Arxiu mensual: març de 2007

Baix cost, baix nivell

"Estem assistint a la fi de la classe mitjana i al naixement d’una nova classe de masses caracteritzada pel consum de baix cost". Així comença -tradueixo de l’espanyol- el seu interessant i revelador article Salvador Cardús a La Vanguardia d’avui.

Tinc una certa devoció pels articles de Salvador Cardús bàsicament per tres raons: 1) Ens coneixem -tot i que no ens veiem sovint- des de fa un munt de temps. 2) És de la meva ciutat, Terrassa, i ha esdevingut una de les millors aportacions que els egarencs hem fet a la sociologia, el periodisme, l’educació i la cultura en un sentit ampli durant les darreres dècades. 3) Té una reconeguda capacitat d’anàlisi i, el dia que l’article li surt de primera -a part dels llibres, les intervencions radiofòniques, etc.-, ja n’hi ha per sucar-hi pa!

Aquest és el cas d’avui amb Universidad, también "low cost", un dels articles més interessants que he llegit darrerament i prou reveladors de l’esperit de l’època. Com diu Cardús, som en temps de baix cost, i no solament per les tarifes aèries…

La seva anàlisi es recolza en un assaig que aconsella, El fin de la clase media, dels italians Massimo Gaggi i Edoardo Narduzzi, publicat l’any passat per Ediciones Lengua de Trapo. En síntesi, alguns dels trets dels nous temps serien els següents:

– Un món on les ideologies comptaran cada cop menys.

– Decidit a procurar-se béns i serveis al millor preu possible.

– Increment de l’abstenció electoral i de la manca de participació en els afers col·lectius.

– És preferible la quantitat de serveis que no pas la seva qualitat.

– La premsa de pagament, per la seva informació i anàlisi excessius, perdrà un cert sentit.

– La informació tindrà un farciment cada cop més anecdòtic.

Després, el Salvador, professor i bon coneixedor del món universitari, s’estén una mica en la concreció del sistema low cost també en aquest àmbit. Aquí m’hi perdo una mica. Vaig distanciar-me ja fa anys de l’ambient acadèmic i no sóc gens expert en aquestes qüestions. Però no puc trigar massa a interessar-m’hi, poc o molt: les meves dues filles esdevindran, si tot va bé, universitàries d’aquí a relativament poc temps.

El final de l’article és dur, perquè la realitat d’avui -i la que sembla que s’instal·la- esdevé més dura del que a voltes volem creure’ns. Segons Gaggi i Narduzzi, la classe mitjana -un dels motors de la societat en el darrer mig segle- es dissoldrà per a donar pas a:

1) Una burgesia del coneixement, formada per tecnòcrates molt ben pagats.

2) La nova classe de masses, consumidora poc exigent, sense referents culturals ni socials, apàtica en l’aspecte polític, buida en l’aspecte ideològic, menys familiar des d’un punt de vista ortodox, poc influïda pel sistema educatiu…

Cada cop hi ha més gent -sobretot, a les grans concentracions urbanes- que pertany de ple al nou i gran col·lectiu. Siguin immigrants a algun lloc o del propi país. A aquestes persones els preocupa relativament poc la cohesió social, passen progressivament dels polítics i de les institucions i prefiguren un segle XXI de progressos democràtics i humanistes, si més no, boirosos.

Em temo que la nova classe no llegirà amb facilitat l’article de Cardús. I no és perquè el diari del grup Godó valgui tant o no es pugui trobar a molts bars o a qualsevol biblioteca. Per si de cas -i per si podeu pensar una mica més sobre el baix nivell que implica el baix cost progressivament instal·lat a l’ambient-, us n’he fet cinc cèntims.

Tot i que ja sé que vosaltres no sou, suposo,  low cost… encara que pugueu agafar -com ho he fet jo mateix- algun vol barat de tant en tant.

   

Notícies -relativament bones- de l’ALBA

Ahir va fer un any que l’Alba -la nena de Montcada i Reixac el salvatge maltractament de la qual va colpir la societat catalana- va ser finalment rescatada de l’infern. Ara, de mica en mica, va evolucionant d’una manera favorable, tot i que és ben difícil que les seqüeles diguin adéu del tot.

Me’n vaig assabentar llegint l’exemplar de La Vanguardia que ens havien repartit a l’entrada del saló Barcelona Degusta -per a llepar-s’hi els dits. La republicana Carme Capdevila, consellera d’Acció Social i Ciutadania, explicava en una entrevista que havia visitat l’Alba en ocasió d’aquest primer i tan lamentable aniversari. Ho va fer al centre de menors de la Generalitat on la petita resideix als seus sis anys.

Entre tastet i tastet, em vaig emocionar d’una manera especial. I em va fer una mica més feliç saber que l’evolució de l’Alba és positiva, i que la comunicació amb el seu entorn va millorant. Segons la consellera, el feble sistema immunològic que la condiciona no li permet anar normalment a l’escola, però es confia que pugui fer-ho més endavant.

Quan, ara fa un any, l’Alba va ingressar a l’hospital de la Vall d’Hebron en una situació extrema -en part, com recordareu, a causa de la coordinació deficient dels nostres serveis socials i jurídics-, vaig sentir tota la ràbia i  la impotència que et deixen tocat en un cas així, i que sembla que també va sentir tanta gent. I em vaig qüestionar, novament, sobre si sóc, o no, políticament correcte en la meva opinió sobre la pena de mort.

I, què voleu que us digui, en una circumstància com la de l’Alba deixes de tenir-ho massa clar. Perquè, al cap i a la fi, quan val exactament, la vida del monstre maltractador -company sentimental d’una mare còmplice? Molt poc, millor dit, no res.

I, com que no val res -o encara menys- el món tampoc no hi perdria res sense el seu alè. És clar que potser la mort, per a algú com ell, seria una pena encara massa suau. Potser fóra més just recloure’l fins a la fi dels seus fastigosos dies, condemnat a treballs per a la comunitat rigorosos, durs i constants.

En fi, no sóc jutge -si ho fos i m’ho permetés la llei també imposaria a la mare, per la seva passivitat culpable, una pena de presó força severa. Només em rebel·lo contra la inhumanitat, contra la tortura sistemàtica, contra el patiment imposat per sàdics, contra el plor extrem… 

El cas de l’Alba no és fàcil. Hi ha un pare biològic que ja abans no vivia amb ella i que la visita de tant en tant. No sé, doncs, perquè no conec aquesta problemàtica en detall, si l’adopció per part de tercers és plausible. Però -amb la bona notícia de l’evolució positiva- crec que seria el millor que a la nena, ara com ara, li podria passar.

  

De tu a tu, ALFRED BOSCH

Al començament, Alfred, creia que podria saltar-me la teva semblança diària a l’Avui, però no vas trigar a fer-se’m indispensable. Ara només desitjo que qui no gaudeix d’aquest diari -però porta inoculat el verí del gust per la lectura- pugui trobar els teus "De tu a tu" en un volum.

Sàpigues i escoltis que "De tu a tu", progressivament, s’ha convertit en una de les seccions que més segueixo de l’Avui (www.avui.cat). No sabria ja prescindir, Alfred Bosch, d’aquest teu familiar diàleg amb els personatges que tots coneixem. Tu saps tractar-los amb tanta habilitat com delicadesa, tot i que a voltes se t’escapa una certa mala llet de la qual no vols abusar, ja que el bon rotllo -servit amb vivacitat- sembla la teva marca de fàbrica. 

T’ho confesso: ara com ara, no he llegit cap de les teves obres, situades a mig camí entre la ficció, la història i la passió per Àfrica. No ho he fet, en primer lloc, perquè avui hi ha molta teca per llegir. I, també, perquè la meva addicció impenitent per la premsa escrita i creixent per Internet fa que els llibres, en els darrers temps, em costin massa de cruspir -sospito que no sóc l’únic.

Però potser hauré de ser més viu i procurar-me, per exemple, la teva novel·la sobre la història d’un comerciant de cafè a l’Europa del segle XVII (Les set aromes del món, Planeta, 2004). Tan addicte al bon cafè com sóc, pot ser una bona compensació a la necessitat que ara tinc, com a hipertens, de prendre’m massa descafeïnats -i sort que queda el te!

En fi, Alfred, que m’he acostumat a la teva companyia entre parada i parada de metro. Intento imitar-te amb un cert ofici, ja ho veus, com ara mateix o en les semblances "de tu a tu" que he fet al bloc amb dues senyores d’idees i actituds ben diferents, la Ségolène Royal i la Montserrat Nebrera.

Aquest respirar la pell del personatge però sense que se t’enganxi la ronya, si s’escau, és el que fóra bo que es convertís en volum. Al complet, o en una selecció adient. Potser ja hi has pensat, però, en tot cas, em sembla una bona idea. I segur que els teus editors deuen veure-ho igual que jo.

Que segueixis coent els teus èxits "a la brasa i al caliu", de tu a tu, Alfred Bosch!