29 d'octubre de 2016
0 comentaris

Els Delegats de les gallines o el desprestigi de la política….

Acabem de viure una investidura del president del govern espanyol que es pot qualificar, com a mínim , d’estrambòtica. Cap polític no hi ha guanyat, ni el Sr. Rajoy que dirigirà un dels governs més febles de l’anomenada “democràcia” espanyola. Recordem que, a més, és el president d’un partit investigat directament per corrupció, els darrers tresorers del qual estan investigats.
Sembla una evidència que els polítics dels anys 50 /60 ( deixant de banda, és clar, el dictador espanyol ) estimats o no, com a mínim eren, si fa no fa, respectats, com De Gaulle o Kennedy per exemple. En Mitterrand digué que era “ el darrer dels grans presidents de la república francesa”. D’ençà d’aquells temps el desprestigi de la política, arreu d’Europa i del món, no ha parat de créixer.
Evidentment, hom pot recordar que De Gaulle per exemple, insistia a pagar les seves factures (personals) de llum al Palau de l’Elisi enlloc de fer-les pagar per l’estat com havien fet tots els altres. Hom pot insistir en el reguitzell de “casos” Gürtel, Palau, Filesa etc.. a l’estat espanyol o en les sospites de finançament libi de la campanya de Nicolas Sarkozy a l’estat francès. El fenomen de la corrupció és, tothom ho veu, una gran taca al vestit de les anomenades “democràcies”.
Malgrat aquests aspectes innegables no me’n ser estar de demanar-me si no hi ha cap altra causa que expliqui aquest desprestigi.
Comprovem que el Sr. Hollande, President de França, havia guanyat les eleccions prometent d’acabar amb les retallades a l’estat veí. Què ha fet? Finalment ha acabat retallant encara més que el seu antecessor ( 28.000 milions d’€ entre 2013 i 2014) . També comprovem que el Sr. Rajoy havia guanyat les eleccions comprometent-se a disminuir els imposts. Què ha acabat fent: els ha augmentat de manera prou significativa

Hem citat presidents de color polític diferent: Cap dels dos no ha aplicat la política per la qual se’ls havia elegit.
Ara demanem-nos: volia el Sr. Hollande acabar amb les retallades? Probablement sí, forma part del seu ideari, volia el Sr. Rajoy abaixar els imposts? També.
Ni l’un ni l’altre han pogut aplicar llur programa electoral.

Què ens passa doncs? Els electors trien uns governants, en principi en funció del programa electoral, i aquests governants pràcticament mai apliquen la política que el poble ha votat..
Anem més lluny: si agafem el cas de Grècia, tothom ha pogut comprovar que el govern, forçat per la troica i els mercats, va acabar aplicant una política a les antípodes de la que volia el seu electorat.

Hem pogut veure com, a Espanya, el Partit Socialista, ha lluitat tant com ha pogut contra la reforma laboral …al cap de poc temps, el govern socialista francès aprovava una reforma laboral molt semblant a la del PP espanyol.

S’han tornat tots mentiders, corruptes i només pensen en la poltrona? Jo sóc d’aquells (pocs) que creuen en la noblesa de la política… hi ha molta corrupció, és cert, però la gran majoria de càrrecs electes treballen amb fe per provar de millorar la vida de llurs conciutadans. Molts han començat com a regidors i han lluitat pel bé comú i llurs conviccions sovint passant-hi moltes hores i empassant-se molts gripaus..

Altra pregunta: Tenen els presidents actuals, com Obama, Rajoy, Czipras o Hollande, el mateix poder que tenien Kennedy, Papadopoulos o De Gaulle? És fàcil de comprovar que no. Tenen la mateixa categoria? Probablement no. Però sembla sobretot que els estats que dirigeixen no tenen la mateixa capacitat reguladora que tenien durant els decennis 1950/60: ja no gestionen el mercat intern, els estats europeus ja no tenen moneda pròpia ( Europa encara no és un estat…) i sobretot, han de gestionar un deute de més de 100% del PIB per Espanya o més de 90% per França. Depenen enormement dels mercats per finançar fins i tot els sous de llurs funcionaris.

La Taxa Tobin encara no s’aplica ( molts poders fàctics s’hi oposen amb fermesa) de manera que les transaccions financeres internacionals no han d’assumir una fiscalitat adequada. Aquesta fiscalitat segurament permetria als estats de fer front a l’enorme deute que tenen. Podrien tenir molta més capacitat per aplicar les polítiques socials que exigeixen els nous temps i invertir generosament en recerca i innovació. Aquestes inversions són indispensables per al gran repte de la humanitat: permetre als nostres néts que puguin viure a un planeta habitable i sostenible.

Davant d’aquest repte què pot fer un Rajoy, un Puigdemont, un Hollande, fins i tot un Obama que ni ha pogut resoldre el problema de les armes al seu país?

De moment, poca cosa… però tots, inclòs el President de la futura Catalunya independent, tenen el deure d’alertar l’opinió pública internacional, el conjunt de governs, de la necessitat d’arribar a acords fiscals, d’abast continental i mundial, perquè els estats del món tinguin els mitjans necessaris per finançar aquestes polítiques imprescindibles.
Ara, n’estem lluny… L’espectacle de la investidura del president espanyol és una prova més que , ara per ara, els polítics només són ( sense ànim d’ofendre ningú) els delegats d’unes gallines tancades al galliner dels grans mercats internacionals ( que no s’han de confondre amb els milions de petits empresaris que treballen de valent per crear llocs de treball).

Per això probablement els electors que som de moment no podem fer altra cosa que criticar, condemnar la corrupció, evidentment, i la ineficiència dels poders públics.

L’esquerra està immersa en la denúncia d’un capitalisme que, al cap i a la fi, acaba acceptant ( retallades franceses, investidura d’en Rajoy a Espanya, renúncies del govern grec etc..) i en el paper de funcionari de l’Oficina anti-frau ( que sovint s’hauria d’autodenunciar..).
La dreta està immersa en la gestió del mateix capitalisme, protegint-se de les esquerres que el denuncien de manera quixotesca.

Les ideologies del segle XX impedeixen als dos bàndols d’analitzar el canvi polític de la globalització: el poder ja no pertany als governs, en conseqüència, als països “democràtics” la democràcia només controla governs impotents que ja no tenen competències reals per gestionar l’interès general.

Les esquerres podrien dir que si guanyessin, simultàniament, ala majoria d’estats més importants tot podria canviar… Ells mateixos saben que no pot ser: quan governen acaben perdent les eleccions per haver “traït” llur propi electorat.

Què ens queda? Ambdós bàndols haurien d’abandonar la demagògia i confessar que, a tot estirar, si ho fan bé,( és a dir si augmenten la productivitat limitant el cost del treball) només podran aconseguir un xic més d’inversions que el país veí… El sistema electoral no ho permet. De moment, per guanyar cal fer promeses que hom no podrà complir…alimentant així la crisi de les democràcies…

El que proposaríem sembla una utopia: aconseguir que la majoria de partits democràtics fessin un diagnòstic de per què han perdut quasi tota llur capacitat reguladora… i es comprometessin plegats a posar-hi remei per tornar el poder als electors, a la humanitat a la qual, al capdavall, també també pertanyen.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!