MONÒLEGS

caminarenlalluvia

Et vaig veure entrar per aquell porta mentre una guitarra sonava al compàs del teu ball. Una laura que em mira i m’escriu els secret de la vida. La pluja ha decaigut i jo ploro la teva absència mentre l’olor d’octubre se’m clava dins la pell , haurem de passar un hivern molt fred. Ja han desaparegut les vistes al Tibidabo. Fem un pas endavant mentre l’espera es fa llarga. No vull anar a dormir. Mentre penso que a vegades no sé que escric ni a qui escric. Si tinc interlocutor o ja no tinc dits d’escriptora. Un avis em surt al cap. Una escena mal col·locada. Haurem de tornar als clàssics. Un Flaubert sempre em va bé per guiar-me, o potser la meva estimada Virginia que em doni aquells monòlegs, amb una sola veu. Un piano ressona dins d’aquesta habitació. Una habitació meva on les lletres i el tec tec del meu teclat són els protagonistes d’aquest món. El meu. Un re mi fa m’inspira aquell ball. Ara cuinem i rodolem per una ciutat i trobaré el solfeig de les teves paraules. Caurà un somriure. Jo escric el que no s’ha escrit. Una cullera perduda que trobarem la manera d’encaixar-la…

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

%d bloggers like this: