La frontera entre somni i realitat….
La primavera de sobte s’ha trencat des de el primer minut en què la meva mirada va començar a plorar. El meu pit encara guarda la teva olor, la olor que em despertar ara cada matinada. I em desperto en un malson. Ara quan somio ja no somio, quan desperto somio. I ja no ser on soc.
Avui Barcelona ha despertat amb un nou matí, gris, plujós, extrany. Extrany com tu i jo. Com la vida. I ja no oloro la primavera. On s’amagat? Intento trobar-la i poc a poc la trobarem. Com també poc a poc em trobo i em busco. I l’angoixa em desterra. I la guerra continua, mai ningú va dir que fos fàcil i mai les enterraré, les armes…
Ara reposaré. Aquesta nit intentaré que sobre el meu coixí es converteixi en un somni i demà quan despertí podé sentir que segon a segon visc i sentir algun granet de la olor, la olor que em fa ser jo, que em fa inspirar, que em fa veure que les coses funcionarant…
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!