Darrerament es sent molt a parlar d’una “ Nova política” que, en contraposició amb la Vella, podria resoldre els problemes dels ciutadans.
Consistiria a afavorir més l’expressió dels ciutadans, dels militants de base dels partits. Aquesta expressió, ningú ho diu però es sobreentén, permetria de resoldre els greus problemes que les societats catalana, espanyola , europea i probablement mundial tenen plantejats.
Com que la “Vella política” no dóna resultats sembla que caldria baratar-la per aquesta suposada Nova política.
És cert, que durant els darrers decennis hem assistit a una impotència creixent dels governs i dels polítics a l’hora de fer front a les diverses crisis que s’han d’afrontar.
A mitjan segle passat, els governs controlaven els territoris que d’ells depenien, i llurs decisions tenien un impacte important sobre la millora de la vida quotidiana de la gent.
El deute dels estats era assumible. Tenien doncs un marge de maniobra important a l’hora d’elaborar els pressuposts.
A França s’ha pogut comprovar que a partir de 1974 el deute va anar augmentant, i, el que és més greu, serveix més per fer front a les despeses corrents de l’estat que no a les necessàries inversions ( és com si una família s’endeutés no per pagar una casa sinó per pagar les despeses d’alimentació).
A Espanya, el 2005, el deute per cada espanyol era de 8941 €. El 2015 era de 23.045 euros !
En aquestes circumstàncies no és gaire difícil d’entendre que el marge de maniobra dels governants ha esdevingut cada vegada més estret entre la necessitat de mantenir “l’estat del benestar” i la de reduir el deute públic.Si afegim que les decisions d’inversió depenen més dels mercats internacionals que dels governs locals, aquest marge de decisió encara queda més reduït, en particular si tenim en compte que per atraure aquestes inversions sovint les administracions es veuen abocades a disminuir els imposts corresponents.
Davant d’aquest panorama el ciutadà, lògicament, té tendència a demanar comptes als polítics que ha elegit, així com demanaríem comptes al xofer de l’autobús si no ens portés al lloc previst.
Ens obsedeix l’aparent incompetència del xofer i no mirem per la finestra. Veuríem que la carretera ha desaparegut , que ja hem demanat prestats els diners per pagar la benzina, que encara no hem arribat. A més uns terroristes ( descendents dels habitants d’uns territoris que els nostres països ocupaven no fa tants anys) han volat el pont, i els inversors amenacen de canviar de país si els fem pagar les taxes necessàries per fer la carretera.
A l’autobús ( o dins de cada país ) ens posem tots nerviosos. A més resulta que uns cobradors ens han estafat amb el preu del bitllet i han invertit a Panamà.
Per més inri, als passatgers catalans, valencians i de les Balears se’ls ha cobrat el doble alguns altres han viatjat sense pagar.
Alguns autobusos han rebut alguns obusos i els supervivents volen pujar al nostre.
Els catalans en tenen prou, volen canviar d’autobús i estan construint un “ tot terreny”. Els Ciutadanos i felipistes diuen que es pot arreglar l’autobús tronat, uns altres criden que: “podemos conducir el autobús todas juntas”, els Marionetas afirmen que “vamos por buen camino”.
Ningú sembla que hagi vist que si, entre tots els autobusos, no obliguem els inversors a pagar les obres de la xarxa de carreteres ( com proposava fa temps un tal Sr. TOBIN, premi Nobel d’economia) tots quedarem enfangats. Algú es pensa que la Nova política que consisteix a consensuar el nom dels xofers i obligar-los a explicar per què canvien cadascuna de les marxes arreglarà les carreteres?
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!