Veig aquell boci de cel on un dia vas decidir quedar-te i ja mai més vas tornar. Et vas convertir en un mítica estrella a la que juro un dia abraçar-la perquè seràs tu i només tu. Tombarella per la muntanya. Et veig. Em murmures el secret de la vida. Pròxima parada , primavera. Una
Una gota va caure sobre la teva sabata i em vas mirar. No tenies por ni tristesa. Només guardaves una llibreta i una ploma esborrada, vas saber que tot començaria. Barcelona mullada i la pluja ha donat el seu últim adéu a un hivern emprimaverat. Notes com el ritme de les gotes s’escauen mentre intentes
Somric mentre oloro com la primavera avança. Un hivern passat i oblidat. Un any més. Fa cinc anys vaig fer la última volta per sempre. Les sabates abandonades pel carrer Balmes van desaparèixer. Tu me les vas agafar i em vas dir mai més tornaràs a ballar sola per Barcelona. Tenia un cor trencat i
L’últim vals va ser el teu primer ball. Veus una primavera prematura. El vent et copsa els teus cabells mancats de les seves carícies. Et costa escriure. Un plural i una primera persona apareixen entre llibretes i paraules trencades. Una primavera que aviat se’ns presenta i jo encara no la vull. Tot accelerat i encara