Vaig veure a la castanyera. Encara hi és. No vol marxar. Té uns ulls tristos. No vol que aquest hivern emprimeverat se’n vagi. Es fon i ella ho veu mentre la olor de les castanyes ja no fan olor a hivern. Cantaré mentre la veig. En aquella petitona cantonada del carrer aribau. La paradeta escup
Em llegiràs. I sé que ho fas. Tu lector impotent davant d’aquestes paraules trencades. No et creguis res. Només pensa que em dic Laura Sovirà. I que et vaig estimar. Ho vaig fer fins que tot va fugir en aquell pis. Vaig tancar les portes. Ho vaig cremar tot. M’han dit que emparaulo el món
Et vaig veure sortir per aquell portal. Sé que volies escampa boires. I ho vas fer. Havia de marxar em diries, i jo et contestaria és el que necessito que marxis. Una casa on ja no hi has de fer res. Penjar aquestes ballarines i agafar el davantal. El teu. Sense punts i comes. Mentre
Vaig pensar que et trobaria a faltar. Camí d’Andorra, només una barrera, la frontera ens separa i ja no vull més ni de tu ni del teu cor. Un 2016 net i renet. Passejo pels carrers de l’eixample pensant que ho podríem haver fet, ho podríem haver tingut tot. I ara estic sola. Volo en