La lluita pel dret a l’Autodeterminació

Per Albert Botran

Ponència presentada a la XXII trobada independentista, celebrada el 18 i 19 de novembre del 2006 a Vilanova del Vallès, organitzada pel MDT.

Els objectius finals de l?Esquerra Independentista es poden resumir en la independència, el socialisme i l?alliberament de gènere en uns Països Catalans unificats. La forma que pugui prendre això (per exemple, la República Federativa Socialista) i els ritmes amb què s?assoleixi dependran molt del procés de lluita i de la conjuntura mundial. La mateixa construcció del socialisme a Rússia a partir de 1917 va ser un producte del moment històric en què es produí, no pas del disseny previ que en podia haver fet Lenin. I igualment succeí en la revolució catalana de 1936. El que sí que està clar és que en l?escenari actual, la clau que obre el pany cap a una República Socialista Catalana és l?exercici del dret a l?autodeterminació: és a dir, que el poble català esdevingui un subjecte polític que pugui decidir el seu futur. I aquesta lluita sí que està oberta. La següent ponència vol posar sobre la taula alguns elements de debat sobre el moment actual i les perspectives de la lluita per l?autodeterminació.

El dret a l?autodeterminació en el context mundial

Molt sovint s?utilitza com a argument legitimador de l?autodeterminació el reconeixement que en fa el Dret Internacional (DI, d?ara endavant). Val la pena conèixer una mica més aquesta situació de reconeixement internacional per apreciar-ne totes les seves contradiccions.

El dret a l?autodeterminació (DAD, d?ara endavant) fou recollit tan en la Carta Fundacional de l?ONU (juny 1945) com en la Declaració  Universal dels  Drets dels Pobles de 1948. Per contra, la Resolució 1514 de desembre de 1966 en feia una interpretació restrictiva, reduint-lo a la situació de les colònies. Aquest és un recurs argumentatiu entre els actuals enemics del DAD de: que aquest fou un dret amb una funció concreta en el procés de descolonització i que tenia data de caducitat.

Un altre document a tenir en compte són els Pactes Internacionals de Drets econòmics, socials i culturals i de Drets polítics i civils, aprovats el desembre de 1966 i subscrits, com es recorda sovint, pels Estats francès i espanyol (en aquest cas, l?abril de 1977). El DAD quedava classificat com a dret fonamental i s?afirmava que ?tots els pobles tenen el dret a la lliure determinació? en uns pactes que són vinculants per als estats que els signen perquè tenen la categoria de tractats. Finalment, l?octubre de 1970 l?ONU aprovava una Declaració sobre Principis de Dret Internacional en què es tornava a fer una interpretació restrictiva del DAD .

Però aquest reconeixement internacional tampoc és la base de la nostra lluita. Només cal veure com es vulneren algunes resolucions de l?ONU (per exemple, respecte de l?ocupació de Palestina o el bloqueig de Cuba) per adonar-se que el DI no és una llei que marqui l?esdevenir de la història, sinó que sol anar per darrere dels esdeveniments. És un element més a tenir en compte, però.

El DI es fonamenta en els Estats, que en són els organitzadors i els subjectes. I els Estats són els principals enemics del DAD pel que pot significar per a l?ordre internacional: el sorgiment d?un nou pol de poder. Tan sols hi ha algunes excepcions en la història de Constitucions que reconeguin el DAD: la soviètica, com és conegut, serví per a què el 1991 accedissin a la independència per procediments legals totes les repúbliques que integraven la URSS. I, en el mateix context, la constitució de Iugoslàvia permeté la secessió d?Eslovènia. Més recentment, hi ha els casos d?Etiòpia, de Sudàfrica i la Constitució d?Unió entre Sèrbia i Montenegro, que també proporcionà els canals legals per a què una de les parts de la federació celebrés un referèndum i es proclamés independent.
 
En una esfera més teòrica: què significa el DAD? Aquest dret inclou diversos drets d?un poble que ens ajudaran a entendre?n el significat més enllà de la simple identificació entre autodeterminació i creació d?un nou Estat:

– Auto-afirmació: un poble es pot declarar com a tal
– Auto-definició: un poble estableix què el defineix i qui en forma part
– Auto-delimitació: un poble delimita territorialment la seva extensió
– Auto-organització: un poble estableix el seu sistema polític
– Autodeterminació externa: un poble es fixa el seu sistema de relacions amb la resta de pobles
– Auto-gestió: un poble té la capacitat d?administrar lliurement l?existència quotidiana (d?aquí derivaria la significació més anticapitalista del DAD)

La defensa del DAD significa la defensa d?un model de societat catalana i global més democràtic. Una de les conclusions de les trobades internacionalistes de Sokoa de 2005 és que ?una societat basada en el DAD és una societat creativa, participativa i crítica, i en conseqüència alternativa al model de desenvolupament capitalista que avui impera?.

En la nostra tradició política és el republicanisme federal, expressió política de les classes populars, qui defensà l?autodeterminació quan parlava de la lliure unió de les repúbliques ibèriques. Posteriorment, el moviment obrer va fer una interpretació del concepte d?internacionalisme que el portà a discriminar les nacions sense estat. Però en els anys vint i trenta del segle XX, el marxisme català recuperà l?autodeterminació com a  reivindicació, sota l?empara de les tesis de Lenin.

A nivell d?ordre mundial, i com queda recollit en una altra de les conclusions de les trobades de Sokoa, un projecte global d?esquerres ha de tenir una alternativa a l?actual DI que es fonamenti no en els drets dels Estats sinó en els dels pobles. És a dir, que el DAD no s?apliqui exclusivament en casos de conflicte com un pedaç sinó que sigui la base d?un funcionament més democràtic de les Relacions Internacionals: ?L?emergència de nous pols de poder és la base d?un món més just i d?un nou ordenament intern?.

Ara per ara, però, les institucions internacionals no han establert les condicions de materialització del DAD. No hi ha cap institució que s?encarregui de l?arbitratge ni tampoc unes bases sobre com aplicar el DAD a casos concrets.

L?aplicació de l?autodeterminació als Països Catalans

En la història mundial hi ha hagut quatre grans fases de creació de nous estats. Les independències americanes (dels EUA el 1776 a la majoria de l?Amèrica del Sud al voltant de 1825); l?Europa posterior a la Primera Guerra Mundial, a partir de 1918; la descolonització d?Àfrica i d?Àsia, dels anys posteriors a la Segona Guerra Mundial als anys setanta; i l?Europa central i oriental després de l?esfondrament de l?URSS el 1991.

Això fa pensar que la creació de nous estats es produeix en contextos de crisi internacional. Ara bé, de referèndums territorials (que no són l?autodeterminació definida en els 6 punts anteriors) n?hi ha hagut més al llarg de la història. Raimon Escudé en compta, amb un criteri potser discutible, els següents casos:

– 24 casos a Europa entre 1860 i 1975 (cal afegir-hi Montenegro)
– 10 casos als EUA i 2 més a Amèrica del Nord (entre els quals, Quebec el 1995)
– 1 cas a Amèrica del Sud
– 13 casos a l?Àfrica
– 1 cas a l?Àsia (el de Timor oriental el 1998)
– 2 casos a Oceania

Avui dia podem trobar vents favorables a l?autodeterminació a Escòcia, el Quebec, Euskadi, l?Ulster, Còrsega, Gal?les i Flandes. El nostre cas és el que cal analitzar a continuació.

El referèndum serà segurament la via a través de la qual els Països Catalans exerciran el seu dret a l?autodeterminació. Ni ?ens autodeterminaran? altres agents internacionals ni el marc legal actual ens facilitarà l?autodeterminació.

El cas més recent d?autodeterminació a Europa, Montenegro, ens pot proporcionar alguns elements de comparació. En primer lloc, l?àrea on es  troba Montenegro s?ha estat modificant territorialment d?ençà de 1991. Aquest marc regional, per tant, era més favorable que no pas els Estats consolidats amb els que ens trobem a l?Europa occidental. Hi ha quatre elements més que convé tenir en compte:

– Montenegro era una entitat política reconeguda (era una de les dues parts d?un estat confederal).
– La Constitució del 2003 preveia la convocatòria de referèndums i la secessió.
– Hi havia una majoria parlamentària independentista.
– La UE i alguns dels seus integrants en particular eren partidaris de la secessió

Alhora, però, cal contemplar dos fenòmens que podrien haver anat en contra de la independència:

– La no existència d?un fet nacional específic montenegrí ? la seva llengua és la mateixa que la dels serbis
– L?existència de minories nacionals a Montenegro ? albanesos i bosnians van votar independència, encara que la raó era la identificació negativa de Sèrbia
 
Quines són les condicions amb què els Països Catalans ens trobem per plantejar l?autodeterminació? En primer lloc, hi ha la problemàtica del subjecte. L?autodeterminació dels Països Catalans afecta a tothom que hi viu i, per tant, tota la població que hi exerceix els seus drets polítics hauria de participar en el referèndum. Altra cosa és que, accedint a la independència, hi hagi sectors de la població que prefereixin conservar la seva adscripció nacional originària. La República Catalana els reconeixeria els seus drets encara que fossin espanyoles, francesos, peruanes o marroquins residents al nostre país. Hi ha la possibilitat de distingir entre ciutadania i nacionalitat, com feia l?URSS.

La contradicció principal amb la legalitat és que el dret de vot (els drets polítics que hem esmentat en l?anterior paràgraf) l?atorguen els estats ocupants i, per tant, en el referèndum no hi podrien participar, ara mateix, molts dels nouvinguts. Sí que ho podrien fer, en canvi, els catalans residents fora del país però que conserven la seva ciutadania (…espanyola o francesa, és clar).

La segona problemàtica és la de nació i territori. Si bé el destí dels Països Catalans ha de ser contemplat unitàriament, hi ha dos elements negatius per a què això es reflecteixi en el referèndum:

– Els PPCC no són una unitat política, i alguna de les seves regions no està ni reconeguda legalment (Franja de Ponent, Alguer)
– La consciència nacional arreu dels territoris és desigual, i això es pot reflectir en els diferents ritmes d?accés a l?autodeterminació

Aquests problemes mereixen ser tractats ja des d?ara. Per exemple, en la qüestió del subjecte, cal vincular la reivindicació de l?autodeterminació a l?extensió dels drets polítics a tots els que viuen i treballen al nostre país. Drets polítics per als immigrants, sí. Però alhora drets polítics complets (=autodeterminació) per a tothom que viu als Països Catalans.

I en la qüestió de la territorialitat es podria proposar una autodeterminació en dues fases: la celebració del referèndum a la comunitat autònoma de Catalunya que podria donar lloc a una entitat política independent i, després, la integració en aquest nou estat dels municipis, comarques, illes o comunitats autònomes senceres que així ho reclamin. Això no comporta, evidentment, que la tasca del moviment per l?autodeterminació sigui la reivindicació del referèndum en una part exclusivament del territori, però sí que aquesta pot ser la forma que prengui l?accés a l?autodeterminació del conjunt dels Països Catalans.

Ara bé, si hem assenyalat alguns aspectes de la contradicció amb les legalitats existents, la principal és al negació de l?autodeterminació (recordem el paradigmàtic article 8 de la Constitució espanyola). Esquinçar aquesta legalitat però alhora utilitzar-ne alguns dels seus recursos (per exemple, la presència institucional o les Iniciatives Legislatives Populars) serà la tasca del moviment sobiranista o moviment d?alliberament nacional (MAN, d?ara endavant).

És obvi que una majoria parlamentària favorable a l?autodeterminació en algun dels parlaments regionals facilitaria la celebració d?un referèndum. És la via que planteja l?anomenat sobiranisme legalista. Però la premissa indispensable és que el MAN assoleixi una hegemonia social, i això ja repercutirà en la composició dels parlaments. Per tant, la mobilització i la conscienciació són la prioritat del MAN, i a això dedicarem el següent apartat.

L?esquerra independentista en la lluita per l?autodeterminació

El moviment sobiranista actualment en marxa als Països Catalans (del qual la Plataforma pel Dret de Decidir en seria el millor exponent) és un moviment transversal o interclassista, per bé que la seva defensa de la llibertat i la justícia el fan un moviment de progrés social.

Les bases ideològiques d?aquest MAN poden partir del què estableixen Hèctor López Bofill i Uriel Bertran o del que establí l?MDT ara fa un parell d?anys.

– distribució equitativa de la riquesa i dels mitjans per al desenvolupament econòmic i la modernització del país, un poder democràtic i descentralitzat,  la garantia de les llibertats i els drets civils i el reconeixement de la diversitat i de les identitats diferenciades (p. 99 del llibre Montenegro sí, Catalunya també).

– igualtat política, social i de gènere, [és a dir] una república clarament democràtica i igualitària. Autodeterminació i independència. Marc cultural i nacional dels Països Catalans. Fermesa ecologista, defensa de la terra i canvi de paradigma econòmic (pàgines 4-6 del fullet Ara és el moment de la Ruptura Democràtica per la Independència).

Aquestes reivindicacions dibuixen el marc ideològic general en el què es pot moure el MAN, i poden ser assumides pel gruix de les classes populars catalanes. Ara bé, en plataformes com la PDD ens trobem sensibilitats polítiques diferents o gent de procedència socialment diversa: és això un obstacle per a què l?EI hi participi i aspiri a assumir-ne el lideratge polític? Fins ara hem pogut constatar com són força generalitzades al si de l?EI les posicions molt ideologitzades i dogmàtiques, poc atentes a les dinàmiques socials canviats i a les contradiccions  que es desenvolupen a la societat catalana. És a dir, davant el fet que al voltant de la PDD i en la manifestació del 18 de febrer de 2006  es mobilitzessin en clau de reivindicació nacional (amb una reivindicació confusa de l?autodeterminació, és cert) sectors socials aliens a l?EI, el gruix d?aquesta va inhibir-se d?actuar políticament.

Les tasques que li resten per fer a aquest moviment per esdevenir un veritable MAN són força. N?assenyalarem tres de diferent caràcter:

– ideològica: extensió de la reivindicació del DAD
– tàctica: mobilitzar
– estratègica: construcció nacional

A nivell general ens trobem amb el repte d?augmentar la consciència nacional i la reivindicació del DAD: com fer més partidaris de l?autodeterminació? És una garantia d?èxit el fet d?associar les reivindicacions de progrés recollides més amunt amb la lluita per l?autodeterminació. La composició diversa de la societat catalana obliga a una complementarietat entre el programa social (modernització, igualtat, llibertat) i la persistència i eixamplament de la consciència nacional (defensa i expansió de la llengua, memòria històrica i èpica del passat).

A nivell mobilitzador, una de les iniciatives que pot promoure el moviment sobiranista al voltant de la PDD és el de la recollida de signatures per a promoure una Iniciativa Legislativa Popular (o una petició als parlaments autonòmics) que reclami un referèndum d?autodeterminació als diferents parlaments regionals. És un mecanisme legal que s?esgotarà en arribar al parlament i que no portarà l?accés a l?autodeterminació, però que haurà permès de mobilitzar el poble català i d?evidenciar un conflicte.

Apareix un cop més la qüestió de la legalitat actual com a via d?acció política. En l?esdevenir del MAN, l?EI es trobarà amb les tesis del que hem anomenat ?sobiranisme legalista?. Que l?accés a la independència significa trencar una legalitat per instaurar-ne una altra és una evidència que també el sobiranisme legalista comparteix. Però és en el disseny del procés d?acumulació de forces que ens porti cap a la independència on es poden presentar les diferències que cal superar:

– el MAN no s?ha de supeditar a la dinàmica parlamentària perquè és un camí sense sortida;
– la qüestió de la independència sense traumatismes. Tothom la desitja, però no ens ha de condicionar a l?actitud pactista amb les classes dominants aliades dels Estats

Finalment, ens queda parlar de l?horitzó estratègic de la lluita per l?autodeterminació. Ja hem vist que el DAD es composava d?altres drets. Igualment, la lluita pel DAD no és exclusivament un lluita per un referèndum sinó que la lluita per l?autodefinició forma part de la lluita pel DAD, com la lluita per l?autoorganització, etc… En altres paraules, el procés de construcció nacional és la columna vertebral de l?autodeterminació.

Per a què els Països Catalans accedeixin a la independència és necessari prèviament un grau de desvinculació política d?Espanya i de França. Per a això és necessària la identificació en un projecte nacional alternatiu i el treball en els següents camps:

– immigració
– marc català de relacions laborals
– defensa de la llengua i promoció de la cultura catalana
– àmbit propi de comunicació
– educació
– memòria històrica
– seleccions esportives
– institucionalització dels Països Catalans (Assemblea de Regidors, participació dels ajuntaments en l?Institut Ramon Llull,…)

Per a la construcció nacional ens apareix un nou repte: aprofitar les institucions vigents (els ajuntaments, però també les administracions autonòmiques) i posar-les en sintonia amb el projecte nacional. Hi ha àmbits, com l?escolarització, les polítiques culturals o la normalització lingüística on les institucions tenen una capacitat d?incidència hegemònica.

Podem acabar aquesta ponència amb unes paraules encoratjadores del psicòleg Quim Gibert: ?La llibertat dels Països Catalans és un desig d’allò més sa i natural. Assolir-la convertint l’esforç col?lectiu en combustible de locomotora és una forma de fer poble, de reconstruir la nostra identitat, de fruir de l’alegria de viure? 

 
Referències

– Diversos autors. El dret a l?autodeterminació avui. Barcelona, 2004
– Diversos autors. Sokoa II 2005. La izquierda ante Europa. Euskal Herria, 2005
– Josep Guia. L?independentisme català al segle XXI. [ho podeu trobar a http://www.psan.net/pagina.php?id_article=397]
– Héctor López Bofill i Uriel Bertran Arrué. Montenegro sí, Catalunya també. Barcelona, 2006
– MDT. Ara és el moment de la Ruptura Democràtica per la Independència. Barcelona-València, 2004
– Jaume Renyer. L?autodeterminació del poble català. Preguntes i respostes. Barcelona, 2000

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *