Et vaig veure entrar per aquell porta mentre una guitarra sonava al compàs del teu ball. Una laura que em mira i m’escriu els secret de la vida. La pluja ha decaigut i jo ploro la teva absència mentre l’olor d’octubre se’m clava dins la pell , haurem de passar un hivern molt fred. Ja
Tornant per l’eterna tardor! I faig un salt esmenat i remenat. Podria comptar 1, 2 i 3 un poema de formosa il·lumina el passadís. Un compàs enredat i una nota que juga a ser doble. Els carrers de Barcelona sempre han estat l’escenari perfecte. Per tu i per mi. Avui ja no ballaré. Avui cridaré. Un
Vaig pensar que no calia. Un aire que s’acomiada, tu assaboreixes la última llum del dia mentre el mires. I recordes tot allò que va ser i que no va ser, ni va passar. Un amor que es va quedar en aquella puta plaça. Una amor on ni els hiverns ni els estius passaven
Torno a escriure amb la certesa que aquest temps m’ha servit per desconnectar de tot el que em calia i he trobat una altra manera de fer i de mirar. Aquest estiu m’he dedicat a posar-me les ulleres d’escriptora. I ho dic amb veu alta. I t’he trobat a la platja mentre la sorra s’escampava