Arxiu mensual: gener de 2007

El PSC no té grup propi al Congrés… ni en tindrà

L’altre dia, Montserrat Tura va descartar que ara sigui el moment adequat per a la recuperació del grup propi del PSC al Congrés. El tema no és notícia ni, probablement, ho serà. Per això no s’hi ha fixat, que jo sàpiga, pràcticament ningú.

Dilluns passat, a les pàgines de política de l’Avui www.avui.cat– i perdudes enmig del titular El PSC compta amb Maragall fins al congrés, unes declaracions de Montserrat Tura no van suscitar un especial interès. Descartava la consellera que aquest sigui el moment adequat per a la recuperació del grup propi del PSC al Congrés dels Diputats. "Ara no toca" -venia a dir-, sobretot perquè un grup d’aquesta mena deixaria el PSOE com a segona formació de la cambra baixa i això "donaria munició al PP"

Quan tocarà, donar el pas endavant? Ja veurem si mai… Ni el PSOE ho vol ni el PSC ho persegueix amb massa empenta, i alguns dels seus sectors no ho desitgen ni poc ni gens. El grup propi va existir els primers anys de la democràcia justament perquè el PSOE estava encara poc consolidat institucionalment, però un fort vent loapitzador -i aquests vents no deixen mai de bufar- se l’endugué…

De manera que, com voleu que sigui notícia una no-notícia? El que seria comentat fóra precisament el contrari: una voluntat manifesta d’assolir l’objectiu. Maragall ho va plantejar al seu dia, i Tura, ara, se’n fa ressò, però tot queda aquí.

I jo que ni me m’alegro ni deixo de fer-ho. Entenguem-nos: el PSC és un partit necessari a la Catalunya d’avui, tan mestissa ens agradi o no. Però molts que ens considerem socialistes o socialdemòcrates i que a Alemanya votaríem l’SPD o ara, a França, la Royal, no podem sentir-nos-hi massa pròxims si tenim un cert sentit de país… tot i que el país no sigui ni molt menys com voldríem.

Vaig militar al Reagrupament de Pallach fa molts anys i me’n sento orgullós, però ara he de mirar més aviat cap a ERC -i no deixar de banda el seu actual, i no gens irrellevant, debat intern- i tenir en compte el que pugui fer CiU malgrat la desorientació que l’atenalla.

A can PSC hi conviuen molts sectors -entre els quals n’hi ha de sincerament catalanistes-, però es neutralitzen massa: abans González i ara ZP, doncs, guanyen sempre. Es va veure amb el debat de l’Estatut i es continuarà veient, amb el president Montilla i el seu entorn situats en l’enclau idoni. 

Em jubilaré d’aquí a uns quants anys i el PSC encara no tindrà grup propi al Congrés madrileny: m’hi jugo els sopars que vulgueu. Passarà de llarg el 2014 i no tan sols no haurem obtingut la independència, sinó que ni tan sols estarem en condicions de plantejar referèndums a l’estil del Quebec. Digueu-me escèptic -que no passota-, però ho veig així. I tot plegat no ho arreglarà ni un home de bona fe com el doctor Carretero…  

La salut… a cal FUSTER

Abans de palmar-la -o sense necessitat d’arribar a tal extrem-, llegiu aquest llibre del doctor Valentí Fuster: segur que revifeu! Mal no us en farà cap, i el bé… pot ser immens. La sola lectura del volum ja és un petit plaer.

Quan et regalen un llibre així és que et deuen veure tocat. En fi… el cas és que m’he revitalitzat en llegir-lo i, com que ho vaig fent amb calma, tindré més vides que un gat.

El conegut i reconegut cardiòleg Valentí Fuster, a La ciència de la salut (Columna, 2006), t’encomana aquesta vitalitat. I ho fa d’una manera especialment atractiva perquè té un ajut inestimable, el del periodista científic Josep Corbella. L’un -dedueixo-, hi posa els continguts; l’altre, una agraïda forma.

És la conya llegir -a un llibre que tracta de pacients, dietes, cardiopaties, accidents vasculars i, en definitiva, la vida i la mort- un paràgraf com el següent:

"Personalment, estic en contra de prendre mesures dràstiques amb la dieta. Crec que imposar restriccions radicals és incitar els pacients a no complir-les i que només són justificades en casos excepcionals. A gairebé tots els meus pacients els dic que un cop per setmana poden menjar el que els vingui de gust. Sense restriccions. És beneficiós des d’un punt de vista psicològic, perquè els fa més suportable vigilar el que mengen els altres sis dies de la setmana. I no crec que els perjudiqui perquè el metabolisme no canvia d’un dia per l’altre, té un ritme d’adaptació més lent i, si un dia es comet un excés, l’organisme ho supera sense dificultat".

No tot són alegries en aquest volum. Les seves pàgines esdevenen un viatge arriscat pel colesterol -el bo i el dolent-, la hipertensió, l’addicció al tabac, el consum d’alcohol, l’estrès… El que no és gens estressant, insistim-hi, és la manera de presentar el conjunt de desgràcies, amb una estructura molt narrativa. 

Així doncs, tindreu a les mans, i per un preu raonable, un compendi d’eines d’informació per tal que cada lector pugui prendre les pròpies decisions sobre el seu futur. Un llibre de salut que ni prohibeix -potser només el tabac- ni imposa res, només aconsella, i bé. Un llibre per anar a buscar -o a trobar- la salut… a cal Fuster.

ADAMO… i DONOVAN

La globalització fa estralls. Tanta informació a la xarxa i continuem estant força desinformats. Et porten per on volen, però, de tant en tant, s’obre alguna escletxa. El cas d’Adamo, per exemple, que va actuar per Barcelona després de divuit anys amb gran èxit, un perfum que arreu no l’ha abandonat. O de Donovan, que continua cantant quan aquí el recorden ben pocs. 

Salvatore Adamo va actuar al Palau de la Música Catalana, dins el VIII Festival de Mil·leni, l’11 de gener, pocs dies abans d’iniciar-se aquest bloc. Ja l’havia d’haver fer sortir abans i al final no he pogut resistir-m’hi. Va ser un retrobament fantàstic i emotiu, un autèntic revival amb un Palau ple a vessar, tot i que tinc la sensació que jo, amb gairebé 52 anys, era un dels espectadors menys veterans. L’etiqueta massa tòpica -com totes- que és un cantant per a carrosses continua funcionant. Per què? Jo ja era romàntic de ben jove, continuo sento ara. Per això l’artista sicilià-belga m’agradava aleshores, i em continua agradant.

Va cantar moltes de les antigues cançons, i massa en castellà –Mis manos en tu cintura, Un mechón de tu cabello, La noche, Cae la nieve… Esperem que no trigui a tornar, com ens va prometre als admiradors, i que ho faci preferentment en francès i amb cançons més noves. I que continüï dient en català -com feia quan, al final, no el deixàvem marxar- "Bona nit, amics i amigues".

Molts rams de flors entre cançó i cançó, molt saber estar damunt l’escenari, molta accessibilitat per al públic i nul·la prepotència, en un moment en què trobem tan inútil que, a la mínima coseta destacada que fa, es creu important… Potser és que Adamo, que fa tres anys va estar apartat un temps dels escenaris per una hemorràgia cerebral, ja no necessita creure-s’ho.

No sé per quina associació d’idees, el seu cas, sense tenir res a veure, m’ha portat al d’un altre cantant amb una D destacada al nom, el de l’escocès Donovan, Donovan Leicht en la vida real. Us en recordeu? Jo l’havia seguit, però no tant com Adamo, i he usat ara les pròpies eines de la globalització per a adonar-me que, com en el cas adamesc, la globalització, sovint, ens manté força desinformats.

Donovan té una web la mar d’interessant –www.donovan.ie– que us convido a consultar. Avui, malgrat que el seu ressò no és el d’abans, continua en actiu i el 2005 va publicar Beat Cafe, treball molt elegiat per la crítica.

Adamo, del que feia temps que no sabíem res; Donovan, pràcticament missing… i no parem de sentir arreu músiques sovint poc interessants que ni ens entretenen. És clar que també avui s’escolten sons nous que valen la pena. Abans i ara, cal saber triar i, sobretot, interessar-se per conèixer.

 

Ai, SÉGOLÈNE!

Arribarà o no Ségolène Royal a presidenta de la República francesa? La resposta, d’aquí a unes quantes setmanes, però de moment ja podem fer servir, i en castellà, el clàssic llenguatge dels combats de boxa: “Fina estilista contra duro fajador” (Sarkozy).

Ai, Ségolène Royal! A molts, i potser també a moltes, francesos i no francesos, ens has robat el cor… Per la teva personalitat política, pel teu indubtable atractiu personal, per la teva independència de criteri, pel fet d’anar-te deslliurant de tots els entrebancs -i són tants!- que et posen pel camí, començant pels que ja vas vèncer amb contundència, els pesats elefants del teu propi partit. Aquells que -molt més masclistes que no pas d’esquerres- et deien: “I ara, qui tindrà cura dels nens?” (Laurent Fabius). O bé: “Vostè, quan ve als debats, sembla que ens llegeixi les seves receptes de cuina” (Dominique Strauss-Kahn).

Però, ara que ja ets candidata socialista oficial a la presidència de la República, se t’acumulen els problemes i per això comences a decaure a les enquestes. Ara, precisament, que Nicolas Sarkozy, el Sarko, també ja ha estat proclamat i ha posat la directa. Que si et fan declarar el teu patrimoni, el del teu company Hollande i el teu, que sou d’esquerres, sí, però prou instal·lats! Que si el teu portaveu, Arnaud Montebourg, es veu obligat a plegar per un mes -insòlita i sàvia decisió, Ségolène, la que has pres en aquest cas- per fer conyeta sobre l’Hollande a la tele. I l’última: t’indisposes amb el govern canadenc per atrevir-te a coincidir en públic amb allò que va dir, fa tants anys, el general De Gaulle: “Vive le Québec livre!”   

Ai, Ségolène! Ser poc diplomàtica, segons com, forma part del teu encant. Per això una altra candidata a presidenta -o precandidata-, la tibada de la Hillary Clinton, no es vol veure amb tu quan va saber que t’havies trobat amb un dirigent de Hezbollah. Ho resistiran, tot plegat, els electors socialistes i d’altres que puguis anar pescant? Podran prescindir que, sovint, et col·loques al marge del teu PSF, perquè ets la parella del secretari general, però no et sents gens carn d’aparell?

A mi, no cal que t’ho digui, m’agradaria que guanyessis. I no únicament perquè el Sarko -el “duro fajador” dels combats de boxa- és clarament de dretes i no el podem preferir a tu, “fina estilista”. M’agradaria que obtinguessis el cim del poder a l’Hexàgon per veure si ets capaç de contribuir a renovar no tan sols la política francesa, sinó l’europea i la global, que prou que ho necessiten.

Però, en cas que arribis, no et serà tan fàcil, Ségolène… Mira el Zapatero -i a tu mateixa et diuen “la Zapatera”– com s’ha de veure ara mateix, i és que només amb el tarannà no n’hi ha prou. Tu confies molt amb la democràcia participativa, però hauràs de demostrar-nos que tot plegat no és una estratègia mediàtica, sinó un afany de renovació real de moltes coses. De moment, ja t’has configurat, des de França, com una mena de nova Joana d’Arc.

TÚRNEZ & SESÉ, dins aquest luxe que es diu BARNASANTS

Barnasants, que ja va per la dotzena edició, és un luxe per a la cançó d’autor, per a Barcelona i per a Catalunya. Un gran aparador en el qual la Cançó d’aquí -a la foto hi veiem Túrnez & Sesé, un dels seus millors exponents- assoleix una relació més equilibrada amb altres cultures que sovint no és possible la resta de l’any. 

Mayte Caparrós -una argentina establerta a Barcelona que tan bé canta tangos i sons del seu país- va donar ahir el tret de sortida a la dotzena edició del Festival de Cançó Barnasants. Tots i totes els qui tenim debilitat per la cançó d’autor i el creiem, peti qui peti, un gènere emblemàtic de la música del nostre temps tornem a estar d’enhorabona.

I és que per fi sembla consolidat, al nostre país i a la seva capital, un espai per a la cançó. Malgrat que a la nostra Cançó, la d’aquí, continuï costant-li ocupar l’espai col·lectiu que li pertoca -dels anys 60 i 70 ja fa massa temps!- i que avui visqui rellogada, amb més o menys confort, a un pis ampli que es diu "música en català".

De tota manera, som en època de confluències, i també és bo que en un festival com Barnasants conflueixin diferents tradicions, distintes cultures, maneres diverses d’entendre la cançó. Són, en total, més de 60 concerts programats a diversos espais no solament de Barcelona, sinó també de l’Hospitalet, Mataró i Sant Feliu de Llobregat. De manera que Barnasants esdevé, progressivament, un esdeveniment diguem-ne metropolità que amenaça d’estendre’s, i tant de bo que ho vagi aconseguint.

Hi ha, enguany, noms ben interessants. El d’Alejandro Filio, per exemple, un mexicà que ens va descobrir Joan Isaac en aquest gran referent que es diu Joies robades (2002) i que sé que completarà amb noves "joies". Gerard Quintana, Feliu Ventura, Javier Ruibal, Mikel Laboa, Abús, Jordi Fàbregas, Joaquín Carbonell, Martirio, el valencià Òscar Briz, Eduard Canimas, l’algueresa Franca Masu, el gran Luis Eduardo Aute, etc., etc.

Molts d’aquests concerts són interessants, però m’agrada recomanar-vos especialment el de Túrnez & Sesé a l’Auditori el 18 de març. La veu vellutada de Túrnez, el talent de Sesé i el sòlid ofici dels altres tres integrants del grup configuren una manera especialment atractiva de musicar, i interpretar, la veu dels poetes, com ho demostren els tres discos publicats fins ara: el dedicat al desaparegut autor del Matarranya Desideri Lombarte, el que homenatja alhora Carner i Espriu -tan diferents- i el darrer, amb bons poetes de les Terres de Ponent, entre els quals el meu amic Jordi Pàmias.

En fi, Barnasants constitueix un gran aparador, també i com és lògic, per a la cançó d’autor en català, que assoleix així una relació més equilibrada amb altres cultures. Un equilibri que sovint no és possible la resta de l’any.

L’indefallent Pere Camps i el seu equip fan possible aquest miracle de cada hivern, que ja podeu clicar com es mereix a www.barnasants.com

Apa, parròquia, animeu-vos!

   

 

Sobiranistes escocesos cap amunt

Les enquestes són favorables als sobiranistes escocesos en les eleccions del 3 de maig. No sé si podran convocar un referèndum per a la independència d’Escòcia, però, si aconsegueix guanyar les eleccions, l’SNP animarà la vida europea i fins i tot la catalana.

A Catalunya, ERC, novament al govern, està redefinint la seva estratègia en una situació complexa. A Euskadi, les coses, ara com ara, continuen massa inestables. Mentrestant, a la UE, el sobiranisme que es vol consolidar per la via democràtica té avui, sobretot, un nom: Escòcia, que és alguna cosa més que una molt suggestiva -i també cara- destinació turística.

Les pròximes eleccions del 3 de març preveuen -segons una enquesta recent del Sunday Times– que el sobiranista Scottish National Party (SNP) sigui la força més votada, amb 44 escons al Parlament d’Edimburg, molts més que els 25 que té ara. Els laboristes en tindrien 43, i els liberals i els conservadors britànics, 18 per cap.

De confirmar-se aquests pronòstics, l’SNP haurà de formar una coalició de govern i no li serà gens fàcil dur a la pràctica una de les seves promeses electorals: convocar un referèndum per la independència d’Escòcia. Però el seu avenç no solament suposarà un cert rebombori en la vida europea, sinó que serà com una mena de test per tal de comprovar fins a quin punt les actuals estructures de la UE consideren l’autodeterminació dels pobles com un dels drets democràtics col·lectius.

I, de passada, aquesta aposta escocesa també animarà la vida catalana i farà que els bascos més radicals s’adonin del fracàs que suposa la via de les armes, o així ho desitjo. És clar que haurem d’estar a l’aguait, no fos cas que, com diu Tony Blair -aquest estadista menor que ens ha decebut tant, i no únicament pel seu origen escocès-, "l’independentisme sempre guanya en les enquestes d’opinió, però a l’hora de votar els escocesos ho fan per la unió i contra la fragmentació".  

No seré jo qui desitgi, en això i en moltes altres coses, que Blair l’encerti. Mentrestant, me n’entero pel bloc de l’amic Pere Meroño que hi ha un altre partit escocès més a l’esquerra, l’Scottish Socialist Party (SPP), que també té possibilitats d’obtenir representació parlamentària.

Bingo!, doncs. No m’agrada el whisky però, si cal, faré un esforç. M’espero, per si de cas, al 3 de maig… 

Problema basc sense solució?

En una societat oberta, la violència d’ETA no tan sols és moralment condemnable, sinó que, senzillament, no es pot tolerar. Tanmateix, això no hauria de confondre’s amb el dret democràtic a decidir que tenen els bascos i que l’actual lehendakari ha plantejat obertament.

Té solució, el conflicte basc? Ho dubto, ara com ara, i encara més després de veure de què servirà un debat com el d’ahir, amb un ZP ben intencionat però desconcertat i un Rajoy en actitud de "Santiago y cierra España". I una ETA que, a la mínima de canvi… fa dolentes les suposades bones intencions de Batasuna.

El terrorisme, com és obvi, cal combatre’l amb els instruments propis de l’Estat de dret, un dels quals és el policial. Tanmateix, i tal com va assenyalar, diumenge passat, Vicenç Villatoro a l’Avui [www.avui.cat], no sembla pertinent "vincular aquestes dues coses, procés de pau amb abandonament de les armes i de l’acció criminal, per una banda, i reconeixement del dret a decidir per part dels bascos".

Jo també ho crec, això. Com ho pensa, no cal dir, el lehandakari Ibarretxe i el conjunt de forces democràtiques basquistes, perquè saben que aquesta és l’arrel última del problema. Però portar la teoria a la pràctica és fotut, perquè des de Madrid -i sobretot, els seus sectors més integristes- es veu qualsevol cessió de sobirania, per mínima que sigui, com una traïció a una "unidad indisoluble" que, en termes democràtics, és tan opinable com qualsevol altra cosa.

De manera que continuarem donant voltes i més voltes sobre la qüestió basca, però el conflicte no es resoldrà fàcilment. Per desgràcia -més que no pas per sort-, Espanya no és ni el Canadà respecte al Quebec, ni l’antiga Txecoeslovàquia, ni la Suècia de la qual es va separar Noruega, ni tan sols Gran Bretanya, ara que els escocesos tornen a plantejar amb força les seves aspiracions…  

L’ARNAU

La mort esborrona sempre, i encara més si és d’un noi de quinze anys i no pas d’accident. I encara més en aquest temps i aquest país, que gaudeix d’uns estàndards sanitaris i de benestar generalitzats.

No podria -ni vull- començar a escriure aquest bloc sense passar per alt la mort, en els primers dies de l’any, de l’Arnau. Ha estat un decés molt poc habitual, a Barcelona, a Catalunya, en aquest autèntic balneari que és Occident. A l’Arnau, de quinze anys -crec que ara n’hagués fet setze-, se’ns el va endur un estrany virus letal al cor, per a desesperació de la seva família -els pares, els avis, el germà…- i astorament de tots els qui els coneixem.

El meu metge, a qui vaig haver de visitar coincidint amb aquells dies, em comentava que avui hi ha desgràcies que no és freqüent que puguin passar, però que tampoc no és impossible. L’Arnau era company d’escola, des dels tres anys, de la meva filla gran. A casa no l’oblidarem mai.