A vegades escric/ A veces escribo/

Paraules trencades/ Palabras rotas

21 de març de 2018
0 comentaris

SENSE REMORDIMENTS/ SIN REMORDIMIENTOS

Aquí em planto. Un dissabte a Barcelona. Sola i alliberada. T’arribaré  a la pell amb una via de tren que em porti a la nostra estació.  Obro un mes de març entre trencadisses i mal de caps. Baixo les escales i agafo les claus per no tornar. Ballo entre el carrer parís i Londres, puc olorar una primavera avançada. Passat un hivern. T’he vist plorar entre la mort i la vida. Un hospital clínic que ens fa la companyia que no volíem. Ara som dos i entre tercers ens abraçarem en una cala massa desconeguda, pels nostres fantasmes del passat, massa coneguda. Veig aquella dona que sempre s’asseu en aquell parada de bus. Em mira, el senyal de la mort. M’atrapa i em mira fixament. Em pregunto a qui deu esperar. Fa anys que sempre és aquí. Els carrers em murmuren que no vagi, que no trenqui el que tinc. Ja he trencat masses realitats. La protagonista . Una Gala que respirar massa ràpid. Intenta olorar els carrers que un dia van ser nostres. Sense massa consciència. Ara amb remordiments. Sense esma ni ganes. Baixo per Balmes en busca de una castanyera que ja no retornarà a les nostres vides. Mentre m’esperaves entre gran via i aribau , començava el dia amb el tu i el jo. Ara res de tot això hi és. S’ha perdut entre presents malmesos i un somriure que es va esfumar en un cotxe qualsevol. Barcelona m’asfixia. Barcelona m’arrela dins meu . Jo vull tornar a aquella estació on el fred es parava només amb la nostra abraçada. No calia res més per donar la benvinguda a la nostres primaveres gelades i esquinçades per un t’estimo que retornava dins del llit. El tren tornava a escapar-se i un dia més passava dins dels teus llençols, sense demà. Sense remordiments.

Aquí me planto. Un sábado en Barcelona. Sola y liberada. Te llegaré a la piel con una vía de tren que me lleve a nuestra estación. Estreno un mes de marzo entre rupturas y dolores de cabeza. Bajo las escaleras y cojo las llaves para no volver. Bailo entre la calle París y Londres, puedo oler una primavera avanzada. Pasado un invierno. Te visto llorar entre la muerte y la vida. Un Hospital Clínico que nos hace compañía que no queríamos. Ahora somos dos y entre terceros nos abrazamos en una cala demasiado desconocida, para nuestros fantasmas del pasado demasiada conocida. Veo esa mujer que siempre está sentada en esa parada de bus. Me mira, la señal de la muerte. Me atrapa y me mira fijamente. Me pregunto a quién debe esperar. Hace años que siempre está aquí. Las calles me murmuran que no vaya, que no rompa lo que tengo. Ya he roto muchas realidades. La protagonista. Una Gala que respira muy rápido. Intenta oler las calles que un día fueron nuestras. Sin demasiada conciencia. Ahora con remordimientos. Sin ganas. Bajo por la calle Balmes en busca de una castañera que ya no volverá a nuestras vidas. Mientras me esperabas entre gran vía y aribau, empezaba el día con el tú y el yo. Ahora nada de todo esto está. Se ha perdido entre pensamientos descompuestos y una sonrisa que se esfumó en un coche cualquiera. Barcelona me asfixia. Barcelona se planta dentro de mí. No quiero volver a esa estación donde el frío se paraba solo en nuestros abrazos. No hacía falta nada más para dar la bienvenida a nuestras primaveras congeladas y rotas por un te quiero que retornaba dentro de la cama. El tren volvía a escaparse y otro día más pasaba dentro de tus  sabanas, sin el mañana. Sin remordimientos.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.