A vegades escric/ A veces escribo/

Paraules trencades/ Palabras rotas

27 de desembre de 2018
0 comentaris

EL SEU NADAL/ SU NAVIDAD

El nadal que no vam tenir i mai més tindrem. Veig aquells ulls que mai més em miraran. Vas morir un agost mentre la ciutat enterrava a 100 animes assassinades en unes Rambles. Una Gala que camina per passeig Bonanova. Porta la teva bufanda. Negra. Plena de borles que només porten records esborrats. Un passat retornat. Un Nadal sense sentit. Un Nadal sense llums ni àngels. Una mort sobtada plena de dolor. Plena de rancors. Un perdo que mai va arribar. Un t’estimo que es va quedar penjat en aquelles quatre parets d’un hospital. Fred. Blanc. Verd. Només olorava la teva mort i la seva vida. Una vida infèrtil. Una vida plena de fantasmes. Tu et sumes en ells. Veig els carrers de Barcelona que oloren a Nadal. Ella no olora ni veu res més que els seus peus que caminen sense sentit cap  a un cementiri on els seus morts ja no s’amaguen. Ja van marxar fa temps. Ella s’ha quedat sola en aquesta ciutat plena de confusions. Plena de malalties irracional. On la felicitat sorgeix en alguna cantonada però ella no la veu. Només veu un Nadal indiferent. Buit. Escopit per una metralla d’emocions esborrades i grises. La tendresa  no existeix a la seva vida. La tendresa va marxar fa temps. Mentre ella escopia les restes d’una criatura que mai tindrà en els seus braços. Mentre balla el ball de la mort. El ball de la solitud.

Es una més. Una ànima buida. Mentre camina entre altres com elles. Intento que vegi un Nadal ple de llums. Però a vegades l’absurd arriba com un cop de puny. Un punt de gir en una escaleta. No hi ha volta enrere entre passats oblidats i mal acceptats. Ja mai més tornaran aquells nadals on ella ballava al voltant d’aquell llimoner mentre t’estimava. I tu l’estimaves. Ara sou cendres que es van quedar en aquella plaça.  La vida te aquestes coses. El misteri de la vida. Un passat. Un present. Un futur. I un ha de saber jugar. Ella ha decidit no jugar més partides.Em quedo asseguda en un banc, i et veig caminar. Em mires. I sé que et toca marxar. Avui no passaràs el Nadal amb mi. Avui has decidit trobar-te amb els morts. Amb el silenci de la vida. Avui, t’he perdut i només em queda la teva novel.la i la teva historia. Et gires, i veig el teu cabell recollit, quatre cabells se t’ enreden en aquesta bufanda d’un Hug, del passat.  Em mires i només em dius,  haig de marxar al passat. I allà es on em vull quedar. No vull tornar. No em vinguis a buscar. Et miro,  només em surt una llàgrima i veig com marxes poc a poc com si fossis una paranoia que sorgeix del meu teclat esborrat i trencat.

 

 

SU NAVIDAD

La Navidad que no tuvimos y nunca más tendremos. Veo esos ojos que ya no me mirarán. Jamás. Él murió un agosto mientras la ciudad enterraba a 100 almas asesinadas en unas Ramblas. Silenciadas. Una Gala que camina por paseo Bonanova. Lleva tu bufanda. Negra. Llena de pelusas que solo llevan recuerdos borrados. Un pasado retornado. Una Navidad sin sentido. Unas Navidades sin luces ni ángeles. Una muerte llena de dolor. Llena de rencor. Un perdón que nunca llegó. Un te quiero que quedó colgado entre cuatro paredes de un hospital. Frío. Verde. Blanco. Olía a tu muerte y a su vida. Una vida infértil. Llena de fantasmas. Y tú ahora, te sumas en ella. Veo las calles de Barcelona que huelen a Navidad. Ella ya no las huele ni ve más allá. Solo ve sus pies que caminan sin sentido hacia un cementerio donde sus muertos ya no se esconden. Se fueron hace tiempo. Ella se ha quedado sola en medio de esta Barcelona llena de confusiones. Llena de enfermedades irracionales. Ahora, la felicidad surge en alguna esquina. Gala solo ve una Navidad indiferente. Vacía. Una metralla de emociones borradas y difuminadas. Grises.  La ternura huyó de su vida. Se fue hace tiempo. Mientras ella escupía los restos de una criatura que jamás tendrá entre sus brazos. Ahora solo le queda el baile de la muerte. El baile de ella baila sola. Es una más. Un alma vacía. No volverán esas Navidades donde ella bailaba alrededor de su limonero mientras jugaba a quererte. Y tú la querías. Erais dos en un mundo vacío pero lleno de sentido. Erais gigantes. Uno a uno. Sin rencores. Sin futuros ni pasados. Sin enfermedades. Ni perdidas. Ahora. Sois cenizas que se quedaron en esa plaza. La vida tiene estas cosas. Un pasado. Un presente. Un futuro. Y uno ha de saber jugarlo. Gala ha decidido no jugar más partidas. Me quedo sentada en un banco. Te veo caminar. Me miras. Y sé que tienes que irte. Hoy no pasarás más navidades en mi teclado. Hoy has decidido encontrarte con tus muertos. Con el silencio de la vida. Solo me queda tu novela y tu historia. Te giras. Veo tu pelo recogido, enredado entre la bufanda de un Hug, que ya no está. Ya no volverá. Del pasado. Me miras. Me dices feliz Navidad. Tengo que volver al pasado. Y allí es donde quiero quedarme. No me vengas a buscar. Te miro, y me sobresalta una lágrima. Veo cómo te vas, como si fueras una paranoia que sale de mi teclado gastado. Con alguna pieza rota.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.