Fulls de ruta cap a l’autodeterminació

Per Carles Castellanos

La pregunta a hores d’ara ja no és tant si necessitem o no la independència sinó la manera concreta d’arribar-hi. El Fòrum Català pel Dret a l’Autodeterminació convoca les forces polítiques catalanes a debatre-ho.

Un dels debats importants que sens dubte hauran d’abordar els partits i les organitzacions nacionals catalanes els mesos vinents serà entorn de la definició d’un full de ruta cap a l’autodeterminació. Esgotada per, diguem-ne, «caos/KO tècnic» la credibilitat del règim parlamentari monàrquic espanyol (calen més col·lapses d’infraestructures, encara?), s’imposa, per a qui tingui un mínim de sensibilitat nacional i democràtica, l’avanç decidit cap a alguna porta ràpida de sortida que no pot ser altra que la via de l’autodeterminació. La pregunta d’ara ja no és tant si necessitem o no la independència, sinó la manera concreta d’arribar-hi.

Amb aquest objectiu, el Fòrum Català pel Dret a l’Autodeterminació ha convocat, per demà dia 6 de setembre, diferents forces polítiques catalanes sensibles a aquest dret a un debat entorn dels fulls de ruta possibles per avançar cap a l’autodeterminació; una presa de posició difícil perquè són de preveure reaccions «numantines» des d’aquest búnquer de l’estultícia immobilista que és l’Estat espanyol. Una cosa és ben certa, però, des de la nostra nació: encarar el camí de l’autodeterminació demana de totes les forces polítiques convocades una concepció especifica prèvia sobre la manera de fer política; cal prèviament una «autodeterminació mental» en uns termes que voldria esbossar tot seguit.

Considero que caldrà, en primer lloc, que els partits més institucionalitzats, si són favorables a l’objectiu esmentat, abandonin les pràctiques polítiques contràries a la construcció nacional, com unes aliances contradictòries per les quals, per exemple, es dóna el poder a partits espanyolitzadors (PP, PSOE i sucursals com el PSC etc.), un suport que no se sustenta en cap mena de lògica alliberadora. Les experiències de CiU i d’ERC en aquest sentit s’han saldat amb fracassos prou evidents. Caldrà, doncs, partir d’una lògica nacional coherent, fonamentada en la constatació que l’Estat espanyol ens és contrari, que els partits identificats amb aquest Estat ens són ?per principi? hostils, i que és un error afavorir el seu govern: «No s’ha de posar la guineu a vigilar el galliner», fa la dita.

En segon lloc, caldrà desvincular-se, primer de tot ja mentalment, de l’Estat parlamentari monàrquic que patim: cal estar disposats a treballar, de manera seriosa, per l’abolició de la monarquia i per la crítica sistemàtica de les mancances i contradiccions del sistema polític vigent. Per això trobo encertades les crítiques i mocions que s’estan fent des de les CUP en aquells nous organismes que no han tingut cap escrúpol per atribuir als seus càrrecs uns sous excessius. Distanciar-se de la «casta política» de l’Estat monàrquic i de les seves xacres clientelars és una profilaxi imprescindible.

Això vol dir «sortir de l’olla» i armar-se amb la fermesa necessària, perquè defensar els drets democràtics col·lectius pot comportar, en més d’un cas, quedar fora de la legalitat ara establerta; en general, vol dir també abandonar la ingenuïtat política de confiar de manera cega en les institucions vigents, creades per l’Estat mateix per perpetuar-se.

Es tracta de condicions prèvies que són, a la meva manera de veure, indefugibles per a tots els partits convocats (o per a aquells partits que, en cas contrari, els hauran de substituir). Només partint d’una mentalitat «autodeterminada» es podran dissenyar fulls de ruta que tinguin possibilitats d’assolir els seus objectius.

Només així serà possible enfortir les organitzacions col·lectives necessàries d’abast nacional; constituir instàncies representatives de tipus rupturista com una assemblea de batlles i regidors dels Països Catalans per l’autodeterminació; dinamitzar, en definitiva, una ofensiva política i ideològica en defensa dels interessos culturals, econòmics i polítics de la nació catalana, que posi fi a l’asfíxia econòmica i cultural, i a les pors i els prejudicis d’un pensament autocastrat i atemorit.

Cal abandonar la ingenuïtat política de confiar de manera cega en les institucions vigents, creades per l’Estat mateix per perpetuar-se

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *