A vegades escric/ A veces escribo/

Vaig pels camins de la meva revolta. Un t’estimo entre un nadal perdut. Un nadal buit de contingut i de continent. Un t’estimo que ja mai arribarà. Et vas fondre entre un Hospital Clínic i una Barcelona massa avorrida de tot, de tu i de mi. Pels carrers de Barcelona veig com tothom va boig per les llums de nadal. I jo només necessito el nostre arbre, aquell arbre que un dia va ser testimoni del que vam ser tu i jo. Baixo per muntaner i sento el que sona, una ciutat contaminada per odi i per la repressió . Busco el compàs de la vida mentre la gent busca el millor regal.  No vull que acabi aquesta nit entre espelmes i escrits. Una peu em demana el teu ritme i un cor retrobat vol el teu perdó. Jo et salvaré. Habitació 344. Aquesta nit no anirem a dormir. Una poesia de Baudelaire esbrinar el que vull, caminant per aquests carrers de Barcelona, que fingeixen tenir un nadal normal. Mentre polítics i presos conjuguen una mateixa cançó. Indignats. Indignació. Seny? Entre nosaltres mai va existir. Perquè només érem tu i jo, un punt i coma. Salvaré l’habitació 344 i aquest nadal tornaràs amb mi, mentre estiguem al cel, res ens separa.