A vegades escric/ A veces escribo/

Una gota va caure sobre la teva sabata i em vas mirar. No tenies por ni tristesa. Només guardaves una llibreta i una ploma esborrada,  vas saber que tot començaria. Barcelona mullada i la pluja ha donat el seu últim adéu a un hivern emprimaverat. Notes com el ritme de les gotes s’escauen mentre intentes trepitjar el que ja no vols. Et quedaràs i ho sé. Camino pel carrer Balmes, un paraigües trencat. Avui decideixo mullar-me, què més dóna si tot són convencions. Seré jo, una Laura Sovirà que vol ballar. No em vull amagar de res. Del que sóc del que va ser. El meu passat. Perquè soc jo la que ballo i tu toques. Un, dos, tres i els tambors comencen a ressonar per una eixample enlluernada, freda. Noto la faldilla que segueix les meves passes. Retrobaré aquelles ballarines que estan penjades darrera d’una porta silenciada i esborrada. Ballaré i ballaré fins que els peus s’adormin i em cridi el cor. El tango perdut el recupero a ritme de segons mentre la pluja s’escola entre els meus dits. Et veig. Miro aquella plaça on tu vas decidir posar un final. I crec que per moments el silenci va desapareixent. Veig el restaurant de la iaia. Una iaia que ja no hi és. que em va confessar la seva cullera de fusta. Entro al pis. El buit em sorprèn. No m’espera ningú per sopar ni avui ni demà. Haurem de començar a fer la maleta. Trencaré aquella fotografia o potser no? Escolto aquest silenci, la mort recent, mentre les gotes van fent tic tic tic. Pluja fina, i una cama afinada mentre ja no tinc pianista ni violí, mai van ser reals. Ara sí que pleguem, buidaré aquest pis. Tot ho llençaré menys els quatre fogons i un parell de davantals. Avui toca oblidar. La pluja ho arrossega tot. Una primavera que comença, un ball que segueix, un record acceptat i una Laura que em sé mirar al mirall sense veure talls. Em veig d’una peça, i ara sí que toca fer aquest viatge i retornar a la costa, la catalana, on els meus peus tornin a sentir l’aigua salada i per fi pugui respirar sense escoltar notes silenciades de fantasmes. Et faré sentir de nou, a tu escriptora dels meus balls. He decidit agafar-te la mà. Ja és hora de deixar de mirar-te d’esquenes. Aquí estic, sota la pluja amb una maleta i esperant a que em deixis entrar en el teu teclat groguenc per les paraules que has gastat i desmuntat per crear-me, i començar el ball final. Ara és l’hora.

https://open.spotify.com/track/6CP2LvW6pIh5QYoPvwx6kZ