A vegades escric/ A veces escribo/

Paraules trencades/ Palabras rotas

12 de juliol de 2018
0 comentaris

EL NOSTRE EMPORDÀ

 

L’aire m’agafa de passada. Veig unes masies. Les que vau abandonar. Els teus somnis i els del Hug. Volto per un Empordà. L’aire només em porta al tu i al jo. El poc temps que tenim. Els nostres minuts. El temps ens juga la vida.  Els meus ulls atrapen els arbres . Unes flors que mai he vist. Una escriptora sense un llibre. Una protagonista sense el seu títol. Un Empordà que es va cremar. Ara ressorgit. Em paro enmig del no res per entendre cap on vas. Una Gala sense cognom. Una Gala que no sap si estimar o deixar-se estimar. Una Gala que va deixar de ser mare. Una Gala que camina sola sense sentit però amb tot el sentit. Tornarem al nostre agost. El nostre últim agost per Barcelona. Ballaràs per una plaça qualsevol de Gràcia. La virreina. Em marcaràs el compàs del meu teclat. T’acompanyaré amb un ritme desconegut. Aquesta història acaba. Ara és quan agafo els tempos exactes per trobar el nostre estil. Aquell soliloqui. Aquell últim crit. El que et retornarà la veu. La pell. El sentit de tot. El nostre últim crit.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.