A vegades escric/ A veces escribo/

Paraules trencades/ Palabras rotas

5 d'abril de 2018
0 comentaris

SUÏCIDI EMOCIONAL/ SUICIDIO EMOCIONAL

 

Avui m’he aixecat massa d’hora. Massa tard dels teus somnis. Mentre la ciutat dorm. Només vull despertar-me d’aquest mal son que he decidit crear jo. Només una decisió ha calgut per agafar aquesta direcció. Pujo major de sarria escapant dels teus mal de caps i dels somnis insomiats. De tot i de res. El cel és fosc. Puc veure aquelles ultimes estrelles que s’han adormit.  Travesso les persianes baixades que em treuen el pas i me’n vull anar adormir. Però els meus peus nomes volen caminar per aquesta ciutat deserta. Penso en el tu i en el mi, i em com la mort ha sobtat la teva pell i m’ha portat a tu. Una Gala que vas conèixer fa 10 anys i ara estem aquí en un hospital clínic on no sé si existirà el demà. El teu i el meu. Veig el forn de pa i sento la olor. Em quedo embafada pels records mal acceptats. No em cal res més ara mateix. Res tornarà al seu lloc. Un ball m’omple aquesta matinada mentre les meves passes marcant el que no sé escriure i no vull dir. En poques hores Barcelona desperta i jo vull dormir al teu costat.  On l’angoixa m’abraça. L’angoixa eterna. Pujo els esglaons que em porten a l’esglèsia i respiro el 1, 2,3 que em porta el ball perfecte per entendre el que no em passa. Una mort i un suïcidi emocional. Una diferència. La teva i la meva.

Hoy me he levantado temprano. Demasiado tarde de mis sueños. Mientras la Ciudad duerme. Solo quiero despertarme de esta pesadilla que he decidido crear yo. Solo una decisión ha valido para tomar esta dirección. Subo mayor de sarría escapando de tus dolores de cabeza y de mis sueños de insomnio. De todo y de nada. El cielo está oscuro. Puedo ver las últimas estrellas que se han dormido. Me mezclo con las persianas bajadas que me quitan el paso y me quiero volver. Pero mis pies solo quieren caminar por esta Ciudad desierta. Pienso en ti y en el yo, y en cómo la muerte ha llegado a tu piel y me ha llevado a ti. Una Gala que conociste hace 10 años y ahora estamos aquí en un Hospital Clínico donde no sé si existirá el mañana. El tuyo y el mío. Veo la panadería y me atrapa el recuerdo. Recuerdos mal acertados. No me hace falta nada más ahora mismo. Nada volverá a su sitio. Un baile que me llena esta madrugada mientras mis pasos marcan lo que no sé escribir ni quiero decir. En pocas horas Barcelona despertará y quiero dormir a tu lado. Donde la angustia me abrace. La angustia eterna. Subo los escalones que me llevan a la Iglesia y respiro el 1, 2,3 que me lleva al baile perfecto para entender lo que no me pasa. Una muerte y un suicidio emocional. Una diferencia. La tuya y la mía.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.