A vegades escric/ A veces escribo/

Vaig pels camins de la meva revolta. Sense esma ni fums. Una Laura que m’asfixia. Una Gala que em rebutja. Uns personatges que revolten entre gràcia i el clínic. Un hospital sense aire. Una passejada cansada. Una Gala que camina sense saber on és ni on sóc jo. Sense saber si és la seva ciutat o acaba de perdre un país sense ordre i amb massa desordre. Un país sense gent. Sense cor. Un cor sense estima. Ets aquí i no m’escoltes. Ets aquí i ara. Aquí et vull escriure un batec. Sense aire i sense fam.  Una Barcelona que em mira i em pregunta el perquè de la revolta. Una Laura que marxa i una Gala que arriba. S’abracen. Balleu un ball on no hi ha músics ni ritmes per escriure. Un hivern que ve, que s’amaga darrere de les meves paraules. Un soliloqui que t’escriu el que ja no vols. Vola i des vola. Miralls que s’esdevenen. Un calidoscopi entre monotonies matrimonials. Una ràfega que es mor dins d’aquella habitació. Hospital clínic. Un triangle amorós. Un t’estimo perdut entre uns carrers de Barcelona cansats davant de tanta violència, davant de tants crits sense resposta. Davant teu i meu, no hi ha silencis esborrats. No necessito les teves bones nits. No necessito, et necessito. Un Madrid em guinya l’ull i una Barcelona em trenca el peu. Necessito esborrar-te els adéus i que vinguin els records acceptats. Passejo per una ciutat avorrida d’enganys, sense polítics, amb revoltes. Només vull la meva. La meva revolta silenciada. Ets tu. Silencis esborronats. La tardor m’enfila pels carrers entre un passeig Sant Joan i uns jardins. Avui només, avui, estic decidida, agafar una Gala que m’espera, i un hospital que t’acollirà. Tot comença pel meu escriptori i tot s’acabarà dins del meu cor. Com sempre.