conegut monestir Sakya Tashi Ling [www.sakyapa.org], vinculat a la Fundació Prevain Acció Cultural [www.prevain.org].

Hi podeu anar, en aquest cas, només els dissabtes, diumenges i dies festius, i fins i tot podreu atipar-vos -amb la família, aquest dia, no ho vam fer- a base de dieta vegetariana. Amb independència de les vostres opinions sobre el budisme i l’oportunitat de la seva extensió al món occidental -jo, com a agnòstic, ho respecto-, és interessant la visita guiada al Museu d’Art i Cultura Tibetana i també a les poques però força ben recuperades estances romàntiques de l’antic Palau, a més de la capella. En aquest darrer cas, l’esperit de tolerància interreligiosa -diguem-ho així- és un dels aspectes del monestir que em sembla que més cal valorar, al marge que personalment pugui interessar-vos també el seu programa d’activitats. 

A finals del XIX, l’"indiano" -o "americano"- Pere Domènech va fer construir, a la Plana Novella del Garraf, l’antic Palau a compte de la fortuna que havia arreplegat a Cuba. D’aires premodernistes, hi ha qui diu que fins i tot va ser refugi d’Alfons XIII en presumptes aventures de faldilles… No sé si això és ben bé veritat, però, com a republicà que sóc de tota la vida, crec que, quan millor s’ho passin els reietons, menys ens emprenyaran. Només lamento que sigui a compte del nostre pressupost…

I és que, abans que rei espanyol -i borbó-, em faig budista, creieu-me!