Actituds polítiques davant el procés de pau a Euskalherria

Per Jaume Renyer

Amb pocs dies de diferència s’han conegut dues iniciatives sorgides des de terres catalanaes solidàries amb el procés de pau de malda per avançar a Euskalherria. La primera d’un col.lectiu de juristes demòcrates que demanen la derogació de la llei de partits. La segona, de la plataforma "Aturem la guerra" i altres col.lectius pacifistes que donen suport al procés.   

Com no pot ser d’altra manera trobo positives les dues iniciatives, però em mouen a la reflexió pública. Ambdues tenen com a característica comuna l’absència de persones i entitats sobiranistes entre els seus promotors. Aquesta circumstància resulta relativament indiferent als receptors de la solidaritat que lògicament accepten de bon grat tota manifestació en aquest sentit. Però hauria de ser preocupant pel conjunt del món sobiranista la falta d’iniciativa o, com a mínim, de participació en aquest àmbit de la solidaritat. Sense caure en la basquitis cal estar atents als processos d’alliberament que segueixen altres pobles, com més propers millor, ja que pot haver-hi alguna experiència importable. Especialment a nivell polític. Hores d’ara els punts de partida de l’esquerra abertzale i l’esquerra independentista catalana són ben diferents, els primers pugnen per canviar el marc polític des de fora del sistema, els segons preten fer-ho des de dins. Ni la trajectòria ni els continguts d’uns i altres són  equiparables però si el procés es consolida s’hauria de donar una aproximació en benefici de tots, des del respecte i la no injerència a les posicions de cadascú. De moment la coneguda contribució d’ERC a trobar vies per iniciar el procés de pau no ha tingut continuïtat ni ha estat reivindicada com un acte de sobirania.

Que juristes catalans que van callar quan es va aprovar la llei de partits ara s’hi manifestin en contra es positiu. Que plataformes pacifistes que denuncien guerres llunyanes, i només segons quines, s’afageixin a la causa de la llibertat i la pau d’Euskalheria també es positiu. El que ja no ho és tant és l’absència de referents nacionals catalans en ambdues manifestacions. Aquest buit  no és totalment una responsabilitat dels seus promotors, és sobretot una demostració de feblesa de la causa nacional catalana i dels qui diuen representar-la. S’afeguirien aquests juristes i aquests pacifistes a una campanya per l’autodeterminació de Catalunya? Està en condicions l’independentisme polític català de plantejar a mig termini, de forma creïble, una reivindicació d’aquesta envergadura?

     

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *