El país que m'agradaria.

En teoria econòmica clàsica, si en un mercat hi ha competència perfecta, el preu de les coses tendeix a igualar-se al cost de producció incloent-hi en aquest cost una prima per assumir el risc de fer una activitat empresarial i els interessos del capital invertit.

En el mercat immobiliari espanyol no hi ha hagut competència perquè els bancs varen proporcionar crèdit il·limitat per comprar tot el que es vulguès.

Els bancs espanyols en connivència amb els promotors varen enganyar els compradors fent-los creure que els pisos que estaven comprant tenien un valor molt superior al real i a més que aquest valor seguiria pujant eternament.

Aquest engany el varen fer amb el vist i plau i la col·laboració de les autoritats espanyoles que supervisaven el sistema bancari. Aquestes autoritats no només no varen evitar les pràctiques que permeteren l’estafa sinó que la varen fomentar difonent l’engany de que els preues dels habitatges mai no podien baixar.

D’això varen lucrar-se: a) Els promotors que venien a preus molt superiors als que haurien assolit en un mercat amb lliure competència. b) Els bancs que varen cobrar les seves comissions i interessos per les hipoteques. I c) l’estat espanyol en els seus diferents nivells administratius, cobrant impostos i taxes sobre la construcció i venda d’habitatges.

Això ho varen fer tot i sabent que era impossible que els estafats pugessin acabar de pagar mai el crèdit. Però estaven tranquils perquè que el sistema hipotecari espanyol és pitjor que les lleis draconianes derogades per Soló ara fa més de 2.500 anys. Soló va prohibir que ningú pugés ser fet esclau per pagar deutes. Però a Espanya la llei hipotecària imposa que qui no paga la hipoteca perd l’immoble i és esclau del banc fins a extingir-lo.

Per tant el pla era clar: Construïm pisos que costen 75.000€, els fem creure que en valen 300.000, els fem un prèstec perquè ens puguin pagar i ens partim els 225.000€ que els hem estafat entre el promotor, el banc i l’estat espanyol. Quan ja n’hagin pagat 50.000€, pugem els interessos perquè no puguin seguir pagant. Llavors els embarguem el pis, ens el quedem valorant-lo en 75.000€ i els embarguem del sou 1.000€ cada mes durant 30 anys fins que hagin acabat de pagar els 175.000€ que falten més els interessos.

A la nova república lliure catalana cal prendre mesures per evitar que això torni a succeir mai i cal donar una solució satisfactòria als milers de catalans que han estat víctimes d’aquesta estafa ordida pels bancs, els promotors i l’estat espanyol.

La forma d’evitar que això no es torni a repetir mai és que la llei hipotecària catalana el·limini totes les pràctiques que han portat a aquest fenòmen.

Cal tenir en compte que en un mercat sense competència, tractant-se d’un be de primera necessitat, el preu tendeix a ser exactament igual al màxim que poden pagar els compradors. Per tant totes les disposicions que limitin la capacitat de despesa no es traduiran pas en menys vendes sinó en que el preu s’apropi més al real.

Les hipoteques sobre habitatges habituals que vulguin tenir la protecció de l’estat català, hauran de complir certes característiques. Les que no les compleixin, es podran fer dins de la llibertat de pactes entre les parts. Però el creditor no podrà demanar que el sistema judicial català el recolzi per forçar el compliment del pactat. Quedaran com a pactes voluntaris entre les parts sense capacitat de forçar el seu compliment. No podran demanar l’embargament ni cap acció per fer-lo complir.

Aquestes condicions són.

1) L’import màxim que es podrà prestar serà el 80% del valor real del immoble.
2) El termini màxim a que es podrà concedir una hipoteca serà de 10 anys.
3) La quota màxima haurà de ser inferior al 30% de la renda familiar. O el 80% de la capacitat familiar d’estalvi demostrada amb les aportacions a comptes destinades a comprar l’habitatge en els últims 5 anys.
4) El tipus d’interès, si no és fix, haurà de tenir un topall màxim. El càlcul del límit anterior s’haurà de fer en la hipòtesi de que els tipus d’interès siguin aquest màxim.
5) Cas d’impagament, els interessos i despeses màximes que el banc podrà carregar sobre les quantitats endarrerides no podrà passar del topall d’interès.
6) Cas d’embargament, si la subhasta queda deserta, el banc s’haurà de quedar amb l’habitatge i el prèstec quedarà completament liquidat.

Pel que fa als milers de catalans que han estat estafats pel sistema espanyol, la solució justa seria que cada un dels que es varen lucrar de l’estafa retornin els diners que es varen endur. El problema pot ser que alguns dels estafadors no siguin solvents o estiguin fora de l’estat català de forma que sigui molt difícil recuperar la seva part.

Per aconseguir recuperar el màxim dels diners estafats l’estat català prendrà les següents mesures:

1) Publicarà una taula on s’indicarà per cada una de les comarques del país quin és el % sobre el preu de venda que es va estafar al llarg de cada un dels anys des del 1997 fins al 2012.
2) Tots els catalans que hagin comprat el sevu habitatge habitual en aquest període de temps tindran un termini per reclamar la devolució de l’import estafat.
3) Aquest import es reclamarà per parts iguals a raó de 1/3 al promotor, 1/3 al banc i 1/3 a l’estat espanyol. En el cas d’habitatge de segona ma l’import serà de 2/3 dels nous i només es reclamarà al banc i a l’estat espanyol.
4) Els bancs i els promotors espanyols que vulguin continuar operant a l’estat català hauràn de signar un conveni establint els terminis i les condicions per retornar el que varen estafar. La signatura d’aquest conveni els deslliurarà de que es puguin seguir processos penals contra ells. Els que no signin aquest conveni, no podran obtenir llicència per operar a l’estat català. Ho podran fer com a entitats enregistrats a la Unió Europea però hauran d’indicar en lloc prominent als seus establiments que són “entitats espanyoles que no han signar el conveni de rescabalament”. L’estat català els posarà totes les restriccions i limitacions que els tractats de la Unió Europea permetin. La fiscalia de l’estat català endagarà causes criminals per estafa en cada un dels casos en que es puguin trobar proves suficients per acreditar l’engany, el lucre i la mala fe.
5) En el cas de bancs i promotors amb domicili social a Catalunya durant l’època d’ocupació espanyola, el conveni tindrà com a línies generals que hauran de dedicar un 25% dels beneficis anuals a retornar els diners estafats dins del sistema espanyol.
6) L’estat català es farà càrrec de reclamar la part corresponent a l’estat espanyol en nom dels estafats catalans. En la mesura que ho permetin les disponibilitats de liquiditat i en proporció a les situacions de necessitat de les persones afectades l’estat català podrà fer bestretes sobre les quantitats reclamades.

La reclamació a l’estat espanyol es fara`dins del procés de negociciaió de la secessió catalana.

Molt probablement la secessió es farà amb acord dons, si la secessió es fes sense acord, llavors l’estat català no es tindria que fer-se càrrec de cap dels deutes de l’antic estat espanyol ni estatals ni autonòmics ni municipals.  Aquest escenari deixa l’estat espanyol en una situacio de total inviabilitat. Per tant no tindràn més remei que negociar.

En aquesta negociació la posició lògica de partida de l’estat català ha de ser que es farà càrrec del 15% del deute espanyol (dons la població catalana és el 15% de l’espanyola) menys l’espoli fiscal acumulat des del 1714, menys les indemnitzacions per les destrosses fetes pels espanyols a les guerres contra els catalans, menys els diners estafats per l’estat espanyol als catalans afectats per les hipoteques, preferents i altres estafes entorna la crisi del 2008.

D’questes partides totes seran negociables tret de les indemnitzacions als afectats per les hipoteques, preferents i altres estafes. Per tant, a l’acord de cessesió, de la part del deute espanyol que es pacti que ha de passar a ser responsabilitat de l’estat català, es sostraurà aquest import i l’estat català indemnitzarà als afectats.

Per últim cal preveure que:

1) Mentre els afectats no hagin estat rescabalats de l’estafa no s’executarà cap desnonament.
2) En el cas d’afectats que encara estiguin pagant hipoteques, les primeres quantitats que es vagin obtenint es destinaran íntegrament a reduir el principal d’aquestes hipoteques i els bancs hauran de reduir proporcionalment les quotes. Això sanejarà el sistema bancari català el·liminant morositat.
3) Pels afectats que hagin estat desnonats durant l’ocupació espanyola, es promulgarà una llei que declari prescrits els deutes consquència de l’estafa de les hipoteques i que no hagueren pogut ser cobrats per insolvència durant l’ocupació. Les indemnitzacions per l’estafa, quan se’ls lliurin, seran inembargables.