A vegades escric/ A veces escribo/

Paraules trencades/ Palabras rotas

16 de gener de 2018
0 comentaris

JA MAI MÉS SEREU/ NUNCA MÁS SERÉIS

 

Et recordo com un mal de cap. Aquell que un dia va desaparèixer i mai més ha tornat. Pols sobre mullat. Vaig veure la nostra castanyera. Plantada entre el carrer Aribau i la gran via feia olor a hivern. Una passa, dues passes. Torno on era. L’agonia de no estar on hauria d’estar. Una masia abandonada i dos cors perduts que ja no es troben. Record acceptat i esborrat. Veig una Gala que vol viure i un Hug que s’està morint. Les paraules esborren un passat retrobat dins d’un Hospital.  Un restaurant que mai es va obrir i uns ous ferrats que mai te’ls faran. Camines pel carrer Paris i tot et sembla tant buit tat esmunyit que mai entens els perques de les revoltes internes. La pèrdua sempre et timba el cap. Aquella obsessió massa naturalitzada. Massa normal. Massa esquinçada. I saps que t’espera aquesta obsessió a l’habitació 344. Mentre una Barcelona explota en el seu cor on tu i ell vau viure les nits sense matinada. Un alè despertava entre vosaltres. Una bombolla nuclear. Dos cors robats en aquesta ciutat que avui fa fum. Fa olor a mort. La mort t’atrapa des de dins, des de les teves entranyes. Un cos perdut amb un ventre buit de tot. Una vida que ja no portaràs dins mai més . Et perds entre els seus braços que poc li queda. La merda de pèrdua. La teva obsessió i el teu modus de viure. Una Gala que camina sense saber on va. Un Gala que es perd entre els vostres carrers que mai més portaran els vostres noms. Ja mai més sereu.

 

Te recuerdo como un dolor de cabeza. Ese día en el que desapareciste y jamás volviste. Polvo sobre mojado. Vi a nuestra castañera. Plantada entre la calle Aribau i la Gran Vía. Hacía olor a invierno. Un paso, dos pasos, y vuelvo donde estaba. La angustia de no estar dónde tendría que estar. Una casa abandonada y dos corazones perdidos que ya no se encuentran. Recuerdo aceptado y borrado. Veo una Gala que quiere vivir y un Hugo que se está muriendo. Las palabras borran un pasado reencontrado dentro de un Hospital. Un restaurante que nunca más se abrirá y unos huevos fritos que nunca más te los harán. Caminas por la calle París y todo te parece vacío, demasiado podrido, y nunca entenderás los porqués de tus revueltas internas. La pérdida siempre te rebota en tu cabeza. Esa obsesión demasiada neutralizada. Demasiado normal. Demasiado rota. Y sabes que te espera esta obsesión la de la habitación 344. Mientras una Barcelona explota en su corazón donde tú y él vivíais las noches sin madrugadas. Un respirar desertaba entre vosotros en una bomba nuclear. Ahora sois dos corazones robados en esta Ciudad que hoy arde humo. Hace olor a muerto, y la muerte te atrapa desde dentro. Desde tus entrañas. Un cuerpo perdido en un vientre vacío de todo. Una vida que ya no llevarás dentro de ti. Y ahora te pierdes entre sus brazos que poco le queda. La mierda de la pérdida. Tu obsesión y tu modo de vida. Una Gala que camina sin saber dónde va. Una Gala que se pierde entre vuestras calles que ya nunca más llevarán vuestros nombres. Nunca más seréis.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.