A vegades escric/ A veces escribo/

Paraules trencades/ Palabras rotas

31 de gener de 2018
0 comentaris

ESPERANT EL FINAL/ ESPERANDO EL FINAL

 

Recordo quan vas marxar i ja mai  vas tornar. El mirall em parlar de tu i de mi. No puc respirar. No puc caminar. Entre el carrer Balmes i Paris veig quan érem dos. Tu. Jo. Ningú més .Dos cossos que esperen el perdó. El perdó d’un pecat. Mal begut, mal estimat. Només tu i jo. Soc un Gala que caminar esperant el final. Una mort i alguna cosa que viu dins meu. Avui sóc d’aquest Barcelona que respirar i aspirar i escolta les nostres passes mentre els trens agafen bitllets d’anades sense tornades. Avui tu i jo mirem el mateix cel blau que fa tems que no és groc. Respiro i veig aquella terra humida en la que vaig escriure que era boja per tu. No tornarem a aquelles tardes que eren nostres. Ja mai nostres. Jo estic aquí. Tu allà. No tindré la valentia d’agafar aquell bitllet de tren, guardat en el calaix, que em pot portar en aquella estació on els adéus es fan petons. On jo Gala tenia consciència de ser i tu de d’estar amb mi. La melodia toca les seves notes . Estic aquí esperant el teu nom, el teu ser, les paraules. El racó on només calia una botella i unes paraules mal compostes mentre s’escampa aquell petó. El que vam perdre entre tanta pèrdua obsessionada. Ara i mai més.  Ens hem quedat entre carrers contaminats per la mala esperança de ser mai més tu i jo. Avui començo una novel.la la teva meva i la teva. I tot, entre els carrers de Barcelona, la teva mort i la meva vida. Una nítida foscor entre paraules perdudes.

Recuerdo cuándo te marchaste y ya no volviste. El espejo me habla de ti y de mí. No puedo respirar. No puedo caminar. Entre la calle Balmes y París veo cuándo éramos dos. Tú. Yo. Nadie más. Dos cuerpos que esperan el perdón. El perdón de un pecado. Mal bebido, mal querido. Solo tú y yo. Soy una Gala que camina esperando el final. Una muerte y algo que vive dentro de mí. Hoy soy de esta Barcelona la que respira, aspira y escucha nuestros pasos mientras los trenes se llevan sus billetes de idas y sin vueltas. Hoy tu y yo miramos el mismo cielo azul, que hace tiempo que no es amarillo. Respiro. Veo esa tierra húmeda en la que escriba loca por ti. No volverán esas tardes que eran nuestras. Nunca más nuestras. Yo estoy aquí. Tu allá. No tendré la valentía de coger el billete de tren, el que guardo en el cajón, que me puede llevar en la estación dónde el adiós se hace con besos. Dónde tenía conciencia de ser y tú de estar conmigo. La melodía suena sus notes. Estoy aquí esperando tu nombre, tu ser, las palabras. El rincón dónde solo hacía falta una botella y unes palabras mal compuestas mientras se escapaba ese beso. Todo lo que perdimos entre tanta perdida obsesionada. Ahora y nunca más. Nos hemos quedado entre calles contaminadas por la mala esperanza de nunca ser tu y yo. Hoy empiezo la novela, la tuya y la mía. Todo, entre las calles de Barcelona, tu muerte, mi vida. Una nítida oscuridad entre palabras perdidas.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.