L’últim vals va ser el teu primer ball. Veus una primavera prematura. El vent et copsa els teus cabells mancats de les seves carícies. Et costa escriure. Un plural i una primera persona apareixen entre llibretes i paraules trencades. Una primavera que aviat se’ns presenta i jo encara no la vull. Tot accelerat i encara
Sento un puny . Un gir, dues voltes i el ball comença. Barcelona ronda quieta, atapeïda. Un ball en silenci. Només tu el saps porta per dins. Un cor trencat. No et queda res. Camines sense sentit. No busques res perquè no tens res. Un cor esquinçat. I tu ja no saps qui ets ni
Obro els ulls i ho veig. El tango. El ritme amb el que vas abandonar aquella casa. Avui sents el fred en els teus dits de ballarina. I no me’n surto quan vull que cuinis i que no ballis. Cadaqués és lluny i avui no vol sortir el sol. Una escena, dues escenes i tres
Prendre la mesura de la desmesura. I em somriuràs. Trepitjo fort sobre un asfalt trencadís. Veuràs que hi soc, que mai et vaig deixar d’estimar. I aquesta senyors és la gràcia de la vida. Trobo una excusa que em porti a tu. Un boci de mirall trencat, per fer aquell crit. On sortirà tot, i
Vas pensar que la vida era una avinguda sense piano ni el teu músic. Comptes 1, 2,3 mentre la vida set’ planta i et pregunta quan ho tindrem? No hi ha respostes. No hi ha buit. Un hivern emprimaverat és l’únic que et puc dir. Veig una costa, la catalana, noto la sorra. Un estiu
Vaig veure a la castanyera. Encara hi és. No vol marxar. Té uns ulls tristos. No vol que aquest hivern emprimeverat se’n vagi. Es fon i ella ho veu mentre la olor de les castanyes ja no fan olor a hivern. Cantaré mentre la veig. En aquella petitona cantonada del carrer aribau. La paradeta escup
Em llegiràs. I sé que ho fas. Tu lector impotent davant d’aquestes paraules trencades. No et creguis res. Només pensa que em dic Laura Sovirà. I que et vaig estimar. Ho vaig fer fins que tot va fugir en aquell pis. Vaig tancar les portes. Ho vaig cremar tot. M’han dit que emparaulo el món
Et vaig veure sortir per aquell portal. Sé que volies escampa boires. I ho vas fer. Havia de marxar em diries, i jo et contestaria és el que necessito que marxis. Una casa on ja no hi has de fer res. Penjar aquestes ballarines i agafar el davantal. El teu. Sense punts i comes. Mentre
Vaig pensar que et trobaria a faltar. Camí d’Andorra, només una barrera, la frontera ens separa i ja no vull més ni de tu ni del teu cor. Un 2016 net i renet. Passejo pels carrers de l’eixample pensant que ho podríem haver fet, ho podríem haver tingut tot. I ara estic sola. Volo en
Tornarem aviat per l’avinguda i somriuràs el que un dia vas dir que no. Un dos i tres i tornes a saltar. A dalt de la muntanya ho veus tot clar. Un teatre, dos tikets i un t’estimo vola entre l’aire. T’apropes i jo et dic que encara no, millor que no. Cremo. I tu
Un sol dia sense sol. Un nadal amb un fum fum esmunyit. Un trencaclosques que no saps obrir. La taula segueix parada. Una espelma t’observa mentre una bola de nadal cau de l’arbre. La copa de vi no l’acabes. Veus passar un altre 25 d i ja no sents aquelles pessigolles i menys olores l’hivern.
Un abril mullat i escarxofat. S’omple la finestra d’una primavera hivernada. Enmig del nadal sento com el sol m’escampa i m’espanta. Una llibreta robada. Un llapis que no té punta. I un t’estimo que no avança. Un novembre maleit. Una llàgrima que no es casa amb tu ni amb ell. Miquel esborrat. Laura apaga’t. Barcelona
Un cometa que no vol volar. Un somriure que mai vas entendre. Una nit. I un matí. El cafè amarg arriba als teus llavis sense esma ni fums. Avui Laura, no estàs per bromes i jo menys. Una nota de do, una nota de re mi fa s’escola pel pis. I recordo aquells macarrons.
Nits negres hi ha a tots els pobles. Però sí, per què no dir, que aquesta nit ens ha deixat a tots muts. Paralitzats. Impotència. La violència mai ha estat amiga del silenci. Un silenci que avui respira Paris. Bales i més bales. Innocents que mai parlaran. Perquè senyors aquesta és la guerra del silenci.
Un bon final mai es va escriure. Agafes aquella avió que et portava lluny de tot. De tot i de mi. La Laura agafa la bossa, només li queden unes sabates i un vestit que mai va estrenar amb tu. Un final. un principi. És el ritme de la vida. De la teva, de la