A vegades escric/ A veces escribo/

Paraules trencades/ Palabras rotas

12 d'abril de 2018
0 comentaris

Els meus anys 20/ Mis años 20

 

Vaig camí cap a una ciutat nova sense ganes ni esma. Només esperant la teva trucada. Em sento estancada de la vida i d’una Barcelona que m’ofega entre exilis i detencions. Un amor d’un passat oblidat i massa recordat. Agafo la maleta amb una muda. On només em portarà al meu exili intern. És el que vull. El que necessito. Itàlia m’obra les portes dels seus carrers. I de sobte sento una nostàlgia d’un Londres que em rememora el sentit de la vida. D’una vida que ja no tornarà. Una Gala em somriu. Es fuma un cigarro, escriu amb una maquina d’escriure i porta un barret on nomes es veuen la ombra dels seus ulls. Camino de la mà. D’un sol home.- I em guinya l’ull. Aquest cop et tinc i aquest cop vull que facis el ball que necessito entre hospitals i unes rambles oblidades. Obro els carrers de bon matí. Veig els estudiants que  ho somien tot i tot ho volen. Recupero la sensació de tenir-ho tot i de voler- ho tot. Torno als 20 anys quan no pensava en el demà ni el volia. Només el present. Un present que la Gala em somriu. Entre carrers foscos i voltejats per arcs m’explica el seu secret. La clau per escriure L’últim agost a Barcelona. Et va estimar i et troba a faltar en mig d’una Florència massa humida i massa clara per entendre el passat. Ella no retornarà. Es quedarà en mig de les places esperant el que ja no vindrà. El que ja no sereu. El que no serà. Porto una bossa i dins un teclat massa esborrat pel pas d’un temps. Ella em diu que no em cal, que ja ho se tot. Només em cal veure els seus ulls per saber que Gala existeix. Viva i ella camina enmig d’una bolonya massa enamorada de la vida. Massa viva dins del meu exili intern. Marxarem uns mesos per retrobar el que un dia vam sentir. Una escriptura mecànica sense ordre ni sentit. Pels carrers veig un Baudelaire que m’espia mentre la pluja s’arrapa dins de la pell i el cor m’explota quan veig les llums dels pisos i espio les vides. Només em cal una ploma per poder donar-me sentit el meu propi sentit asfaltat, i esquinçat per una plaça oblidada. Ja no crec en res. No crec en el que va passar. Gala enmig del meu mon, d’una Itàlia inesperada, que em dona l’aire per seguir donant un ball en el meu teclat gastat, i esborrat per un compàs descompensat. Veig uns ulls que em miren. Jo els hi dono la volta i aquí em vull quedar en questa ciutat nova. On els somnis em retornen. On les ganes retornen a sentir les meves mans. On el meu cor fa un pim pam i torno a sentir-me. Torno a el 1, 2, 3 i el re mi fa sol d’una Gala massa oblidada i massa esborrada per un Hug i un Joan. Ara sí, l’últim agost a Barcelona retorna dins del meva maleta amb un compàs equilibrat. Ballat per tres notes simples que ballen entre la mort i la vida.

 

Voy camino hacia una Ciudad nueva sin ganas. Solo esperando tu llamada. Me siento estancada e la vida y de una Barcelona que me asfixia entre exilios y detenciones. Un amor de un pasado olvidado y demasiado recordado. Cojo la maleta con una sola muda. Donde me llevará a mi exilio interno. Es lo que quiero. Lo que necesito. Italia me abre las puertas de sus calles. Y de repente siento nostalgia de un Londres que me rememora el sentido de la vida. De una vida que ya no volverá. Una Gala me sonríe. Se fuma un cigarro, escribe con una máquina de escribir y lleva un sombrero sonde solo percibo su sombra de ojos. Camino de la mano. De un solo hombre- y me guiña el ojo. Esta vez te tengo, y quiero que hagas el baile que necesito entre hospitales y unes ramblas olvidadas. Abro las calles de buena mañana. Veo a los estudiantes que lo sueñan todo y todo lo quieren. Recupero la sensación de tenerlo todo. Vuelvo a mis años 20 cuando no pensaba en el mañana ni lo quería. Solo el presente. Una Gala me sonríe entre las calles oscuras. La clave para escribir último agosto en Barcelona. No creo en lo que paso. Gala en medio del mundo, de una Italia inesperada que me da el aire para seguir dando el baile en mi teclado gastado, y borrado por un compás descompensado. Vuelvo al 1,2,3 el re mi fa sol de una Gala demasiado olvidada y borrada por un Hugo y un Joan. Ahora sí, último agosto en Barcelona vuelve dentro de mi maleta con un compás equilibrado. Bailado por tres notes simples que bailan entre la muerte y la vida.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.