Homilies d'Arinyó

Sermons profètics, exaltats i llunàtics

28 de febrer de 2013
0 comentaris

CASTELL DE FOLLS

Tercer i últim capítol que us puc oferir d’aquesta novel·la. Petit homenatge a Laura Martí i Frank Dubé.

22

CASTELL DE FOLLS

 

Pels volts de Sant Fermí de 2003 vaig telefonar a Oblit Baseira, brillantíssima directora editorial de Columna. Aconseguida la comunicació, em vaig interessar per la reedició de Linda i Roger, novel·la juvenil inspirada en el Mundial de Motociclisme que ella m’havia publicat anys en arrere. Em va respondre:

            -Escolta’m: jo estic disposada a editar-la, sempre i quan l’escurcis cent pàgines.

            Ara l’havíem feta bona! Jo no entenia res: com a condició per reeditar-me una obra que tenien en catàleg, em demanava que la retallara fins a deixar-la a la meitat. Bé que, en tractar-se de Columna, l’estrany hauria estat que no es despenjaren amb cap originalitat. Això no obstant, com que a mesura que avançava la conversa les contradiccions augmentaven en quantitat i qualitat, vaig deduir que parlàvem de llibres diferents. Jo, de Linda i Roger, ja ho he dit; ella, la meua Oblit de l’ànima, qui ho sap. Tal vegada m’havia confòs fins i tot per un altre autor. Vaig estar temptat de preguntar-li directament de quina novel·la parlava i quin escriptor es pensava que tenia a l’altra banda de la línia, però un mínim d’amor propi m’ho va impedir. Llavors, albercocat com estic però alhora bastant bregat en territori editorial, vaig tenir la suficient picardia de demanar-li:

            -El títol t’agrada?

            Cubaneta. No em disgusta.

            Ja està: es referia a Cubaneta. Tanmateix, com havia arribat aquest original a les seues mans? Ni Xesco Guillem –el meu soci d’autoria- ni jo no li l’havíem enviat. Quin misteri! Paradoxa total: Columna volia editar-me un llibre que jo no els havia proposat i, en canvi, n’hi va haver un o dos en què m’hi havia trencat les banyes i no ho vaig aconseguir.

            La setmana següent m’hi vaig presentar per tal de fer bona una de les meues màximes preferides del tracte social: <>. L’aplique sempre que puc.

            En aquells moments, jo ja sabia quin itinerari havia seguit Cubaneta per anar a parar a mans d’Oblit, però no ho revelaré a fi que siga un dels grans enigmes de la literatura del segle XXI.

            Com a nova adquisició del grup Planeta, Columna s’havia mudat amb gent i ordinadors a Diagonal, 662; l’antic edifici de la Caixa. A la sisena planta hi havia una sala tan enorme que, si no hi tenia cent taules de treball, poques li’n faltaven. No m’agradà gens tant d’amuntegament. Semblava un mercat.

            Va eixir a rebre’m l’exquisida Montse Molons, que m’acompanyà fins al racó que els havien assignat, on vaig veure-hi tot de cares conegudes. Vaig començar a parlar amb Oblit i en aquestes se’ns hi acostà Miquel Alzueta, a qui, adulador consumat, vaig fer un gran besamans. S’ho mereixia, que caram, no debades ha estat l’única persona que m’ha sabut ben aconsellar en el fascinant món de la ploma: <>

            -Li publicarem una novel·la –li va dir Oblit.

            -Tu l’has llegida? –volgué saber Miquel.

            -Tota, no…

            Quina gent tan estranya: no era només que publicaven llibres que no els havia enviat l’autor, sinó que damunt s’aventuraven a contractar-los sense haver-los acabat de llegir. Ara que per mi…

            Miquel em desitjà sort i se’n va anar. Vaig considerar el seu desig com un bon auguri.

            Mentre continuava fent-la petar amb Oblit, vaig veure-hi passar Pere Gimferrer. I jo què volen que els diga? Els seus primers llibres, tant en castellà com en català, em van interessar una monstruositat. A partir de cert moment, ni fu ni fa. Deu ser que ara no hi entenc gaire i abans sí. O que el rei va nu i cap súbdit no s’atreveix a denunciar-ho. És admirable: en un país de profundes arrels republicanes, les dinasties que hi arriba a haver, els monarques despullats que hi regnen! Uns virtualment només, però uns altres amb poder –minipoder- legislatiu, executiu i judicial.

            En un moment determinat Oblit va dir a Montse que s’anotara les meues dades per al contracte. Just aleshores em va sonar el mòbil. Vaig mirar el monitor i era una trucada de Bromera. Oblit em va dir que responguera sense manies: <>, però jo ho  considerava una falta d’urbanitat i me’n vaig abstenir.

            A l’hora dels adéus la directora em tornà a insistir perquè acurtara l’obra i m’hi vaig comprometre. Aquesta vegada estava disposat a complir la meua paraula, ja que ella havia estat tan bona xica.

            En ser al carrer vaig contactar amb Bromera.

            -Vine a fotografiar-te de seguida que pugues: Com la flor blanca ha de ser a les llibreries aquest setembre –em va dir Josep Gregori i jo estava que me n’eixia.

            (Com ja havia ocorregut amb Les nits perfumades, Edicions 62, en un acte que els honora, m’havia cedit els drets de Com la flor blanca, de manera que les vaig poder reeditar a Bromera.)

            Tenint en compte que no eren encara les deu del matí, quins altres regals del cel no atenyeria aquella diada? De moment vaig fer vots perquè no se’m capgirara la sort i me’n vaig entrar a una tenda d’electrodomèstics per comprar vuit piles. La meua gravadora funciona amb dues, però com que ens esperava una empresa de titans bé calia ficar-se les piles –excusen l’acudit fàcil i forçat. Quant a cintes verges, en portava deu, però vaig estar temptat de comprar-ne deu més per no fer curt.

            La raó era que Frank Dubé pretenia que escriguérem tres llibres a mitges. Aquell dia s’havia proposat iniciar-los i, si no ho havia entès jo malament, deixar-los gairebé enllestits. Un havia de ser la seua biografia; un altre, eminentment polític, el constituiria una llarga entrevista; pel que feia al tercer, ell aconsellava que apareguera amb pseudònim, ja que hi tractaríem temes sexuals extremadament delicats i conflictius.

            Quan li vaig telefonar per dir-li que ja estava a punt, em notificà que a última hora li havia sorgit un imprevist i no podríem reunir-nos fins a l’endemà. No me’n vaig alegrar, perquè suspendre o ajornar una trobada amb en Dubé no ha estat mai motiu d’alegria per a mi, però també tenia clar que la festa no havia de decaure. Llavors, per festejar l’èxit dels dos projectes editorials, la resta del dia faria vida de burgès, ço és: menjar, beure i no fer res. Bé que en el meu cas podia recórrer a peu mitja Barcelona per fer boca.

            Tal dit, tal fet: badoquejant badoquejant, vaig arribar fins a la Barceloneta. Volia visitar la llibreria Sal Negra i comprar-hi algunes novel·les policíaques. Tot seguit devoraria una mariscada gegantina; perquè tots els dies no es tanca un tracte amb Bromera i un altre amb Columna. Abans d’entaular-me faria un poc el voyeur per la platja. M’havia assaltat el deliri de descobrir-hi una mulata tan bonica com la Graciela de Cubaneta.

            En tan bella percaça estava quan el mòbil tornà a donar senyals de vida. Un altre contracte, Manel!, em vaig enardir. Però no, aquesta vegada no m’havien trucat de cap editorial, sinó que era Frank, que s’havia desempallegat de la nosa que el destorbava i quedava a la meua total disposició. Açò, traduït a la vida real, significava que des d’aquell moment, i fins a nova ordre, se suspenien les meues garanties constitucionals. Botó de mostra: quedàrem a dos quarts de dues davant l’edifici de Correus, però ell i Laura no s’hi personaren fins a quarts de quatre. En un moment de calma, vull dir que no hi havia cap persecució policial ni pas ululant d’ambulància, tenia tanta fam que vaig estar a punt de mossegar unes turistes ianquis, rosses, rodanxones i de carns rosades a causa de la insolació: el més paregut al marisc que es bellugava davant la porta de Correus!

            -Puja, que anirem a la platja de Catelldefels –em va dir Laura, talment jo fóra un xiquet a qui tractava d’enllaminir amb una llepolia.

            -No, que a casa no volen que puge a cap cotxe amb desconeguts –em vaig posar en el meu paper-. A més, no porte banyador.

            -Ja te’n compraràs un allí.

            Vaig claudicar.

            Hi arribàrem a les quatre passades i buscàrem una tenda per a guiris, on em vaig comprar una samarreta de tirants, unes xanques, protecció solar i el banyador més folgat que hi havia. Habitualment el gaste de competició, però una prudència mínima m’aconsellà triar-lo de camalets ben llargs i amples. Tot i així, veuríem si encara no em donava a conèixer. Em vaig canviar allí mateix.

            Ja a la platja, mentre Laura se n’anava a prendre el sol a la voreta, Frank i jo vam seure a la terrassa d’una guingueta per a dinar. Ell, fidel als seus costums, no tenia gana i va prendre només un cafè amb llet. Per compensar, a mi em demanà una dotzena de llonganisses i una gerra de cervesa. Jo estaria entretingut i ell podria gravar tot el que desitjara i més. Després li faria preguntes. Així és com m’havia planificat el treball sobre la seua biografia.

            Abans que no ens serviren m’havia ocorregut un altre fet singular: sonà el mòbil, el vaig agafar i una veu femenina em va dir:

            -Sóc Graciel·la.

            Sí, home! Una cosa era que una editorial decidira publicar-me un llibre que jo no els havia oferit, però d’això al fet que la protagonista del llibre deixara de ser un personatge de ficció i em parlara per telèfon…

            -Vull comprar-me una piragua –em va comunicar la meua “cubaneta”.

            I jo un Rolls, no et fot!, vaig pensar, però no vaig dir res perquè encara no sabia amb qui parlava ni de què anava el tema.

            -Avui ens podem veure? –em demanà.

            -On?

            -A la platja del Cap Blanc.

            -És que sóc a Castelldefels.

            -Quan tornaràs a Cullera?

            Vam quedar que ens veuríem tres dies més tard i que jo li deixaria la meua piragua perquè la provara. Era evident que es tractava d’una broma i no em vaig calfar més el cap.

            -Així doncs, comencem per la biografia? –vaig preguntar a Dubé abans de fer el primer mos. I no vaig tenir a penes l’oportunitat de tornar a parlar fins que ell i la dona no em deixaren en casa de la meua cunyada passades les dotze de la nit.

            La màquina de moviment continuat que és el cervell del meu amic havia tingut una idea genial aquell mateix matí i calia desenvolupar-la immediatament. Per tant els projectes primigenis quedaven aparcats

            -Es tracta de fer un Don Juan contemporani i català. Com que la seua segona dèria serà punxar discos, li direm DJ. Mentre és un degenerat li surt tot bé, però tan bon punt s’enamorarà haurà begut oli. Treballarà en la nit eivissenca…

            Açò que acabe de transcriure va ser només el començament, el tret d’eixida de tres o quatre hores seguides de traca, de castell de focs. Jo només menjava i bevia. Per descomptat, també escoltava. Fins i tot de tant en tant mirava cap a Laura, que era a uns trenta metres de nosaltres i, pel que es veia, havia triomfat de valent, ja que quatre o cinc homes no paraven de rondar-la i de donar-li conversa.

            Dubé només interrompia el seu discurs per demanar-me més cervesa, de primeries. Després, cafè, més cafè. I un whisky.

            -Deixa-hi estar l’ampolla –manà al cambrer.

            Imparable, com sempre.

            -I DJ serà fill d’un capellà! I no sabrà seduir, sinó que serà un brau caparrut i violador. I hi apareixeran traficants de droga. I Agnès, la seva promesa verge i bruna, haurà follat amb tots els sàtirs de París…

            Hi havien arribat tres o quatre amics de Dubé i havien segut a la nostra taula. Bevien, escoltaven i de tant en tant feien algun comentari entre ells, però no interrompien el discurs inspiradíssim.

            Cap a les set se’ns va acostar Laura i la seua cort d’admiradors. Llegida com és, coneixia un dels versos més famosos d’Ausiàs March i, previsora, s’havia abrigat una mica abans de venir a seure al meu costat. (Pista per als al·lèrgics a la lírica: jo m’havia menjat dotze llonganisses i la…)

            Després de presentar-nos breument els seus nous amics, Laura s’hi va afegir, torrencial, a la pluja d’idees del marit. Quin xàfec! Quina calamarsada! Ara, però, faré un incís per presentar-los un dels aplegats. Era talment un tap de bassa -1,50 m.-, però encara tenia més moral seductora, per bé que tothom, llevat d’ell mateix, sabia que havia picat en pedra. Propietari d’un ranxo de la rodalia, pretenia tant sí com no que ens n’hi anàrem tots per muntar a cavall i acabar la festa com calia. Ara i adés simulava que cavalcava al trot o al galop; també renillava, practicava el domatge clàssic…

            Els amics de Frank no estaven molt més asserenats que aquest i hi havia des d’un campió de karate fins al propietari d’una cadena de sex-shops. Quan començà a fosquejar hi va aparèixer un vampir abillat amb capa negra i tanga daurat! En aquest punt, jo estava tan esparadalitzat que, en comptes de ser a la platja de Castelldefels, em feia el compte que em tenien engrillonat en la masmorra d’un castell de folls.

            Aliè a les meues cabòries, de la boca de Frank continuaven brollant idees a un ritme endimoniat. El cor d’escoltadors les lloançava, malgrat que la majoria no sabia de què tractàvem. Laura, exultant, n’hi afegia de collita pròpia. Açò excitava l’hípic, que, cavaller del seu cavall imaginari, provava de saltar obstacles impossibles. El vampir, entusiasmat, intentà mossegar el coll del karateka, que li va fer una clau de judo i l’immobilitzà en terra amb el cul enlaire. L’amo de la sex-shop intentava vendre’ns el producte i repartia targetes.

            -Quan la tindràs acabada, Manel? –em preguntà Laura de colp sobte i m’acabà d’anorrear.

            -Demà! –se’m va escapar, alhora que em vaig alçar conforme vaig poder i me’n vaig anar corrent a l’aigua amb el propòsit de tirar-m’hi de cap i, forassenyat, no parar de nadar fins arribar a Mallorca.

            Vana il·lusió: a Laura també li va abellir banyar-se i al moment va ser tota la rècua dins l’aigua.

            -Un dia dirà a un eivissenc que no li parli polaco i aquest li fotrà hòstia a l’ull i…

            No, per favor, més no…

 

Vostès no s’ho creuran, però l’endemà em van trucar Frank i Laura per demanar-me si ja havia acabat d’escriure DJ! I l’endemà passat i l’altre i l’altre i el de més enllà. I si només fóra que s’hi interessaren, però és que damunt en cada conferència a tres veus, car ells parlaven a través del mans lliures, em brindaven desenes, centenes, milers de noves idees. Jo, pobre de mi, prenia nota del que podia, però sobretot tractava de fer-los entendre que una novel·la no s’escriu d’un dia per l’altre, sinó que…

            -Sí, sí –em deien-. Però tu escriu-la.

            Penjaven i a l’hora justa tornaven a castigar-me amb la mateixa matraca. Hi havia dies que em trucaven fins a cinc o sis vegades i jo estava negre: havia d’acurtar seriosament Cubaneta i enviar-ne la versió definitiva a Columna, perquè posaren en dansa els mecanismes de publicació. Demencial. No havia estat mai tan a prop de deprimir-me com aquesta vegada. I no hauria estat una depressió d’estar per casa, sinó una depressió de cavall: hiii! El primer que em torne a dir que, per a mi, escriure un llibre deu ser fàcil, li pegaré un batecul que el deixaré blau!

            Contra tot pronòstic, me’n vaig eixir sa i estalvi. No sols això, sinó que el juny de 2004 va ser publicada Cubaneta meua. (El canvi de títol va estar motivat per l’errada d’un treballador de l’editorial, però com que ens va agradar demanàrem que es quedara així.) Quan en vaig tenir el primer exemplar a la mà no vaig sentir cap emoció. Cap ni una. I no ho acabava d’entendre: era un llibre que havia esperat amb candeletes i ara no em feia ni fred ni calor. Potser era la tensió acumulada, aquest bregar permanent contra tiris i troians en què tururut, tururut, si gemegues ja has rebut.

            Després de parlar amb l’estimadíssim Xesco Guillem vaig telefonar a l’editorial per oferir-los la nostra disponibilitat absoluta per a qualsevol acte promocional que se’ls ocorreguera.

            Resposta:

            -Hem decidit que no farem cap mena de propaganda, ja que el Fòrum ho acapara tot i a vosaltres no us faria cas ningú.

            Com a mínim no ens van fer passar amb romanços, cosa que és d’agrair. Ara bé, si els responsables del departament de publicitat de Columna consideraven que tots els periodistes culturals de Barcelona eren com els ases de Castalla, que van carregats d’or i mengen palla, tal volta en feien un gra massa. Això a banda, una editorial ha de defensar amb ungles i ullals els seues llibres, trobe jo; del contrari, s’haurien de dedicar a una altra cosa. A organitzar Fòrums com el del 94, per exemple, de tan esquifida i negativa memòria. Mentre que la nostra Cubaneta, malgrat la inestimable ajuda editorial, continua provocant “tremenda” trempera a tots els qui hi intimen.

            A principis de setembre d’aquell mateix any en va aparèixer la segona edició. Xesco i jo els telefonàrem i els reiteràrem el nostre oferiment incondicional.

            Resposta:

            -Com que és un llibre vell, no té cap sentit promocionar-lo.

            Per favor: només els demanàvem que parlaren amb una llibreria. Nosaltres acceptàvem assistir-hi de franc i a més a més ens comprometíem a aportar-hi públic.

            Desitjaria no haver de fer més comentaris sobre el particular, però serà inevitable, ja ho veuran.

            Xesco i jo, quan hem pogut junts, i si no per separat, hem fet més de cinquanta presentacions de Cubaneta meua; de Prada a Crevillent i de Lleida fins a la costa de Menorca; aquesta última, aprofitant que el ferri navegava a la deriva i no acabava mai d’arribar al port de Maó. Quant al quòrum –no confonguen amb Fòrum-, no ens en podem queixar: gairebé sempre hem tingut més públic del que ens esperàvem. Per voluntat expressa de tots dos coautors, hem intentat que els actes foren entretinguts, divertits. I estem molt satisfets que el nostre llibre l’haja llegit des d’una adolescent de tretze anys fins a una senyora de noranta-un. Damunt, totes dues ens en van fer comentaris molt assenyats.

            Prou d’autobombo, Manel.

            D’acord.

            El problema d’aquesta mena de presentacions és que els grans mitjans no se’n fan ressò i per tant la seua transcendència és molt minsa. Amb tot, als pobles on hi havia televisió local es notaven les vendes. Una altra curiositat, i aquesta sí que és bona: un psicòleg de Terrassa en receptava la lectura als seus pacients depressius!

            Ara la mala notícia: en donar-se el cas que el llibre que ens ocupa i 10.193-Escuma de mar van ser publicats amb un mes de diferència, hi va haver matrimonis, unions de fet o simplement amants lletraferits que tingueren la gosadia de comprar-los tots dos. Mai no ho hagueren fet! Comprar-los, sí; vull dir, llegir-los al llit abans de l’amor. No en va, el qui tenia a les mans Cubaneta meua s’excitava com una mona, mentre que el qui llegia Escuma de mar es feia uns farts de plorar que esfereïa. Les parelles que van estar a punt de trencar-se per aquest desajustament! Per fortuna, els vincles es van recompondre en tots els casos. Del contrari, Xesco i jo no ens ho hauríem perdonat mai.

            Després de tantes presentacions d’una obra eminentment divertida –les aventures d’un matxutxo de Carcaixent enamorat d’una capitana de policia cubana-, comprendran, senyores i senyors, que de tant en tant hi organitzàvem alguna facècia.

            Un dels acudits que se’m va ocórrer des del principi va ser afirmar, amb cara de greu aflicció, que en un dels viatges a Cuba per documentar-me, la meua dona s’havia enamorat del caporal Pimienta, un negre herculi que apareixia a la novel·la, i que s’havia quedat a viure amb ell. ¡Xiquet, xiquet: jo no sabia que teníem tants amics que ens estimaven com parella! Les llàgrimes que he vist als ulls d’algunes xiques en acabar la presentació! Si eren xics, se m’acostaven capcots i no em deien res: un nuc a la gola els impedia parlar. Després, quan uns i altres descobrien que tot era una humorada meua, volien pelar-me!          

            Durant la presentació a Carcaixent vaig patir una al·lucinació i vaig començar a veure entre el públic els personatges de ficció carcaixentins.

            L’associació cultural La Brúixola em convidà a presentar totes dues novel·les amb motiu d’un dels seus sopars mensuals, que se celebrà al restaurant Ciutat de Petra, al barri del Carme de València. Jo vaig menjar-hi molt a gust tant per la cuina, senzilla i casolana, com per l’amabilitat dels amfitrions. Quan arribà l’hora de parlar, em presentà el prestigiós fotògraf i agitador cultural Rafael Sena, que de fet era l’únic dels congregats que jo coneixia. La meua actuació va lliscar prou bé, hi vaig dir les mentides habituals, entre elles la de l’abandonament fulminant de la dona, i després hi va haver un animat col·loqui.

            A l’hora d’anar-nos-en un dels assistents es brindà a acompanyar-me amb cotxe fins a la plaça de la Reina, en l’aparcament soterrani de la qual havia deixat jo el meu. L’home devia tenir una seixantena d’anys i em va fer seure de copilot. Darrere hi havia dues dones que també rondaven la seixantena.

            Aplegàrem a la porta de l’aparcament i el conductor va desconnectar el motor del cotxe. Afable, en va eixir per acomiadar-me al carrer. He dit afable i he fet curt, ja que ell obvià la mà que jo li oferia per encaixar i em va abraçar efusivament, alhora que em deia:

            -Cor fort, home, no et desanimes. Pensa que potser serà per a bé. A mi, també em va passar i al principi estava destrossat, però mira ara: em menjaria el món!

            Potser serà per a bé… A què devia referir-se? Jo no hi queia de cap de les maneres i ell no m’amollava, vinga l’abraçada i les esplanissades a l’esquena. Potser serà per a bé…

            Fet i fet, si no arriba ser per una de les les passatgeres de darrere, encara seríem enganxats. Aquesta bona ànima baixà el vidre de la seua finestra i em va aclarir:

            -A ell també se’l va deixar la dona per un cubà!

            Ah, recollons, era això! Llavors el vaig aconsolar una mica, m’amollà i ens vam acomiadar com a vells companys d’infortuni.

 

Casualitats de la vida, aquests dies –desembre de 2008- ens hem assabentat que s’ha exhaurit la segona edició de Cubaneta meua. Posats en contacte amb l’editorial per saber si en traurien la tercera, Xesco i jo hem rebut, no podia ser d’una altra manera, una resposta kafkiana, marciana, marxiana, columniana… Com vulguen dir-li: columnista, columnera, columniosa…

            De segur que serà per a bé.   

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!