Obrir noves portes a la democràcia

Per Carles Castellanos i Llorenç

Article publicat al diari El Punt el 18 de juliol del 2007

La manca de ruptura democràtica ha portat a la continuïtat d’un aparell administratiu, judicial i policial que no té unes conviccions democràtiques sòlides i que ha conservat molts tics autoritaris i espanyolitzants heretats del franquisme

És una constatació general el desinterès de la ciutadania del nostre país envers la política vigent. Algunes opinions consideren que la manca d’interès és deguda a qüestions de tipus tècnic, com la manera que tenen els partits polítics d’administrar el vot, pel fet que amb les seves aliances sovint imprevisibles mostren poc respecte per la voluntat ciutadana. D’altres proposen com a mesura central del seu diagnòstic «refer la confiança» al si de la societat com a mitjà per restituir l’interès per la política.

Jo crec que aquestes opinions no van al fons de la qüestió perquè no aborden els dèficits estructurals del nostre sistema polític. Sóc del parer que cal partir d’aquelles valoracions compartides àmpliament que assenyalen una característica més fonamental: que tenim una democràcia de baixa qualitat en el règim parlamentari monàrquic espanyol vigent.

Les evidències són nombroses: la monarquia, institució beneïda pel franquisme, totalment obsoleta i innecessària per a la democràcia actual (una institució que només s’explica amb la funció de fer de fre a les reivindicacions populars, especialment als drets col·lectius dels pobles integrats per la força a l’Estat espanyol); les mancances en el camp de la llibertat d’expressió i d’associació (amb una «llei de partits» totalment anòmala en una democràcia homologada); la legislació desigual en qüestions lingüístiques; l’ocultació tramposa de les balances fiscals; el tractament desigual de l’aparell repressiu i judicial envers les accions reivindicatives nacionals catalanes, al costat de la inhibició habitual davant les actuacions de grups feixistes i neonazis de caire espanyolista (David Casellas ho assenyalava amb precisió en aquest mateix diari, el dia 4 proppassat)…

Terreny fangós

Totes aquestes mancances, entre d’altres, són el resultat d’un règim parlamentari construït damunt el terreny fangós del franquisme. La manca de ruptura democràtica ha portat a la continuïtat d’un aparell administratiu, judicial i policial que no té unes conviccions democràtiques sòlides i que ha conservat molts tics autoritaris i espanyolitzants heretats del franquisme.

La conquesta de la independència ens permetrà posar fi a tots aquests límits imposats i obrir les portes a una democràcia en profunditat. Però la democràcia de l’endemà de la independència no serà tan sols un règim polític que ens representarà de manera més plena i directa sinó que, en les condicions socials i polítiques del món d’avui, ens permetrà d’abordar amb els instruments i els recursos necessaris els problemes i reptes de la societat catalana del temps present: globalització, immigració, precarietat, corrupció, dèficits d’infraestructures etc.

El sistema polític actual, ha mostrat a bastament la seva inutilitat per abordar els problemes que tenim plantejats. La independència ens apareix, doncs, com una porta ben ampla oberta a l’aprofundiment de la democràcia, i que serà alhora la fi definitiva dels ròssecs i les ideologies heretats del franquisme.

El camí de la independència depèn, en allò que ens pertoca, només de tres factors que estan a les nostres mans: En primer lloc, el respecte a la voluntat política de la nació catalana, és a dir, defensar el dret de decidir; en segon lloc, la participació en les organitzacions socials i polítiques d’abast i orientació nacionals; i, en tercer lloc, el nostre suport a les activitats en defensa de la llengua, de la identitat nacional i dels nostres drets socials i econòmics, centrant l’atenció en els àmbits de l’ensenyament i dels mitjans de comunicació. Si fem això i actuem (i votem) d’acord amb aquests principis, la independència «acabarà caient» tot obrint les portes a un nou sistema polític molt més profundament representatiu i democràtic. Depèn (principalment) de nosaltres.

Carles Castellanos i Llorenç
Professor de la UAB i membre del FOCDA i del col·lectiu d’opinió Mata de Jonc / Països Catalans

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *