L?ESQUERRA, L?ORDRE I LA SOBIRANIA

Jaume Renyer Alimbau

Ja fa uns quants mesos que ha entrat en vigor el nou estatut d?autonomia sense que cap efecte socialment perceptible faci evident aquest canvi institucional.

En bona part el desenvolupament competencial i també l?econòmic de Catalunya continua depenent de centres de decisió espanyols, en els quals s?aprecien signes evidents d?involució, i no solament en el terreny autonòmic. El mateix govern del PSOE fa marxa enrera en els seus ambigus plantejaments sobre una "España plural" i adopta una sèrie de decisions que acoten estrictament l?àmbit competencial de la Generalitat dins del règim comú de la resta de comunitats autònomes. Una eventual sentencia del Tribunal Constitucional pot reduir encara més el contingut del nou estatut i ser interpretat políticament des de l?òptica nacional espanyola com un punt i final a les aspiracions d?autogovern catalanes. Atesa la perspectiva que aquestes previsions es puguin acabar fent realitat s?ha reobert el debat sobre quina resposta política cal donar com a país.

Per la part que pertoca al govern d?Entesa (com a qualsevol altre que s?hagués pogut formar) cal tenir en compte que sorgeix després d?un procés frustrant de reforma estatutària que ha deixat molt afeblida la capacitat de resposta institucional davant l?Administració central. Aquesta no és una circumstància conjuntural que afecti només al govern, ans al contrari té caràcter estructural ja que també es pot apreciar la pèrdua d?influència dels sectors empresarials catalans en els centres de decisió econòmics madrilenys com s?ha pogut comprovar en el veto a Rosell a optar a la presidència de la CEOE o a Gas Natural en l?opa sobre Endesa. La reordenació del poder econòmic, polític i mediàtic operada per l?Estat espanyol en els darrers trenta anys ha devaluat en tots els ordres el pes polític i econòmic de Catalunya. Entre la població hi ha una percepció molt estesa d?aquest retrocés que s?expressa de molt diverses maneres: des de l?angoixa pel futur de la llengua a les revoltes ciutadanes contra el mal funcionament del serveis públics de titularitat estatal a Catalunya (Renfe, aeroport del Prat).

Davant aquesta perspectiva les forces polítiques que es reclamen del catalanisme, els intel·lectuals amb compromís nacional i els agents socials i econòmics que vinculen la seva prosperitat a la del país tenen la responsabilitat de reformular-ne els continguts com a projecte de regeneració social i política d?una societat catalana autocentrada i, per tant, contraposat a les formules de continuïtat de la dependència que només aboquen a la desestructuració permanent. I en aquesta conjuntura l?Esquerra té un paper crucial com ho demostren, per activa i per passiva, les controvèrsies que afloren en els mitjans sobre la seva actuació des del govern i les inquietuds que es manifesten entre la base social independentista.

Josep Lluís Carod-Rovira ha declarat reiteradament que si es tanca des de l?Estat el procés autonòmic no quedaria altre via que la sobirania. Parlava només d?una eventualitat, no d?un plantejament orientat efectivament a ser posat en pràctica independentment de quin sigui el sentit de la sentencia del Tribunal Constitucional. ERC, com a partit no té, hores d?ara, un plantejament estratègic elaborat per cobrir el camí que separa l?autonomia actual de la sobirania a la que hom diu aspirar. L?Esquerra ha avançat en els darrers deu anys a base de combinar pragmatisme i apel·lació a la independència com a objectiu final. Descartant tot plantejament rupturista ha apostat pel gradualisme com a mètode fixant-se fites teòricament realitzables. Dins del context autonòmic actual se?n planteja dues. En una primera instància ERC preveu incorporar com a element central de la campanya per a les eleccions generals del 2008 la reclamació del traspàs a la Generalitat de la competència per a convocar referèndums per poder arribat el cas celebrar-ne un per exercir el dret a decidir del poble català. Aquesta és una reivindicació que l?Estat es resisteix a cedir i, per tant, una eventual consulta popular en aquest sentit serà el resultat final d?un procés de lluita per la sobirania no pas el seu inici.

En un segon pla, alguns portaveus d?ERC han afirmat que si l?estatut no passa el sedàs constitucional caldrà anar a la reforma de la Constitució en clau federal perquè hi càpiga. Aquest és un plantejament més propi dels Ciutadans pel Canvi que d?un partit independentista ja que comporta prioritzar l?esforç en la transformació de l?estat-nació espanyol. Centrar les reivindicacions nacionals en aquest terreny seria caure en un gradualisme formal, impracticable en el context actual atesa la falta de voluntat dels socialistes espanyols per avançar cap a un federalisme real. L?únic gradualisme possible és el de continguts, aquell que es centra en la creació d?espais de sobirania sectorial (creant un mitjà de comunicació independentista o impulsant els sindicats nacionals catalans) i només pot prosperar amb un projecte nacionalment autocentrat a partir del qual s?estableix una dinàmica bilateral Catalunya-Espanya, que pot concertar acords puntuals o evolucionar cap a un conflicte polític si des de l?estat no es dona cap altra opció. Per això cal una mentalitat desacomplexada i una coherència política molt superior a la mostrada per les forces polítiques que van votar favorablement el projecte d?estatut el 30 de setembre de 2005. ERC ha apostat per la governabilitat desenvolupant un patriotisme social com a formula per a la cohesió i la incorporació a la catalanitat de la població nouvinguda i practicant un cert sobiranisme des de l?administració autonòmica que no es suficient per sortir del carreró estatutari. No ha de ser incompatible amb les responsabilitats i els compromisos de govern el fet de posar en marxa un discurs de partit centrat en el dret d?autodeterminació. ERC que ja va patir els efectes del tarradellisme com a ideologia d?ordre no pot caure en l?inèrcia d?aferrar-se a les potencialitats que ofereix una lectura autonomista de la legalitat per contraposar-la plantejaments que legitimament busquen superar-la quan no hi ha altra via per a la continuïtat de la comunitat nacional catalana. Reintroduir el dret d?autodeterminació en el centre del discurs polític d?ERC és l?única garantia que hi pugui haver un gradualisme real.

A curt termini no hi ha expectatives de canvis institucionals que permetin concretar aquesta voluntat gradualista circumstància que aboca a centrar l?ímpuls sobiranista en la societat civil. L?Esquerra, que confia prioritariament en l?acció política des de les institucions, hauria de valorar la seva participació en experiències recents a l?hora d?encarar un procés de construcció nacional que només es pot donar amb l?implicació dels agents més dinàmics de la societat. N?hi ha prou en observar les plataformes socials com la creada en Defensa de l?Ebre, la Comissió de la Dignitat o la Fundació. Cat per constatar que per aquesta via s?han obtingut avanços reals a favor dels interessos catalans que han generat fins i tot canvis legislatius. Una dinàmica social de reivindicacions sobiranistes és l?únic camí que pot afavorir l?aparició d?una majoria política coherent amb aquest plantejaments. En aquest sentit les formacions que l?any 1989 van manifestar en el Parlament de Catalunya que no renunciaven al dret d?autodeterminació del poble català, ICV, ERC i CIU, són les que haurien de ser més receptives a aquesta perspectiva. Al si d?Iniciativa ja s?han manifestat veus proclius a concórrer conjuntament amb Esquerra a les properes eleccions, al si de CIU poden aflorar plantejaments sobiranistes si aclareixen el dilema d?esdevenir casa comuna del catalanisme o socis de conveniència del govern espanyol de torn. Per principi no s?ha de descartar cap altra formació política des de la qual puguin aparèixer posicions similars, com ha succeït amb l?assumpció per part d?Avalot-joventuts d?UGT del dret d?autodeterminació en la seva darrera assemblea nacional o en l?article de Sixte Moral, exalcalde socialista de Vilanova i la Geltrú contravenint les declaracions d?Iceta menystenint l?aplicabilitat d?aquest dret al poble català.

ERC pot ser l?eix vertebrador d?un bloc polític que s?expressi electoralment en diverses opcions però que configuri una majoria parlamentaria amb voluntat i capacitat d?afrontar coherentment un projecte per la sobirania. Per arribar a ser-ho Esquerra ha de superar la trajectòria erràtica que l?ha portat en només un any a passar del no en el referèndum a ser els més lleials defensors de l?estatut vigent i a actuar, seguint les pautes d?una normalitat institucional aparent, en un context nacional marcat pels efectes d?una dependència econòmica i política que no haurien de ser gens normals. El primer pas per guanyar la credibilitat i el prestigi imprescindible per exercir com a pol de referència passa per deixar clar que l?actual estatut, i els esforços governamentals per desenvolupar-lo, poden durar uns anys més però el futur de Catalunya com a país passa per superar l?ordre establert.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *