A vegades escric/ A veces escribo/

Paraules trencades/ Palabras rotas

12 de febrer de 2020
0 comentaris

UNA VIDA QUE MAI VAM TENIR/ UNA VIDA QUE NUNCA TUVIMOS

 

Una vida que mai vam tenir

Vaig entendre que mai vas ser-hi. Un final que ja estava massa escrit, que mai el vaig voler veure. Uns ulls que ploren. Uns ulls covards que em van dir ja n’hi ha prou. La vida em persegueix mentre pujo un Major de Sarrià buscant el que ja no tindrem. Buscant el que vaig perdre en aquella plaça on els teus ulls i els meus es van trencar per un t’estimo mal sonat. I ballo el ball final de les nostres vides mentre la meva vida ja no és la que era. Ja no sóc ella. A la que vas estimar. A la que vas enamorar mentre el demà no tenia presses. El present no tenia temps, ni hores, ni rellotges. I aquí estem tu allà i jo aquí. La vida té aquestes misèries. Les petites misèries que tornen en un present. Un present en el que sento el meu cor massa accelerat i cansat. Una vida que ja no viurem. Una vida que vam tenir i vam perdre. Una primavera que s’avança. Vaig deixar d’estimar-te fa molt temps entre murs i masses Sant Jordis sense tu, sense el teu llibre. Unes rambles oblidades entre paraules mal sonades. Un fill que m’espera. Un fill que només veu els ulls de la seva mare. I una mare que només veu una criatura pura. Una criatura que va agafar-se a la vida, dins meu. Es va arrelar amb el meu cor, i ara jo m’agafo al seu. Entre hemorràgies i morts sobtades . Entre pors i fantasmes, ell es va agafar per estar aquí i veure la vida d’un altre color. On no hi ets tu. Em dic Gala. Vaig perdre a un Hug. Ja no hi ets. Et vas quedar en aquell hospital i te’n vas anar amb la nostra vida. Una vida que ja no reconec. Ni em reconec. Una vida que ha canviat la meva vida. La teva. La nostre. La que mai vam tenir.

 

Una vida que nunca tuvimos,

Entendí que nunca fue. Un final que estaba demasiado escrito, que nunca lo quise ver. Unos ojos que lloran. Unos ojos cobardes que me decían ya basta. La vida me persigue mientras subo un Mayor de Sarriá, buscando lo que ya no tenemos. Buscando lo que perdí en esa plaza, donde tus ojos y los míos se rompieron por un te quiero mal dicho. Bailo el baile final de nuestras vidas mientras  mi vida ya no es la que era. Ya no soy ella. A la que quisiste. A la que enamoraste mientras el mañana no tenía prisas. El presente no tenía tiempo, ni horas, ni relojes. Aquí estamos, tu allá y yo aquí. La vida tiene estas miserias. Las pequeñas miserias que vuelven en un presente. Un presente en el que siento mi corazón acelerado y cansado, muy cansado. Una vida que ya no viviremos. Una vida que tuvimos y perdimos. Una primavera que se avanza. Dejé de quererte hace mucho tiempo entre muros, sin tus libros. Unas ramblas olvidadas entre palabras mal sonadas. Un hijo que me espera. Un hijo que solo ve los ojos de una madre. Y una madre que solo ve a una criatura pura. Una criatura que se aferró a la vida, dentro de mí. Se agarró a mi corazón, y ahora me acojo al suyo. Entre hemorragias y muertes. Entre miedos y fantasmas. Él se agarró para estar aquí y ver la vida de otro color. Donde no estás tú. Me llamo Gala. Perdí a un Hugo. Ya no estás. Te quedaste en ese hospital y te fuiste con nuestra vida. Una vida que no reconozco. Ni me reconozco. Una vida que ha cambiado mi vida. La tuya. La nuestra. La que nunca tuvimos.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.