A vegades escric/ A veces escribo/

La hora en què les paraules no tenien lloc…

Les 16:36. Hi ha
hores acompanyades dels seus inseparables companys minuts que no oblides mai.
En canvi en la majoria dels moments de la teva vida, les hores només són referents
i ni te’n recordes de quina hora era quan vas fer el teu primer petó o a quina
hora vas decidir marxar de casa, o a quina hora vas fer el teu últim examen de carrera.
Però a vegades en aquell punt en què estàs a punt de perdre casi tot. Mires el
rellotge i veus les 16:36 i el teu cor explota, la pell et comença a tibar, la
respiració cada cop és més ràpida i menys valenta, els ulls s’inflen fins al
punt d’expulsar llàgrimes de dolor. I no saps com( o potser sí però no vols reconèixer
que l’has cagat) però en aquell minut i aquella hora saps que quelcom canviarà
i no et pensaves que això podia passar, perquè només t’has mira a tu i només a
tu. I els altres no has pensat amb els altres. I tot això et retornar en formar
de venjança. I tu no tu creus. I la calor barrejada amb un extrany fred amb
suor et bloqueja el cos. I mires enrere i el veus i et dius com puc ser tant
idiota? Com les persones podem fer mal a les persones que més estimem? Com?
Com? Per que? Quan? NO penso o és que sóc de pedra? No això no. I els record em
venen em forma de present i no se com reacciona Podria dir-te tantes coses però
ara no tinc credibilitat m’han lligat els llavis. I t’abraço i és l’única
manera de parlar-te de intentar dir-te ho sento i vull que em sentis, si és que
ja no és massa tard.. No se que dir. Potser és que a vegades les paraules no
tenen CABUDA EN AQUESTES HORES que vols guardar en l’oblit per sempre més.

Però l’oblit no és
la solució, només és una forma d’enterrar o de fer veure que aquí no ha passat
res. I no la vida no és fa així, les cagades no es solucionant així, ser que no
serà tant fàcil. I l’angoixa ser que serà la meva companya durant aquest dies.
I no se com me la treure de sobre! Suposo que de mica en mica, mentre deixo que
passin els minuts i les hores a partir de les 16:36. I tot tornarà al seu lloc,
no a cops d’oblit, sí a cops de lluita. Perquè si un dia dius que lluitaràs ho
has de fer, t’has de comprometre, perquè sinó no té sentit. I no ho deixaré de
fer, mai em rendiré, perquè baixa la bandera i alça els braços és de covards.

Espero que la
persona de les 16:36 pugui tornar a veure el sentit de la meva lluita. Jo ho
intentaré i ser que aconseguiré que mai més aparegui en els NOSTRES rellotges
la hora en què pensava que tot tenia un final inesperat. Les 16:36 odiosa hora
en la que vaig adonar-me que tot té uns límits. I que el mal no s’ha de
repartir amb la gent que a dins seu la maldat no té existència. I algun dia els
fantasmes desapareixeran de dins meu. I avui començo a renegar-los i poc a poc
a fer-los fora. Perquè els fantasmes com més a dins teu, més força tenen i més
mal et fan crear. Avui a les 16:36 em miraré la vida amb altres ulls. Potser
amb els ulls que tinc enterrats amb cendres de fantasmes, però que poc a poc
lluitaré per desterrar-los.

? Ja són les 16:37.