6 de setembre de 2015
5 comentaris

ÚS DE LA LLENGUA? MIREM CAP A UNA ALTRA BANDA

Al voltant, o al marge, del procés sobiranista els principals partits catalans insisteixen que, a una Catalunya independent, el castellà tindrà el mateix estatus que a l’autonòmica. Això, de manera bastant clara, vol dir que la davallada de l’ús del català continuarà en cas d’independència. És possible que, durant un temps hi hagi alguna revifalla de l’ús, motivada per l’entusiasme de la nova llibertat… Tenint en compte però que, malgrat els resultats globalment positius de les proves d’avaluació, un nombre important d’alumnes surt amb un domini limitat de la llengua oral ( una Consellera d’Ensenyament, ja fa uns quants anys, m’havia dit que el català “s’estava llatinitzant” ) i sobretot l’hàbit de comunicar-se majoritàriament en castellà als patis de la escoles on es fa la primera socialització, sembla del tot improbable que la simple desaparició de mesures coercitives com les de la llei Wert o les dificultats del català a l’àmbit de la justícia, provoqui, com per art de màgia, una remuntada de l’ús de la llengua pròpia de Catalunya que actualment es troba en situació minoritària al seu propi territori.

No coneixem cap veritable estudi sobre l’ús del català als moments d’esbarjo, als menjadors escolars, a les hores d’acollida de matí i tarda i a les activitats extraescolars. Ens manquen dades realment científiques. Això no ens priva de constatar que cada vegada hi ha més testimonis de professors que ens indiquen que , a secundària, saltant-se la llei vigent, n’hi ha que es passen directament al castellà per “facilitar la comprensió dels alumnes” ( la qual cosa, evidentment, dificulta la futura comprensió i expressió en català).

Un altre aspecte també s’haurà de tenir en compte: l’oficialitat del castellà a la República Catalana AVALARÀ DEMOCRÀTICAMENT, l’ús d’una llengua imposada durant 300 anys. Aquest aval, obtingut sense el suport de l’exèrcit franquista o la constitució espanyola, li donarà una legitimitat que mai no havia tingut (deixem de banda, per poc rellevant socialment, el canvi introduït a l’estatut vigent).
He de confessar que em sorprèn que polítics i persones intel·ligents creguin sincerament que es pot salvar l’ús de la llengua catalana mentre el nombre de patis d’escola ( que, recordem-ho, són el marc de la primera socialització, la que condiciona tants hàbits de futur) en què la llengua d’integració és la de Castella va augmentant cada any . Segons els testimonis que m’arriben els patis catalanoparlants pràcticament han desaparegut de les zones més poblades. No sembla raonable de pensar que es pot arribar a l’ús normal de la llengua pròpia d’un poble lliure si a les seves escoles s’usa normalment la llengua que en el moment imposà Felip V i posteriorment Francisco Franco. Sabem que en llegir aquestes ratlles alguns posaran el crit al cel dient que es volen retallar drets lingüístics. Només ho poden pensar d’acord amb la ideologia que els va condicionar: la del sistema repressiu dels personatges suara esmentats. Al contrari, desenvolupant el sentit de responsabilitat democràtica de tots els catalans, tant dels d’origen com dels Nous Catalans” ( procedents de països molt i molt diversos ), és clar que podem, entre tots, democratitzar la llengua del país és a dir que estigui realment a l’abast de tots, vinguin d’on vinguin.

La qüestió de l’ús de la llengua inclou tres aspectes fonamentals:
l’aspecte jurídic.
L’aspecte sociolingüístic.
L’educatiu.

Aspecte jurídic:

L’arquitectura jurídica hauria de permetre que l’ús del català fos pràcticament imprescindible ( pel cap baix tant com ho és, de fet, actualment el castellà). Evidentment això s’ha de dur a la pràctica tot i respectant els drets individuals dels parlants de les altres llengües presents en territori català.

Aquesta estructura jurídica hauria de permetre de posar en marxa un sistema educatiu que permeti no solament un coneixement més o menys actiu de la llengua sinó una veritable fluïdesa que faci possible una socialització progressiva en llengua catalana.

Aspecte sociolingüístic:

Pel que sembla, els alumnes catalanoparlants s’han integrar en castellà a la majoria de patis d’escoles. El sistema educatiu hauria de poder capgirar l’actitud d’aquests alumnes, tornant a la vida quotidiana la dignitat de la seva llengua al propi territori, i permetre’ls realment de fer-la servir a l’hora de jugar. No haurien de sentir el que va haver de suportar una exalumna de la Bressola de Catalunya Nord ( lògicament només sabia català i francès) que quan va sortir al pati d’un centre privat de secundària de Girona , on s’havia establert, ( no d’Hospitalet ni de Rubí…) i va parlar en català li varen dir: “ PERÓ TÚ DE QUÉ VAS TIA??”.

L’educatiu.

Molts estan traumatitzats , amb raó, pels mètodes utilitzats pels estats espanyol o francès per imposar a les escoles l’ús de les llengües respectives a Catalunya ( sud o nord). “HABLA EN CRISTIANO” o “ SOYEZ PROPRES, PARLEZ FRANÇAIS”. No volem fer servir mètodes semblants! Això no ha d’implicar que renunciem a la recuperació de l’ús si trobem mètodes que integren el SENTIT DE RESPONSABILITAT que, més enllà de la llengua també serveix per preparar uns ciutadans lliures i evidentment responsables.

No parlarem aquí d’aquestes metodologies…( seria massa llarg) . S’ha de saber però que existeixen:
Si aneu a l’escola catalana de Prada de Conflent (Estat francès) comprovareu que, al pati, la llengua del joc ( i doncs d’integració ) és el català. Recordem que a Prada hi ha, com a màxim, un 2% d’alumnes catalanoparlants ( molt menys que aquí…) . El nombre d’alumnes hi creix cada any ( l’ajuntament acaba de comprar nous locals per a l’escola), cosa que no passaria si s’empressin mètodes com els que feren servir els sistemes espanyol o francès.

He pogut comprovar, parlant d’aquest tema, que molts amics són conscients de la magnitud del problema, però que , potser per manca de solucions, potser per por de ficar els peus a la galleda, eviten la qüestió. No crec que calgui evitar-la. Ningú, ni els castellanoparlants que s’han afegit al procés, vol una situació com la de la República d’Irlanda que aconseguí la independència però que fa servir la llengua de l’antiga administració.
Les solucions, democràtiques i respectuoses existeixen.. Simplement, posem-les en marxa, progressivament, tant bon punt puguem!

Joan Pere Le Bihan i Rullan
Autor de “Estat nou? Escola nova!”(Ed. 1984)
Expresident de la Bressola

  1. No només en les zones més poblades sinó en pobles ben petits. El castellà és la llengua de socialització de molts alumnes en el pati i quan es troben entre ells fora de l’Institut o l’Escola. En sóc testimoni directe

  2. Benvolgut Joan Pere, totalment d’acord amb el que dius. Pel que fa a l’estatus de les llengües, penso que no cal oficialitzar-ne cap i pel que fa al català, en tant que llengua pròpia del país, cal que esdevingui la llengua comuna i que el seu ús, com bé dius: “fos pràcticament imprescindible ( pel cap baix tant com ho és, de fet, actualment el castellà). Evidentment això s’ha de dur a la pràctica tot i respectant els drets individuals dels parlants de les altres llengües presents en territori català”.

  3. Per mi, en un Estat independent el castellà hauria de ser classificat com a llengua ADMESA. El català com a llengua oficial única i el castellà coma llengua ADMESA. Cap escrit ni cap intervenció en castellà han d’estar prohibits durant un período acordat (15, 20 anys). Però les respostes de l’Administració, tots els escrits, totes les intervencions vocals, etc. tot, es farà en català.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!